Les Directrius Estratègiques de Menorca

Ja ha arribat, un altre any més, l’estiu. Es pot percebre fàcilment aquesta realitat no només perquè fa més calor sinó, sobretot, per les diverses massificacions que constitueixen les rutines quotidianes de l’illa. Sense anar més lluny, en són un exemple mirífic les carreteres amb sobredosi de trànsit o, fins i tot, els maleïts muntets de pedres a les platges. En aquest darrer sentit, no deixa de ser simptomàtic que s’hagi hagut d’impulsar una campanya des de l’Agència de la Reserva de Biosfera al respecte (no parlarem, avui no toca, de la quantitat de faltes que hi havia a la piulada de Twitter. És indicador de moltes coses la qualitat de la llengua que empren les institucions en les comunicacions públiques). Els munts, que ja van ser fa uns anys, tema d’una entrada a Xalandria són un exemple del difícil equilibri que suposa la convivència entre turisme massiu i sostenibilitat, que també es veu condicionada per un fenomen de què podríem parlar llargament: la globalització.

A l’estiu, Menorca suporta una població que triplica la de l’hivern. Perdonau l’ús del terme, però tenim una illa bipolar: passam dels hiverns letàrgics a les vacances estressants en què més d’un es sent estranger a ca seva. Durant uns mesos, a nivell de recursos naturals, la pressió que suporta Menorca és crítica. Ara bé, és ver que la nostra economia depèn, en un percentatge molt elevat, del turisme. Com ho casam, tot açò? Per als clàssics, la virtut es trobava en el terme mig, en l’aurea mediocritas. I, ara, vivim per temporades d’extrems. Hi ha una situació conflictiva i cal aclarir-la, la qual cosa no és fàcil.

Per fer-ho, per començar a solucionar-ho, s’ha de fer constar l’existència de la situació conflictiva. Aquesta fase ja la tenim superada. Des de fa anys, el GOB i l’OBSAM, per citar les institucions més importants, han posat damunt la taula dades irrefutables que, crec, han ajudat a crear la consciència que Menorca no pot seguir per aquesta via de desenvolupament. L’actual camí ens aboca a un futur insostenible: hi ha prou recursos per a tothom, especialment durant els mesos de la canícula? És ver que existeix, i açò encara no ho hem superat, un sector negacionista, prou potent, que cal contrarestar com toca (i com s’ha fet fins ara): amb rigor, perquè comptat i debatut, el que ofereixen és una nova versió nostrada del conte de la gallina dels ous d’or. Però si l’illa és, en aquest moment, Reserva de Biosfera, és perquè hi ha uns valors que, en general, són acceptats i assumits per una majoria de la població.

En segon lloc, i aquí crec que també hi hem arribat, però de manera més parcial, davant de l’existència del conflicte ha d’aparèixer la voluntat de solucionar-lo, de superar-lo. Damunt el paper, el número de vots que obtenen les formacions polítiques amb propostes en aquest sentit, que es reflecteixen en la composició de les institucions illenques, o el número d’associats que té el GOB, em fan pensar que aquesta voluntat social hi és i que és majoritària, tot i que els sectors que troben que tot va bé tal i com estan les coses, que hem citat abans com a negacionistes, tenen accés a altaveus prou potents per fer arribar els seus missatges i fer-los hegemònics en els mitjans de comunicació.

Així, si hi ha, en general, aquesta conscienciació general de l’existència d’un conflicte i de la necessitat de posar fil a l’agulla per solucionar-lo, no ens ha d’estranyar que, des dels lideratges institucionals es comencin a fer passes en aquest sentit. Ara bé, abans de fer res, cal elaborar una estratègia d’actuació. La improvisació, en aquests àmbits, sol ser l’avantsala dels fracassos, de les pèrdues irreparables de doblers i de recursos naturals. Aquesta estratègia, a més, s’ha de deixar en mans d’especialistes en la matèria. Tornam a la importància dels lideratges: jo, que no en tenc ni idea, no dubtaria a demanar a un geògraf (a més d’un, per tenir una valoració contrastada) què cal fer per minimitzar l’impacte del pas massiu de gent pel Camí de Cavalls, per posar un exemple. Crec que és el més assenyat. Bàsicament perquè el que digui jo es basarà en opinions no fonamentades i, m’agradarà més o menys el que diguin, però serà el fruit del màxim rigor acadèmic. Els sectors negacionistes no solen estar-hi gaire interessats, en açò.

És aquí on cal celebrar l’elaboració de les Directrius Estratègiques de Menorca. En primer lloc, perquè es demostra que, en ocasions, les demandes de la societat són assumides pels lideratges institucionals. En segon, perquè, en aquest cas, el Consell Insular de Menorca ha decidit que les coses es farien ben fetes i, en tost d’improvisar, abans de fer res s’ha decidit elaborar una planificació que ha de garantir l’èxit a l’hora de construir el futur comú de l’illa. I, tercer, perquè ha encomanat la feina al major i millor grup d’especialistes que es pot trobar a Menorca: l’Institut Menorquí d’Estudis, amb la qual cosa es garanteix un resultat consistent, rigorós i gens arbitrari, que ha de servir per superar debats tan estèrils com, per exemple, el que de la suposada dualitat antitètica entre desembrollament i proteccionisme, tan ximple com consolidat entre els partidaris de seguir per la via actual.

hqdefault

Les Directrius Estratègiques de Menorca han de marcar el camí cap al seny, cap a un futur possible. No tenc cap dubte que, amb la gent que hi ha al darrere fent-hi feina, açò s’aconseguirà. Després, haurem veure com s’apliquen (si s’apliquen: les legislatures i els camins de la política de partits són insondables i cal ser conscients de la fragilitat que hi ha al respecte en aquest sentit) i amb quins resultats, perquè de la teoria a la pràctica hi ha un tot d’incerteses. Però crec sincerament que hem començat amb molt bon peu.

Share Button