La ciutat també és dels infants

ciutats-des-dels-ulls-infancia_1690041232_35402752_1377x596

Aquesta setmana ha tornat a posar-se en marxa, a Maó, el Consell Municipal d’Infància i Joventut, un organisme format pels més petits de la ciutat (i que dinamitza un grup d’educadors socials), concebut com un fòrum que dona veu a les inquietuds d’aquest col·lectiu, amb la voluntat de fer-les arribar a la corporació municipal, que les ha de contemplar a l’hora de dissenyar la seva acció política. La iniciativa va estretament vinculada al fet que Maó forma part de la Xarxa de Ciutats Amigues de la Infància (un projecte d’UNICEF), la qual «té l’objectiu de promoure el benestar de la infància, en el marc d’un habitatge segur i democràtic», tal com informa l’ajuntament maonès, que també treballa per millorar la cohesió social a partir d’altres programes força interessants, com és el cas de “Maó, ciutat educadora“. Com que són molts, els fillets i filletes, al·lots i al·lotes, que en volen formar part, aquest Consell treballa en petits grups que es reuneixen almenys una vegada cada mes per tal de poder, a partir d’una sèrie de dinàmiques de grup, conèixer com es veu la ciutat des dels seus ulls. A més, per arrodonir l’experiència, els membres d’aquest organisme participen en un ple infantil a l’ajuntament, en una sessió al parlament de les Illes Balears (on hi envien una representació: no hi poden anar tots) i, finalment, tenen un paper protagonista a l’hora de celebrar el Dia Internacional dels Drets dels Infants, el vint-i-unè dia de novembre. Tot plegat, ens trobam davant d’un esdeveniment molt important, transcendent, del qual hem de parlar.

Llegiu més

Visits: 0

La dictadura lingüística

403238

No conec n’Úrsula Mascaró. Personalment, vull dir. El poc que sé d’ella no deu diferir gaire d’allò que coneix la majoria de gent d’aquesta illa (i de fora): que és una dissenyadora i empresària menorquina d’èxit, dedicada a la producció de sabates de qualitat. El seu és un cas admirable, perquè ha aconseguit, des d’un indret petit com Menorca, fer-se un lloc en el mercat mundial del calçat, amb la dificultat que aquest fet suposa, a partir d’uns productes que combinen disseny i materials de qualitat. És un model a seguir, a nivell empresarial, en molts sentits. Ara bé, d’altra banda, darrerament, Mascaró ha aparegut als mitjans de comunicació illencs en relació a un tema força allunyat de la seva professió: la llengua. Ha fet una sèrie d’afirmacions al respecte que, en tant que filòleg, crec que són poc afortunades. M’agradaria comentar-les, perquè l’intrusisme professional en el camp de la lingüística va regalat per aquestes latituds (açò no passa en l’àmbit mèdic, no?). I, de la mateixa manera que, per manca de formació, difícilment m’atreviria a parlar d’aspectes tècnics relacionats amb el disseny del calçat, ja que amollaria un disbarat darrere de l’altre, crec, d’acord amb Ludwig Wittgenstein, que «d’allò que no es pot parlar, val més guardar-ne silenci», com li recordava l’altre dia Josep Maria Quintana al bisbe de Menorca (un altre, el prelat, que no és amo dels seus silencis i sí esclau de les seves paraules). En aquesta ocasió, a més de l’aforisme del filòsof austríac, potser fora bo recordar el següent refrany, fruit de la saviesa tel·lúrica popular, tal i com el cita el diccionari Alcover-Moll: «qui és sabater, que faci sabates».

Llegiu més

Visits: 3

Pluja

pexels-photo

La pluja ha caigut generosa durant gran part de l’onzè dia d’aquest any que tot just hem encetat, que el calendari ha volgut que fos dijous. També ha fet fred, ben prou, tal i com correspon a un dia d’hivern convencional. Aquestes precipitacions, que s’han afegit a les dels darrers dies, han estat bones, perquè s’han donat de manera regular, constant, la qual cosa ha permès que els camps s’hagin abeurat a bastament. Han contribuït, així, a reduir els efectes nefasts de la sequera que, d’uns mesos ençà, ens afecta de ple. No cal dir que, en el marc d’una illa sense rius, en què les aportacions d’aigua només ens arriben en forma de pluja, el temps que ha fet aquests dies ha estat molt benvingut. Ara bé, malgrat la idoneïtat d’aquesta circumstància, malgrat que la pluja ha estat molt ben rebuda, el meu cap ha decidit anar per una altra banda: pasturava per les tanques on creixen, esponerosos, els correlats objectius.

Llegiu més

Visits: 1

Cròniques del Japó.

Molts de voltros ja les haureu llegides. Em vaig proposar escriure un paràgraf cada dia per comentar les fotos.  Només en vaig fallar un de dia. La veritat és que vaig fer una xalada escrivint-les. Aquí teniu les cròniques senceres.

