Fa tot just un any, vaig parlar del Desconcert d’Icat FM, la festa que celebra la coneguda emissora musical. Aquests concerts col·lectius es basen en propostes que defugen la convenció. Aquella vegada, una colla d’artistes s’agruparen per interpretar una selecció de «plaers culpables», cançons que, suposadament, formaven part del gustos inconfessables dels artistes. Enguany, l’excusa ha estat la de versionar, dalt l’escenari, un tema pertanyent a l’any en què van néixer els solistes o els grups (en sentit ampli, com veurem). Tot i que el resultat, des d’un punt de vista artístic, ha estat força irregular, per no dir xerec (només cal escoltar el concert sencer per a corroborar-ho), sí que ha servit per tornar a reflexionar sobre la importància que la música té en la vida de moltes persones.
La llista dels participants que van pujar a l’escenari de la sala Apolo el passat 7 de maig representaven un ventall molt ample, des d’un punt de vista cronològic però també a nivell estilístic. El més veterà, Gerard Quintana, va interpretar el tema «Don’t let me be misunderstood», que el 1964 va enregistrar i popularitzar Nina Simone; en canvi, els més joves, la banda Kids from Mars, uns passerells de 2003, van apropiar-se de l’arxiconeguda «Seven Nation Army», de The White Stripes (que molta gent taral·leja sense saber-ne l’origen). Entre els dos extrems, a nivell generacional, el cantant de trap Lildami, de 1994, va versionar «Here comes the Hotstepper», d’Ini Kamoze, les bases de la qual li van servir per a rapejar-hi lletres de composicions pròpies («Pau Gasol», especialment). El grup Oques Grasses va interpretar un tema de 1983 (l’any en què va néixer el seu tècnic de so!), «Girls just wanna have fun», de Cindy Lauper, en una versió skatalítica, amb un protagonisme important de la secció de vents, que va sonar molt interessant. També em va semblar més que digna l’apropiació de «Born in the USA», cançó springsteeniana de 1984, que Koko-Jean Davis (acompanyada per The Tonics) va cantar com si fos una reencarnació de la millor Tina Turner.
Altres temes van passar sense pena ni glòria pel Desconcert d’Icat FM, com va ser el cas del «Black or White» de Michael Jackson, interpretat per Judit Nedderman, o la cançó «People are people», de Depeche Mode, que Cesk Freixas va traslladar al català. Anecdòtica, tot i que potser un pèl més divertida va ser la versió rockera que Ebri Knight van fer de «Take on me» del grup A-Ha. I, desastrosa, va ser la manera en què Ju va perpretar la cançó «I Will Always Love You» de Whitney Houston, desafinada a base de galls. Aquest tema, per cert, va ser presentat com a part d’un medley (que no ho era) amb una altra peça de 1992, la discotequera «All That She Wants», d’Ace of Base, que no va ser res de l’altre món. D’intèrprets, n’hi hagué més, però no cal parlar-ne per a fer-nos una primera idea de com es va desenvolupar el concert.
Des del moment en què vaig conèixer la temàtica del Desconcert d’Icat FM, la temptació de cercar quines cançons es van fer famoses l’any que vaig néixer va ser inevitable. Així, vaig descobrir que, el 1975, encara publicaven, a les totes, alguns dels grans dinosaures del rock dur. Come and taste the band, de Deep Purple; Physical Grafitti, de Led Zeppelin o Sabotage, de Black Sabbath, formen part de la collita d’aquell any, al costat d’algunes obres mestres del rock simfònic, com Wish You Were Here, de Pink Floyd, o A Night at the Opera, de Queen. També es publicà més d’un treball imprescindible en què la base rockera es deixava amarar per la música d’arrel folk i blues nord-americana, com passava a Tonight’s the Night i Zuma, de Neil Young; Desire, de Bob Dylan i, tot i ser britànic, Against the Grain, de Rory Gallagher. Pel que fa a la producció nostrada, en català encara predominava la Nova Cançó —era l’any en què va morir, de vell, el cos del dictador Francisco Franco, l’obra i el pensament del qual encara cuegen—, amb obres magnífiques i referencials com el disc en directe A l’Olympia i el poètic Salvat-Papasseit, d’Ovidi Montllor; Trincameron, de La Trinca (amb textos de Capmany i un homenatge explícit al Decameró de Boccaccio); o Qualsevol nit pot sortir el sol, de Sisa. Poca broma!
