No he pogut evitar d’encapçalar aquestes ratlles amb un títol que ens remet a una forma molt usual de referir-nos als acudits, malgrat que, en aquesta ocasió, no vulgui parlar de cap mena d’història breu d’intenció humorística sinó d’una notícia real —aquí, l’adjectiu és important i necessari— de què s’ha fet ressò la premsa darrerament, la del disseny, per part de RENFE, d’uns trens per a Cantàbria i Astúries que no caben dins dels túnels pels quals haurien de passar.
El nyap, de dimensions intergalàctiques, sorprèn i no sorprèn, com diria un diari inefable qualsevol. Sembla que ens trobam davant d’una historieta d’aquelles que, dibuixades per Francisco Ibáñez, estaria protagonitzada per Pepe Gotera i el seu ajudant Otilio, responsables de tota mena de «chapuzas a domicilio», amb una RENFE que faria honors a l’acrònim apòcrif que diu Rogamos Empujen Nuestros Ferrocariles Estropeados. La història, d’altra banda, de la mà de qualcú com Ramón María del Valle-Inclán, donaria per a un esperpent força entretingut, a l’alçada de Martes de Carnaval, per exemple.
Som, però, davant de l’enèsim exemple d’una realitat que va més enllà de l’Espanya de pandereta a què apunta la notícia en fer-ne una lectura superficial. Que hi és, evidentment. És difícil no pensar, després d’haver llegit què ha passat amb el disseny d’aquests trens, en la ineficiència que caracteritza aquesta mena de grans obres i projectes. I, en conseqüència, amb el cost econòmic que aquestes barrabassades comporten. Les grans obres públiques són, històricament, un paradís per als comissionistes i, alhora, una ruïna per a l’erari públic.
També és relativament fàcil, en referir-nos a aquest fet puntual, desembocar en el conjunt de la xarxa ferroviària ibèrica. Veure un mapa de les vies de tren que hi ha a la pell de brau ajuda a entendre amb tota la claredat del món com es vertebra l’estat espanyol. Les infraestructures dibuixen un mapa darrere del qual hi ha una concepció radial en què Madrid és el centre del món. Quan us diguin que no existeix el nacionalisme espanyol, un plànol de les línies de l’AVE —l’acrònim mateix, acabat en la vocal amb què acaba, ja n’és tota una declaració d’intencions— us serà un argument fàcil per a rebatre aquesta fal·làcia.
Fa poc que s’ha commemorat el quinzè aniversari de l’arribada del primer tren d’alta velocitat que connectava Madrid amb Barcelona. Només una quinzena! Abans, va ser molt més important enllaçar la villa y corte amb Sevilla, Valladolid o Toledo que no pas amb la segona ciutat de l’estat i, de rebot, amb Europa. Mentrestant, les xarxes de rodalia van de qualsevol manera i trams estratègics per a l’economia com el corredor mediterrani estan deixats de la mà de déu, quan no es parla de fer-lo passar per la capital del regne. És molt més ràpid i còmode anar del centre de la península a València que no pas de la ciutat del Túria a Tarragona. Evidentment, aquest seguit de despropòsits no són casuals.
A Menorca no tenim trens. Evidentment, aquells tractorets amb remolc que passegen turistes per les urbanitzacions i, fins i tot, per algunes poblacions illenques, no compten. No són ferrocarrils de la mateixa manera que ningú no acceptaria que un pop pogués ser un animal de companyia. No en tenim, idò, tot i que ens toca patir unes comunicacions, aèries i marítimes en aquest cas, amb força mancances, mentre contemplam com es destinen milions d’euros a fer trams de vies d’alta velocitat que prioritzen connectar Madrid amb totes les capitals de província peninsulars, la majoria de les quals es converteixen en deficitàries molt abans de posar-se en funcionament. Tenim motius de sobra per a indignar-nos cada vegada que apareix una notícia d’aquest tipus, perquè indirectament en sortim afectats. Passa, però, que per aquí som gent tranquil·la i la majoria troba que no paga la pena dedicar esforços a reivindicar un transport digne.