Dia 1: Transportar-se

File 10-01-2018, 16 34 07Primer de tot cal transportar el cos a l’altra punta del planeta, amb totes les incomoditats que això representa. Llevar-se un bon dia de sant Esteva a les 5.45 del matí. Passar-se 13 hores dalt un avió en una butaca massa estreta – En anglès en diuen molt gràficament Cattle Class. Intentar dormir sense aconseguir-ho – quan fas un viatge tan llarg, millor fer-ho de nit . Aterram a les 9 del matí hora local, mitjanit a Maó, just quan agafava el son. Quin silenci que hi ha a l’Aeroport. Quin ordre. Assegurar-se que no et deixes res. Primer comprar un endoll; segon recollir de l’oficina de correus el SIM per al telèfon que vaig comprar per Internet; Tercer recollir l’abonament del tren. Tot està pautat i regulat fins extrems insospitats. Travessar el país amb el Tren Bala. Cal fer, però, dos canvis. La puntualitat és total, les indicacions perfectes, els seients molt més còmodes que els d’Ibèria. Llarga conversa amb un professor madrileny que viatjava al mateix avió. Ell s’atura a kyoto. Arribada a Hiroshima just quan es pon el sol – 36 hores després de sortir de Llucmaçanes. Els cotxes són petits i gairebé no fan renou (diria que tampoc fan fum). Els edificis, molt moderns, Tot és ple de llums de neó anunciant coses que no entenc. He reservat una habitació a un petit hostal recomanat a la guia prop de l’estació. L’habitació és tradicional amb un tatami que s’estén a terra. Tenc gana i molta son. Em recomanen un menjador tradicional a prop de l’hostal on fan Okonomiyati, una mena de crep amb col, bacon, nuddles i marisc. El menges a la barra mateixa on el couen. Vull dormir ja! A les 8  aconseguesc dormir-me, però a la 1.30 de la matinada ja estic despert. El Jet Lag és de les coses més desesperants que hi ha. A 6.30 aconsegueixo fer una becada d’una hora. Missió acomplerta. El meu cos ha arribat a japó.

 

Llegiu més

Visits: 0

The Beatles com a excusa

321699377Gairebé es podria dir que llegir llibres de temàtica musical s’ha convertit en una tradició de les meves vacances nadalenques. D’uns anys ençà, per exemple, aquesta mena de lectures han fet més suportables les llargues i feixugues digestions de tants dinarots i soparots amb què acomiadam desembre i encetam gener. Així, una sèrie d’obres, protagonitzades per, entre d’altres, Neil Young, Kortatu, Lemmy (de Motorhead) o Enrique Morente, han permès de fer més passadores aquestes dates en el passat. Enguany, però, no hi comptava, absort com estava en la lectura de tota l’obra narrativa de Miquel Àngel Riera. Ara bé, ha arribat a les meves mans, en forma de regal, el llibre Una historia de los Beatles, de César San Juan Guillén, i l’he acabat devorant en un parell de dies (la qual cosa m’ha obligat a fer una petita pausa en la incursió rieriana). I açò que l’obra no és, en conjunt i respecte de l’anàlisi que s’hi fa dels fab four, res de l’altre món. Per començar, el títol és enganyós, perquè la història principal que s’hi explica no deixa de ser, sobretot, la de l’autor i els seus gustos personals respecte del conjunt de Liverpool, el grup més famós de la història del pop. Ara bé, açò no vol dir que no hi hagi trobat elements interessants, en l’obra, la qual cosa justifica que hagi pagat la pena abordar-la.

Llegiu més

Visits: 0

Balanços i bons propòsits

Som a l’equador d’unes dates, les compreses entre Nadal, Cap d’Any i Reis, en què s’ha tornat a posar de manifest que els humans som animals de costums fixos. Per açò, per molt crítics que en puguem ésser al llarg de l’any i, sobretot, en les dates prèvies a aquestes celebracions, com sempre, molts de nosaltres hem acabat abusant dels dinars i dels sopars pantagruèlics, hem cantat nadales, més de les anglosaxones que de les pròpies, que en tenim, amb més o manco fortuna (que aixequi el braç qui no n’hagi, com a mínim, taral·lejada alguna), o estem, en present, immersos en la recerca d’aquells regals amb què solucionar l’arribada dels reis, per citar potser les rutines més significatives que ens tenen enfeinats. Hi ha uns altres llocs comuns en aquestes dates tan assenyalades com són, en primer lloc, fer els diferents balanços d’allò que han donat de sí els tres-cents seixanta-cinc dies que tot just s’escolen i, segon, establir una sèrie de bons propòsits de cara a l’any que som a punt d’encetar. Sembla evident que el canvi de dígits marca una frontera mental que ens inclina a aquesta mena d’anàlisis.