Ara bé, un cop fet aquest exercici de recerca (sota l’advocacia de Sant Google, tot s’ha de dir) de la música que sonava l’any en què vaig néixer —una tasca que pot dur a terme qualsevol lector d’aquest text—, què en podrem extreure de profit més enllà de l’anècdota? Deixant de banda el fet de constatar que ens fem vells, molt vells, potser l’únic interès d’aquest recorregut pel passat és el d’intentar comprovar fins a quin punt aquells treballs discogràfics són, encara, vàlids, és a dir, si la tirallonga de discos citats han esdevingut clàssics de la música popular o si van ser, en el seu moment, flors d’un dia, el record de les quals s’emportà el vent. Com sempre, hi ha de tot. Després, podem traslladar la pregunta al nostre present: què restarà, de tot el que sona enguany, d’aquí a unes dècades? Ja ho veurem, si hi arribam. Tot plegat, però, m’ha dut a pensar en una obvietat: malgrat que alguns dels discos publicats el 1975 són treballs que m’agrada escoltar, que són part important de la meva discoteca, cap d’ells no està lligat a cap record relacionat amb l’any en què vaig néixer. Bàsicament, perquè ningú no se’n recorda, d’aquells moments. Sembla que la memòria no comença a fer feina fins als quatre anys, més o manco. És a partir d’aleshores que la música té una incidència real a l’hora de construir la nostra identitat personal en el temps.
Els humans, elaboram la pròpia història individual particular, gràcies a la memòria; és a dir, a partir dels records. Diu el lingüista Jesús Tuson que, «del nostre passat, en conservem directament imatges, sons i potser olors». D’acord amb allò tan conegut de la magdalena proustiana, crec que hi hauríem d’afegir, a la llista, el gust, com a elements configuradors de la memòria. En aquest sentit, podríem reinterpretar Josep Pla i dir que som el que hem menjat, però també els textos que hem llegit i la música que hem escoltat (que s’instal·len a la memòria i que, gràcies al llenguatge, ens permeten d’anar teixint la novel·la completa de la nostra existència, per acabar-ho exposant a la manera de Tuson). Partint de la juguesca intranscendent del Desconcert d’Icat FM, podem arribar a la reflexió —més que interessant, des del meu punt de vista—, de fins a quin punt la música ens ajuda a configurar el nostre jo, des del record, que també és diacrònic. Alguns escriptors han convertit aquest tema en bona literatura. Un exemple paradigmàtic n’és el llibre La música i nosaltres, de Vicenç Pagès i Jordà; o, també, un relat deliciós, Tots nosaltres alats, de Borja Bagunyà, el quart de la sèrie «País Barroc», publicat a la revista L’Avenç del mes passat (que, al meu entendre, hauria de ser el bessó d’una novel·la —excel·lent— en què l’autor podria construir una interessant crònica generacional dels anys noranta. Només cal que s’hi posi).
Molta gent, en escoltar una determinada música, activa la memòria i el passat se li apareix, inevitable. Formant un tot inseparable. En el meu cas, potser el primer record que tenc lligat a una cançó em mena al menjador de la casa familiar, als altaveus d’un vell tocadiscos pels quals sonaven «Hey Jude» dels Beatles (tot i que en guard una percepció borrosa, associada sobretot al final apoteòsic i simfònic del tema) i un single, de Donna Hightower, amb la cançó «Today, the world is a mess» (tot i que, per ser sincer, he de dir que allò que realment m’impactà va ser el pentinat de l’artista, a la foto que sortia a la coberta del disc). Cada vegada que escolt aquests temes, revisc aquells moments. És automàtic. Molts dels petits capítols de la meva vida transiten per la memòria de la mà d’un conjunt de cançons que hi van deixar (i hi deixen) la seva empremta: la primera vegada que vaig escoltar el disc Master of Puppets, de Metallica, a Andorra, amb un walkman que m’havia comprat allà, al país dels Pirineus, durant el viatge de final de curs escolar, i la impressió que em va causar, en la foscor de l’habitació on els companys ja dormien, escoltar un riure greu en acabar el tema homònim del disc que, automàticament, vaig associar amb un dels professors que ens acompanyaven, es fa present cada vegada que torn a escoltar la cançó: se m’apareix el riure sarcàstic de Don Chamorro, com l’anomenaven.
