Els clàssics i les bandes de tribut

Mentre gaudia dels primers compassos del concert de The Cure del passat 26 de novembre al Palau Sant Jordi de Barcelona, assegut còmodament en un seient (perquè l’edat ho aconsella) i en la millor companyia possible, me demanava si tot plegat no responia a un atac de nostàlgia. Perquè en aquella gira no es presentava cap nou àlbum; més tost era a l’inrevés: el grup de Robert Smith es va dedicar a enfilar un darrere l’altre els grans èxits de la seva dilatada carrera. Tres hores van esmerçar a fer-ho. El gruix del repertori es centrava majoritàriament en temes dels anys vuitanta, el públic assistent que podia controlar amb la vista era, en general, més veterà que un servidor i, segurament, molts dels presents havien conegut The Cure quan eren joves.

entraconcert-1


A la pràctica, estem passant per una època en què la nostàlgia ho amara tot? Estem paint malament el fet que hem arribat (si no l’hem superat amb escreix) al mezzo del cammin di nostra vita i que, si miram enrere ens envaeix la sensació de vertigen? M’he fet la mateixa pregunta arran del xalandrum de la setmana passada, en què es rememoraven uns fets bàsicament de fa vint i trenta anys, un temps i unes maneres de fer que ja no tornaran però que formen part de la nostra trajectòria viscuda. Tots els elements apunten en aquesta direcció, al fet nostàlgic, un fenomen que està ben viu i que, he pogut llegir, fins i tot genera molt de negoci.

No crec, però, que aquest sigui el cas. Almenys si parlam del concert de The Cure. No hi podia haver nostàlgia d’una proposta musical que, per a mi, era completament nova. Amb l’excepció d’un parell de temes que havia escoltat fa molts d’anys, aquest no era un grup que tingués apamat. Ras i curt: no m’havien interessat fins que l’atzar es va interposar entre nosaltres en forma d’entrades per al concert barceloní. Es pot dir que he començat a assaborir la música dels Cure d’un any ençà, que hi he descobert una proposta interessant i, aquest és un factor clau, ben actual, que no sona en cap moment desfasada. Aquesta actualitat va quedar demostrada en directe, al Palau Sant Jordi. Totes les cançons van sonar coherents, actuals. Clàssiques. No hi ha lloc, idò, per a la nostàlgia.

És el mateix que passa amb la literatura. Per què llegim els clàssics? Segurament perquè són obres que tenen la virtut de ser sempre actuals, perquè aconsegueixen connectar amb el públic que hi accedeix, independentment de l’època en què ho fa. El temps, com en els bons vins, ha beneficiat el llegat musicat de Robert Smith i companyia, la qual cosa no és tan senzilla com sembla: molta música dels anys vuitanta sona avui dia totalment arcaica. Fa mal d’orella reproduir-la. Hi ha exemples a bastament.

Potser sí que té a veure amb la nostàlgia un fenomen que en la darrera dècada ha proliferat per les sales de concert d’arreu: la dels grups de tribut. No sé fins a quin punt es pot atribuir aquesta realitat al fet que, com he sentit a dir, les descàrregues il·legals de música a internet s’han carregat el planter musical. Per a qualsevol grup, diuen, és molt mal de fer avui dia fer-se un forat en el món de la música, transcendir l’àmbit estrictament local i acabar gravant discos. Les companyies, segueix aquest raonament, no s’arrisquen a tirar els doblers pagant una gravació que acabarà piratejada i no generarà ni tan sols els beneficis necessaris per recuperar el capital invertit.

