A cent cinquanta pulsacions per minut

Avui estic baldat. És a dir, m’embarga una fatiga excessiva. Tenc, per tant, cruiximent —o baldament—, que és la manera correcta de referir-nos a les agujetas o, pitjor, a les agulletes, traducció literal del mot castellà amb què, segurament de bona fe, més d’un vol expressar que està cruixit. Capolat. El més sorprenent de tot, però, és que la culpa d’aquest estat físic en què em trob la té un pòdcast, un d’aquests programes de ràdio enllaunats que hom escolta quan li ve bé. Em referesc a Domini màgic, presentat per Anna Ballbona, un espai «de converses literàries amb diferents escriptors i escriptores de la literatura catalana», tal com l’anuncien.

Faig esport. Som de jugar a bàsquet, però, quan açò no és possible, el premi de consolació és anar a córrer. Es tracta, tot plegat, d’una qüestió de salut: a partir d’un determinat pes, els genolls em fan mal. A més, surt a fer quilòmetres per contrast amb una vida excessivament sedentària, la del docent que, per a més inri, manifesta l’estrès que li provoca la professió menjant compulsivament. D’un temps ençà, estic en baixa forma per manca de regularitat. Fa una quinzena de dies que intent ser disciplinat i surt a córrer tres vegades per setmana. A poc a poc, confii a agafar el ritme.

Aquestes sortides esdevenen un moment de desconnexió. Moltes vegades, a més, van acompanyades de música. També, però, m’he avesat a escoltar pòdcasts a mesura que acumul quilòmetres i crem calories. D’aquesta manera, per exemple, he assaborit més d’un centenar de capítols —d’aproximadament una hora de durada— de Rock and Roll Highschool, que recorre la història d’aquest gènere musical. També han caigut diferents programes de Ràdio Far o, segons la temporada, algun panxó de Ciutat Maragda, de Catalunya Ràdio. És a dir, música i literatura. Vaig provar, una vegada, d’escoltar un pòdcast d’humor —de La competència— i em va anar de poc que no m’ofegués amb una de les ocurrències de Conrad Consum o de Mohamed Jordi. Riure mentre corres és perillós.

Dedic a cada sortida, aproximadament, una horeta o, almanco, intent fer un mínim de deu quilòmetres a un ritme tranquil. Quan estic en plena forma, puc arribar a fer mitges maratons de manera regular, sempre xino-xano, corrent lentament. Ahir, quan m’hi vaig posar, eren les sis del capvespre. La ruta prevista era de proximitat, al voltant de Maó, fins a cala Partió, amb anada per la carretera que va a Cala Llonga i tornada per la vorera de la mar, aprofitant el moment de la posta de sol. Per si de cas, però, duria el frontal posat. Sempre planific la ruta a darrera hora, a partir de les sensacions. La d’ahir, per temps i distància, encaixava amb les necessitats.

Quan m’hi vaig posar, a la ronda de Maó, pel carrer de les Quatre boques del polígon vaig enganxar els darrers minuts del programa en què Anna Ballbona entrevistava Màrius Serra. Ho sé, vaig endarrere: el programa és de fa temps, però aquesta és la gràcia del pòdcast. El pots recuperar en qualsevol moment. L’estructura de Domini màgic és relativament senzilla: el convidat selecciona una sèrie de cançons i de llibres i, a partir d’ells, es va teixint una conversa al voltant de la seva trajectòria literària. Mentre Serra parlava de Quiet o de la música que l’acompanyava a l’hora d’escriure, no podia deixar de pensar en una hipotètica tria, la meva. Aquesta mena de maniobres, crec, són tramposes. És el mateix que passa amb allò dels llibres o discos que t’enduries a una illa deserta. Escollir és impossible. Víctor Català recordava que fer-ho és amputar-se, perquè implica renúncies. Per aquest motiu, tot i que ella parlava de coses més serioses, la vida és una tragèdia: no ho podem tenir tot.

Una vegada, fa molt de temps, em van entrevistar a un programa d’IB3 Ràdio i em van proposar un repte semblant, però només amb música. En aquella ocasió, vaig haver de triar tres cançons i les escollides van ser «The Boys Are Back in Town», de Thin Lizzy; «Heart of Gold», de Neil Young; i «L’amor és déu en barca», de Miquel Gil, en què interpreta un poema d’Enric Cassasses. Per què aquestes i no unes altres? Si m’ho demanassin avui, crec que no en repetiria cap, tot i que encara les consider unes peces precioses. El mateix em passa amb els llibres. Entre clàssics i obres fonamentals de la literatura universal —algunes potser tan òbvies com imprescindibles alhora: la Bíblia o l’Odissea, per exemple—, títols canònics de la literatura catalana —amb Rodoreda al capdavant—, o obres amb què intentaria sorprendre sense semblar esnob, haver de triar només tres títols esdevindria un exercici impossible.

En acabar la conversa amb Màrius Serra, el següent capítol de Domini màgic que duia al reproductor d’MP3 era protagonitzat per Núria Cadenes. I, el primer dels temes musicals escollits, «Back in black», dels AC/DC. No podia començar millor el programa. La tria, explicava l’escriptora principatina establerta al País Valencià, era deguda al fet que ens trobàvem davant d’un cant enèrgic a la vida. No debades, amb aquesta cançó, el grup australià, després de la mort del cantant Bon Scott, tornava a la carretera, amb Brian Johnson de vocalista, que encara l’és.

