He de reconèixer, de bon començament, que no tenia clar si parlar-ne o no, del tema, perquè la darrera cosa que voldria és donar-los una importància que no es mereixen ni tenen o, pitjor, acabar arrossegant-me pel fang, tot jugant al seu joc, que és l’única manera amb què poden mantenir-se visibles. M’estic referint als que, emprant un anglicisme actual, podríem anomenar els haters de l’Institut Menorquí d’Estudis. Ara bé, i d’altra banda, sabent qui són i com actuen, de cada vegada tenc més clar que l’entitat de què som part no només va pel bon camí sinó que, avui dia, és més necessària que mai a la nostra illa.
A la pràctica, quan ens referim als seguidors hostils, als odiadors o enemics de l’IME, per a dir-ho d’acord amb la terminologia que proposa el TERMCAT, estem parlant d’alguns —pocs: potser només d’un parell mallorquí— de casos d’enveges personals, inevitables en l’àmbit acadèmic —sobretot universitari—, que es traslladen i repercuteixen després en tot allò que hi tengui relació. Aquí, cal afegir-hi el fet que les xarxes socials —Twitter, sobretot— ajuden a magnificar la situació i tot sembla ser molt més d’allò que realment és. En aquest context individual, però, sobta la fixació que algun mitjà de comunicació illenc té amb aquest organisme. Bé, parafrasejant-lo, crec que seria més adequat dir que la situació sorprèn i no sorprèn alhora.
L’Institut Menorquí d’Estudis és una institució acadèmica. Els seus membres, que són molts, treballen de manera rigorosa i científica, d’acord amb allò que marca com a objectiu l’article segon del seu estatut: «la recerca, promoció, recuperació i difusió de la cultura de l’illa de Menorca, així com per esdevenir centre de recepció i intercanvi de pensament i ciència.» Aquests mots haurien de ser suficients per a desmentir un tòpic que alguna gent, des de la ignorància o, pitjor, des de la malvolença, ha fet circular: que l’IME és d’esquerres i pancatalanista.
El coneixement científic no té ideologia. No és progressista ni és conservador. Ho pot ser la interpretació que, d’aquest saber, es pugui fer, però aquesta ja no és una feina que li correspongui fer a l’IME. Per tant, no la fa. Per açò mateix, tot i dependre del Consell Insular i, per aquest motiu, estar presidit per un càrrec polític, és un organisme autònom en què són el Consell Científic i el Consell Rector de la institució els encarregats de decidir què ha de fer i cap on ha d’anar. En aquests dos òrgans, els membres de l’IME hi tenen gairebé tot el poder de decisió. Les possibles ingerències polítiques queden anul·lades. D’altra banda, si ens dediquéssim a veure de quin peu calcen, ideològicament, els membres que en fan part, veuríem que hi són representats gairebé tots els matisos ideològics. No s’aguanta de cap manera, per tant, aquest suposat partidisme de la institució.
Una cosa ben diferent, però, és que allò que digui l’IME, és a dir, el coneixement científic i acadèmic que es dediqui a difondre, no agradi a segons qui. Per exemple, a determinats partits polítics, no només conservadors. O a determinats sectors econòmics. I, en conseqüència, tampoc als mitjans de comunicació que els serveixen d’altaveu. Segurament, aquí hi ha el rovell de l’ou de moltes coses que han succeït darrerament. De la propagació del tòpic anterior, per exemple. O de la persecució mediàtica a què s’han sotmès les Directrius Estratègiques de Menorca.
La ciència apunta a un model que, tot adaptant-se al canvi climàtic —una evidència que només uns pocs encara qüestionen—, obliga a anar en una direcció que no és la que voldrien alguns sectors de la societat que encara romanen en la pantalla, ja superada fa estona, del creixement sense límits. Quan el desenvolupament sostenible implica que s’ha d’avançar en un altre sentit, quan el més lògic és posar-hi seny, s’entra en conflicte, per exemple, amb els discursos triomfalistes que aplaudeixen que cada any hi hagi més turistes a l’illa. D’aquí que, fins i tot, es tergiversin o es llegeixin de manera esbiaixada informes amb dades rigoroses al respecte. Un cas paradigmàtic el trobam en la manera com es va noticiar l’estudi que apunta a la saturació, des de fa temps, de les platges de l’illa. En una interpretació enrevessada, es feia veure que encara podien encabir més gent. Darrere d’aquests interessos hi ha, també, la defensa d’una suposada necessitat d’ampliar les infraestructures —ports, aeroports, carreteres— menorquines. Només cal veure, per a comprovar-ho, quin és el tractament mediàtic que es dedica —el què i el com— a aquest tema.
No agrada als sectors desenvolupistes que les evidències científiques els recordin que els límits hi són i que cal adaptar-s’hi per tal d’assegurar-nos el futur col·lectiu. Així s’expliquen aquestes campanyes que cerquen matar el missatger. I l’IME, en aquest sentit, n’és un. Potser el més important a l’illa. Justament perquè allò que diu va en contra d’uns interessos molt concrets que no són, de cap de les maneres, generals, però sí molt poderosos. Per açò, per impedir que aquestes dades arribin a la societat a la qual serveix la nostra institució, tot s’hi val. També el joc brut.
En aquest sentit, hi ha qui ha proposat el terme noofòbia —és a dir, l’odi a la intel·ligència— per a explicar un fenomen que sembla global o, almenys, característic de les societats capitalistes actuals. No sé si és així o no, però hi ha elements que hi apunten de cara a qui vulgui defensar aquest concepte. Si el lligam, per exemple, amb les dades que indiquen que, a Espanya, «hi ha milers d’alumnes [que] abandonen els estudis sense la titulació bàsica i es calcula que el 20% dels joves de 16 anys no tenen assolides mínimament les competències de lectoescriptura.», hom pot arribar a pensar que aquest analfabetisme social és un fenomen induït.
Les conseqüències de tot plegat, com explicava Nanda Ramon en un article recent, publicat a l’Ara Balears, poden ser molt preocupants: «una gran massa social amb importants dèficits formatius i captiva d’aspiracions molt primàries i previsibles.» És a dir, un brou de cultiu en què segons quins discursos —acrítics o, pitjor, al servei de determinats interessos que res no tenen a veure amb el bé general— poden arrelar sense esforç. Evidentment, la situació es pot evitar si el saber que generen institucions com l’IME circula i arriba a la societat a la qual serveix.
Visits: 7