L’amor o l’antítesi de la raó

Xalandria és, sens dubte, un magnífic punt de trobada per a la reflexió i el debat. I ho és des de fa ja molts anys. Aquí hem pogut llegir magnífics escrits sobre política, llengua, economia, literatura, cinema i també sobre alguns dels grans temes transcendentals, com la mort o l’amistat. Sorprèn, però, que no s’hagi tractat més que de refiló (almenys fins a on la meva memòria recorda), el tema inspirador per excel·lència, el que sens dubte ha fet córrer més rius de tinta damunt paper i, abans que això d’escriure es posés de moda, el que inspirava amb més freqüència les històries de joglars i trovadors. Ja haureu endevinat que m’estic referint a l’amor, però a l’AMOR en majúscules, a l’amor irracional i conseqüent, a aquell sentiment que no tothom ha tingut la sort (o la desgràcia) de viure però que et marca per sempre.

I és curiós que sigui jo precisament, potser el més científic i quadriculat del ranxo, qui es decideixi a escriure sobre aquest tema. Durant molt de temps em vaig creure l’explicació que defensava que açò de l’amor era un invent cristià per a sustentar la monogàmia, que a l’època romana el Sant Valentí es celebrava amb una bacanal, i que en el fons açò d’enamorar-se no era més que un artifici cultural. Ho veia com un instint animal d’aparellament envoltat de meta-estructura antropològica. I em sentia còmode amb aquesta explicació. Les parelles que havia tingut hi encaixaven perfectament. Hi havia una atracció inicial, és clar, després convivíem en harmonia, ens teníem respecte, de vegades admiració, desig de tant en tant, i avançàvem per la vida amb certa prosperitat i sense perdre el seny. Es podria dir que havíem aconseguit tot el que volíem i érem feliços. Jo fins i tot estava convençut que estimar era exactament açò, aquesta vida assenyada amb una persona amb la qui t’entens adequadament.

Ara sé que estava plenament equivocat. De fet, no podria estar-ho més, d’equivocat. L’amor és un concepte diametralment oposat al seny, és deixar-se endur pels sentiments, és embogir per una persona fins al punt de donar-ho tot per ella. Calderón de la Barca deia: “quan l’amor no és bogeria, no és amor”. I hi estic totalment d’acord. L’amor, quan és de veritat, en majúscules, és l’antítesi de la raó. Més encara, és l’anul·lació de la raó, que passa a un segon terme, fins i tot en cervells científics i quadriculats com el meu. El problema és que, en aquest estat d’embriaguesa sentimental i hormonal, amb la raó anul·lada, un de vegades pren decisions que poden resultar injustes per a altres persones importants. Açò sap greu, un n’ha de ser conscient i intentar fer el menys mal possible, però més greu seria no haver viscut per por a esquitxar els altres, açò ho tinc clar. La vida és decidir i caminar, de vegades pel camí fàcil, de vegades pel difícil, però quedar-se aturat a la cruïlla pensant quin camí agafar és sempre la pitjor de les opcions.

Crec que només hi ha un sentiment comparable en intensitat a l’amor, i aquest és, com no podia ser d’altre manera, el desamor, aquell procés terriblement dolorós que consisteix en que la raó torni a agafar el timó de les nostres vides, d’abandonar l’aventura dels sentiments, d’assumir que, quan un actua amb la raó anul·lada, és una víctima fàcil del cant de les sirenes, d’entendre, en definitiva, que només un dels dos ha estimat de debò, i l’altre s’ha limitat a aprofitar la benentesa. Quan això passa és com rebre una galtada inesperada, com quan vas corrents feliç cap a abraçar algú i, de repent, topes amb un vidre que no havies vist. El cop fa mal, és dolorós en si mateix, perque a més és inesperat i, a sobre, tu sols ser l’únic de tot l’entorn que no havia vist el vidre, cosa que et fa sentir un tant ridícul. Però és impossible veure el vidre amb la raó emboirada. Mira que sol estar senyalitzat i, quan t’aixeques del terra el primer que penses és: com punyetes no l’he pogut veure, al vidre aquest?

De vegades el desamor és tant terrible que un decideix, voluntàriament i dirigit per la raó més assenyada, no tornar-se a enamorar mai més. Conec casos propers, gent en la flor de la vida que ha decidit enterrar els sentiments per aquest motiu, i posar-se una armadura ben gruixuda que els protegeixi de possibles amors. No és el meu cas, jo crec que ha pagat la pena enamorar-se, a pesar de tot el que hi he perdut, que no és poc. Sens dubte que si. Ara puc dir que sé el que és l’amor en majúscules, el concepte més inspirador de tota la història. Es podria comparar a viatjar amb moto, sentint el vent a la cara, sentint-se lliure, adelantant per la dreta, corrent riscos, o decidir viatjar en tren, còmodament assegut, sense despentinar-se, sense perill, i mirant el paisatge per la finestreta. A jo particularment, els viatges en tren em semblen tant avorrits que sempre hi acab fent un bec. No hi ha color.

Puc dir que, al llarg dels anys, he tingut parelles sense un amor intens, parelles en què l’altre persona estava intensament enamorada de jo però no al revés, i parelles on el que s’ha enamorat perdudament he estat jo. En totes elles he sigut feliç, perquè una cosa no treu l’altre, i crec que són termes que de vegades es confonen. No estem xerrant de felicitat. Un pot ser molt feliç sense amor, amb un bon company o companya de viatge, amb una família o amb un projecte vital compartit. Però, ai, quan un ha sentit el vent a la cara i aquella sensació de plenitud, és molt difícil conformar-se amb menys. És com el bon vi, quan un l’ha tastat i assaborit, tornar al vi de capsa és fa molt dur, sembla més flac i agre que mai, i de vegades decidim que, si no podem tenir vi bo, val més beure aigua.

Em falta per viure el cas en que els dos estiguem perdudament enamorats l’un de l’altre. No se si açò és possible, sospito que si, perquè he vist algunes parelles, poques, que, des de fora, semblen complir aquest patró. No se què em depara el futur en matèria amorosa, però el que tinc clar és que, mentre no tinguem bon vi beurem aigua, i passi el que passi, seguirem navegant cap a Ítaca, vam quins ports mos esperen, vam què més aprenem pel camí.

Share Button