Vint-i-cinc anys de S’Albaida

En nom de Déu i començ.

A Menorca, dia primer d’abril tornarà a ser una data assenyalada. Ara bé, a més de celebrar com toca —és a dir, amb alguna facècia divertida— el dia d’enganar, la versió illenca de l’april fool’s day que la dominació britànica va dur a l’illa, enguany hi afegirem el fet que podrem veure el retorn de S’Albaida als escenaris en un concert, al Teatre Principal de Maó, en què celebraran el vint-i-cinquè aniversari de la creació de la formació. Poca broma idò amb aquest esdeveniment, ja que parlam d’un grup musical imprescindible a l’hora d’entendre la música d’arrel feta aquí i, en general, al conjunt dels Països Catalans.

Som davant d’una magnífica notícia. Poder tornar a veure’ls sonant en directe, amb tot el que aquest fet suposa, és una oportunitat que no es pot deixar escapar. De l’any 2012 ençà, l’única manera d’accedir a la seva música ha estat a través dels enregistraments sonors. I no sempre ha estat fàcil fer-ho: a les plataformes digitals no hi ha disponible la seva discografia sencera. Escoltar tota la música que va gravar S’Albaida només és possible, avui dia, a partir dels set discos compactes que van publicar.

El primer, Romanços i cançonetes de la Mediterrània (1998) és una maqueta en la qual ja es poden tastar algunes de les peces que formaran part del repertori clàssic de la formació i en què ja queda molt clar per on anirà la seva música futura, com demostren els posteriors treballs Llucalquelba (1999), Mateixos Temps (2002), El llenguatge de les pedres (2006), Xalandria (2008) —no cal ser gaire perspicaç per deduir les connexions d’aquest títol amb el del blog que estàs llegint— i Soldemà (2010). Cal afegir-hi, a la discografia, el treball Es pas d’en Revull (2008), en què conviuen «poesia menorquina i un bri de música».

La comparació amb Traginada, en aquest punt, és ineludible, perquè l’objectiu de les dues formacions es va centrar a fer música folk —o popular: no és el moment ara d’entrar en debats terminològics— que, tot i tenir les arrels en la tradició, no s’entenia com una romanalla del passat sinó com un patrimoni viu, assentat en el present i amb ganes d’obrir camins cap al futur. D’aquí que, al costat de l’actualització de temes del cançoner popular tradicional —amb «L’amo de son Carabassa» com a exemple més significatiu—, al seu repertori també hi trobam composicions pròpies o poemes d’autors contemporanis —Ponç Pons, Joan Francesc López Casasnovas…— musicats. Ja sé que aquí hi tenc part de cuixa, però no em puc estar de dir que, amb «Davallant de Santa Àgueda», potser som, des d’un punt de vista estrictament musical, davant de la millor peça del grup, espenyada açò sí per la pitjor lletra que han interpretat, uns versos perpetrats per un servidor. La versió de la maqueta, instrumental, en tost de la del primer disc, és la bona.

Aquesta voluntat de no limitar-se a reproduir, en un sentit arqueològic, unes músiques del passat, sinó de convertir-les en una proposta ben actual, queda ben definida a l’hora d’analitzar els instruments, les sonoritats i els ritmes amb què les interpreten. Aquí, cal destacar el talent i la destresa, sobretot però no només al llaüt, de mestre Nicolau Espinosa. Seves són la majoria de les composicions musicals i arranjaments de S’Albaida. Té gran part de culpa de les reminiscències arabesques que trobam en algunes peces i de més d’una melodia d’aquelles que es queda marcada a la memòria. Ara bé, potser l’altre element clau del so personal d’aquest grup el trobam a la percussió.