M’interessaria, per acabar, agafar la notícia de les màquines que no passen pels túnels en un sentit metafòric. Li veig molt de potencial, a la imatge, sobretot si partim de la idea que, a l’hora de fer els trens, els forats a la roca ja hi eren. El problema de tot plegat tindria a veure amb els conceptes de límit i d’adaptació. Així, des d’aquest punt de vista, podríem acordar que la realitat que ens envolta és plena de trens que s’entesten a entrar en túnels pels quals no passen. Sembla que, en aquestes situacions, el més raonable seria reduir la mida de les màquines, adaptant-les al context perquè poguessin transitar-hi sense dificultat. En canvi, la tendència ha estat, massa vegades, la d’eixamplar la foradada, en una cursa cap al creixement desmesurat. D’açò va la metàfora: de cabudes.
D’exemples, n’hi ha per donar i vendre. Si Menorca té les dimensions que té —en aquest cas és clar que no es pot ampliar el territori insular—, la lògica convida a adaptar-hi tot allò que hi ha de passar, per tal d’evitar disgustos innecessaris. Posar límits seria aquí l’equivalent a construir un tren amb les mides correctes, adequades a la via per la qual ha de circular. Així, per exemple, i d’acord també amb la descarbonització, tan necessària per lluitar contra el canvi climàtic, reduir la quantitat de vehicles —començant pels de lloguer que, de manera puntual, col·lapsen les nostres carreteres a l’estiu—, esdevindria prioritari. I, en conseqüència, amb menys circulació, no caldria ampliar cap de les carreteres illenques.
És una llàstima que, encara, molts dels discursos que venen de les administracions no vagin per aquesta via, que es pensi prioritàriament a ampliar les infraestructures —ports, aeroports, carreteres— en tost de redimensionar-ne l’ús. En aquest sentit, sabem —i no hauríeu de ser malpensats en llegir-ho— que no és millor qui la té més grossa, sinó qui la sap fer servir amb eficiència. Qui s’adapta a les circumstàncies i no a l’inrevés.
També va per aquest camí el debat que, de manera més general, d’un temps ençà gira al voltant de quina és la capacitat que té Menorca per acollir turistes. Som davant d’un altre tren que es vol fer passar, tant sí com no, per un túnel que, com hem dit, té les dimensions —i els recursos— que té. Aquesta ha estat, de fet, la temàtica de la darrera de les taules rodones del cicle Menorca 700 km², organitzat pel GOB i per l’Ateneu de Maó, celebrada aquest passat dijous.
Les dades hi obliguen. Per molt que algun mitjà de comunicació illenc amb tendència a la defensa del desenvolupisme desmesurat hagi intentat blanquejar la notícia amb un titular volgudament interessat i parcial, la situació de les platges illenques, d’acord amb el darrer informe elaborat pel Departament de Medi Ambient i Reserva de Biosfera del Consell Insular de Menorca, mostra una sobresaturació generalitzada d’aquests espais, que ha augmentat de manera progressiva en els dos darrers decennis. A curt termini, aquesta situació, a més de destruir uns ecosistemes que són, de per si, fràgils, pot acabar amb la gallina dels ous d’or per a un determinat tipus de turisme: aquell que, en arribar a una platja que l’hi han venut com a verge i solitària, es troba —si hi ha hagut sort i s’ha aixecat prou d’hora— immers en una lluita caïnita per ocupar uns pocs metres quadrats d’arena on poder-hi estirar la tovallola.
Sembla obvi que, allò que no pot ser, no pot ser i, a més, és impossible. Malgrat que encara hi hagi qui ens vulgui fer creure el contrari, la feina que ens concerneix és la d’evitar nyaps per manca d’adaptació als límits. En el cas de la nostra illa, instruments com la Llei de la Reserva de Biosfera o, també, les Directrius Estratègiques de Menorca, elaborades per l’IME, han de servir per poder fer els càlculs amb la major de les exactituds possibles, no fos cosa que ens quedéssim encallats enmig d’un forat i no en poguéssim sortir.
Visits: 3