La conversa amb Ballbona, a mesura que anava recorrent la carretera de cala Llonga —enrere quedava el monstre de la central elèctrica—, va començar amb referències a la incursió de Cadenes en la novel·la negra. A continuació, va sonar el segon dels temes triats, «M’aclame a tu», en què Ovidi Montllor interpreta Vicent Andrés Estellés. Va ser l’excusa per parlar del —entre altres vessants— cantant alcoià i, en conseqüència, de la importància de la literatura entesa també com a lluita contra l’oblit i la injustícia. Tan immers em trobava en allò que explicava que, en tost d’agafar el carrer de sa Bassa, per baixar a cala Partió i començar el camí de tornada, vaig seguir tot dret, cap a la Mola. D’alguna manera, tenia ganes d’estirar la passejada per poder continuar escoltant el programa.

Costa amunt, d’Ovidi Montllor vam passar a Guillem Agulló. El llibre que va escriure sobre aquest jove independentista i antifeixista, assassinat per un grupuscle de neonazis, em va agradar molt. S’entén que em sentís còmode escoltant el programa mentre continuava corrent. El cos responia a l’esforç exigit i el cervell bullia amb allò que deien l’entrevistadora i l’entrevistada. Sense passar gaire pena, vaig arribar fins a la darrera entrada de Cala Llonga, a tocar de les barreres que menen al cap Negre. Aquí sí que tocava començar el camí de tornada. Vaig entrar a la urbanització pel carrer de la Fragata quan era gairebé fosc i, en arribar al passeig dels Mariners, en paral·lel a la mar, vaig poder contemplar-la, plana com un mirall. En el cel, encara es percebia una mica de claror a ponent. A l’altra banda del port, la ciutat il·luminada es reflectia a la rada.

Gaudia de la passejada. M’embolcallava el silenci de l’ambient —el volum dels auriculars és prudent i n’empr d’aquests que no aïllen—, només interromput pels lladrucs d’algun ca gelós del xaletàs en què es trobava o per qualque cotxe, escadusser, que s’endinsava en la nit. Al pòdcast sonava «Catalluna», de la Companyia Elèctrica Dharma, un grup que em sembla molt repetitiu, però que, en aquell context, no desentonava per res. Al contrari: hi esqueia, tot i que, de lluna, no n’hi havia. Al final del passeig, vaig deixar cala Llonga enrere, tot enllaçant amb la punta d’en Gallerut.

Costa amunt una altra vegada —el pendent, aquí, era exigent—, alenant profundament mentre notava un pèl feixugues les cames, Núria Cadenes parlava d’El banquer, novel·la en què aborda la figura de Joan March, en Verga. Mentre explicava l’atracció que, com a escriptora, li generava un personatge tan tèrbol com aquell, m’anotava mentalment que calia llegir aquell llibre. M’interessa molt el personatge. A més, podria comparar aquella versió amb Reis del món, de Sebastià Alzamora, que em va deixar una bona impressió (tot i que cap dels dos narradors que empra per abordar la relació entre el banquer i el savi Joan Mascaró no m’acabàs de convèncer). Per cert, aquesta obra ha fet el bot als escenaris gràcies a la dramatúrgia de Josep Maria Miró i la representen al Teatre Principal de Palma. A vam si hi ha sort i la puc veure.

En arribar a la Solana, de camí a cala Rata, es va acabar el capítol de Domini Màgic dedicat a Núria Cadenes. De cop, com sol succeir, el cansament va fer acte de presència. Venia acompanyat del fred i de la fosca negra. Sort del frontal, amb què il·luminava el camí de retorn a la carretera de cala Llonga, ara costa avall, mentre una nova entrega del programa era protagonitzada per Enric Sòria. Tot un altre món! Per començar, no vaig acabar de connectar amb la música: Peter, Paul and Mary (amb «500 miles» i «Don’t Think Twice», perquè hi va reincidir) no sonaren malament, però no és un tipus de música amb què acabi de connectar. No hi ajudava, tampoc, la feixugor de les cames. Vaig passar la Culàrsega i vaig pujar la costa de les Piques amb el pilot de la reserva encès.

En arribar a la Clota vaig aturar la reproducció del pòdcast. Sòria parlava del dietarisme, però ja no li podia dedicar l’atenció que demanava. Al carrer dels Frares vaig deixar de córrer. El cos havia dit que ja n’hi havia prou. M’havia deixat endur per les entrevistes i havia acabat fent llarg: el rellotge marcava setze quilòmetres. Una hora i mitja de córrer. Temps enrere, els hauria fet sense passar cap pena. Ahir, en canvi, vaig arribar a casa caminant, baldat.

Avui, a l’hora d’escriure aquestes ratlles, encara not el cruiximent. Però estic content. Demà he de tornar a sortir a córrer. Potser faré un tram de Camí de Cavalls. Ho decidiré un poc sobre la marxa. Sí que tenc clar, però, quin pòdcast em farà companyia al llarg del recorregut.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Visits: 1