La vida política a l’estat espanyol no només s’ha accelerat sinó que també s’ha deteriorat i molt. D’exemples esperpèntics en trobam cada dia. Sense anar més lluny aquesta setmana Pablo Casado qualificava a Joaquim Torra de desequilibrat mental, de provocar una guerra civil i tot un derramen de sang. Totes aquestes acusacions són objectivament falsees. La post-veritat no només és un invent de Pablo Casado. El Washington Post ha calculat que Donald Trump ha fet 2140 declaracions falses durant el seu primer any com a president, que representa una mitjana de 5.9 declaracions falses al dia. A Menorca aquest ambient també es respira. No fa encara una setmana Maite Salord havia de sortir el pas d’un “sorprende y no sorprendre” que la desqualificava de mala manera per un viatge de feina a Madrid.
No hi ha res de casual. La moció de censura ha retornat al defenestrat Aznar, molt ben connectat amb la Alt right americana, al capdavant d’una orquestra tripartida amb objectius molts obscurs . És la seva oportunitat d’or per fer realitat el seu somni joséantonista. La inesperada victòria de Trump ha reactivat tota una sèrie d’estratègies comunicatives basades en la post-veritat que tenen la seva arrel en els anys 30. L’esquerra i l’independentisme es pensaven que dominaven les xarxes, però tal demostra el cas de Cambridge analytica, l’empresa que creà Steve Bannom per explotar les dades socials i que resultà determinant en el referèndum del brèxit, no és així. En un espai molt curt de temps les xarxes socials s’han transformat en gran centrifugadora d’instints bàsics en benefici de la dreta més dura. I al capdavant de tot una crisi econòmica mal resolta que s’ha transformat en la major de les crisis polítiques.
Aquest deteriorament també es nota a nivell local. La premsa ha adoptat de manera entusiasta una estratègia comunicativa crispada importada d’Amèrica. Gairebé totes les notícies rellevants que apareixen a la premsa local tenen el mateix to polèmic, agressiu, pessimista i sovint despectiu cap a la dignitat de les persones. El diari caada vegada s’assembla més a una tertúlia de telecine o pitjor encara de la cadena 13. Només fa falta veure els comentaris anònims que acompanyen les notícies, els quals situen inevitablement a Més i el GOB com la reencarnació mateixa del diable. L’era de la post-veritat s’ha instal·lat al bell mig de l’oasi menorquí. Lluny de ser una relíquia del passat, tal com ens pensàvem, la premsa local és un experiment de comunicació política de primer ordre que busca transformar una illa amb una forta sensibilitat ambiental amb un alumne avantatjat de la FAES. I és que Menorca és un caramel·lo per a la dreta, ja que amb pocs vots es pot decantar tota una autonomia.
Views: 0
Després de la pluja, de Margarita Ballester, acabat de publicar per Cafè Central i Eumo Editorial, fa el número 90 dels «Jardins de Samarcanda», una de les col·leccions més prestigioses de la poesia catalana actual. Tal i com es pot llegir a la nota inicial dels editors, el volum aplega els tres poemaris, introbables a dia d’avui, que havia publicat la poeta: d’una banda, L’infant i la mort, de 1989, guardonat amb el premi Rosa Leveroni de la vila de Cadaqués; seguit d’Els ulls, de 1995, que venia precedit per una menció als Jocs Florals de Barcelona; i, finalment, Entre dues espases, que manlleva el títol d’un vers de Gumersind Gomila, aparegut el 2004, que va merèixer el Premi Cavall Verd-Josep Maria Llompart de Poesia. Aparentment, no som davant d’una novetat literària sinó d’una segona edició conjunta dels tres títols, tot i que arriben acompanyats d’algunes novetats significatives. En primer lloc, el volum ve embolcallat per dos paratextos: d’una banda, un estudi introductori de Josep Maria Sala-Valldaura, imprescindible, que ofereix al lector les claus per a la lectura del llibre; de l’altra, una nota final de l’autora, d’agraïment als editors, en la qual explica, entre d’altres elements d’interès, el perquè del títol. En segon lloc, el fet que els tres llibres es presentin, ara, en un sol volum, permet de fer-ne una nova lectura, en clau unitària que, entre d’altres coses, «mostra, si cal encara més, la profunditat de la veu de la poeta i l’altíssim nivell d’exigència amb què ha bastit, sense presses, de manera pacient i rigorosa, la seva obra, a la vegada que en posa clarament de manifest la unitat i la coherència», com afirma 
