El pitjor any de la vostra vida acadèmica

IMG_20170512_084846

Tempus fugit. Dies volant. Sembla que tot just era ahir que una nova fornada d’alumnes començaven segon de batxillerat. I han passat nou mesos des de l’inici de curs! Entraven a la sessió d’acollida expectants per saber què es trobarien en el darrer any, si tot anava bé, d’institut. En aquella presa de contacte, en tant que tutor, els vaig felicitar perquè havien escollit un camí difícil, l’acadèmic, la qual cosa implicava renúncies, sacrificis i esforços importants. En aquest sentit, no vaig poder evitar d’advertir-los que es trobaven davant del que seria el pitjor any de la seva vida acadèmica, un curs en què patirien moments de molta pressió, nirvis i desànim. També vaig comentar-los, per compensar-ho, que en arribar a la universitat, el primer any, no ho trobarien tan complicat. Per sort, a més, hi havia un altre fet que els rescabalaria de tots els mals tràngols acumulats: després del pitjor any acadèmic vindria, amb tota seguretat, el millor estiu de la seva vida.

Estudiar segon de batxillerat és, fins a un cert punt, inhumà. El grau de pressió a què són sotmesos els alumnes és enorme. Gran part de la culpa la té un factor extern al curs, però transcendental per al futur: allò que antigament anomenaven Selectivitat i que, tot i les anades i vingudes legislatives, encara es diu així de manera oficiosa, almanco enguany. Aquest examen d’exàmens, en què els alumnes es juguen tenir plaça en el grau i la universitat que els interessa, ens mena pel camí de l’amargura durant tot el curs. En algunes matèries condiciona els temaris, inacabables i, per tant, inabastables, a què cal acarar-se. A la pràctica, sembla que segon de batxillerat és un curs de preparació del selectiu, la qual cosa és injusta, perquè així sembla que el curs no té el valor intrínsec que li correspon. Açò és injust, i  suposa una dificultat afegida a la tasca docent.

A més, amb l’arribada de la Lomce, el panorama s’ha embullat de mala manera, amb canvis en les normes del joc quan ja havia començat la partida, amb la consegüent desorientació de tota la comunitat educativa. A principi de curs, no sabíem si hi hauria revàlida ni si aquesta condicionaria o no l’obtenció del títol de batxiller. Tot eren incerteses i no venien només de Madrid. L’actitud i la manera de procedir de la conselleria autonòmica, molt decebedores, tampoc no hi va ajudar gaire. Les víctimes d’aquesta situació eren els alumnes, als quals afegíem encara més elements de pressió. Més d’un cop, al llarg del curs, alguns temíem que, la d’enguany, pogués arribar a ser una generació perduda (tot i que, des del moment en què els alumnes segueixen essent, com sempre, magnífics, segur que hauran tirat cap endavant sense més problemes que els habituals). Ara bé: hem acabat les classes, d’aquí a no res hi ha la selectivitat i algunes incerteses encara hi són.

Com sempre, malgrat aquest context poc amable, ha estat un gust poder formar part del procés. No només a l’hora de treballar uns currículums que costa de fer encaixar amb el número d’hores disponibles (amb la sort que, a segon, no han llevat hores setmanals de la matèria, com sí ha passat de manera ignominiosa a primer de batxillerat i en altres nivells d’ESO). A més, la responsabilitat és enorme perquè, vulguis o no, un docent és un model i, com a tal, un emissor de valors que els alumnes capten perfectament. Alguns de concrets es relacionen amb la matèria impartida: el respecte davant de la diversitat lingüística, la capacitat de sotmetre les idees al pensament crític, el gust (la passió en el meu cas) per la literatura… Però, també, altres de més subtils, que fins i tot es transmeten de manera inconscient (puntualitat, esforç, preparació de les classes…). I tot, sense acabar de tenir clar fins a quin punt ho estàs fent bé o no.

IMG_20170512_084909Ahir divendres, els alumnes van acabar les classes. Després d’aquest cap de setmana, comencen els exàmens finals, amb què farem parts i quarts respecte de la feina de tot el curs. Hi ha qui necessitarà recuperar parts de la matèria o el curs sencer per tenir-ho aclarit; la gran majoria, però, ho tindran aclarit a temps. I, tot just acabar el mes de maig, els lliurarem a tots el butlletí de notes definitiu, el bo, l’oficial. Si, a més, aquest paper va acompanyat d’altres, amb les instruccions per a obtenir el títol de batxillerat i pagar l’examen de selectivitat, perfecte. El calvari gairebé s’haurà acabat. Amb la inèrcia del curs, passar la prova d’accés a la universitat serà gairebé rutinari, tot i que els alumnes que necessiten notes altes encara no podran fugir de la pressió. En altres casos, si les qualificacions de l’avaluació ordinària no han estat satisfactòries, el procés s’endarrerirà fins a setembre.

