Imagino un poble
on les persones són poemes.
Jo vaig pel carrer llegint la gent.
(Sílvia Pons)
La lectura, a casa, del poema «La llar», de Gumersind Gomila, pot generar-nos, a través de la imaginació, una imatge d’allò que ens diuen els versos: una casa no gaire alta, amb els dos forats a l’enfront… Ara bé, fer el mateix exercici davant del número 53 del maonès carrer de Gràcia, on va néixer el nostre poeta, pot ser tota una altra cosa. L’experiència lectora s’enriqueix. Açò també passa a l’inrevés: passejant per Ciutadella, potser hem transitat per davant de la rellotgeria Carles més d’una vegada, sense fixar-nos-hi gaire. Ara bé, després de llegir el que Pau Faner ens conta d’aquest personatge en algunes de les seves obres —es veu que roncava de manera tan excepcional que el sentia tothom que passava pel carrer de Santa Clara!—, en tornar-hi segurament veurem aquella casa amb uns altres ulls.
Aquest és el resultat d’allò que, parafrasejant un poc a la brava els versos de Sílvia Pons que encapçalen aquestes ratlles, podríem batejar com a «carrers que es llegeixen», una manera de mirar-los amb uns altres ulls. En aquest sentit, partim d’una evidència: a un lector pot resultar-li un exercici interessant el fet de relacionar autors i obres amb els escenaris on van ser creades o de què parlen. De fet, d’aquesta realitat ha nascut un nou paradigma en l’estudi de la literatura. Si fins ara, els dos centres d’interès n’eren l’autor, d’una banda, i l’obra, de l’altra, la incorporació d’un tercer vector, el territori, ha generat en el món acadèmic noves disciplines i metodologies que relacionen geografia i fet literari, d’entre les quals podríem citar la geografia literària i la geocrítica.
D’aquestes disciplines cal destacar un concepte que n’és pedra angular, el de lloc literari. D’acord amb Llorenç Soldevila, «si haguéssim de definir, succintament, un lloc literari diríem, en un estadi bàsic i d’indiscutible relació amb el discurs d’algun autor, que és aquell amb el qual hi ha o hi havia hagut una relació física o conceptual. Però també el que ha estat descrit o recreat en qualsevol gènere, de manera coetània o a posteriori per un autor i, encara que destruït o transformat del tot, pot ser reviscut mentalment amb una lectura literària que s’hi relaciona.» La definició és àmplia. A la pràctica, qualsevol lloc que es pugui relacionar amb un text o autor literaris ho és.
Un exemple és la plaça de l’ajuntament de València. Ho dic perquè fa un parell de setmanes vaig llegir un fragment de Memòries de mi mateix, de Ferran Torrent, en què un dels protagonistes de la novel·la es cita amb un escriptor a l’hotel Melià, situat en aquell indret. D’aquell redol, a més, també en cita el Rialto o l’hotel Londres. Des del moment que el text es pot situar damunt d’un mapa i que, per tant, el podem visitar, tenim un lloc literari. Soldevila, davant del fet que aquesta mena d’indrets poden ser molt variats, en proposa una tipologia en què n’hi ha de deu tipus. De gairebé tots, en tenim a Menorca: sa Figuera Verda, on escriu Ponç Pons, és un lloc literari a seques, és a dir, un indret on viu o crea un autor coetani. En canvi, el bust de Francesc de Borja Moll, situat al pati Sant Pere, a Ciutadella, pertany als llocs literaris monumentals, com ho és també la tomba d’Antonio Machado, a Cotlliure. Semblancat, el nom amb què Joan Pons es refereix a Ferreries, és un lloc literari geogràfic, categoria en la qual podem situar, també, la barcelonina plaça del Diamant, immortalitzada per Mercè Rodoreda. A la Mola, recreada poèticament per Arcadi Gomila, trobam un exemple clar de lloc literari històric, com ho és també el camp de concentració d’Argelers, de què parla Xavier Benguerel a Els vençuts.
Crec que una part molt important de les ciutadellenques festes de Sant Joan es poden relacionar amb els llocs literaris religiosos, com es pot fer també amb la catedral d’Elx, escenari de la representació del Misteri d’Elx, un exemple de teatre medieval que ha arribat fins als nostres dies. També tenim exemples de llocs literaris culturals —el Maó de la il·lustració setcentista—, ecològics —Favàritx i gairebé tots els indrets recreats per Pere Gomila a Geografies del vent— i antropològics, és a dir, llocs de divertiment i oci, treball, trànsit, restaurants, hotels, cerveseries… El primer que em ve al cap és l’American Bar, recreat per Maite Salord a El país de l’altra riba o per Damià Borràs a El preu del marès. La connexió literària és tan evident com la que el bar Negrito de València té amb la narrativa de Ferran Torrent o, com vaig descobrir no fa ni quinze dies, amb Rafa Lahuerta, que també fa aparèixer a Noruega, entre centenars d’aquests locals, el Lisboa.
En canvi, per més que m’hi he escarrassat, no se m’ocorre cap exemple menorquí de lloc literari esportiu, com podrien ser-ho la barcelonina font de Canaletes o el Camp Nou; ni artístic, perquè en aquesta categoria Llorenç Soldevila només hi inclou les cases museu i, com tothom sap, no en tenim per aquí. Ara bé, en el primer cas, no vol dir que aquests llocs no existeixin, sinó que potser jo no en conec les referències literàries. Si hi ha algun poema dedicat a algun club esportiu illenc, alguna novel·la o conte en què aparegui un camp de futbol nostrat, una pista de bàsquet o, què sé jo, el camp de golf de son Parc, agrairia als lectors que m’ho fessin saber.
