Les musiquetes de l’estiu

1426804677000_1123489

A l’hora d’explicar què ha significat passar les vacances d’estiu en una caseta a la vora de la mar, tot són elogis i avantatges. Però hi ha una excepció en aquest panorama idíl·lic (que en confirma la norma, açò sí): escoltar música. Les infraestructures necessàries per a fer-ho en condicions han estat deficitàries. No hi ha hagut ni rastre d’un bon aparell d’alta fidelitat, amb el qual garantir la qualitat del so reproduït. De fet, la realitat ha estat gairebé la contrària: el màxim a què hem pogut aspirar, per no complicar-nos la vida, ha estat un equipet (com el de la imatge que encapçala aquest text) amb el reproductor de discos compactes espatllat, sense antena de ràdio i amb un lector USB que entén les coses a la seva manera i que disposa els discos i les cançons en un ordre la lògica del qual encara no he arribat a entendre. Sort de l’entrada auxiliar, que ha permès d’escoltar amb un poquet de dignitat la música de l’ordinador portàtil. Ara bé, malgrat tots aquests impediments, enguany hem salvat els mobles a nivell musical.

R-1583457-1232120986.gifL’estiu sol ser una època que no convida a intentar estar al dia d’allò que es cou en el món de la música. La desconnexió també es produeix en aquest àmbit, com en tants altres. Així i tot, hi ha hagut alguns treballs discogràfics que m’han ajudat a fer passadores algunes de les estones més xafogoses de les vacances. Així, i pel que fa als sons més rockers i durs, he escoltat prou vegades el darrer disc de Turbonegro, Rock ‘n’ Roll Machine, ple de riffs addictius (les influències d’AC/DC arriben per tot) i una producció que ens acosta de cop als anys 80, amb guitarres distorsionades, teclats omnipresents (a l’estil Van Halen, per a entendre’ns) i unes tornades aferradisses que pots repetir sense por de cansar-te. L’altra gran troballa de l’estiu ha estat el darrer treball de The Dammed, Evil Spirits, un disc on cada cançó ens transporta al rock clàssic i a l’esperit punk de finals dels anys setanta i començament dels vuitanta. També, tot i no ser una novetat discogràfica, he descobert un altre disc imprescindible d’Uriah Heep, una banda (el nom de la qual prové d’un personatge literari de Charles Dickens!) que malgrat no fer res de nou, factura un rock dur amb teclats que entra molt bé. El títol del treball, amb el qual van tornar a l’activitat, el 2008, després d’una aturada de deu anys, és un deixondidor Wake the sleeper. En canvi, no he aconseguit connectar amb un disc en el qual havia dipositat força esperances, el darrer de Ghost (Prequelle). Potser, després d’un brillant treball d’estudi, Meliora, les expectatives eren massa altes i no hi ha hagut la connexió necessària per a gaudir-lo.

41nR272FgKL._SX355_Tot açò pel que fa al rock dur. Però la meva dieta musical ha estat, com sempre, variada i no només ha consistit en distorsió i energia. L’estiu és una època meravellosa per a escoltar jazz. No qualsevol intèrpret, però. Un disc rodó com John Coltrane i Johnny Hartman s’ha d’escoltar a la tardor (o a l’hivern). En canvi, amb la calor, els cinc discos de The complete Columbia Recordings: Miles Davis & John Coltrane han estat absolutament refrescants (entre d’altres peces, n’hi ha una que, per a mi, defineix perfectament què és el jazz, «Milestones»: vertigen, virtuosisme i llibertat). Amb una proposta totalment diferent, també ha arribat a les meves mans, i no sabria explicar com, el disc Lady in satin, de Billie Holiday, una altra meravella que, com deien abans del gin Xoriguer, a tota hora cau bé, tot i que el moment ideal per a assaborir-lo és en haver-se post el sol, quan tota la melancolia que transmet la veu de la cantant arriba al seu esplendor. Finalment, pel que fa a aquest gènere musical, he de confessar que, per motius que m’estim més no explicar, també he escoltat, sense cansar-me en cap moment, un disc molt curiós de Tete Montoliu, Catalan Rhapsody, en què el conegut pianista català trasllada al seu territori una sèrie de composicions provinents del cançoner popular català (en un sentit ampli, perquè al costat de «La dama d’Aragó» o «El cant dels ocells», també hi trobam la serratiana «Paraules d’amor). Un altre intèrpret que marida perfectament amb els moments més tranquils dels dies estiuencs, que també hi han de ser.

61XbsfF+jbLEn canvi, enguany, la collita clàssica no ha anat gaire bé. El problema ha partit, segurament, de la selecció prèvia. No ha estat una bona idea haver triat el Miserere d’Allegri o les Variacions Goldberg de Bach a l’hora de preparar la discoteca estiuenca. Mea culpa. Pel que fa al primer, com que duia una bona temporada escoltant-lo, pensava que a l’estiu seguiria encaixant; en canvi, el segon, continuarà essent una assignatura pendent. No he acabat de trobar encara el moment d’endinsar-m’hi i gaudir-lo. Havia d’haver optat per anar a cop segur i emportar-me les obres completes d’Erik Satie per a piano, interpretades per Aldo Ciccolini (que em va descobrir, ja fa molts d’anys, Eduard Marco) o qualsevol obra orquestral romàntica (una novena simfonia de Beethoven o alguna peça wagneriana, per exemple). Haurà de ser un altre any, però.

