Navega per l'autor

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Fulls de dietari: 10 de juny de 2008

XV
“Estableix enllaços per obrir portes i airejar cambres, per eixamplar punts de vista; sense bagatges els links es trenquen, no hi ha complicitats, les realitats esdevenen tan simples com impenetrables” va dir l’Amat als seus amics. I potser qualcú, sense voler, va lligar dos fils conductors en un context d’aparença atzarosa i va teixir la teranyina d’una cosmologia creïble i fonamentada, en què Megadeth mena al Salteri per una vall on passaren Coolio o -rient, rient- Weird Al Yankovic. I així el món és va fer més bo de dur gràcies als horitzons que es multipliquen. Les postes de sol són molt més polides en el regne de la diversitat cromàtica.
[Ignasi Canyardet]

Hi ha qui diu que en la literatura tot ja està dit – només cal visitar els clàssics grecollatins i la Bíblia– i que els escriptors posteriors s’han dedicat només a reescriure: “els últims que van fer coses noves i veritablement importants van ser Sòfocles i Píndar. I, en novel·la, Cervantes. […] Després d’aquests, tot és tradició”, afirma Jordi Llovet al setmanari El Temps de dia 29 d’abril d’enguany. En certa manera, hi ha molt de cert en aquesta afirmació. Hom pensa en Bernardo Atxaga, que de tot açò n’ha fet matèria literària, per exemple, a Obabakoak, on es dedica a la reescriptura de textos que formen part del bagatge cultural occidental. N’és un cas clar la nova versió que extreu d’un conte de Les mil i una nits (cultura occidental?) en què la mort visita un mercader a Ispahan. Atxaga fa aparèixer la versió original al costa de la seva amb la voluntat de mostrar fins on es pot fer arribar la intertextualitat.
En el món de la música, açò de les versions és força habitual. Es fa difícil trobar un disc en què no n’hi hagi. Fins i tot, en un extrem, trobam al mercat treballs sencers basats en les revisions de temes d’altri, en general àlbums amb poc interès, malgrat que sempre hi ha excepcions prou dignes. Només m’interessen, però, aquells casos en els quals la nova versió trasllada la peça a un àmbit totalment nou. Res no hi ha més avorrit que escoltar calcs de l’original. No aporten res de nou i fan perdre el temps. En canvi, les aportacions transgressores permeten de descobrir nous matisos en obres que, gràcies a la reinterpretació, resulten tenir un recorregut prou llarg i diferents lectures. D’exemples d’aquests casos n’hi ha per donar i per vendre. Els pitjors, però, els solem trobar en el heavy metal europeu dels darrers anys, en què les peces són fotocòpies dels originals i al rerefons de les quals sembla que només hi ha la voluntat de demostrar el domini tècnic de qui reinterpreta o, en el pitjor dels casos, hi trobem la intenció de fer un acte graciós. En aquests casos, només hi ha una cosa a fer: quedar-se amb l’original. L’oasi el trobam quan la versió implica la revisió del gènere i es traspassen les fronteres. Açò és el que fa interessant, per exemple, la interpretació que Fear Factory fa del tema “I will follow” dels irlandesos U2. El matís metàl·lic potencia la força de la cançó i, sense millorar-la, li afegeix un plus d’interès. També és el cas de “Sweet dreams (are made of this)” dels Eurythmics passat per túrmix de Marilyn Manson, que afegeix a aquesta peça pop connotacions oníriques de malson esdevenint-la tètrica i deliciosa alhora.

Ara bé, malgrat que aquest és un camp vastíssim i que es pot arribar a parlar d’un vertader subgènere musical, és gairebé impossible trobar reinterpretacions que superin l’original. De fet, només m’hi he trobat en dues ocasions. La primera és la revisió que Jeff Buckley va fer del “Hallellujah” de Leonard Cohen, que esdevé, en mans del malaguanyat cantant nord-americà, una peça estremidora i emocionant. La segona és encara més heterodoxa, perquè Johnny Cash, poc abans de morir, es va apropiar de “Hurt” de Nine Inch Nails, la banda de Trent Reznor, i va transformar i portar fins al límit una peça clau del rock industrial vestint-la només amb una guitarra acústica i la veu sòbria i profunda del veterà cantant country americà. El resultat és brutal -i l’adjectiu aquí és totalment escaient. Qui escolti aquesta cançó i resti indiferent s’ho ha de fer mirar. Tan poderós és el resultat, que el mateix Reznor va declarar-se vençut, que ell ja no tenia res a fer amb aquella cançó i que, després de la meravella que havia fet Cash, “Hurt” ja no li pertanyia i, per tant, havia decidit que ja no la interpretaria més.
I tot i que siguin vuits i nous, i cartes que no lliguen, pens que dins de la literatura catalana hi ha una tendència exagerada a la versió repetitiva, ja sigui de l’obra aliena o, el que és pitjor, de la pròpia. És la tàctica del cofoïsme i del risc zero, també anomenada síndrome de l’all. L’aportació d’aquesta literatura és nul·la. Sort que sempre hi ha qualque Johnny Cash o Jeff Buckley que ens sacsegen i fan que el gènere s’ho valgui.

Share Button

Sopa d’Illetres

Un senyor d'Eivissa

Aquest proper divendres 21 de novembre, a les 20.00 hores, a la sala d’actes de la biblioteca pública de Ciutadella, l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) organitza l’acte Sopa d’Illetres, que comptarà amb la presència dels escriptors Josep Maria Quintana, Antonina Canyelles i Vicent Tur, i que serà presentat per Ismael Pelegrí, vocal cooptat per Menorca de l’AELC.