És un record potser tan potent com el de les primeres sortides nocturnes, als pubs del port de Maó (El golfo Pérsico, Ka De We, Terminal, Àtic i l’etern Akelarre), tot i que érem més del Tango i del Metal, amb Lásser i el seu «Vestida de pantera» convivint amb coses tan execrables com «Infinity» de Guruh Josh i «U Can’t Touch This» de Mc Hammer, que han quedat incrustades en algun recambró de la memòria: per desgràcia, no podem triar que hi incorporam o no; o el d’unes colònies d’estiu a la plana de Vic en què vaig descobrir els primers grups del rock català (en vaig tornar amb un pòster de Sangtraït –del disc Terra de vents– arrabassat d’un mur a Olot, que va fer molts d’anys penjat a la meva habitació); o el de les nits de concerts a Maó, sobretot a l’antic claustre del Carme, corejant com si ens hi anés la vida «Esta es una noche de rock ‘n’ roll» o «Magnética», interpretades per Nit Seca; o, als anys universitaris, el fet de viure la manifestació en contra del desallotjament del cinema Princesa, a Barcelona, amb la melodia d’una cançó de Kortatu («he visto las calles ardiendo otra vez») mentre les bales de goma llançades per la policia ens passaven a tocar; o, més endavant, el de la descoberta de les Gymnopédies d’Erik Satie, de la mà del poeta valencià Eduard Marco, en una trobada a la Fundació ACA, a Búger, en una sala en què també vam acabar veient la pel·lícula El desencanto, de Jaime Chávarri; o el de la travessa en cotxe per les planes gairebé desèrtiques que van de Saragossa a Terol, amb rectes interminables, amb la música hipnòtica de Yawning Man d’acompanyament… També la música, com el sabor i l’olor de què parla Proust a Pel cantó de Swann, «queden encara molt de temps, com ànimes, que han de recordar, esperar, expectar sobre la ruïna de tota la resta, portar sense desmai, amb la seva goteta quasi impalpable, l’edifici immens del record».
No només amb la música teixim el nostre relat de vida. Els records hi són, també des de petit, amb els llibres: una vinyeta, un frase ja els activen. Potser, el més primerenc, em retorna a un fillet que assaboria un invent anomenat El libro gordo de Petete (una mena de petita enciclopèdia infantil) i, alhora, devorant les aventures de Tintin per, més tard, afegir-hi les històries d’Astèrix i Obèlix, cada capvespre, en haver acabat l’escola, amb un panet per companyia, assegut al sofà de casa; o, en aquella mateixa època, llegint, al vespre, dins el llit, abans d’apagar el llum i posar-me a dormir, obres com Momo, La historia interminable, El màgic d’Oz i una col·lecció de literatura fantàstica, el nom de la qual no record, en què podies escollir diferents aventures, que t’obligaven a anar endavant i endarrere per les pàgines del llibre, entre d’altres. I, després d’una etapa, que coincideix amb l’adolescència, poc productiva, hi ha la represa en el vici lector acompanyat, sobretot, per Pere Calders. Més tard, al batxillerat, s’hi afegiren la poesia de Josep Maria Llompart i les novel·les de Caterina Albert i Mercè Rodoreda. A la universitat la cosa esdevingué imparable, amb estius dedicats a la lectura intensiva (devorant, per exemple, El árbol de la ciencia, de Pío Baroja d’una tirada, perquè —atenció— una pintada al lavabo de la facultat de biologia m’havia empès a descobrir-lo), a més de les descobertes vinculades a les lectures de la facultat: Baltasar Porcel, Ausiàs Marc, Llorenç Villalonga, Jacint Verdaguer, Josep Carner, Carles Riba, encara més Rodoreda… La dèria encara dura: aprofitar quinze dies de vacances a una casa d’estiueig per devorar, a poc a poc, per degustar-lo millor, Cien años de Soledad o, un hivern de ja fa uns anys, durant una excedència laboral, dedicar-me a donar compte d’obres gruixudes –en tots els sentits– com Les benignes, de Littell, el Decameró de Boccaccio o Vida i destí, de Grossman, han marcat moments importants, per recordats, de la meva vida.
I m’atur. Primer, perquè veig que m’he deixat endur per una passió que em duria a seguir amb la lletania i em cal autocontrol. Segon, perquè en aquesta ocasió em volia centrar, sobretot, en la música. I, finalment, perquè tan sols m’interessava d’exemplificar allò que volia dir, sense caure en l’inevitable exhibicionisme narcisista en què han acabat convertits els paràgrafs precedents. Aquestes coses són, en part, allò que Gumersind Gomila anomenava «llegenda íntima». Cadascú té la seva i, en aquests casos, una certa privacitat hi és obligada. A no ser que qualcú n’acabi fent literatura, de tot plegat, de la qual cosa en deriva un gaudi col·lectiu. Però no n’és el cas. Allò que no deixa de ser una obvietat és que són moltes les persones que, a l’hora de reconstruir la seva biografia, no poden dissociar-la de la música (ni de la literatura) que l’acompanya, que la fonamenta fins i tot. No us passa, benvolguts lectors, una cosa semblant?
Visits: 2