La dictadura lingüística

403238

No conec n’Úrsula Mascaró. Personalment, vull dir. El poc que sé d’ella no deu diferir gaire d’allò que coneix la majoria de gent d’aquesta illa (i de fora): que és una dissenyadora i empresària menorquina d’èxit, dedicada a la producció de sabates de qualitat. El seu és un cas admirable, perquè ha aconseguit, des d’un indret petit com Menorca, fer-se un lloc en el mercat mundial del calçat, amb la dificultat que aquest fet suposa, a partir d’uns productes que combinen disseny i materials de qualitat. És un model a seguir, a nivell empresarial, en molts sentits. Ara bé, d’altra banda, darrerament, Mascaró ha aparegut als mitjans de comunicació illencs en relació a un tema força allunyat de la seva professió: la llengua. Ha fet una sèrie d’afirmacions al respecte que, en tant que filòleg, crec que són poc afortunades. M’agradaria comentar-les, perquè l’intrusisme professional en el camp de la lingüística va regalat per aquestes latituds (açò no passa en l’àmbit mèdic, no?). I, de la mateixa manera que, per manca de formació, difícilment m’atreviria a parlar d’aspectes tècnics relacionats amb el disseny del calçat, ja que amollaria un disbarat darrere de l’altre, crec, d’acord amb Ludwig Wittgenstein, que «d’allò que no es pot parlar, val més guardar-ne silenci», com li recordava l’altre dia Josep Maria Quintana al bisbe de Menorca (un altre, el prelat, que no és amo dels seus silencis i sí esclau de les seves paraules). En aquesta ocasió, a més de l’aforisme del filòsof austríac, potser fora bo recordar el següent refrany, fruit de la saviesa tel·lúrica popular, tal i com el cita el diccionari Alcover-Moll: «qui és sabater, que faci sabates».

Bàsicament, l’aparició d’Úrsula Mascaró en la primera línia del conflicte lingüístc, ha vingut des de les trinxeres de la sanitat pública, com a reacció al decret que estableix quins han de ser els requisits lingüístics dels treballadors d’aquest àmbit. Del tema, ja n’he parlat en un xalandrum anterior, i no voldria repetir-me. Ara voldria aturar-me en algunes declaracions específiques que Mascaró ha fet públiques en els darrers dies, sobretot en l’ús que fa del concepte «dictadura lingüística» per a referir-se a les polítiques favorables a la llengua catalana (que associa al concepte «catalanització» que, sembla, considera negatiu). La suposada imposició de què parla és fàcilment desmuntable. Amb una pregunta, que vaig piular l’altre dia a Twitter, diria que un lector amb un poc de seny pot veure clarament que la cosa no s’aguanta de per almon: com pot una llengua, subordinada legalment, imposar una «dictadura», com afirmen alguns? El que es planteja és força difícil: fer passar la víctima per botxí. Qui ho sosté, o és un ignorant o, molt pitjor, és un cínic que dona per vàlida una situació de desequilibri.

Vivim en una illa en què, sobretot, trobam la presència i l’ús de dues llengües. La primera, la pròpia, és la catalana, present de manera generalitzada al territori des de 1287. L’altra, sobrevinguda, és la castellana, que es va escampar per aquestes contrades, sobretot, a partir dels anys seixanta i setanta del segle passat (moment fins al qual la majoria de menorquins eren monolingües catalanoparlants). No fa gaire, per tant. N’hi ha moltes més, a Menorca, de llengües. Entre els alumnes d’un institut en podríem arribar a comptar més de mig centenar. Ara bé, català i castellà són aquelles que tenen més presència pública i que, també, són reconegudes a nivell formal. Són les llengües que protagonitzen el conflicte lingüístic a les Illes, perquè ambdues es disputen uns mateixos àmbits d’ús. Açò, però, no implica que es trobin en la mateixa situació, ni a nivell social ni legal. El castellà, per mandat constitucional, és l’única llengua que és oficial a tot l’estat, fins i tot en aquells territoris en què no és llengua pròpia, com és el cas de la nostra comunitat autònoma. És més, tal i com estableix l’article tercer de la Constitució, el seu coneixement és obligat (un deure) de tots els ciutadans que tenen la nacionalitat espanyola. En canvi, pel que fa a les lleis, a la llengua catalana només se li permet (en el millor dels casos) de ser oficial en aquelles comunitats l’estatut d’autonomia de les quals ho prevegi (per açò no ho és ni a Aragó ni a Múrcia) i, en cap cas, el seu coneixement és una obligació vinculada a la condició de la ciutadania. És, només, un dret. Per a fer-nos una idea del que significa aquest marc legal, resulta que només es pot ser espanyol en llengua castellana; els catalanoparlants ens veiem obligats a ser, des d’un punt de vista lingüístic, ciutadans de segona.