En canvi, sí que he escoltat més música pop en català de la que mai no m’hauria imaginat. No som gaire amic de la plèiade de grups i cantautors indies que s’expressen en la nostra llengua (som més del rock i de les guitarres distorsionades), però enguany, per una cosa o una altra, a nivell familiar s’han imposat els Catarres (i el seu disc més recent Tots els meus principis) i Txarango (més Benvinguts al llarg viatge que El cor de la terra) i, sobretot, han fet acte de presència Els amics de les arts, que em resultaven simpàtics fa uns anys amb Càpsules Hoi-Poi (és el que té pertànyer a una generació que va créixer veient Bola de Drac, en català, per la tele) i amb Bed & Breakfast, amb les arxiconegudes «Jean-Luc» o «L’home que treballa fent de gos». Ara, amb Un estrany poder, han passat a formar part, definitivament, de la llista de preferències, amb un treball molt interessant que combina delicioses melodies pop amb unes lletres que amaguen càrregues de profunditat,  que van molt més enllà de l’addictiva i imprescindible «El seu gran hit» (és dir-ne el títol i posar-me a taral·lejar: «Ways in the gavel, I wanna se da wanna see…»). De fet, arran d’aquesta cançó, al llarg de l’estiu he pensat més d’una vegada que, a les festes de poble, quan els bars es dediquen a embrutar l’ambient sonor dels carrers amb monodosis reggaetòniques a tota pastilla, hi hauria d’haver algun local que posàs música en català, ni que fos per higiene auditiva, perquè, a més, de cançons animades en la nostra llengua, en tenim per donar i vendre. No he rodat gaire, però només a Ferreries vaig trobar un bar on, en passar-hi per davant, sonava Txarango. Res més. La resta, txumba-txumba i perreos. Aquesta és una gran anomalia (una més), de la nostra cultura popular.

Tampoc no ha estat un estiu gaire pròdig pel que fa als concerts. I no per manca d’oferta, de la qual no ens podem queixar a l’illa: ni Quimi Portet, ni Jansky van poder ser. Com pot ser que, a l’agost, les agendes treguin més fum que a l’hivern? De fet, a més de les actuacions dels Catarres (a Maó), que van servir per començar amb molt bon peu les festes de Gràcia, i d’Adala & The Same Song Band (a Formentera!) i, fa tot just un parell de dies, d’Andrea Motis, en una interpretació brillant a Alaior, en format trio, hi ha hagut un concert memorable aquest estiu, malgrat que ni l’espai ni l’horari no fossin els més adients: el de Leonmanso, al Jazzbah ciutadellenc, tot presentant el seu darrer disc. El resultat es pot resumir amb tres adjectius: intens, excitant i perillós (especialment quan, tot emulant Iggy Pop, Eddie Verder i companyia, el cantant va decidir fer una nedadeta o stage diving per damunt del públic, just a tocar dels ventiladors del local).

De fet, si hi ha un nom que ha brillat per damunt de tots els altres aquest estiu musical és el del cantant ciutadellenc que, després d’un treball més que bo (Jardins de brutes aigües) s’ha superat per a oferir-nos un treball rodó. Si hi ha un disc que he escoltat gairebé cada dia aquest estiu és Escolta com sona es teu pols. Des de la primera vegada que m’hi vaig endinsar, aprofitant la durada d’un vol entre Barcelona i Brussel·les, les cançons d’aquest llarga durada no han fet altra cosa que créixer, guanyar en matisos en cada nova passada. D’una banda, per la poeticitat de les lletres que, sota una pàtina lleugera de surrealisme i cripticisme, amaguen missatges contundents (l’antibel·licisme de «Quatre soldats», per exemple), moltes vegades tenyits per la melancolia i la tristesa (a «Era ahir» o a l’homònima «Escolta com sona es teu pols»), derivada de la pèrdua d’una bona amistat que, paradoxalment, va ser l’element que acabà de donar forma al concepte del disc. De l’altra, són totalment destacables els arranjaments musicals: les bases programades a «Bona nit», per exemple (que ens transporten als sons de la infantesa: qui no ha tingut un Casio PT1, a ca seva?), o la potència de la percussió a «Vinjolita de foc».

61KUqxUNWZL._SS500

I n’hi ha més. El disc, que com a objecte, a més, és una mostra de la feina ben feta, amb un disseny i unes imatges espectaculars de Josep Bagur, situa en Llure Marquès a la divisió d’honor del pop català. I no ho dic per xovinisme. Que sigui menorquí, en aquest cas, és secundari. Que a casa haguem contribuït amb el Verkami que va permetre de publicar-lo, també. El mèrit d’aquest disc i del seu autor són intrínsecs, tal i com ja s’ha encarregat de destacar algun mitjà especialitzat, amb justícia. Puc escriure molt més sobre les virtuts d’aquest disc, però és només escoltant-lo que hom pot fer-se una idea completa del que Leonmanso ens ofereix a Escolta com sona es teu pols. I, jo també, puc escriure sobre acabar.

Share Button

Deixa un comentari