Dues-centes setmanes (i la síndrome de l’all)

No n’he estat gaire conscient fins que no m’hi he posat a escriure’l. Si descomptam els textos que són relats (aquells que es centren en els dies assenyats de Sant Joan, Gràcia i Nadal) i si els números no em fallen, d’acord amb la numeració amb què els tenc estotjats al disc dur de l’ordinador, aquest és el xalandrot que fa dos-cents, una fita a la qual, en iniciar fa quatre anys la incerta aventura de publicar-los al blog col·lectiu Xalandria, mai no hauria pensat d’arribar-hi. Perdonau-me, per tant, que avui em posi una mica retrospectiu i faci una breu mirada cap al passat, ni que sigui per veure el tram de camí recorregut i sempre amb la finalitat darrera de projectar-lo cap al futur.

Ja ho he dit en alguna altra ocasió: aquests textos van néixer amb la intenció inicial de ser una mena de gimnàstica obligatòria amb què esmolar l’eina de l’escriptura i mantenir-la greixada. Era allò que diuen de la inspiració: si havia de venir, que em trobés treballant. A més, m’interessava molt centrar-me en una l’article assagístic, amb què intentar aprofundir mínimament en una sèrie de temes que, com no podia ésser d’una altra manera, eren del meu interès i podien ser-ho, també, dels potencials lectors del blog. Es tractava de fixar les idees per escrit, amb l’ajuda d’entendre-les millor i, de retruc, d’entendre’m un poc més. Aquesta mena de literatura m’interessa per aquesta dualitat: perquè és literatura i, alhora, perquè vehicula pensament, convida a la reflexió.

Al final, amb el temps, podríem agrupar els dos centenars de xalandrots en tres grans categories temàtiques, tot i que amb múltiples vasos comunicants entre elles: d’una banda, aquells que es centren en aspectes relacionats amb la llengua i la literatura, en què s’imposa el filòleg lector; de l’altra, una sèrie que es centra en Menorca i les problemàtiques —sobretot ambientals, tot i que el ventall temàtic és força ampli— que l’afecten, fugint sempre del provincianisme reductor; finalment, la part més passional la trobam en els articles dedicats a la música. Evidentment, aquests tres vessants no eren premeditats: és la perspectiva qui permet de traçar-la.

Un altre aspecte interessant, a bolla vista, de tot plegat és la menorquinitat que traspua gran part de tot allò que he anat escrivint, que voldria concebre com un mitjà i no com una finalitat. Tot i que som conscient que escric des de la perifèria de la perifèria de la nostra cultura, i que més d’una vegada allò que és local esdevé el primer agafador de les reflexions, hi ha una vocació —no sé si aconseguida o no— d’adreçar-me a qualsevol lector catalanòfon. Darrere de l’anècdota crec que hi ha, subjacents, temes de caràcter universal que, com hauria de ser normal, es poden tractar en llengua catalana amb la major de les dignitats possibles.

Aquest ha estat un exercici que he fet, fins ara, per gust. No m’ha costat gaire tirar-lo endavant, tot i que més d’una vegada, per motius diversos, hi ha hagut alguna correguda de darrera hora (avui, per exemple: som a divendres migdia quan he començat a escriure el xalandrot de la setmana; a mig capvespre n’estic fent la darrera revisió). No n’he escalivat perquè, per sort, sempre he arribat puntual a la cita del dissabte matí, tot i que ja fa un temps que som conscient de la conveniència de seguir l’exemple de Pere Melis. Després d’un contratemps de salut que va fer anar torta la seva presència diària al diari (en va tenir el rècord, durant anys, pel que fa a la premsa escrita en la nostra llengua), el mestre espipollador de les paraules va començar a deixar programats, amb prou temps de marge, els textos que havia de publicar. Jo només he aconseguit fer-ho en comptades ocasions.

No cal dir que, de tot plegat, n’han resultat unes quantes satisfaccions grosses. De portes endins, l’exercici ha servit per allò que inicialment estava previst: escriure. De portes enfora, també. A més de tenir una petita base de lectors fidels —la qual cosa té molt de mèrit, perquè l’heterogeneïtat dels textos els ha posat a prova la paciència en més d’una ocasió—, n’ha sorgit algun fruit inesperat que ha arrodonit l’experiència. El més destacat, no cal dir-ho, és el salt que dotze contes, publicats al blog, faran al format paper. Efectivament, amb el setembre —si tot va bé— arribaran els Dies assenyalats, amb què una sèrie de relats que, en principi, havien nascut com a textos circumstancials per a celebrar, des de Xalandria, una sèrie de jorns adiats. Amb l’afegit d’un conte inèdit i, sobretot, amb la fotografia de coberta de na Gemma Andreu i el pròleg de Joel Bagur i Àlex Villeyra —el millor text del llibre, amb diferència—, els relats prendran una nova dimensió hermenèutica des del moment en què es podran llegir de manera unitària, en paper. La veritat és que la maniobra permet veure que hi ha una certa cohesió entre els textos que, amb el nou format, es farà més evident.