En aquesta situació, clarament desequilibrada, existeix la possibilitat, gràcies a un marc legal força restringit (condicionat per l’article tercer de la Constitució), d’emprendre accions encaminades a minimitzar-ne els efectes. De la seva aplicació, no en resultarà que es normalitzi el català (en aquest context, mentre una llengua tengui associats deures i, l’altra, només drets, serà impossible de fer-ho), però sí pot ajudar perquè, almenys en alguns contextos vinculats a les administracions públiques, locals i autonòmica sobretot, l’ús d’ambdues llengües pugui ser igualitari per als administrats, per tal de garantir-ne els drets lingüístics. Aquesta és la raó principal que explica perquè el personal que hi treballa ha de conèixer-les (estan, en tant que treballadors públics, al servei dels ciutadans i no a l’inrevés). No sé qui hi pot veure un problema, en aquesta mesura. Qualificar-les de «dictadura» és una enorme pixarada fora de test. A més, és una afirmació que denota, per part de qui la fa, l’existència de prejudicis lingüístics importants, la majoria dels quals desemboquen en allò que els sociolingüistes denominen autoodi.

pdf-faesDe tota la col·lecció d’idees negatives preconcebudes sobre les llengües, la que domina en aquesta situació és la de qui creu que el català és menys útil que el castellà, la qual cosa, a la pràctica, porta implícita la creença que hi ha llengües millors que altres. És una idea que no té cap tipus de fonament científic. Objectivament, totes les llengües són iguals. Afirmar el contrari, senzillament, és racisme. Cal dir-ho ben clar. Aquestes idees lingüístiques no són lluny de les que volen fer creure que les persones amb un determinat color de pell són millors o pitjors que les que en tenen un altre. A Espanya, el nacionalisme lingüístic ha fet molt bona feina a favor del supremacisme de la llengua castellana, sobretot a partir del mite de la lengua común, que cerca identificar l’estat amb una una única expressió cultural, tal i com explica amb pèls i senyals, en diverses obres totalment recomanables, Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de lingüística a la Universitad Autónoma de Madrid (aquest sí que és un cas d’adoctrinament com un cabàs, que ve del franquisme però que s’ha mantingut de llavors ençà, de què poca gent parla: qui no ha assumit amb tota naturalitat allò que “en castellà ens entenem tots”). Darrere d’aquesta ideologia, hi ha una sèrie de valors de base neoliberal i neoconservadora, molt ben representats per organismes com la FAES, que són aplicats al camp de les llengües. Així, volen fer passar per normal i lògica la llei dels més forts, d’aquells que s’imposen als dèbils, dels peixos grossos que es mengen els petits, amb els resultats nefastos que aquesta manera de fer ocasiona, també, en el camp de les llengües.