Enguany, com que hem anat a la correguda, amb unes darreres sessions en què hem completat el temari pels pèls, no hem pogut acabar les classes de manera mínimament relaxada i reflexiva alhora, com m’hauria agradat fer-ho. Perquè va bé, tot just abans de creuar la línia d’arribada, d’aturar-se, mirar enrere el camí fet i pensar què n’hem tret, de tot plegat. Si haguéssim disposat d’aquest espai de reflexió, no m’hauria importat de llegir-los alguns fragments de David Foster Wallace, del llibre L’aigua és això, que reprodueix el discurs que l’autor va llegir a la cerimònia de graduació al Kenyon College, als Estats Units d’Amèrica, el 2005. El text, magnífic (del qual hi ha versió catalana, en traducció de Ferran Ràfols Gesa), és una font inesgotable de cites epigramàtiques, començant per la idea mateixa que cabdella el fil del discurs: «les realitats més òbvies, ubiqües i importants sovint són les que més costen de veure i sobre les quals més ens costa parlar» (una frase que podia haver creuat amb el text de Wittgenstein que els alumnes van veure escrit a la pissarra el primer dia de classe: «els límits del meu llenguatge són els límits del meu món»).

Altres fragments de l’opuscle de David Forter Wallace que, en una hipotètica darrera sessió menys feixuga hauríem pogut llegir per tal de reflexionar-hi serien, per exemple, aquell en què critica l’arrogància («un tancament mental que constitueix una presó tan absoluta que el presoner ni tan sols sap que està tancat») o l’altre en què parla de la llibertat («la llibertat veritablement important comporta atenció, consciència, disciplina, esforç i la capacitat de preocupar-te de debò pels altres i sacrificar-te per ells, una vegada i una altra, en una miríada de petits gestos ínfims i poc seductors, cada dia»). Res a veure, aparentment, amb el currículum de la matèria de què som docent, Llengua Catalana i Literatura. Però si, d’acord amb l’escriptor nord-americà, el «valor real d’una educació veritable […] no té res a veure amb notes ni títols acadèmics, i sí amb la consciència d’un fet molt simple: la consciència d’allò que és tan real i tan essencial, que ens envolta de manera tan clara i alhora tan oculta que ens ho hem de repetir una vegada i una altra», no només no és forassenyat parlar-ne a classe sinó que més tost és necessari i forçós. Per aquest motiu, el discurs de la cerimònia de graduació acaba amb uns mots colpidors: «l’educació és una feina que dura tota la vida, i comença… ara. Us desitjo molt més que sort». És, no es pot negar, una reflexió ben polida i adequada per acabar el curs. En una pel·lícula nord-americana, just després de dir-les, sonaria el timbre, els alumnes marxarien de classe a la correguda i la pantalla faria una fosa en negre.

Si haguéssim pogut fer aquesta darrera sessió més reflexiva, hi podríem haver afegit al discurs, per molt que fos típica i tòpica, la inevitable referència al famós vers del poema «Ara mateix», de Miquel Martí i Pol, per al qual, «tot està per fer i tot és possible». Els alumnes, que són prou vius i intel·ligents, ja s’haurien encarregat de lligar les idees necessàries. Potser no. Durant els darrers dies lectius tenen fixa al cervell la tirallonga d’exàmens que els espera i la meva intenció potser no hauria deixat de ser una mostra més del caràcter il·lús de què estic fet.

En haver passat la selectivitat, cadascú seguirà el seu camí. Alguns, la majoria, estudiaran un grau universitari; altres, escolliran la via, totalment digna i vàlida, de la formació professional de grau superior. En algun cas, excepcional, no quedarà més remei que repetir curs; algun altre, potser, enganxarà directament amb el mercat laboral. En el futur, a més, alguns universitaris tornaran a viure a Menorca; molts, però, per poder dedicar-se a allò que els interessa, no es podran establir a l’illa, almenys a mitjà termini. Esper que tots puguin dir que aquest curs ha estat profitós. Només que ho sigui una desena part del que ho ha estat per a mi ja haurem fet bo. Per part meva, les vacances d’estiu passaran com una exhalació, tot i que les aprofitaré al màxim per poder tornar a la feina amb les piles carregades. No ens en temerem, perquè la sínia del temps no sap què és la pausa, arribarà setembre i una nova fornada d’alumnes entrarà a la sessió d’acollida, expectant per saber què es trobarà en el darrer any, si tot va bé, d’institut. Els felicitaré per haver triat fer batxillerat i no podré deixar d’advertir-los que passaran el pitjor any de la seva vida acadèmica.

Share Button

Un comentari

  • Xim de Menorca

    13 maig, 2017

    Estic content Isma que hi estigues arribant a aquest món des de l’heurística de les paraules.
    Els educadors transcendim més enllà de les nostres explicacions i trenquem un espai individual i relaxat amb la violència dels coneixements.
    Aquesta lluita és terrible als dos primers anys de l’ESO però, com vaig comprovar per primera vegada en el Ramis, té un caire de guerrilla en les aules de preparació a la selectivitat i a altres opcions. Ben trobat hi siguis!!

Els comentaris estan tancats.