Creure’t Iggy Pop i que la gent se t’apartés

1200_15438390109788494937552

A aquelles persones que, com a mi, els interessen per igual la literatura i la música, el fet que ambdós gustos convergeixin en forma de llibre pot arribar a convertir-se en un regal (tot depèn, evidentment, de la qualitat del producte que en resulti). Tocats de l’ala. Història oral del rock català (Contra, 2018) d’Oriol Rodríguez, n’és un exemple prou digne. A l’estil d’obres com Everybody Loves Our Town: An Oral History of Grunge, de Mark Yam o Please Kill Me: The Uncensored Oral History of Punk, de Les McNeil i Gillian McCain (de les quals hi ha traducció castellana), el text construeix el seu relat a partir dels protagonistes directes d’allò que, en el seu moment, es va anomenar rock català. A partir d’una seixantena d’entrevistes a músics, sobretot, però també a mànagers, executius de les discogràfiques, periodistes i, fins i tot, a l’inefable Xavier Bru de Sala, les declaracions dels quals, sense que constin les preguntes del periodista, es van entreteixint per a construir el relat del llibre. El format pot ser molt interessant si es fa ben fet, amb una bona tria pel que fa als testimonis i amb uns fils narratius ben travats. El resultat final de Tocats de l’ala ho confirma.

R-5761865-1514741284-8070.jpegEl recorregut històric del llibre, la portada del qual transforma el plàtan wharholià en una botifarra nostrada, s’inicia cap a la meitat dels anys vuitanta amb els pioners Buble Duble (el lector descobrirà, si no la coneixia, la implicació directa de Quim Monzó, Maria Jaén i Ramon Barnils en el disc Clava’t) i N’Gai N’Gai, dues formacions amb una imatge i un so molt de l’època. A continuació, l’obra s’endinsa en l’anomenada primera generació del rock català, amb els quatre fantàstics que protagonitzaren el concert dels 22.104 assistents, al palau Sant Jordi (Sopa de cabra, Els pets, Sangtraït i Sau), i la resta de grups del moment (Kitsch, Ja t’ho diré, Umpah-Pah, Lax ‘n’ Busto i un llarg etcètera). Aquesta és la part central de l’obra, lògicament. Segueix, a continuació, un repàs de la segona tongada de grups (Glaucs, Gossos i Whiskyn’s, bàsicament). El recorregut arriba fins a la mort, el 1999, de Carles Sabater, cantant de Sau, moment en què es pot donar per acabat aquest moviment musical (que, per cert, es va cobrar alguna víctima més pel camí, com Ninyín Cardona o Marc Grau).

índex01Al llarg de les més de tres-centes seixanta pàgines de l’obra, apareixen tots els temes que, sobretot aquells que vam viure el fenomen del rock català en primera persona, ja vam veure presents en els debats de l’època, començant per l’adequació o no de l’etiqueta amb què es va batejar la cosa: no tothom feia rock; i, a més, no era ni és el mateix parlar de rock català o de rock en català. El que pot arribar a canviar les coses, una preposició! Un altre tema recurrent és si aquest va ser o no un moviment subvencionat des de les institucions convergents. És a dir, si hi va haver un ús instrumentalitzat dels grups musicals, entre d’altres coses, per a contrarestar-los a la movida madrilenya. El fet que més d’un grup expliqui les penúries que va haver de passar a l’hora de pagar els enregistraments discogràfics —hipoteques i préstecs familiars inclosos— no ajuden a corroborar aquesta tesi. Sí que hi va haver, des de les institucions, una campanya de suport en forma de subvencions a la producció de videoclips, una estratègia molt interessant i efectiva en un moment en què la MTV vivia la seva màxima popularitat, que si va ajudar a emplenar-se les butxaques a qualcú no va ser precisament als músics. Altres temes interessants que tracta el llibre són, per començar, la batalla de Barcelona, és a dir, les dificultats que el rock català va tenir per a arrelar a la capital del Principat; també, s’hi analitza  el ressò que la premsa va donar al moviment, a més del paper que hi va jugar l’ús normal de la llengua (en un moment en què el més normal era cantar en castellà, per imitació de la movida). D’altra banda, el llibre també s’endinsa en tot el procés de creació, en paral·lel al fenomen o com a conseqüència, d’una indústria discogràfica catalana, en què cal incloure-hi els fitxatges (gairebé sempre poc reeixits) d’alguns del grups més coneguts per part de les multinacionals. Finalment, al llibre hi ha lloc per a la valoració de l’herència del moviment, més enllà d’una sèrie de cançons que han passat a formar part de la memòria col·lectiva de més d’una generació de persones: «Boig per tu», de Sau; «L’Empordà», de Sopa de cabra; «Si véns», de Ja t’ho diré; «El vol de l’home ocell», de Sangtraït; «Miami Beach», de Lax ‘n’ Busto… La llista és llarga. Senyal que van arrelar bé.

