Francesc Calvet i la poesia dels Països Catalans

VID-20170605-WA0013.revEl passat dissabte, 3 de juny, es Castell, i Menorca per extensió, va recuperar l’Encontre de Poesia dels Països Catalans Francesc Calvet. Ni el futbol ni la coincidència amb altres activitats d’interès indiscutible no van impedir que una vuitantena de persones es trobassin en el marc incomparable del Llatzeret de Maó per escoltar els versos de Bep Joan Casasnovas, Maria Teresa Ferrer, Joan Perelló, Teresa Pascual i Jordi Llavina. Vaig tenir el privilegi de ser-ne el presentador. Abans de donar pas, un a un, als autors, vaig llegir un text en què intentava demostrar la idoneïtat del nom, tan llarg com escaient, del recital. Amb petites modificacions (per tal d’adequar el text al format del blog) el podeu llegir tot seguit.

Bon vespre, siau benvinguts al Xè Encontre de Poesia dels Països Catalans Francesc Calvet 2017. El títol de l’acte, amb rima interna inclosa, és llarg però escaient. En la brevetat hi ha la virtut, però a vegades cal botar-se aquesta màxima i dir les coses amb totes les paraules necessàries. Per aquest motiu, tot enfilant una agulla amb el fil d’un propòsit evident i apedaçant unes poques idees amb la intenció de no fer-me cansat, voldria remarcar, mot a mot, la significació del nom d’aquest recital poètic que, després d’una navegació tan literal com gens atzarosa, iniciam en aquest indret tan singular.

Llegiu més

Visits: 1

Strong and stable, Weak and Wobbly: Reflexions d’urgència sobre les eleccions britàniques

Em vaig prometre que aquesta vegada no em quedaria a veure la nit electoral, que sidecàs em llevaria d’hora. Les nits electorals britàniques comencen tard – cap allà a les 10 – i acaben d’hora, passades les 6 del matí. Però just veure el sondatge a peu d’urna no em vaig poder resistir. La nit podia ser històrica. Les xarxes socials bullien d’emoció. No hi puc fer res. He de quedar una mica més. El primer districte a proclamar-se és el de Newcastle Centre. Es proclama al gimnàs de la universitat. La diputada Chi Onwurah, d’origen nigerià treu un resultat magnífic. Proud to be líving in  Toon diu una amiga.  La veu de la raó em diu que hauria d’anar al llit que el tren surt a les 7.43. Però com diu la cançó se hacieron las 10 y las 11, las 12 y la 1…..  El que semblava impossible quan May va convocar les eleccions esta a punt de fer-se realitat. Corbyn ha fet una remuntada espectacular. EL seu resultat és increïble, tanmateix té un punt d’amarg. Perquè tot i aconseguir més de 12 milions de vots, Corbyn es quedarà a la bancada de l’oposició a tan sols 10 diputats de Dawning st.

baixa

El resultat és tota una sopresa. Però la veritat és que ja feia un parell de setmanes que es veia a venir. El meu timeline no és de cap manera representatiu del mapa electoral britànic. Sóc un “professional liberal” que viu a una ciutat profundament laborista i cosmopolita. Entre els meus “amics” hi ha almanco 20 militants laboristes, inclòs el batlle de Newcastle. Tanmateix el meu timeline feia un aparell de setmanes que bullia a favor de corbyn, com no havia passat mai abans. Un darrere l’altra els meus amics declaraven públicament el seu suport a favor del laborisme, obertament, com si del primer Obama es tractàs. Bé tots no, manco un. Tothom parlava bé de Corbyn, des del professor fins a l’estudiant, des del metge fins a l’oficinista. Dos dies abans de les eleccions em diuen que la una companya de feina que va votar UKIP al 2015 ara havia votat Laborista. Un detall molt significatiu que fa que pensar. 

