Llegir i escoltar música

Reconec que el títol d’aquest text és ambigu. Ho és volgudament. Per exemple, perquè ens pot menar, en una primera impressió, a una d’aquelles discussions intranscendents que giren al voltant d’una dualitat que divideix el món entre aquelles persones que són capaces d’escoltar música mentre llegeixen i les que no. El debat és fútil, però genera posicionaments que poden arribar a ser defensats amb passió, sobretot si hi ha alguna beguda alcohòlica que acompanyi la conversa. Es troba a l’alçada d’aquells dilemes que es solen presentar en forma de joc per als més petits: síndria o meló? Dolç o salat? Nocilla o Nutella?

La realitat, per sort, no està formada per aquesta mena de maniqueismes. Les coses no són blanques o negres i prou. Tenc el costum de llegir mentre escolt música. Ara bé, aquesta afirmació s’ha de matisar. Necessàriament. Quan ho faig, s’han de donar unes condicions: les peces han de ser, prioritàriament, instrumentals o cantades en una llengua que em costi d’entendre si no hi pos atenció —res, però, d’atemptats sonors com els que es presenten a les plataformes digitals sota títols tan sospitosos com lo-fi hip-hop, quiet music for reading o binaural beats for studyng, que anomenen música a una sèrie de sons que, en algun cas, poden arribar a ser agradables, però poca cosa més. Ara bé, poc després que la música soni, la lectura fa que deixi d’escoltar-la, de manera que es crea un aïllament sonor que permet centrar-me molt més en la lletra impresa del que ho faria si no hi hagués aquest escut. Per tant, hauria de dir que, realment, no escolt música mentre llegesc, tot i tenir-la posada. A vegades, a un volum ben alt. No hi fa res.

No és d’aquestes foteses, però, de què volia parlar, sinó de la lectura com a via d’accés a la música. D’uns determinats tipus de llibres i d’estils musicals, concretament. Per açò, evitaré referir-me a les revistes especialitzades. Des dels desset o devuit anys m’acompanyen, mes rere mes, i gràcies a elles he anat configurant un bagatge sonor que m’ha convertit en un aspirant a melòman respecte de la música popular. Dit d’una altra manera, sense revistes com el Popu, This is Rock, Ruta 66, a més de visites puntuals a altres capçaleres, no puc imaginar quin tipus de música escoltaria, si és que ho fes.

Tampoc no és el moment, ara, d’aprofundir en l’altra via que m’ha servit per a intentar ampliar les visions de caràcter més panoràmic i, sobretot, sincrònic —l’actualitat del moment—, que m’oferien les revistes. Em referesc a la lectura d’alguns llibres monogràfics que es centraven sobretot en l’aspecte diacrònic, és a dir, a fer recorreguts històrics per un gènere, un músic… Així, per exemple, la biografia homònima que Robert Hilburn va publicar de Johnny Cash (Es Pop Ediciones, 2018), va ser l’excusa perfecta per compaginar les gairebé sis-centes pàgines del volum amb un recorregut cronològic per la discografia del cantant nord-americà, gairebé disc a disc. Una setmana de te de llençol per mor de la Covid va permetre que el viatge fos encara més intents del previst.

És una situació semblant al que m’ha passat, sense convalescència pel mig, en més d’unes vacances de Nadal, en què un major temps disponible ha estat l’excusa perfecta per abordar aquesta mena de recorreguts en què lectura i música han avançat agafats de la maneta. Un any va ser el monumental Shakey, la biografia no autoritzada de Neil Young a càrrec de Jimmy McDonough (Contra, 2014); un altre, Generación Hip-Hop, de Jeff Chang (Caja Negra, 2017); abans o després, ara no ho record, havia estat el torn de La historia del Heavy Metal, d’Andrew O’Neill (Blackie Books, 2018). Entre altres títols. Com es pot comprovar, açò sí, tots ells orientats a la música popular, especialment al rock i els seus derivats.

