Navega per la categoria

Diari de viatgers

València 2.0

A la plaça del Negret sembla que els anys no han passat ençà de la darrera i llunyana visita. Hi he badat i, als prestatges del Negrito, continua havent-hi una imponent col·lecció de roms i, amagat a un racó, un bòtil de Xoriguer ens confirma que no sempre es compleix el que va dir Heràclit, allò que no ens banyam mai en el mateix riu: res no canvia i tot roman, com a mínim al barri del Carme valencià. Han baratat les taules i les cadires del bar, les de la terrassa, però aquests detalls no en varien la configuració general. De Natàlio, ni rastre; potser perquè a aquella hora del capvespre lliura. Tres rètols informen que no està permesa la venda ambulant, que no es pot pagar amb tarja de crèdit i que els lavabos són d’ús exclusiu de la clientela del local. Un poc més avall, la botiga, sòbria antany, de serveis funeraris ha deixat pas a un solar buit que alguns privilegiats empren d’aparcament. Aquest tros de món segueix desprenent una imatge urbana decadent que l’agermana -no podia ser d’altra manera- amb els barris gòtics de Palma i de Barcelona. Només en varia el disseny de la retolació urbana.

Continua llegint

Share Button

Platges

Feia molts d’anys que no anava a ses platges del sud del ponent de s’illa i he quedat bastant sorprès. Jo recordava que per arribar a Trebalúger havies de córrer tota una aventura per camins desconeguts enmig de sa marina, passant primer per Mitjaneta i Mitjana.
Ara baixes a Cala Mitjana, fins a peu de platja com qui diu, amb un camí perfectement arreglat i tens una pista forestal marcada que en menys de mitja hora te duu a una de ses cales més emblemàtiques i poc freqüentada.
Llàstima des Glass Bottom Boat, però en una hora ja se’n van.

DSC_0419

Share Button

Doma menorquina o enyorança.

collage d\'imatges de sa doma menorquina

Què polit que és veure cavalls menorquins quan ets enfora de Menorca!

Share Button

The Common People

Una de les coses que m’impressiona més d’Anglaterra és la seva extraordinària tradició musical – de la qual ens arriba més aviat poc i malament. La seva riquesa i complexitat no m’ha deixat mai de sorprendre. Alces una pedra i et surt una banda de música, una revista música o una botiga de discs de segona mà. Als profans com jo – amb bon gust però poc interès- els arbres sovint no ens deixen veure el bosc. Anglaterra té una industria musical molt forta capaç de crear i exportar fenòmens tan horripilants com les Spice Girls i X-factor. Ara té també un circuit musical independent tan vast i potent com desconegut. La quantitat de sales de concerts amb programació estable és impressionant. A una ciutat com Newcastle, cada setmana es programen centenars de concerts. El número de festivals d’estiu és igualment espectacular. La música pop-rock és el més semblant que té Anglaterra a una religió profana i certament Glastenbury és la seva meca.

I dic això perquè aquest cap de setmana hem anat a una boda a Sheffield (Coneguda un temps com la People´s Republic of South Yorkshire) una de les ciutats amb més tradició musical. Aquí cada ciutat té les seves pròpies músiques que l’identifica. La banda sonora de Liverpool és l’optimisme dels Beatels. Manchester té els Smith que van retractar com ningú la grisor de l’Anglaterra dels 80. La banda sonara de Newcastle la posa Sting i Mark Knowfler. Durham té The Animals i la seva casa del sol naixent. De Sheffield em qued amb Jarvis Cocker i la seva cançó “The Common People”, una cançó més aviat agre que ridiculitza com cap altra el sistema de classes britànic.

watch?v=_EMd9zyJLgA

I per cert també hi ha una versió catalana de la cançó feta pels Manel, un grup de Barcelona que està prou bé.

watch?v=zyHzoVCnKzM

Share Button

Va d’avions

Aquest dematí demanaven per sa ràdio anècdotes d’aeroports i he pensat que estaria bé telefonar-hi per explicar ses meves múltiples experiències. I és que crec que si féssim un concurs, modèstia a part, guanyaria jo.

Ara mateix se me n’acudeixen 4 o 5. Començ:

1) Vol de setmana santa Barcelona- Menorca. Embarcam amb més d’una hora de retard per boira a Menorca. Quan som a punt de sobrevolar Sa Roqueta, sa boira encara era allà. Mitja volta i cap a Barna. Cap a reclamar que mos tornin a embarcar en un altre vol. “Las mujeres y los niños primero”. Per sort en Martí tenia un o dos anys. A dinar de franc as restaurant de s’aeroport i santornem-hi. Vam arribar evidentment amb més de deu hores de retard sobre l’horari previst.