Llegiu més

Visits: 0

L’estat actual de la creativitat literària menorquina

ed4049085221_1Una de les diferents maneres que tenc d’exercir l’activisme cultural es concreta en la subscripció a algunes revistes d’aquest àmbit. Amb la meva petita aportació econòmica intent garantir la viabilitat de publicacions com Caràcters, Poetari, Reduccions, Els Marges o Serra d’Or. Pel que fa a la capçalera editada per l’Abadia de Montserrat, cada mes dispòs de lectures no superficials sobre àmbits diversos que m’interessen particularment: cinema, música, literatura, arquitectura, política… L’única pega de la subscripció és que, moltes vegades, no m’arriben els exemplars fins la tercera setmana del mes corresponent i l’espera es sol fer llarga. Saber-ne, des de dia primer, els continguts (l’índex apareix publicat a la xarxa) no ajuda a controlar la paciència. Aquest mes de juny, per acabar-ho d’adobar, el temps encara passarà més lentament perquè la revista em fa especial il·lusió. Hi ha unes pàgines específiques dedicades a Menorca, amb una entrevista a Maite Salord, en l’equador de la legislatura i a les portes del canvi en la presidència del Consell lnsular, seguida d’un article de Miquel Pons Povedano sobre Pasqual Calbó. Però el narcisisme és allò que empeny, en aquest cas, la impaciència, perquè, en aquest dossier especial («Menorquinisme, creativitat i patrimoni a Menorca» l’han titulat), apareix un article meu sobre l’estat actual de la creació literària en llengua catalana a l’illa.

Llegiu més

Visits: 0

Panellets primaverals

panellets-paso-a-paso-8

 

Al llarg de la setmana passada, al món han succeït moltes coses, algunes de les quals, segurament, condicionaran la història futura de la humanitat. No ho dic de broma. A nivell internacional, un atac informàtic massiu ens ha mostrat un nou camp de batalla per a guerres que ja s’estan donant en el nostre present immediat (a més de constatar el que ja sabem: que via mòbil i internet ens tenen totalment controlats). A més, Donald Trump segueix l’escalada de despropòsits, amb un primer viatge internacional a l’Aràbia Saudita que, com tothom sap, és el gran garant de la democràcia a l’orient mitjà, a fer negocis relacionats amb l’armament, després d’haver cessat el cap de l’FBI per tafaner (l’home li cercava les pessigolles russes, l’altra gran abanderada de la llibertat i els drets de les persones del món mundial). Les altres aturades del viatge també han estat molt significatives: Israel i el Papa Francesc. Tot açò després d’haver aconseguit posar una altra vegada a l’agenda política nord-americana el mot impeachment. Aquest home està fent carrera!

Llegiu més

Visits: 0

Verge del Toro

Publicat el passat dissabte dia 20 de maig al Diari Menorca Des del trasllat de l’hospital al nou Mateu Orfila n’hem vist de tots els colors. Des del principi es parlava de la reconversió sense saber exactament quina forma donar-li. El famós pla d’usos de 2009 semblava dibuixar una realitat un tant etèria que li … Llegiu més

La nova casa no té, encara, projecte (ni se l’espera)

Casa_derruida_en_El_MuyoLa nostra literatura, durant la postguerra, especialment als anys quaranta i cinquanta, en va passar un fum per sobreviure. L’intent, per part del franquisme, d’acabar amb la llengua i la cultura catalanes, va fer prop de reeixir. En els primers anys després del conflicte bèl·lic, les manifestacions literàries van ser escasses i es van fer, bàsicament, des de la clandestinitat o des de l’exili. És el cas de de la primera versió d’Antígona, obra teatral de Salvador Espriu (1939), o de Nabí, el magnífic poema de Josep Carner (1941). L’ofec a què era sotmesa la creació literària autòctona va impedir, per exemple, d’actualitzar-se estèticament, per la qual cosa les directrius dels anys vint i trenta es mantingueren fins als anys seixanta. Aquest fet explica la vigència de les propostes postsimbolistes, tot i que aquestes incorporaren, a més dels temes metafísics, referències a la situació civil del moment. Espriu i Carner, en les obres citades, mostren aquesta temàtica. En el cas del poeta de Sinera, aquesta via s’acabà desenvolupant, potser de manera molt més clara al llibre de poemes La pell de brau (1960).

Llegiu més

Visits: 0

El pitjor any de la vostra vida acadèmica

IMG_20170512_084846

Tempus fugit. Dies volant. Sembla que tot just era ahir que una nova fornada d’alumnes començaven segon de batxillerat. I han passat nou mesos des de l’inici de curs! Entraven a la sessió d’acollida expectants per saber què es trobarien en el darrer any, si tot anava bé, d’institut. En aquella presa de contacte, en tant que tutor (però també com a docent específic de la matèria Llengua Catalana i Literatura), els vaig felicitar perquè havien escollit un camí difícil, l’acadèmic, la qual cosa implicava renúncies, sacrificis i esforços importants. En aquest sentit, no vaig poder evitar d’advertir-los que es trobaven davant del que seria el pitjor any de la seva vida acadèmica, un curs en què patirien moments de molta pressió, nirvis i desànim. També vaig comentar-los, per compensar-ho, que en arribar a la universitat, el primer any, no ho trobarien tan complicat. Per sort, a més, hi havia un altre fet que els rescabalaria de tots els mals tràngols acumulats: després del pitjor any acadèmic vindria, amb tota seguretat, el millor estiu de la seva vida.