Un senyor de Menorca

Sopa d’Illetres proposa la trobada de tres autors de tres gèneres diferents i de cada una de les tres illes. Es vol plantejar una reflexió sobre la creació des de l’illa i des de la diferència: les diferències geogràfiques i les diferències genèriques (textuals). L’acte consistirà en la lectura, per part de cada un dels autors, d’un fragment d’obra pròpia en què s’hi percebi la influència o la presència de l’illa des de la qual escriuen, i amb el posterior col·loqui entre els participants, que també s’obrirà al públic.

Una senyora de Mallorca

L’acte de divendres és el tercer i últim Sopa d’Illetres que es fa enguany i que ja ha dut els mateixos protagonistes a Mallorca i a Eivissa.

Share Button

LLETRES DITES

Aquest proper divendres, dia 10, a les 20.00 h, al centre social de Sa Nostra a Ciutadella (Camí de Maó, 9) es farà una nova edició de “Lletres dites”, activitat organitzada per l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana). Anna Maria Ticoulat, Carme Cloquells, Guillem Rosselló, Jean Serra, Margarita Ballester, Maria Jesús Cloquells, Miquel Ferragud i Pere Gomila faran una lectura de textos literaris que siguin novetat editorial. L’acte serà presentat per un servidor i és una magnífica ocasió per escoltar literatura.

No cal dir que hi estau convidats.

PS. Aquesta és una convocatòria, però no me volia menjar, per segona vegada, l’entrada de la fira de la sostenibilitat.

Share Button

El burro de la Reina?

De la premsa

Share Button

Homenatge a la Murada (avui toca)

BAR LA MURADA

Cuina cassolana (sic.)

En aquests carrers d’humanitat tova

cal cercar el bàlsam de l’aixopluc

en el paradís compartit de la conversa

amb els amics, fent un tec, fent un mos.

Quan el fred del mestral fa vinclar el cos

el baf dels vidres acarona els mots

i fa més passadores les hores humides

l’ombra acollidora dels capvespres d’agost.

Hi ha rituals que esdevenen necessitat:

l’inici de la festa, el retorn del viatger,

la pausa dels dissabtes… I açò, ara què?

Ben cert que el món avança i no recula

que el temps lentament ho cura tot,

però molts enyoram un cap de cantó.

Maó, 19 de gener de 2008

Share Button

POETICALAIOR

Aquest estiu que gairebé ja hem escatat ha coronat Alaior com a capital menorquina de la poesia. El mèrit de tot açò té un nom: Biel Pons. Gràcies sobretot a ell han passat per aquest poble Biel Mesquida, Hilari de Cara, Sònia Moll, Edgar Alemany i tot Illanvers, a més d’altres actes relacionats amb la parenta pobra. Els qui hem pogut beneficiar-nos de les activitats programades hem estat uns privilegiats i cal agrair que hi hagi institucions públiques que apostin per atracar la literatura a la gent. Enhorabona!

Share Button

Col·leccionables

Ventalls d’arreu del món, les millors novel·les negres i/o romàntiques (amb el sentit pejoratiu del terme), escudelletes de porcellana, els tres primers capítols del Equipo A en un sol DVD, figuretes de plom dels herois del còmic, papallones dissecades, trens de RENFE que han fet història (?), tècniques de ganxet (amb un cabdell de regal a la primera entrega)… L’estiu c’est fini.

A quina lllumenera se li va ocórrer col·locar les festes de Gràcia en una època crepuscular de l’any com aquesta, que no convida els cossos a la disbauxa i en què, gairebé sempre, acaba plovent?

Share Button

Jordi…

D’on ve l’efecte Guadiana de la teva darrera entrada? Dóna’ns temps per llegir-la, que la cosa interessa.

Share Button

Exposició fotogràfica (amb presència xalandriera)

Avui divendres dia 4 de juliol, a les 20 hores, a la sala Sa Nostra de Maó, s’inaugura aquesta exposició en la qual participa gent de la comunitat xalandriera (porioles i cirvioles). Hi estau tots convidats.

Share Button

Camí de cavalls

Aquest cap de setmana es celebra la festa del camí de cavalls. Evidentment que la declaració de la senda com a pública ha estat una conquesta important de la societat menorquina davant d’unes reivindicacions imbricades en el conflicte típic entre interès general i interès privat. Ara, però, aprofitant el moment, m’agradaria fer una reflexió crítica (en el bon sentit de la paraula) sobre el tema. No seré políticament correcte, i d’açò es tracta.

Tomàs Vidal, geògraf qualificat, propietari rural d’un lloc per on passa el camí i impulsor de la declaració de Menorca com a Reserva de Biosfera, fa poc va fer unes declaracions interessants, com a mínim per a mi. Algunes de les coses que va dir eren més simbòliques que altra cosa, com per exemple que a Menorca hi haurien de viure només cent persones perquè no hi hagués un trencament de l’equilibri ecològic. En canvi, va deixar anar que cal veure com es gestionarà el camí, perquè si s’ha de facilitar la massificació els resultats seran contraproduents. Aquest és el motiu pel qual no he participat mai en cap de les excursions organitzades per la coordinadora, perquè me sembla una animalada fotre tres-centes persones de cop per zones que encara mantenen els seus fràgils ecosistemes. També me fa passar pena el que alguns entenen per arranjar el camí per a fer-lo transitable i me vénen al cap les destrosses fetes en el tram de Macarella a Macarelleta (escales picades a la roca, macroescala de llenya de més de cent escalons…). Una cosa és marcar una sendera i l’altra crear una autopista vora la mar o, el que és pitjor, una impressionant pista de trial i motocross que circumval·larà l’illa. I caldrà anar vius, perquè me sembla que la cosa va cap aquí. No trob rar que Tomàs Vidal passi pena per l’alzinar del barranc de Rafalet: jo també en pas.

Share Button