2) Aeroport d’Eivissa. Estiu. Tornam cap a Barcelona. En Martí té poc més d’un any i juga amb una fieta de sa seva edat, “negreta”, molt mona. També més d’una hora de retard per causes alienes a sa voluntat de…. A esperar. M’atrac a xerrar amb sa mare de sa fieta amb qui juga en Martí. És mona, sí, xerram una estona (Què tal? Bé. Quin temps té? 15 mesos i el teu? Acaba de fer l’any…), Me’n torn cap allà on seia na Núria, i me torn a mirar sa mare.

Òstia!! Era na Judit Mascó!!!!

TO BE CONTINUED…

Share Button

Triana, R.E.O.

Triana, Reserva Esperitual de Occidente.

Quan la cultura “light” ja ha arrasat quasi tot occident, quan l’imperi del políticament correcte ha completat la seva expansió, un petit reducte d’andalussos ressisteixen al seu poblat de Sevilla.   Es tracta del barri de Triana.

Per qüestions de feina em toca anar a Sevilla de tant en tant.   Les primeres vegades vam cometre l’error d’allotjar-nos al centre, però d’un temps cap aquí no sortim del barri de Triana, ple a vessar de personatges autèntics.   Sens dubte, el millor son els seus bars.  N’hi ha un aproximadament cada 50 metres, i bona part d’ells tenen el nivell culinari de l’enyorada “Sa Murada”.  A la darrera visita hem pogut degustar Guatlleres adobades i fritetes, caragols en salsa, gamba blanca, escopinyes saltejades, rabo de toro, cazón en adobo, i un llarg etc, no se quin d’ells més bò

Algunes coses curioses que passen a Triana i ja no passen quasi per enlloc:

1) Es pot fumar a tots els bars.   El sistema de separació de clients fumadors i no fumadors sol ser, com a molt, un petit ventilador

2) Tothom és del betis, “aunque pierda”.  Si entreu a un bar del Sevilla sortiu tot d’una, són invasors

3) La compte no l’apunten a una llibreteta, l’apunten escrivint en xoc damuna la barra, més o manco al dret d’on et trobes tu.   Quan pagues, “borrón y cuenta nueva”

4) Als bars sempre hi ha gent, sigui l’hora que sigui

Si teniu l’oportunitat de passar per Sevilla, passau per Triana, entreu i perdeu-vos pels seus carrerons, paga la pena.   Fugiu del carrer Betis, açò ja es considera centre i és be per guiris.   Ah, i si passau pel davan del bar “El Canijo” i està obert, entrau a fer unes cervesotes.   El menjar no és gaire cosa, però el personatge s’ho mereix.   Beguis el que beguis, “el canijo” es fotrà dues cerveses més que tu, durant l’estona que siguis al bar; és un crack

Share Button

Islàndia

Crec que haureu de comencar a estalviar, perquè Islàndia val molt la pena.  És una illa realment espectacular amb paisatges de somni, incomparables a res que hagi vist mai abans. Fins i tot m’està fent agradar la geografia física! Val a dir que si hi voleu anar, és important que us agradi el bacallà, els dies de més de 20 hores, els jerseis de llana i els bòtils de vi a 40 Euros. Ah i per cert, he descobert que Colon no va descobrir amèrica. En realitat el primer europeu a trapitjar el nou continent fou Leif Ericson el 1003! Els Islandesos l’anomenaren Vinland.

Records des d’Islàndia.

PICT0114.JPG

Share Button

L’Empordà al natural

Aquest pont del 1r de maig vam anar a l’Escala, municipi costaner i per tant turístic de la Costa Brava catalana, però, tot s’ha de dir, no tan turístic com Roses, Platja d’Aro o Lloret; i des d’allà vam fer unes quantes excursions per l’Empordà més natural, ja que era un deute que teniem pendent (l’Empordà més monumental ja l’haviem visitat a trossos: Peralada, Empúries, Castelló d’Empúries, Pals, Ullastret…), i a més, anant amb fiets vam trobar que els hi agradaria més.

La ruta va començar al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Si agafeu la carretera que va de St Pere Pescador a Castelló d’Empúries al km 13,6 trobareu el centre d’informació El Cortalet, on hi ha un pàrquing que costa 1,5€, i des d’on podeu gaudir d’unes rutes per fer en bici o a peu que desemboquen en fantàstics “aguaits” on observar els aiguamolls en tota la seva esplendor. Bernats pescaires, ànecs coll-verds i fotges, juntament amb cigonyes, agrons blancs i esplugabous són molt fàcils de veure. I fins i tot vam veure “daines” (cèrvols). A més el passeig és molt agradable i gens cansat.

Una mica més al nord, a tocar de França, hi ha el Paratge Natural d’ Interès Nacional de l’ Albera, que comprèn els municipis de la Jonquera, Cantallops i Espolla. Tot i que està com dic, una mica enfora, també és força recomanable: el paisatge característic és de camps de vinyes i oliveres a bosc mediterrani en estat pur. A l’Espolla hi ha el centre d’informació, però com era festa local estava tancat (quin país aquest!) Així que vam anar a cercar el Centre de Reproducció de Tortugues de l´Albera que es troba als voltants de Garriguella, al Santuari de la Mare de Déu del Camp. Realment és un lloc que val la pena, mos va agradar molt, tot i que és una mica car: 5 € els grans i 3 els fiets. A més de la tortuga mediterrània (Testudo hermanni hermanni), de la qual hi han desenes d’exemplars, hi ha una exposició d’altres tortugues d’arreu del món, per exemple una d’africana de mida considerable i amb la que estan realitzant també un projecte de cria i reintroducció en el seu hàbitat natural.

