La primera vegada que vaig visitar València va ser amb motiu dels Premis Octubre, ja fa una bona colla d’anys. A part de l’activitat acadèmica, un dels interessos del viatge va ser conèixer el bar Negrito, a la plaça del mateix nom —del Negret. El motiu era, entre d’altres, literari: els amics —en Joel i n’Àlex— havien llegit Ferran Torrent i volien conèixer el bar que feia aparèixer a una de les seves novel·les. En parlàrem amb un cambrer, que no record si també feia part del corpus literari o no, i n’estaven contents, d’aquell protagonisme. Descobrir que, per acabar-ho d’adobar, en aquell local del barri del Carme hi servien gin Xoriguer va acabar de lligar-nos-hi. Amb el Lisboa, es va convertir en objecte de visita diària durant els dies que duraren les jornades.
El primer contacte, per tant, amb Ferran Torrent va ser indirecte. Encara no l’havia llegit. No gaire més tard, però, amb Societat Limitada (2000), que ma mare va encomanar a Cercle de Lectors —si saps què era aquest negoci de venda de llibres a domicili, benvolgut lector, és perquè ets, com a mínim, un boomer— la immersió en el seu univers literari va ser inevitable. Sé que hi vaig arribar tard, perquè l’escriptor de Sedaví ja havia donat a conèixer algunes novel·les icòniques que, per un motiu o altre, no havia abordat. Ara bé, la visió esperpèntica que presentava de la societat valenciana, a través de les aventures del constructor Juan Lloris que, com toca, presidia un club de futbol i acabava ficat en política de la mà de Francesc Petit, tal com es podia llegir també en les altres dues novel·les que acaben conformant una trilogia —Espècies protegides (2004) i Judici Final (2006)—, va ser la porta d’entrada a l’obra d’un autor que, de llavors ençà m’ha acompanyat, títol rere títol.
A més d’anar llegint tots els llibres que ha publicat des de l’epifania inicial, he intentat recuperar algun dels títols anteriors. És així que, per exemple, vaig arribar al canònic Gràcies per la propina (1994), un text que, diria, perquè encara no he pogut llegir-los, no té gaire relació amb les novel·les inicials, moltes d’elles protagonitzades pel detectiu Toni Butxana —No emprenyeu el comissari (1984) o Un negre amb un saxo (1987), per exemple—, en les quals estic convençut que apareix la referència al bar Negrito que, encara, no he localitzat. Resten pendents, tot i que estic convençut que acabaré assaborint-les un dia o altre.
Ferran Torrent és, sense cap mena de dubte, el nom que més centímetres ocupa a les prestatgeries de la meva biblioteca. Amb diferència. S’ha de dir que hi ajuda el fet que l’editen en tapa dura, amb pàgines amb la lletra grossa i marges generosos, cosa que fa que els llibres es llegeixin còmodament, sense deixar-s’hi els ulls, a costa, però, de ser força gruixuts. Malgrat aquest detall, s’ha de dir que, el lloc privilegiat que l’autor ocupa a casa, se l’ha guanyat a pols. Ha esdevingut inevitable que, en publicar novetat literària, hi hagi corregudes per a adquirir-la i devorar-la. Mai no m’ha decebut, en aquest sentit. Per açò seguesc repetint la jugada. És el que he fet amb Memòries de mi mateix (2023), la darrera entrega de la seva obra, apareguda el mes de febrer d’enguany.
Malgrat que hi ha alguns títols que destaquen per sobre d’altres —coincidesc amb l’autor quan diu que va quedar força satisfet amb Boulevard dels francesos (2010)—, l’obra de Torrent manté un nivell de qualitat sempre alt que, alhora, conviu amb una comercialitat ben entesa que el fa connectar amb el gran públic. La temàtica hi ajuda. Tal com afirma en començar Individus com nosaltres (2017), només una part dels continguts de les seves obres són reals. La resta, però, ho semblen. I aquí hi ha el perquè de tot plegat: Déu n’hi do amb la realitat que tenim, que no li cal la ficció!
Personalment, en destacaria l’estil, especialment a l’hora de construir els diàlegs. N’és un mestre. Pel que fa a aquest aspecte, és un autor que fa ganes imitar, tot i saber que és molt difícil fer les coses com les fa. He de reconèixer que aquest és un aspecte al qual don voltes des de fa anys: com fer parlar els personatges perquè el que diuen sigui natural, creïble, i, alhora, ajudi a fer avançar la trama. No és gens bo de fer. Segurament, per aquest motiu, quan un autor se’n surt d’una manera aparentment tan fàcil, és difícil no llegir i anar aplaudir mentalment alhora.
