Ismael Pelegrí i Pons

Amb una onada de calor que, per molt que estigués prevista, ha arribat de manera dràstica i, literalment, ha fet grinyolar els cans, hem donat el sus al període de les vacances d’estiu. No ho dic només pensant en la merescuda pausa escolar, que permetrà als alumnes (i també als docents) desconnectar de la rutina acadèmica durant un parell generós de mesos, sinó sobretot perquè aquesta és una època, els mesos de juliol i agost, en la qual molta gent aprofita per gaudir d’uns dies de lleure, per passar una temporada de desconnexió dels maldecaps rutinaris que solen anar associats a la feina. No tothom, però, pot gaudir-ne, perquè per a més d’un la temporada turística és la que va associada a un volum major de feina. Sigui com sigui, per als privilegiats que poden obrir el parèntesi laboral estiuenc, aquesta és una bona època per dedicar-se a la noble activitat de fer la vessa, tot i que açò darrer no deixa de ser un propòsit que, a la pràctica, acaba per esdevenir impossible.

Llegiu més

Views: 0

Comencem per l’anècdota. Un any més, en acabar les classes de segon de batxillerat, abans de posar-se a estudiar intensament per a la selectivitat, el centre va organitzar una festa de comiat als alumnes. Ells, que han crescut sota uns referents culturals en què les telesèries nord-americanes han tingut un paper destacat, la batejaren com a «cerimònia de graduació», cosa que no deixa de tenir gràcia perquè, en el moment de celebrar-la, encara no havíem fet les juntes d’avaluació i, per tant, les notes no estaven posades, almenys definitivament: l’obtenció del títol era, en alguns casos, encara, una incertesa. Imbuïts idò, per aquests valors televisius, els alumnes del centre acudiren a l’acte vestits de vint-i-un botons, ben mudats (allò semblava un casament), acompanyats pels seus familiars. A més d’una sèrie de parlaments —del director i d’un parell de grups d’alumnes—, l’acte consistí en l’entrega d’un record, una foto de grup, i en una petita bereneta al pati del centre. Va ser una estona en què vam respirar un molt bon ambient entre els estudiants, les famílies i els docents, en què es van establir converses agradables entre tots els implicats en aquell any de patiment acadèmic. Disposàvem, no podia esser d’una altra manera, d’un petit photocall per poder immortalitzar el moment. Per a fer-lo més divertit, hi havia, a disposició dels interessats, uns quantes cartolines negres amb forma de birrets, i xocs blancs per a escriure-hi el que volguessin. Alguns dels textos feien referència al fet que havien superat el curs. Ara bé, n’hi va haver un que, inesperat, va desencadenar tota la reflexió que segueix als paràgrafs següents. Afirmava una cosa molt semblant a «qui no val, al social».

Llegiu més

Views: 32

Aquesta setmana hem llegit que es declarava desert el premi BBVA Sant Joan de literatura catalana, dotat amb 35.000 euros, perquè cap de les obres presentades no reunia la qualitat mínima per a obtenir-lo. En la notícia que en feia el cultural La Llança, entre d’altres informacions, es posaven damunt la taula dues postures respecte dels guardons literaris: la d’aquells que consideren que, a ca nostra, en sobren, i la de qui en defensa la idoneïtat perquè —s’afirma— són una bona eina de promoció editorial (que es tradueix, per exemple, en vendes durant la diada de sant Jordi). Aquesta notícia ha coincidit amb la publicació recent d’un tuit de l’escriptor Josep Masanés, en què es demanava «Per què a Menorca no hi ha cap premi de novel·la o a un volum de poesia? N’hi ha a Eivissa, desenes a Mallorca, però ni un a Menorca des de fa molts anys.» A més, en una taula rodona («Literatura de Menorca: passat, present, futur»), de què vam parlar en un xalandrot de no fa gaire, també va sortir el tema, tot i que per qüestions de temps no vam poder aprofundir-hi en el debat. Sé que estic plantejant diferents aspectes d’un mateix tema. Potser és un bon moment de reprendre’l.

Llegiu més

Views: 8

Ara que —finalment— deixam enrere uns mesos intensos de campanya electoral, en què, per variar, la llengua catalana ha tingut un cert protagonisme, sobretot per part d’aquelles formacions polítiques que en volen reduir l’estatus actual, ja de per si precari, trob que, aprofitant la jornada de reflexió, és un bon moment per introduir algunes de les idees que, sobre el concepte de doble oficialitat, va teoritzar el notari i jurista Josep Maria Puig Salellas (1924-2007). Avesats com estem, per desgràcia, a escoltar moltes barrabassades que tenen el català com a protagonista (que, pel fet de ser-ho, cauen pel seu propi pes), potser no prestam prou atenció a altres idees que, més subtilment, també són pernicioses per a la llengua i poden acabar calant i essent assumides per la gent de manera acrítica. Que la llengua pròpia del territori es continuï emprant, per part d’algunes formacions polítiques, com a arma llancívola amb què participar del combat ideològic electoral —per molt que faci evident que el conflicte lingüístic existeix, cosa que, en principi, és positiva perquè és una passa necessària per poder-lo abordar, és a dir, per a posar en marxa les mesures necessàries per a superar-lo i aconseguir la normalitat de la llengua minoritzada— no deixa de ser una trista gràcia.