Un altre prejudici que hi està relacionat té a veure amb la negació de la unitat de la llengua catalana. No és potser el cas de la plataforma a la qual dona visibilitat Úrsula Mascaró (tot i que hi ha força indicis, en les seves paraules, que permeten de pensar-ho), però sí d’alguns altres grupuscles que s’hi relacionen (Fundació Jaume III, Círculo Balear, ICM en el seu moment…). Els militants d’aquestes entitats són pocs i, gairebé sempre, els mateixos, com si el fet de repetir-se aquí i allà els permetés de semblar que són més dels que realment els formen. Reben, en aquest sentit, l’ajuda inestimable dels altaveus que els ofereixen determinats mitjans de comunicació, que els donen una repercussió desproporcionada. Davant del secessionisme, no hi ha debat possible, perquè parlam de disciplines diferents: de ciència filològica, d’una banda, i de creacionisme lingüístic, de l’altra (d’aquells que, per dir-ho amb una expressió ben menorquina, ens volen fer creure que la mare de déu era de nom Joana). Aquesta darrera, per cert, està al servei d’interessos que res no tenen a veure amb la llengua i sí amb la política. A Mallorca, el fenomen s’anomena gonellisme; a Menorca, on és més marginal, ni tan sols no té nom. Així i tot, amb l’excusa de la sanitat, els sectors contraris a la llengua catalana han aconseguit mobilitzar una gran quantitat de gent, la qual cosa és totalment respectable, tot i que generen molts dubtes els motius reals que hi ha darrere d’aquestes manifestacions. No n’hi va haver cap, per exemple, en els anys anteriors a aquesta polèmica, quan no es parlava dels requisits lingüístics a la sanitat i els metges tampoc no venien a l’illa, la qual cosa demostra que s’ha carregat el mort del problema a qui no en té cap culpa: la llengua. Per variar. No sé si tots els participants en aquestes manifestacions són coneixedors de la situació que hi ha al darrere o es mouen empesos per les postveritats que emanen de determinats partits polítics, els que fan de l’anticatalanisme una màquina de fer vots i, per als quals, aquests gonelles irreductibles són una mena de tontos útiles que els fan la feina bruta.

No conec n’Úrsula Mascaró. Tampoc no sé fins a quin punt és conscient del joc a què juga. M’és ben igual. No tenc res en contra d’ella a nivell personal. Tot el contrari: és qualcú a qui admir, perquè excel·leix en la seva especialitat i ha aconseguit posar un producte, fet des de Menorca, en el panorama internacional. Ara bé, amb allò que no puc estar d’acord de cap de les maneres és en algunes idees que ha fet públiques respecte de la gestió de les llengües. Per açò, també públicament, he volgut dir-hi la meva,  amb arguments, perquè si d’alguna cosa tenc qualque coneixement fonamentat, en tant que filòleg, és d’aquest àmbit, i em dol que els disbarats vagin i venguin pel mon amb tanta facilitat i alegria. Perquè un servidor, de sabates, no en sap fer.

Share Button

10 comentaris

  • Anabel

    3 febrer, 2018

    Hola Joan, gràcies per entrar a valorar l’aspecte pràctic de la situació que al fi es que desitgem tots perquè això incidirà en la nostra atenció medica. Jo també he viscut a l’estranger. Capísco quel que vuoi dire. Di certo imparare a parlare una lingua di origine latino no es complicatissimo per chi è abituato a studiare. Pero el tema de fondo es si te puedes permitir exigirlo como requisito cuando ya tienes problemas para cubrir las plazas necesarias para que el sistema funcione. También a mí me gustaría que tu abuela fuese atendida de la mejor manera posible y que viva feliz muchos años. Que tenga la capacidad con la avanzada edad que tiene para ir sola al medico si este la entendiese en Menorquín como dices es ya un mérito, mi más sincera enhorabuena. Ojalá fuese así pero la realidad es otra y hasta que no cambie estaría bien que tuviéramos un poco de sentido común para obtener lo que todos deseamos de forma progresiva. De verdad piensas que no hay médicos que la entenderían , es más crees que un médico con el b2 de catalán la va a entender mejor que alguien que lleva años aquí y al final el oído ya lo tiene entrenado para entender a sus pacientes? Yo sinceramente tengo mis dudas pero está claro que cada uno es libre de ver las cosas como quiere verlas y expresarlas de la misma manera.

