Xalandria

El calendari lunar ha propiciat que, aquest dos mil denou, les vacances de Setmana Santa caiguin molt endavant. Massa, potser, per aquells que ens dedicam a la docència, que hem hagut de viure un trimestre que no acabava mai. Açò, per cert, implicarà una represa curtíssima. D’aquí a final de curs anirem costa avall i no ens en temerem i serem enmig dels cavalls, a Sant Joan. Sigui com sigui, enguany celebrarem la diada de Sant Jordi en soldemà del dilluns de Pasqua. Sense alumnes a les aules, per cert, la qual cosa impedirà que més d’un i de dos puguin fer la visita ritual a les paradetes de llibres i roses, segurament una de les poques ocasions que tenen, al llarg del curs, d’entrar en contacte amb el món de les publicacions (cosa que, per exemple, vam intentar compensar al meu institut el darrer dia lectiu abans de vacances, en què les últimes hores del matí les vam dedicar a celebrar Sant Jordi de manera col·lectiva, al pati: potser, en altres centres, ho van fer així o ho compensaran en tornar a les activitats lectives).

Llegiu més

Views: 1

Les dades, de 2017, ens les proporciona el Baròmetre d’hàbits de lectura i compra de llibres, impulsat per la Federació de Gremis d’Editors. Ens diuen, per exemple, que un 60% de la població estatal inclou la lectura entre les seves activitats d’oci, una tercera part de la qual s’hi dedica a diari. També, sabem que quatre de cada deu persones no llegeixen mai. De xifres, n’hi podem trobar d’altres, força interessants: hi ha més dones que homes lectors, seguim llegint en paper, compram majoritàriament en llibreries (i no tant per internet) i, de llibres, ara n’adquirim més que abans, tot i que gairebé la meitat dels títols siguin dels mal anomenats de text (perquè, de lletra escrita, no en tenen tots aquells que es poden llegir?). Del ball de números, voldria destacar dos aspectes: primer, el percentatge de gent que no llegeix mai (quatre de cada deu) i, segon, que els lectors de pedra picada, els que s’hi dediquen a diari, representen —si no he fet els càlculs malament— una cinquena part del total de la població (som, perquè m’hi incloc, una minoria social!). Les dades són objectives. No ho és, però, la valoració que en podem fer. Com sempre, amb l’aigua a la meitat (seixanta a quaranta, en aquest cas), hi ha qui veu el got mig ple i qui el veu mig buit.

Llegiu més

Views: 0

Fa un temps que en volia parlar, però no trobava la manera de posar el fil a l’agulla del discurs. Potser perquè partia de la idea que allò que per a mi era una relació indubtable entre dos pols totalment allunyats no deixava de ser una futilitat, una beneitura, una dèria personal sense fonament ni interès. Però la idea es resistia a abandonar-me. Romania colgada en algun racó del cervell, esperant el moment de tornar a fer acte de presència. No fa gaire, el fet que Pol Guash hagi comentat, al digital Núvol, el llibre Como piensan los escritores, de Richard Cohen (Blackie Books, 2018), s’ha convertit en el desllorigador que em permet, ara i aquí, d’abordar el tema i relacionar finalment en un mateix text les figures de Bernat Metge i Public Enemy, és a dir, d’intentar mesclar l’aigua i l’oli, d’ajuntar dos mons aparentment molt allunyats però que, a parer meu, coincideixen en l’ús virtuós d’una tècnica que, dins de l’àmbit de la intertextualitat, posats a dir, podríem anomenar patchwork cultural.

Llegiu més

Views: 0

El vídeo va circular fa un parell de setmanes per les xarxes. El va penjar l’economista nord-americà Xavier Sala-i-Martin, conegut no només per dur americanes de colors llampants sinó també per ser un defensor del neoliberalisme econòmic (i, per tant, d’una opció amb la qual no coincidesc ideològicament de cap manera). En aquesta ocasió, però, la cosa anava d’activisme polític, un àmbit en el qual també és força actiu i, tot s’ha de dir, en què algunes vegades diu coses amb cara i ulls. En el vídeo a què ens referim apareixen dos cérvols (mascles alfa ambdós) que es barallen de manera aferrissada. La lluita és tan ferotge que els animals estan literalment enganxats pel banyam. I, mentre continuen la brega, no s’adonen que una lleona s’atraca a gran velocitat i, aprofitant l’encegament dels dos contrincants, en caça sense passar cap pena. El missatge amb què Sala-i-Martin presenta aquesta gravació és contundent: «quan les baralles internes no et deixen veure el problema real…»

Llegiu més

Views: 0

Tenc per costum fer-me enfora de les declaracions en què els escriptors expliquen de la seva obra. Bàsicament, perquè en la majoria dels casos no solen anar més enllà de l’exhibició narcisista, moltes vegades circumscrita en el marc de les típiques i tòpiques campanyes promocionals, la qual cosa fa que entre les obres literàries i el lector s’interposi un personatge, l’autor (amb les seves glòries i misèries), que sol acabar interferint seriosament en les lectures. Ara bé, hi ha casos en què les paraules d’un escriptor respecte de l’obra pròpia ajuden a aprofundir en allò que publiquen. Quan açò passa, no cal dir que l’interès a llegir-les és enorme. Si, a més, un conjunt d’aquests textos, en el nostre cas entrevistes, s’agrupen en un sol volum i esdevenen llibre, es dona la quadratura del cercle. Conversaciones con David Foster Wallace (Pálido Fuego, 2016) és una d’aquestes obres rodones. Llegir-la és —permeteu-me el concepte— un plaer metaliterari.