Llegiu més

Views: 2

Fa tot just un any, vaig parlar del Desconcert d’Icat FM, la festa que celebra la coneguda emissora musical. Aquests concerts col·lectius es basen en propostes que defugen la convenció. Aquella vegada, una colla d’artistes s’agruparen per interpretar una selecció de «plaers culpables», cançons que, suposadament, formaven part del gustos inconfessables dels artistes. Enguany, l’excusa ha estat la de versionar, dalt l’escenari, un tema pertanyent a l’any en què van néixer els solistes o els grups (en sentit ampli, com veurem). Tot i que el resultat, des d’un punt de vista artístic, ha estat força irregular, per no dir xerec (només cal escoltar el concert sencer per a corroborar-ho), sí que ha servit per tornar a reflexionar sobre la importància que la música té en la vida de moltes persones.

Llegiu més

Views: 0

Acab de passar una llarga temporada, que s’ha acabat amb l’arribada de la primavera, en què m’han acompanyat amb insistència els treballs discogràfics, entre d’altres, d’Alice in Chains —sobretot l’immens Dirt, (Columbia, 1992) i l’emocionalment esfereïdor Unplugged (Columbia, 1996), que tot just he descobert enguany—, de Soundgarden —especialment els conegudíssims Badmotorfinger (A&M, 1991) i Superunknowun (A&M, 1994)— i Nirvana —un poc de Nevermind (DGC, 1991) i un molt de l’extraordinari MTV Unplugged in New York (Geffen Records, 1994). Aquests grups encapçalaren la fornada d’allò que, en el seu moment, es va conèixer com a grunge, un fenomen musical paradigmàtic del començament de la dècada dels noranta del segle passat, situat bàsicament a la ciutat nord-americana de Seattle. Casualitats de la vida, el passat 5 abril es compliren vint-i-cinc anys del suïcidi de qui va ser la gran icona d’aquest moviment, Kurt Cobain, el cantant de Nirvana, un fet que inicià la decadència del grunge, després d’haver viscut dies de vi i roses. Com no podia ésser d’una altra manera, la culpa d’aquesta dèria musical per la qual he passat (la febrada encara no ha desaparegut del tot, però sí que ha anat molt a menys), prové de la lectura d’un llibre, Todo el mundo ama nuestra ciudad, de Mark Yarm (Es Pop, 2015, en traducció d’Óscar Palmer Yáñez). No és la primera vegada, i no en serà l’última, que les pàgines amb lletra impresa m’han empès a la descoberta de noves propostes sonores.

Llegiu més

Views: 0

A dues obres de què he parlat no fa gaire, l’Art de la ficció, de David Lodge (que es pot llegir en la traducció catalana de Montserrat Lunati i Jordi Larios publicada a Labutxaca el 2010) i a Como piensan los escritores, de Richard Cohen (disponible en castellà en la versió que en va fer Laura Ibáñez a Blackie Books el 2018), s’analitzen diferents aspectes que intervenen en la creació literària: la importància d’un bon començament o d’un final efectiu, l’ús de diferents tècniques narratives, l’estratègia a l’hora de posar títol a un text, la intertextualitat o el plagi, entre d’altres elements. Ambdues obres són relativament interessants, potser més la primera que no pas la segona, però tant en l’una com en l’altra hi trob un parell de mancances flagrants pel que fa al procés d’escriptura. Cap d’elles no parla, d’una banda, de la inspiració, és a dir, de com i d’on es pouen les idees que han d’acabar convertides en text (la imaginació, la capacitat d’inventiva, aquí, també hi juga el seu paper) i, de l’altra, de la censura i —pitjor encara— de l’autocensura. Ambdós aspectes (que, per cert, combinen molt bé) són claus a l’hora d’abordar el fet literari , ja sigui en la ficció o, també, en la creació assagística, aquella en què l’objectiu principal és vehicular idees i, alhora, fer-ho amb la vocació de remarcar la funció poètica del llenguatge.

Llegiu més

Views: 0

Posaria la mà al foc i afirmaria que ens amara, en general, la sensació que la literatura menorquina passa per un (molt) bon moment. Aquesta idea, però, no deixa de ser fruit de percepcions subjectives al respecte, l’origen de les quals es troba, moltes vegades, en els mateixos escriptors que participen de manera directa i intensa en la vida literària illenca. En aquest context, per tant, no deixa de ser necessari corroborar les impressions amb certeses i, per a fer-ho, cal una perspectiva que ens obliga a sortir durant una estona del camí que està fent la nostra literatura per situar-nos en un lloc prou elevat que ens permeti veure d’on venim, on som i, fins i un cert punt, on podem anar. Per facilitar aquest exercici de reflexió, són d’agrair iniciatives com la taula rodona, de títol tan clar com realment inabastable: «Literatura a Menorca: passat, present, futur», organitzada pel Cercle Artístic de Ciutadella. Que m’hagin ofert de participar-hi, cosa que els agraesc profundament, m’ha permès –i perdonau-me l’autobombo– de reprendre un parell de textos, publicats a la revista Serra d’Or, en què d’alguna manera abordava, des de la visió de conjunt, l’abans i l’ara de les nostres lletres.

Llegiu més

Views: 9