  • Joan

    2 febrer, 2018

    Molt bon article Ismael!
    I en resposta a n’Anabel: jo he anat d’Erasmus a França i en manco d’un any he après francès amb un nivell C1 (avançat). Realment trobes que una persona amb estudis tindrà problemes per aprendre un nivell bàsic d’una llengua romànica com es català?! A qui intentau enganar? També volia comentar que s’àvia meva no s’ha atrevit mai a anar en es doctor tota sola per si hi havia qualque doctor que no l’entengués perquè ella no sap rallar en castellà (i en es 96 anys és un poc complicat). Ella no s’ha queixat mai, però a jo me sembla una vergonya.

  • Anabel

    2 febrer, 2018

    Buenas, después de leer atentamente su artículo me gustaría entender un par de temas que precisamente me quedan poco claros cuando argumenta que cada persona se debe dedicar a opinar de lo que conoce bien. Yo no soy lingüista o filóloga y por lo tanto no entraré en la provocación de si como usted dice se puede considerar racismo valorar que una lengua tiene más o menos uso que otra. Le voy a comentar lo que sí se y lo que sé es que si yo conociese mejor el inglés cobraría el doble de lo que me pagan por mí trabajo y esto porque en mi ámbito se utiliza mucho más que el castellano. Dicho esto, ni me siento ciudadana de segunda porque el inglés se utilice a nivel mundial ni nadie me prohíbe que me dirija a alguien en castellano o en otro idioma en un país de lengua inglesa y dependerá de la otra persona intentar comunicar conmigo si posee el conocimiento de la lengua que yo soy capaz de hablar o si tiene la paciencia de intentar entender mi inglés. Que los funcionarios deben entender y hablar las dos lenguas oficiales nadie lo pone en duda pero vamos al ámbito practico. Como se quedaría usted si decidiese trasladarse a vivir a Euskadi y le obligasen a aprender el vasco en dos años? Considera que es complicado? Ahora dirá que el catalán no lo es tanto, pues bien
    , lo mismo sucede a la inversa con la diferencia que somos quienes vivimos en las islas los que necesitamos asistencia sanitaria de calidad, de la que tiene experiencia y se prepara estudiando su especialidad cada día. Si tanto profesional con conocimientos de catalán existe dígame porque tienen que hacer excepciones o cree que exigiendo el catalán a quienes ya están aquí esto se acaba ahí? Ni siquiera en Holanda exigen el holandés para trabajar, y se lo digo de primer mano porque yo recibo ofertas con petición de conocimiento del holandés y/o del inglés y eso porque es así según usted? Porque es bilingüe? No será sobretodo porque no encuentran profesionales para cubrir esos puestos con conocimientos de ambas lenguas? Ahora entremos en otro ámbit más práctico, sabe si las personas a las que se exigen este nivel están de cara al público, si lo entienden y lo hablan pero no lo saben escribir, si ha habido problemas durante estos años de comunicación con los pacientes. A preguntado a los pacientes crónicos que opinan? De verdad cree que esta es una lucha política para ellos? Pienselo y si cree que me equivoco no dude en argumentar porque, estaré encantada de escucharle sobretodo porque es desde el respeto desde donde se puede llegar a un entendimiento. Un saludo a todos.

  • Rocio

    24 gener, 2018

    Molt ben argumentat. Un text molt necessari en aquest moment. Moltes gràcies!

  • Caterina

    24 gener, 2018

    La meva enhorabona Ismael. Així faràs callar boques a qui parla de coses que no coneix…Moltes gràcies. Molt Bona feina

  • Cati

    21 gener, 2018

    Gracies .Ismael Per fi,li han contestat a aquesta dona .Fa temps que pixa fora de test

  • Santi Bonnin

    21 gener, 2018

    Genial Ismael, has posat paraules i molt bons arguments a coses que penso, però no sóc capaç d’expressar com ho fas tu. Una gran lliçó.
    Molt agraït.

  • david

    21 gener, 2018

    Molt bo ismael!

  • Patricia

    20 gener, 2018

    Brillant. Gràcies pel teu exercici pedagògic

  • Jordi

    20 gener, 2018

    Es evident a quins “partits politics” dona servei aquesta senyora. Potser se está postulant per fer carrera política, a algún de aquets “partits” tant “democrates”

Els comentaris estan tancats.