Aquesta pot ser una part (important) del problema. Però no tot. Les descàrregues no haurien d’amagar que allò que realment fa excitant la música és el fet de poder-ne gaudir la interpretació en directe. El so enllaunat mai no podrà reproduir amb fidelitat el que les orelles poden percebre sense que res no s’interposi entre elles i els instruments (i la seva amplificació). Ara bé, el públic no assisteix als concerts. Diuen que la culpa és de la crisi. També s’afirma que la gent jove, la que es descarrega música gratis d’internet, no està disposada a pagar per veure-la interpretada en directe. Perquè no en té cultura o, més senzill, perquè no té doblers per pagar segons quins preus: són els mateixos que fan botellada per no haver de pagar el preu que els demanen als bars per la beguda. Descartats aquests, queda, per tant, un nínxol potencial de clients musicals que són majors de quaranta anys i tenen un mínim de poder adquisitiu. Cap a ells s’adreça l’oferta. Aquest públic té tots els números de ser musicalment conservador, perquè ha envellit i no es vol moure de la zona de confort tan fàcilment, per la qual cosa vol anar a cop segur en un concert. Aquí és on cal situar la presència d’aquests grups de tribut. Malauradament, semblen l’única opció musicalment viable a nivell d’interpretació en directe, al marge dels grups mastodòntics que emplenen estadis (i que juguen, per tant, en una altra lliga).

Un altre element que pot ser significatiu és el fet que, quan parlam de grups de pop i de rock, estem poc avesats a diferenciar entre autors i intèrprets. Aquests dos termes estan més que definits i assumits en el cas de la música clàssica. Sembla que si les cançons d’un grup que ens agrada no són interpretades per ells mateixos ens estan estafant. Ningú no s’ho qüestiona amb Chopin, per posar un exemple de compositor que alhora va ser intèrpret. Evidentment, és més fàcil d’entendre-ho quan parlam de compositors que ja són morts i potser no tant quan encara roden pel món. En aquest darrer cas, per què quedar-se amb el succedani si encara és possible tastar l’original? Sobretot, quan, moltes vegades, la qualitat del grup de tribut deixa molt que desitjar. Perquè diguem-ho clar: no s’empelta el talent del grup homenatjat a la banda de tribut.

entraconcert-3
He tingut l’oportunitat d’assistir a una sèrie de concerts d’aquest format i les sensacions que hi he experimentat són contradictòries. A la pràctica, m’ho he passat bé quan el que m’han ofert era un producte de qualitat. El tribut menorquí a Pink Floyd, The Other Side, és garantia de competència damunt de l’escenari. La seva proposta és d’una qualitat superior i, a més, tenint en compte que el grup original al qual reten homenatge ja no tornarà als escenaris, els seus concerts són una cita obligada per als melòmans. Però no deixa de ser trist veure com una colla de bons músics es guanyen millor la vida interpretant un repertori d’altri i no pas donant a conèixer les seves composicions quan, potencialment, estan capacitats per fer-ho.

No deixa, tampoc, de saber greu, que algunes sales de concerts basin la seva programació en aquest tipus de propostes o que, per més inri, quan les defugin sigui per programar velles glòries del pop espanyol en plena decadència que han tornat a la carretera tot aprofitant la moda nostàlgica (almenys és el que hem vist per més d’un local de Menorca, amb l’excepció de la Terrassa del Claustre, on tenen un criteri molt més interessant i aposten per propostes actuals). No sé què es pitjor, si el remei o la malaltia. Però açò és el que hi ha.

   entraconcert-2

Share Button

2 comentaris

  • Ismael Pelegrí

    19 desembre, 2016

    Exacte. Ara bé, si he inclòs l’adverbi és perquè també hi ha músics que val més que no donin a conèixer la seva música (perquè ser intèrpret no implica ésser un bon compositor). Podríem exemplificar-ho, però un és esclau de les seves paraules i amo dels seus silencis.

  • Joan Carles

    19 desembre, 2016

    Quan dius que músics estan potencialment capacitats per donar a conèixer la seva música, hi sobra l’adverbi. De fet, alguns d’aquests músics que esmentes no tenen capacitat potencial per crear, sinó que han creat i han estat darrere projectes propis ben interessants que han hagut d’aparcar per esgotament i per veure com, amb aquella contradicció interna, s’han abocat allò que els duia més rendiment. Els dos músics que apareixen a la foto que poses en són un exemple paradigmàtic

Els comentaris estan tancats.