Per açò, i aquí és on volia arribar, avui m’interessava destacar la importància que han tingut alguns llibres, la temàtica dels quals, però, poc tenia a veure amb la música, a l’hora de descobrir alguns compositors i peces de l’anomenada música clàssica o acadèmica que han acabat esdevenint, també, imprescindibles. És aquest un àmbit en què les mancances d’un servidor són evidents. El mateix passa si parlam de jazz. Són dos mons que tenc a l’abast —avui, tota la música és accessible amb un parell de clics—, però que, per manca de temps i perquè les prioritats no sempre són les que haurien de ser, romanen encara en gran part ignots. Pel que fa a la clàssica, curiosament, és l’únic gènere musical del qual tenc una mínima formació acadèmica. Minimíssima. Res de solfeig. Un any, el primer a l’institut, vam cursar una assignatura en què, bàsicament, vam fer audicions —sort d’elles!—, amb què es fonamentava un recorregut per la història de la música, i memoritzacions massives de títols i autors de sarsueles que, un cop abocades als fulls dels exàmens, vaig oblidar completament.

Tot i aquestes mancances, que encara hi són, la lectura d’obres literàries en què, d’alguna manera, apareixen referències musicals —a vegades, estrictament puntuals; més d’una ni arriba a incidir en el desenvolupament de la narració: hi és gairebé decorativa—, gràcies a la curiositat, m’han permès de fer algunes descobertes que s’han incorporat al meu mapa sonor. Per citar-ne dos exemples, diré que és el que m’ha passat, d’una banda, amb Les benignes, de Jonathan Littell (Quaderns Crema, 2007), i amb El mag, de Colm Tóibín (Amsterdam, 2022), de l’altra.

Pel que fa a la primera, he conegut, molt després d’haver-la llegida, la influència que la música va exercir a l’hora d’estructurar el milenar llarg de pàgines que narren les peripècies del nazi Maximilien Ave. A la manera de les suites barroques —el referent és, segurament, Bach—, l’obra es divideix en set moviments o parts, de títols inequívocs («Toccata», «Sarabande», «Menuet enrondeaux»…). Ara bé, mentre la gaudia, ja fa temps, a més de l’impacte que em va generar la història a mesura que l’anava llegint, com que en feien referència, vaig descobrir la música de dos compositors francesos setcentistes, François Couperin i Jean-Philippe Rameu. Déu n’hi do! Aquest estiu, gràcies als assajos de Joan Fuster, ja m’havia endinsat en el barroc italià, de la mà de Vivaldi i Corelli, que s’afegien a Allegri, a qui ja coneixia de fa uns anys gràcies a la connexió amb la literatura bíblica —té un Miserere que, literalment, fa estremir. Com ho fan les Leçons de Leçons de ténèbres de Couperin.

Una cosa semblant m’ha passat amb la lectura de la darrera novel·la de l’irlandès Colm Tóibín, El mag, que narra la biografia de l’escriptor alemany Thomas Mann. En aquesta ocasió, la descoberta s’ha traslladat als compositors germànics, amb el Quartet de corda núm. 15 en la menor, op. 132, de Ludwig van Beethoven, la desena i darrera simfonia de Mahler —inacabada—, algunes peces per a orgue de Buxtehude o el dodecafonisme de Shönberg com a mostres més significatives. En el darrer cas, després d’haver cercat en què consistia aquesta tècnica de composició —i no acabar-ho d’entendre, justament perquè em manquen molts coneixements tècnics i matemàtics—, he començat a escoltar algunes peces que en són significatives. Vol temps, la cosa. Però crec que ho aclarirem.

Mentrestant, tenc prou llibres per llegir i música per escoltar a mesura que vagin passant les pàgines, a més de la que vindrà, si tot va bé.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Views: 12

2 comentaris a “Llegir i escoltar música”

  1. Sí! Hi ha Llibres que tenen el seu referent en la música . Un dels que ha estat per a mi una delícia llegir-lo és el “concierto barroco” de l’escriptor Alejo Carpentier.

Els comentaris estan tancats.