Llegint Tocats de l’ala es pot descobrir un vessant dels músics que moltes vegades es desconeix i que no té perquè guardar cap relació amb l’estil en concret que practiquen. Per exemple, les declaracions més raonades i condretes les fan Lluís Gavaldà i Joan Reig, d’Els pets, un grup que no forma part de les meves preferències (tot i que s’ha de reconèixer l’interès de la seva evolució musical: encara suren, amb una proposta pop molt intimista, radicalment oposada a la dels inicis, molt més festius). D’altra banda, a partir del que diu, i del que en diuen, el llibre serveix per confirmar que Pep Sala, de Sau, és un fantasma, cosa que un servidor sospitava des del primer dia que en va sentir a parlar. Tampoc no queden en bona posició gent com Loquillo, a qui l’arribada del rock català va comportar-li, entre d’altres coses, que no el contractassin tant en terres catalanes (tot i que, amb el Loco, les coses potser són un poc més complexes: el ressentiment i la catalanofòbia no neixen només del fet que el tros de pastís dels beneficis econòmics sigui més petit a partir d’un determinat moment: l’experiència viscuda pel grup El último de la fila, explicada al llibre per Quimi Portet, ho corrobora). Finalment, també és interessant, a partir del que n’expliquen els protagonistes, veure com funciona per dins la indústria. Impacta veure com la música sembla, moltes vegades, el menys important del procés i que tot es limita, a la pràctica, a crear productes i a vendre’ls.

Hi ha quatre grups (Sau, Els pets, Sangtraït i Sopa de cabra) que protagonitzen la major part del llibre. Ja ho hem dit: eren, en el seu moment, el mainstream. Encara escolt, de tant en tant, discos d’aquells anys com Sopa de cabra, La roda, Ben endins, Els senyors de les pedres, Terra de vents, L’últim segell, Els pets i Calla i balla. La gran majoria d’aquests treballs tenen un so infame. Les produccions són massa d’època i no han acabat d’envellir gens bé. En general, a nivell de repertori, se’n salven algunes cançons, tot i que en més d’una ocasió sembla que els temes no estan del tot acabats de fer. En cert punt, hi mancava molta maduresa, la qual es va compensar a base d’entusiasme (per part dels músics i també del públic). El pas del temps s’ha encarregat d’anar posant les coses al seu lloc. A nivell de grups, els que més m’interessen dels que apareixen a Tocats de l’ala són Kitsch i Ja t’ho diré. En l’època d’esplendor del rock català, quan fins i tot el Popu se’n feia ressò (en forma, fins i tot, de números monogràfics especials) ja eren els que més m’agradaven. Tot i que, de la lectura del llibre, n’ha sorgit la necessitat d’aprofundir en la discografia d’Umpah-pah (de qui només conec l’excel·lent Raons de pes) i la carrera en solitari de qui en va ser el cantant, Adrià Puntí, la millor música d’aquella època es va fer al Pla de l’Estany i a la Menorca empordanesa.

kitschKitsch és un dels meus grups de capçalera. N’escolt molta, de música; de molts estils; de moltes procedències. I el grup de Banyoles ocupa un lloc de privilegi en el rànquing dels meus gustos. En el panorama del rock català, eren un món a part. Anaven a la seva, amb una proposta radicalment diferent a la de qualsevol altre grup amb el qual van compartir escenari. Segurament perquè bevien d’unes fonts musicals no compartides amb la resta de companys de generació. A nivell d’influències, no els podem entendre sense tenir en compte el punk, el postpunk i la new-wave. En canvi, com bé s’explica al llibre, la gran majoria del rock català de l’època pouava de la música feta, sobretot, als anys seixanta i setanta (com si no haguessin existit els Sex Pistols i tota la tropa de nihilistes que els acompanyaren al crit de No future!). La proposta de Kitsch es basa en cançons curtes, d’estructura senzilla (ramoniana, per a entendre’ns), contundents a nivell musical, amb una presència principal de les línies de baix, i unes lletres que, seguint la tradició del decadentisme de finals del XIX, cerquen la bellesa en el costat fosc de la realitat.