Llegiu més

Visits: 2

La banda sonora de la nostra vida

portada.musica.nosaltresVicenç Pagès Jordà és un dels escriptors més interessants de la literatura catalana actual. No només som jo qui ho diu: crec que és Jordi Marrugat qui el defineix com un dels representats més clars de la narrativa postmoderna catalana. Potser perquè a les novel·les Els jugadors de Whist (2011) i Dies de frontera (2014), a més de fer un retrat incisiu de la societat postindustrial i dels seus no-llocs, especialment a la segona, empra una barreja de tècniques narratives que sorprenen per la seva heterogeneïtat (per exemple, hi podem trobar la presentació a Facebook d’un personatge, missatges de Whatsapp o llistes de gustos dels personatges, al costat de formats narratius més tradicionals). El resultat d’aquesta mescla ens ofereix però una potent visió unitària de conjunt. D’altra banda, no hi ha prou mots a la nostra llengua per agrair a Pagès el seu proselitisme envers David Foster Wallace. Si podem llegir-lo (parcialment) en català és, en part, mèrit seu. Però més que parlar-vos de les novel·les excel·lents que he citat abans, vull centrar-me en la darrera de les publicacions que ens ofereix el figuerenc, La música i nosaltres, amb fotografies de Francesc Fàbregas, coeditada aquest 2017 per Cossetània Edicions i els Quaderns de la font del Cargol.

Llegiu més

Visits: 2

No sé si hi cabrem tots

Crowd7Menorca és una illa petita. Record haver sentit fins a l’avorriment, un estiu de fa molts anys, un vídeo promocional en què es remarcava una xifra: set-cents quilòmetres quadrats. Res. Una minúcia. No tant, però, com es pensaven alguns, poquíssims, companys catalunyesos que vaig tenir a la universitat (l’excepció: en general hi vaig conèixer molt bona gent). Acostumats a mirar-se el llombrígol, es pensaven que els menorquins havíem d’anar a Mallorca per poder comprar a un supermercat o per emprar una cabina telefònica. Els més exagerats, fins i tot, parlaven de camps de futbol en què, si el xut era massa fort, la pilota queia a la mar.  Açò darrer sembla fantasia, però ho vaig sentir a dir. Menorca és petita: la gent de fora no entén que se’ns faci molt costa amunt haver d’agafar el cotxe des de Ciutadella per anar a Maó, acostumats com estan a perdre hores infinites en embussos, al tren, al metro, cada dia, per anar a treballar a les grans ciutats. Solen ésser els mateixos que, en fer un temps que viuen a l’illa, pensen que travessar-la és, més o menys, com haver de viatjar fins a la fi del món i els fa una vessa enorme posar-s’hi.

Llegiu més

Visits: 1

Existeix la idea d’Europa?

europe-1155038Si recorrem a les evidències, Europa és un dels cinc continents, d’acord amb les convencions, del nostre planeta. Sembla que ningú no es qüestiona aquesta unitat geogràfica (tot i que, per exemple, a la viquipèdia podem llegir que «segons l’historiador anglès Eric Hobsbawm, l’extrem occidental del gran continent eurasiàtic s’ha classificat com a continent, en part, per mitigar l’estereotip que Rússia era Àsia i, per tant, endarrerida, calia remarcar la pertinença de Rússia a Europa»). També sembla evident que el nostre continent forma una unitat econòmica i, fins i a un cert punt, política, organitzada al voltant de l’anomenada Unió Europea, per molt que el Regne Unit hagi iniciat el brèxit, que Suïssa vagi a la seva o que Turquia i Rússia no hi acabin de quallar. Finalment, existeix la idea d’una unitat històrica i cultural d’Europa, creada al Renaixement, a partir d’una visió idealitzada de l’antic Imperi Romà, que seria la base del que hom podria anomenar civilització europea. Però quan la unitat, fonamentada en interessos comercials, s’ha volgut revestir de la suposada empremta cultural i històrica, ha fracassat. Recordem que aquell llunyà referèndum sobre la constitució europea, en què es parlava d’uns orígens culturals compartits, va acabar en fum de formatjades.

Llegiu més

Visits: 9