Llegiu més

Views: 0

No és la primera vegada que faig referència al filòsof Octavi Fullat i al que exposa respecte de les tres potes sobre les quals afirma que es sustenta la cultura occidental (per exemple a l’obra L’autèntic origen dels europeus). Tres ciutats simbolitzen aquest triple eix: Jerusalem, Atenes i Roma, és a dir, les cultures hebrea, grega i llatina, la contraposició de les quals originà «el cristianisme, que és la primera versió del món occidental». No sé si Fullat en parla, però no hi és sobrer recordar que, en qualsevol d’aquests substrats de la nostra cultura, les estructures socials eren patriarcals (i ho segueixen essent). El paper que hi tenien les dones estava sempre subordinat al dels homes. En aquest sentit, potser és interessant fer un petit recorregut per alguns dels relats mítics de les diferents cultures dels nostres avantpassats. Hi veurem com es justificava la relació desequilibrada entre mascles i femelles de manera gens racional, tal i com escau als mites.

Llegiu més

Views: 5

Cada dia que passa, sembla més clar que el PSOE ho té tot de cara per a guanyar les eleccions del 28 Abril i que, per tant, Sánchez continuarà de president 4 anys més. Fins que no vegem el recompte finla no ho sabrem però i les enquestes, tant les públiques com les internes, així ho indiquen. I sí guanya el 28 d’Abril automàticament el PSOE es posarà en una posició avantatjada per guanyar el 26 de maig sense ni tan sols despentinar-se. Aquesta és la carta a què juga el PSOE menorquí i molt especialment el de la ciutat de Maó. Aprofitar el vent a favor tot posant-se de perfil quan venen mal dades. La legislatura que ara acaba ha resultat ser com un joc d’estratègia política complex i complicat que amb partides simultànies a esquerra i dreta.

Hi ha tres vents que juguen a favor del PSOE. EL primer dels vents és l’extraordinària feblesa de Podemos. El vendaval morat que fa quatre anys va tocar les portes del cel fa figa. En aquests quatre anys ha estat capaç d’articular una programa polític amb cara i ulls amb tota una sèrie de polítiques possibilistes, que el PSOE molt hàbilment ha comprar en el seu pressupost fallit, però ha fallat estrepitosament alhora d’articular una formació política sòlida, sèria i oberta. No cal mirar massa lluny. Els cercles de podemos són cada vegada més magres, els seus diputats locals passaran sense pena ni glòria, els lligams amb la societat civil són inexistents i la televisió ja fa uns quants anys que els hi fa campanya en contra. Tenen un problema greu que és el model de partit. Enlloc d’empoderar la societat civil, com van fer amb les candidatures locals, l’han ignorada i silenciada. Enlloc de bastir una nova formació  d’esquerres que reemplacés el PSOE tal com va passar a Grècia han acabat reproduint per la porta de darrera la vella idea de La unitat de l’esquerra, tantes vegades fracassada, però intel·lectualment tan còmoda. Segurament  aquestes seran les darreres eleccions en què es presenta Podemos com  tal.

Llegiu més

Views: 0

Mysterious form, soul in the dark / Under this heavy sealing concrete waves… Diuen —amb tota la raó del món— que el death metal és un estil musical agressiu, que transmet energia i ràbia —l’art també serveix per canalitzar aquestes emocions—, a base de molta velocitat, constants i bruscos canvis de ritme, bateries de doble bombo, un so esmolat de guitarres distorsionades i veus guturals. És un estil que, musicalment, m’agrada molt. Pel que fa a les lletres, la gran majoria es centren en la violència i la mort, de manera explícita. Açò ja no em fa tant el pes. Però no sempre és així. Hi ha grups d’aquesta corda que reflexionen sobre aspectes obscurs de la condició humana, com At the Gates; o, els francesos Gojira, que aprofiten les seves cançons per parlar d’ecologia. Ho fan des d’un punt de vista apocalíptic, és ver, tal i com correspon a l’estil del gènere, però el to no desentona amb la realitat d’un món que els humans ens estem carregant a marxes forçades. Per exemple, la cançó «Toxic Garbage Island», del disc The way of all flesh (2008), gira al voltant de la presència abassegadora del plàstic en el nostre entorn.

Llegiu més

Views: 4

Fa tot just trenta anys, un vint de febrer de mil nou-cents vuitanta-nou, cinquanta-set insubmisos de tot l’estat es van presentar públicament, de manera col·lectiva, en una acció de desobediència civil amb què el moviment —contrari al militarisme, en general, i al servei militar obligatori (SMO), en concret—, iniciava amb convicció i fermesa un llarga lluita de deu anys que acabaria amb l’abolició de la mili, fita que es va assolir el 2001. Hi va ajudar el fet que, durant el trajecte, cinquanta mil insubmisos es van incorporar a la causa, cosa que demostra la força que va acabar adquirint. Cal recordar que, abans de suprimir-la, el joves —només els mascles, evidentment— havien de dedicar un any de la seva vida a formar part de l’exèrcit de l’estat, un període de temps en què, entre d’altres coses, eren sotmesos a una bona immersió en els valors militaristes, com podien ser l’obediència cega o l’uniformisme. Tampoc no s’ha d’obviar el masclisme que imperava en aquells mesos de vida castrense i rentat de cervell: «a la mili et faràs un home», deien.

Llegiu més

Views: 10