La discografia dels de Banyoles té una tríada inicial imbatible. Sobretot el tercer disc, gravat en directe, en què s’arrodoneix el contingut dels dos primers, dels quals no m’acaba de convèncer l’ús que es fa de la caixa de ritmes o de les bateries samplejades. Coses meves. Ara bé, la trajectòria del grup és de llarg recorregut, començant pel quart disc (en la presentació del qual els vaig poder veure en directe, a una discoteca de Vic, per primera i darrera vegada en ma vida, per ara). A IV hi ha un canvi estilístic radical respecte dels treballs discogràfics precedents, amb una proposta poc amable amb l’oient. Després, per a molts, va començar una travessa del desert en què semblava que no s’acabassin de trobar. Jo ho veig com un intent d’explorar noves vies d’expressió, una evolució lògica per part d’uns músics gens acomodaticis. El viatge, malauradament, va servir perquè molta gent els perdés la pista, alhora que anava creixent la mitificació dels treballs inicials. Mal fet. Crec que discos com 8 o Deu estan, com a mínim, al mateix nivell que els dos primers. En podria parlar hores i hores, de Kitsch. Tenc pendent dedicar-los un Xalandrot monogràfic. Algun dia ho faré. Se’l mereixen. A Tocats de l’ala, Lluís Costabella, cantant i guitarrista de Kitsch, és qui fa una millor definició de tot plegat: «Al principi em creia Iggy Pop: em tirava des de l’escenari i la gent s’apartava. Això va ser el rock català: creure’t Iggy Pop i que la gent se t’apartés.»

0cadf529e0c1e1d68aeb51d2172a3016_400x400D’altra banda, Ja t’ho diré comparteixen capítol amb Ocults i Munlogs, a Tocats de l’ala. No conec els segons; en canvi, vaig viure de molt a prop els dos primers discos dels mallorquins, fins i tot a nivell personal, i encara els tenc presents, ben igual que Tots Sants, companys d’illa. En vinil. Com també formen part de la meva quotidianitat musical Ja t’ho diré. Segurament, perquè una part de la seva història la vaig viure de primera mà, en directe. Sobretot mentre van ser a Menorca, abans de partir a cap a l’aventura principatina. En aquells anys, el panorama musical a l’illa era força variat i interessant, amb el magnífic i imprescindible rock dur de Nit Seca, amb qui vaig començar a anar de concerts, a viure’ls intensament; amb el pop de grups com Al margen, A bordo, Ferris o Maladie d’amour (i el seu mític hit, «Mata guiris en son Bou»); amb els sons més heavys de Sicora, Manner’s, Més Canya, Sir Urien o Dear; o amb el punk de Punxa o Skak al Rei. Però, d’entre tots, destacaven els Ja t’ho.

No els vaig veure actuar a l’espectacle Piràmids, que van fer conjuntament amb la companyia de teatre Groc, quan Cris Juanico encara no n’era el cantant (hi tocava la percussió, crec), però sí en algunes nits de rock menorquines. I els vaig escoltar molt per la ràdio («El último verdugo» apareixia amb regularitat per les emissores illenques, sobretot a la COPE). En vaig comprar les maquetes al bar Terminal del port de Maó, açò sí. Automàticament, «Ei Joan» va esdevenir una cançó totèmica. No era l’únic que la hi considerava. Per Sant Joan, a Ciutadella, la gent la cantava pel carrer espontàniament, mentre lluïa samarretes amb el logotip del grup. A Menorca, tothom en parlava. Vam seguir la seva aventura per terres gironines com si fóssim nosaltres mateixos els protagonistes. Tot i que també tenia el disc que van gravar a mitges amb Ferris, no hi vaig ser a temps de comprar el compacte del seu primer treball de ver, És blau es fester. Fins i tot, vaig aprofitar que, a classe de català de tercer de BUP, havíem de fer una exposició oral de tema lliure per a parlar del debut discogràfic dels ciutadellencs. L’idil·li va durar fins a Moviments Salvatges, un disc que va ser la banda sonora perfecta de moltes festes d’estudiants, a l’època universitària, i que encara fa de molt bon escoltar.

Crec que no cal insistir més en el fet que la lectura de Tocats de l’ala és totalment recomanable. Fins i tot, però no només, perquè pot tenir un vessant nostàlgic, especialment per a qui va viure aquella època en primera persona. Ara bé, cal destacar que som davant d’un llibre que indueix a la reflexió sociocultural respecte de la situació d’anormalitat en què vivíem —i vivim encara, fins a un cert punt— a nivell musical i, també, que permet al lector veure la indústria musical des de perspectives que, moltes vegades, no es tenen en compte i són cabdals.

Share Button

Un comentari

  • Josep M. Chavarria

    16 febrer, 2019

    Llegir el xalandrot dels dissabtes mentre beren és una de les rutines que més m’embriaga. “Tocats de l’ala” m’ha encantat tot i que jo sóc més de la música dels 70. No et descuidis de publicar el proper dissabte.

Els comentaris estan tancats.