Sí, ja sé que el meu germà Moisès n’és el responsable —amb una llista interminable d’instruments que no cal citar: tot allò que pugui fer renou, potencialment, podria formar-ne part—, però la meva afirmació es basa en una apreciació que intenta ser objectiva. Juntament amb el baix elèctric o acústic, que maneja Nico Sáiz, estableixen el coixí sobre el qual es poden lluir, a més d’Espinosa, la guitarra d’Annabel Villalonga i la flauta travessera de Borja Moll. I les veus! La de Joan Carles Villalonga, que sempre hi ha estat, acompanya la de Miquel Mariano, primer, i la d’una joveníssima Anna Ferrer —quin luxe saber que va començar la seva carrera artística aquí, quan tot just s’albirava l’enorme potencial que, a poc a poc, ha anat desenvolupant—, després. Hi ha hagut altres músics a la formació, però els que acabam de citar són els que podrem veure dalt de l’escenari el pròxim dia primer d’abril al Principal maonès.

Potser aquí som un poc agosarat, però no sé si mai no es van plantejar d’introduir en la seva proposta sonora la música electrònica. Evidentment, no estic parlant de reggaetons ni de despropòsits per l’estil, sinó de coses ben fetes, amb cara i ulls. Qui sap què en podria haver sortit. El que ha fet n’Anna Ferrer darrerament o un treball com Llum de Llull (2016), el disc que van gravar Cap de Turc, per citar-ne un parell d’exemples, tenen molt de potencial i suposen una via molt interessant de posada al dia de la música tradicional. Ho dic i som ben conscient de la inutilitat que tenen aquests exercicis hipotètics. Són ganes de xerrar boig.

Des que van decidir fer una aturada, com hem dit, els treballs discogràfics enregistrats han estat l’única via d’accés a la música de S’Albaida. Aquests dies en què he tornat a escoltar-los, he pogut constatar que, com passa amb els bons vins — i perdonau-me el tòpic, tan gastat—, la seva és una proposta que ha envellit molt bé. Segurament, la presència de Toni Pastor dins de l’estudi de gravació, també ha estat clau a l’hora de configurar el so del grup. Hi ha molta bona música mal gravada al món! No n’és aquest el cas.

Tot plegat ha ajudat a convertir-los en un grup essencial de la música illenca. Potser, en aquest àmbit, ha estat el que més projecció ha tingut a l’exterior d’entre tots aquells que, a Menorca, s’han dedicat a la música folk. Podríem fer una llista dels llocs on han fet arribar la seva proposta. I seria llarga. També és significativa la llista de col·laboradors que han aparegut als seus discos. A més de la connexió amb Traginada —al «Popurri fandanguer», d’El llenguatge de les pedres, apareixen Ramon Saura, Paco Bagur, Martina Garriga, Artur Bagur i Joan Saura, antics components de la formació—, cal citar els noms d’Adolfo Osta, Cris Juanico, Biel Majoral, Marco Mezquida, Eliseo Parra o Marina Rossell, d’entre molts, per a comprovar-ne el nivell.

Poder tornar a veure’ls damunt d’un escenari serà un luxe. N’és l’espai idoni. Per començar, els discs compactes —no diguem els emapetrès o les plataformes digitals— no poden reproduir, ni fer-s’hi a prop, el so d’un grup interpretant la seva música en directe. No hi ha punt de comparació. A més, és només en aquestes condicions en què es pot produir la catarsi col·lectiva, la comunió amb el públic. Ja ho diuen per aquí, que totes les deixades són perdudes. La de dissabte que ve no ho hauria de ser.

No voldria acabar, però, aquestes ratlles, sense referir-me a la part negativa de tot plegat. Si no vaig errat —i m’agradaria anar-hi—, som davant d’un fet puntual. Una flor d’un dia. Vint-i-cinc anys han estat una bona excusa, boníssima, perquè aquest grup d’amics s’hagi tornat a ajuntar. Però sembla que la cosa no passarà d’aquí. És una llàstima, perquè una proposta com la de S’Albaida és totalment necessària. Però bé, és el que hi ha i intentarem aprofitar-la al màxim.

En nom de Déu i acabam.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Views: 5