El potencial del lloc literari és enorme. Fins i tot, pot ajudar a crear una marca. Avui en dia, en què tots els centres històrics de les ciutats s’assemblen massa —hi trobam les mateixes franquícies—, una manera de singularitzar-los pot venir de la mà de la literatura. En aquest cas, parlam de branding, és a dir, de la construcció d’una marca, és a dir, d’un element bàsic d’identificació i de promoció d’un determinat àmbit territorial. Com explica Llorenç Soldevila, els continguts literaris hi poden tenir una incidència directa. Les conseqüències econòmiques són evidents: Praga és la ciutat de Kafka; Dublin, la de Joyce; Lisboa, la de Pessoa. Hi ha gent que les visita per aquest motiu. En diuen turisme cultural. Açò els ha donat un plus d’interès. En aquest sentit, però, no sé fins a quin punt som davant d’un procés que pot acabar desvirtuant i banalitzant el patrimoni cultural que hi ha al darrere, reduït, per exemple, a motius a l’hora de vendre souvenirs als visitants: tasses amb la foto de l’escriptor de torn…
Pel que fa a la literatura catalana, potser les marques literàries més potents a hores d’ara giren al voltant de Jacint Verdaguer i la plana de Vic i, sobretot, de Josep Pla i Cadaqués. La fundació que duu el nom de l’escriptor empordanès es dedica a un munt d’activitats diverses amb què es vol mantenir viu el llegat planià. Ara bé, des de l’arribada d’internet, aquestes marques també es poden elaborar des dels àmbits electrònics i digitals. Aquí, cal citar dos webs que estan treballant per a convertir el nostre patrimoni literari en marca. D’una banda, parlam d’Espais Escrits i, de l’altra, d’Endrets.cat. Aquest darrer, ha fet el bot al format llibre, amb la col·lecció «Geogràfia Literària», de la qual s’han publicat una dotzena de volums, darrere dels quals hi havia Llorenç Soldevila, traspassat no fa ni mig any.
És a Endrets.cat on trobam un major número de referències de llocs literaris relacionats amb Menorca. De fet, en format llibre, hi ha dos volums de la col·lecció que acabam de citar amb informació que ens toca de ple. El primer, és evident: el cinquè, aparegut el 2017, duu per títol Illes Balears i Pitiüses; al dotzè, de 2021, titulat Universos literaris, hi ha tres capítols dedicats als nostres escriptors: Pau Faner, Ponç Pons i Joan Pons. Evidentment, no hi són tots. Ara bé, al web, que es pot anar renovant i ampliant, sí que hi apareix, per exemple, Maite Salord. Pel que fa a Menorca, s’ha de fer constar una iniciativa pionera de creació d’una marca literària. L’any 2007 es va editar un CD-Rom —els boomers saben perfectament de què estic parlant— titulat Menorca, illa de literatura. Darrere del projecte, amb més de seixanta textos georeferenciats, hi havia Fina Salord i Gaspar Valero.
Del lloc a la ruta literària hi ha no res. Com recorda Alexandre Bataller, «quan ens desplacem, fent un itinerari al voltant d’alguns llocs literaris, estem seguint una ruta literària». Avui, tothom en fa, de rutes. N’hi ha de diversos tipus. Per exemple, les rutes específiques territorials —com la que s’ha fet a Maó al voltant de les antigues muralles. També trobam les rutes específiques imaginades, de què formen part les literàries. L’èxit d’aquest format es fonamenta en el fet que, qui hi participa, pot experimentar una reacció emotiva evident, desvetllada pel text literari recordat en un lloc que li dona sentit. Parlam, idò, d’empatia.
De rutes literàries n’hi ha de diversos tipus. També són variades les motivacions, els destinataris o els objectius que es persegueixen en fer-les, tot i que sempre hi ha, al darrere, la voluntat de donar a conèixer el patrimoni literari d’un territori. Normalment, inclouen la mediació d’un guia i la lectura en veu alta de textos, tot i que també podem trobar-hi dramatitzacions, vídeos o relats digitals. Fins i tot, són diverses les actituds de qui hi participa, des del paper actiu —que podem trobar en l’àmbit escolar, amb rutes preparades, executades i avaluades pels alumnes— fins al passiu, en el cas del públic que es dedica només a escoltar allò que li diuen.
Les rutes literàries poden ser presencials o virtuals. Per exemple, les que oferia una empresa com Illetra, a Menorca, es feien trepitjant el carrer. Ara bé, la Fundació Mallorca Literària, que té com a objectiu crear una marca amb el patrimoni escrit de l’illa veïna, ofereix al seu web una sèrie de rutes virtuals que són una meravella. Podem passejar per Palma o per l’Andratx de Baltasar Porcel sense moure’ns de casa. O, millor encara, amb el mòbil a la mà, podem fer les rutes a peu mentre escoltam els textos que fan referència a cadascun dels llocs literaris que hi apareixen.
Tot açò que acab d’explicar neix d’un parell de sessions que he tingut el gust d’impartir a la UOM (Universitat Oberta per a Majors) els darrers dies. Ha estat un plaer poder-ho fer i, a la vegada, posar-les en pràctica en forma de petites rutes. Fa unes setmanes que li don voltes, però, i crec que necessitam, a la nostra illa, crear una entitat semblant a la Fundació Mallorca, dedicada a posar en valor la bona literatura que es fa per aquí. Disposam d’un patrimoni suficient i potent per a posar-la en marxa. Ja sabem que, per a estimar una cosa, el fet de conèixer-la és crucial. Si es creàs, hi sortiríem guanyant. A vam qui s’hi posa.
Visits: 5