També crec —i perdonau-me la vehemència— que hi ha alguns altres xalandrots que, ben agrupats i revisats, podrien fer un paper mínimament digne publicats en un format convencional, impresos. Hi ha gent, fins i tot, que m’ha fet arribar aquest convenciment. Ara bé, fer-ho, avui en dia, és molt complicat. Publicar ja ho és; l’assaig, a més, en la nostra literatura, no té tots els altaveus desitjables. No puc negar que fa un temps que li don algunes voltes a l’assumpte. Malgrat ser, ara mateix, una entelèquia, no cal descartar alguna sorpresa futura.

Tornant al que deia fa un parell de paràgrafs, hi ha una cosa que me fa por respecte de la col·laboració amb el blog i no és, precisament, que no pugui complir amb els terminis que em vaig imposar a l’hora de publicar els textos (i a què no m’obliga ningú, per cert). No voldria arribar a un punt en què escriure aquestes petites píndoles —amb què convid els lectors a la reflexió compartida sobre els temes més variats— es convertís en un simple mecanicisme o, pitjor, em fes caure en la síndrome de l’all. És a dir, en la repetició. Aquest és un defecte que no puc suportar en els escriptors que llegesc (i n’hi ha més d’un, per desgràcia, que hi ha acabat tendint, la qual cosa és decebedora). Les repeticions poden ser de molts tipus: temàtiques, estilístiques, metodològiques a l’hora de plantejar els textos… No puc evitar pensar, des del moment en què els meus centres d’interès són limitats, que arribarà un moment en què serà difícil no repetir-se: n’he comprovat la tendència durant la correcció dels relats que conformen el volum Dies assenyalats. Sempre hi ha elements que surten i tornen a sortir. Va bé saber-ho, a la vegada que agrairia als lectors que, des de la crítica constructiva, denunciessin la presència d’aquesta síndrome.

Dues-centes setmanes després, he de confessar que he arribat a l’estiu amb la llengua a fora, tot i que satisfet perquè, malgrat la pandèmia i les seves conseqüències, he pogut mantenir el ritme de publicació. I açò que, en més d’una ocasió, posar-me davant de l’ordinador ha requerit d’un esforç titànic: després de tantes hores davant d’una pantalla, treballant, la darrera cosa que em venia de gust era posar-m’hi per fer altres coses. I som aquí, a final de juliol, fidel a la cita xalandriera. Com sol ser costum de la casa, m’agrada, durant l’època estival, fer sèries monogràfiques al blog: un any vaig dedicar els caps de setmana del mes d’agost a parlar dels diferents formats a través dels quals accedíem a la música; l’estiu passat, durant dos mesos, vaig ressenyar una sèrie de lectures menorquines l’interès de les quals volia recuperar…

I enguany, què? Potser és una bona època per alleugerir la secció. Fa massa calor i humitat per a reflexionar sobre qualsevol mena de tema transcendental (la qual cosa no vol dir que aquestes preocupacions desapareguin; només que haver de fer-ho tot llegint textos d’una certa extensió en una pantalla no és la cosa que vengui més de gust a l’època canicular). Per açò, em permetré de dedicar els següents cinc caps de setmana a una sèrie de «reposicions» literàries. Tenc uns quants relats escampats per aquí i per allà (i algun exercici d’estil inèdit) que, amb la vènia dels lectors, agruparé al blog, tot indicant-ne la procedència. Per tenir-los a mà. No perdrem, així, el costum de trobar-nos els dissabtes i, en arribar el mes de setembre, tornarem a partir amb la dinàmica habitual.

A vam si, com a mínim, en surten dos-cents més. I, sobretot, esper seguir-vos-hi trobant. No ens veiem, però sé que hi sou. Ja sabeu que no hi ha literatura sense lectors i jo no puc fer altra cosa que agrair-vos que, setmana rere setmana, tinguem aquest espai internàutic com a àgora compartida. Moltíssimes gràcies, per tant, per ser-hi.

Seguim.

Share Button

3 comentaris

  • Ismael Pelegrí

    31 juliol, 2020

    Moltes gràcies, Ger i Pere, pels vostres comentaris i, sobretot, per ser lectors dels xalandrots. La menorquinitat d’aquests textos continuarà essent innegociable. Ara bé, publicar-ne una selecció ja són figues d’un altre paner. Tot i que, per seguir amb la imatge, també és cert que, de més verdes, en maduren. Ja ho veurem, que va dir aquell.

  • Pere Gomila

    25 juliol, 2020

    Estaria molt bé que poguessis publicar una selecció dels teus xalandrots. La qualitat literària dels teus escrits i la intel·ligència de les teves anàlisis es mereixen que es puguin trobar en paper. Sigui com sigui seguiré esperant els teus xalandrots cada setmana.

  • Ger Carreras

    25 juliol, 2020

    Contenta de poder seguir llegint xalandrots, reposicions o el que, sigui. Em qued amb el que dius sobre la menorquinitat que traspuen les teves paraules i pensaments.
    Que en puguin ser molts més de dos-cents!

Deixa un comentari