Finalment vam acabar al Parc Natural del Cap de Creus. Pujant cap a St Pere de Rodes, veritable joia del romànic català que no us heu de perdre per res del món (us recordarà els castells d’Escòcia), mos vam aturar a l’àrea recreativa del Mas Ventós, on podeu disfrutar d’unes fantàstiques vistes sobre la badia de Roses i la plana de l’Empordà, i podreu fer un bon “picnic” o una costellada ja que hi han graelles preparades i tot. A més podreu estirar les cames o jeure a la gespa en un lloc gairebé idílic. Del Cap de Creus ja no vam fer més tros, o millor dit, el fam fer en cotxe, ja que els fiets es van dormir i no era qüestió de fer-los baixar del cotxe cada dos per tres, mesquinets. Vam travessar del Port de la Selva cap a Roses, però vos recoman també el far del Cap de Creus i Cadaqués, com no.

Esper que vos hagi agradat el meu relat i que si teniu possibilitat d’anar-hi, hi aneu que val la pena.

Share Button

La España profunda

Per a les darreres vacances volia anar a algun lloc on encara no haguessin arribat els especuladors urbanístics, els encorbatats, les autopistes, les renous, les modernitats aquestes que cada vegada apareixen més pertot arreu. I vaig passejar per l’est de Castilla-León.

No vaig aconseguir arribar a l’edat de pedra, és clar, però no va estar malament del tot. Al manco vaig trobar una bona dosi de silenci, un munt de quilòmetres de naturalesa sense fer malbé i un cel ple de milans volant damunt la ciutat.

Sense cap relació amb això, el que em va deixar ben sorprès va ser veure, en plena Plaza Mayor de Soria, el menú d’un restaurant en català. Després em vaig anar fixant més i, tot i que els diaris dels bars eren El Mundo i trobaves qualque ferratina de la Falange i de puristes espanyols diversos, a les botigues d’esports tenen samarretes del Barça a l’aparador i a l’estació de Burgos podies trobar ferratines del burro català al costat de les del toro.

Tenc una tendència innata a treure conclusions sobre les coses que visc, i se’m va acudir que això demostrava que, tot i la renou dels mtjans de comunicació i el pes dels prejudicis, pertot arreu segueix havent gent raonable i oberta a altres cultures que no són la seva. Sempre n’hi ha que criden i volen imposar, però en general la gent s’acaba sentint millor amb la tolerància.
Ara falta que hagi encertat la conclusió… 🙂

Share Button

Coneixent Bulgària

5 dies per Bulgària ja dona per fer-se una idea d’aquest país que al principi no sabia ni amb quins paisos limitava.
Bulgària és un país que no ha seguit el ritme de desenvolupament econòmic dels seus veïns, i per tant és bastant pobre. Algunes ciutats que vam visitar, com Troyan, donaven una sensació de tristor i devastament, es veien lo que ja són els fantasmes d’aquelles indústries que hi va poder haver en un moment donat, abans de l’abandó de l’etapa comunista i de que paisos com Rússia dominassin aquest país econòmicament i després el deixassin en l’abandó. En canvi altres ciutats com Plodvic si que semblaven més avançades, ara, això sí, què barato et sortia comprar qualsevol cosa!
Vam visitar unes tombes dels tracis que semblava que entraves al temple maleït d’Indiana Jones, xules de veritat, i bastants monastirs hem vist també dels diferents periodes que ha passat el país, tracis, eslaus, bizantins, otomans, els monjos que encara hi havia a alguns eren bastant curiosos.
Lo pitjor de veritat ha estat entendre’ns amb l’alfabet cirílic, perquè vam llogar un cotxe i a cada senyalització haviem de treure el diccionari per saber si anàvem bé! I entendre’ns amb la gent d’allà, una aventura, creant situacions còmiques.
I a Veliko Turnovo vam contemplar un espectacle de llums contra una muntanya sencera on hi havia una muralla i un castell antics, imaginau-vos l’espectacle de les fonts de Montjuïc amb llums però no només la font, sinò tot Montjuïc, vist des del Tibidabo, fent jocs de colors i iluminant parts.
Ha fet molt bon temps, per sort, tampoc no feia tant fred com m’havia pensat, i el paisatge de muntanya, ja prop dels Balcans, val la pena.
Bé, són quatre pinzellades d’un país que l’any que ve entrarà en la Unió Europea, a vam si és l’impuls que li cal perquè potencial en té ben prou.

Catedral de Sofia

Share Button