A la versemblança dels diàlegs hi ajuda un segon aspecte de l’obra de Ferran Torrent que s’ha de remarcar: el model de llengua que fa servir. És una altra de les debilitats meves, aquesta. Ell parteix d’una ubicació geogràfica, la valenciana —suposadament apitxada—, a partir de la qual crea una varietat que sintetitza els registres col·loquial i literari de manera versemblant. No és gens fàcil, tampoc, aconseguir-ho. Així i tot, s’ha de dir que moltes de les versions que n’he llegit estaven publicades a Columna, les que arribaven a Menorca. Els mateixos títols, al País Valencià, els publicava Bromera. No sé si amb alguns canvis pel que fa al model lingüístic. És un aspecte que no he pogut comprovar i que, en cas que es donés, serviria per a explicar algunes de les misèries del nostre sistema literari, barcinocèntric per definició i desgràcia.
Ara bé, deixant de banda si ha existit o no aquesta duplicitat de versions, en la darrera novel·la, publicada exclusivament per l’editorial barcelonina, el tipus de llengua que fa servir Torrent és diferent del que li coneixia. I, en la meva opinió, el resultat és molt reeixit. Millora respecte del que li havia llegit fins ara. Perquè és més genuí. A Memòries de mi mateix hi ha referències explícites a altres obres literàries, una de les quals és Noruega, de Rafa Lahuerta —un llibre que tot just estic acabant de llegir i en què Ferran Torrent també és citat. No descartaria que el canvi vingués de per aquí, de la influència del model lingüístic que apareix a la novel·la en què Lahuerta construeix el relat elegíac d’una València autèntica, la que girava al voltant del Mercat Central, aquella que va desaparèixer a partir de la segona dècada dels vuitanta i, sobretot, durant els noranta, quan la construcció d’una sèrie de barrabassades i calatravades urbanístiques van canviar la personalitat de la ciutat.
Un tercer i darrer punt d’interès de l’obra de l’escriptor de Sedaví el trobam en els personatges. Hi prolifera gent que viu al marge de les convencions socials. Justament perquè permeten veure les escletxes i allò que grinyola d’una societat que no és tan modèlica com podríem pensar. A més, Torrent fa el mateix que va fer Balzac amb la Comédie Humaine, en què teixí un univers en què molts personatges s’anaven repetint al llarg de les novel·les, ara protagonitzant-les, ara essent-ne secundaris o, simplement, fent alguna aparició testimonial: el pare Rafel, Ferran Torres, el Llargo, el Mesié, el Mític Regino, Toni Butxana…, acaben conformant una mena de família amb la qual el lector ha anat envellint conjuntament, gairebé com si formàs part de la colla, empatitzant-hi en més d’una ocasió. Com si tinguessin una habitació reservada a la residència que els acull gairebé a tots en la vellesa.
Arribats a aquest punt, crec que és el moment de dir que tot aquest panegíric al voltant de Ferran Torrent parteix d’una decepció. Aquesta setmana ha vingut a Menorca —a Ciutadella concretament— a presentar el seu darrer llibre. L’acte va ser tot un èxit: hi havia gent dreta, fins i tot, a la llibreria on es va celebrar. Per dos motius de pes, però, no hi vaig poder assistir. Hi hauria anat amb un carret de la compra amb tots els llibres seus que tenc a casa, per si me’ls hagués volgut signar. L’escena, però, no es va produir. Sí que hi va poder anar na Diana —i na Josepa i en Raül—, que m’ha fet un resum succint de la trobada. Tenc, gràcies a ella, l’exemplar de Memòries de mi mateix signat per l’autor. Ara bé, no deixen de ser, aquests, premis de consolació. Els agraesc sincerament, açò sí.
He llegit algunes entrevistes recents a l’autor. Totes elles interessants. En algunes repeteix idees que va expressar a VaDllibres. En una gira de promoció, fer-ho és la cosa més normal. Sé que, a Ciutadella, el fet que entre el públic hi hagués gent del País Valencià amb qui compartia amistats, va donar a la presentació un caire personal que la va singularitzar. Si hi hagués pogut assistir, potser —segurament—, li hauria fet alguna pregunta concreta respecte d’alguns detalls de la seva producció que m’interessen molt particularment. Hauré d’esperar una altra ocasió per a poder-ho fer.
Visits: 8
Gràcies Isma per aquesta , per a mi, introducció a la lectura de Ferran Torrent.