Simple_balance_scales-01

Llegiu més

Visits: 0

Un any de cinema: les Pel•lícules del 2017

Els que em segueixen ja saben que m’agrada el cinema. Si puc hi vaig cada setmana, generalment els diumenges capvespre, quan el temps s’atura. Hi vaig amb un grup d’amics sempre al fabulós Tyneside, un cinema amb un deix art decor al bell mig de Newcastle a tocar de la feina. Un cinema amb tres cafés- bar preciosos amb una programació que combina cinema d’estrena i art i assaig   Aquest any malauradament el meu ritme de pel·lícules ha baixat. M’he perdut unes quantes pel·lícules, sobretot aquesta tardor, i això em sap una mica de greu. No es pot fer tot. Així hi tot he vist una cinquantena llarga de pel·lícules.

Moonlight_(2016_film)

Pel que fa a les pel·lícules d’estrena aquest any va començar molt fort amb Manchester by the sea, Moonlight i 20th Century women. I les tres tenen moltes coses en comú. Manchester by the sea és una pel·lícula més aviat trista i dura que ressegueix una home que retorna a l’escenari dels traumes d’infantesa. De les tres la que em va impactar més és Moonlight, un història en tres parts que segueix les dificultats d’un negre de Miami per acceptar la seva sexualitat des de la infantesa fins a l’edat adulta. Moonlight és una pel·lícula profunda, commovedora i única, que molt merescudament va rebre l’oscar. Infinitament més bona que LA LA land. Les tres parts són precioses, ara bé la que em va impactar és la tercera, un triomf del cinema. No hi passa gairebé res. Tanmateix, el joc de mirades i afectes és increïble. La tercera pel·lícula que voldria destacar és 20th century women, una deliciosa pel·lícula sobre les dificultats d’una mare soltera d’edat avançada i el seu fill adolescent. No tant ambiciosa però molt divertida, és, en certa manera, la versió femenina de les dues anterior. Mentre les dues primeres tracten de la crisi de la masculinitat;  20th Century women analitza els problemes de la feminitat. Totes tres situen al bell mig del debat la crisi dels models familiars establert

Llegiu més

Visits: 0

Canelons (un conte de Nadal)

800px-Canelons

Arriba Nadal i, a na Pràxedes Sintes Gibeli, li ha tocat cuinar els canelons del dinar de la segona festa, el dia de Sant Esteve. Mentre remena, metòdicament, la salsa beixamel, per evitar que es formin grums, el cap no s’atura de barrinar. Seguint la roda familiar, enguany toca reunir-se a ca seva i, la veritat, no en té cap ganes. És ver que ja fa més d’un any i mig del divorci i qualsevol ferida que en pogués derivar està més que cauteritzada, però li ve molt costa amunt haver d’organitzar tota la logística del dinarot i, sobretot, haver-lo de passar. Hagués estat l’any passat,  pensa, aprofitant que estava eufòrica, després de la vigorosa  interpretació que va fer del cant de la Sibil·la, no li hauria fet tanta vessa passar aquest suplici. Té ben clar que, aquella actuació, tan comentada, va marcar un punt d’inflexió en la seva vida, cap a millor. Però enguany ha deixat la coral. Necessitava fer canvis dràstics en la seva vida i, des que va a Pilates, tot s’ha de dir, l’estabilitat emocional s’ha reforçat. De cara al nou any, s’ha proposat eliminar de la seva vida tot allò que no li agrada.

Llegiu més

Visits: 3

Telegrames electorals

Amb tot en contra, amb els líders a la presó, expulsats de la Generalitat, amb bombardeig mediàtic constant i les forces independentistes han tornat a guanyar per majoria absoluta. I per primera vegada superant els 2 milions de vots. Té molt mèrit. S’ha salvat el país. S´han salvat els mots. Cada vegada que hi ha … Llegiu més

Mudats, informals…, però mai bruts

En funció del context, ens vestim d’una manera o d’una altra. Si hem de ser a casa, ens posam roba còmoda, sabatilles incloses. En canvi, si ens conviden a un casament, ens mudam amb roba de vint-i-un botons. I, a l’hora d’anar a fer esport, ens posam roba cenyida d’espàndex i calçat adequat. En principi, tothom és competent a l’hora de fer la tria i sap què s’ha de posar en funció del context. Amb la llengua, passa exactament el mateix: l’empram d’una manera o d’una altra en funció de la situació comunicativa. Cada vestit lingüístic que ens posam és el que anomenam registre. N’hi ha tants com situacions en què fem servir la llengua, les quals poden ser més o menys formals. Allò que ningú no sol fer és emprar el registre que no toca en una situació determinada: el resultat és xocant, com si ens presentàssim a un casament, a la catedral, vestits amb la roba d’anar a córrer una mitja marató. Denotaria la incompetència de qui ha fet la tria. Aquest paral·lelisme entre la manera de vestir-nos i l’ús que fem de la llengua, el vaig sentir per primera vegada explicat per Francesc Florit Nin, el qual acabava dient que, fos quina fos la roba que duguéssim, informal o d’anar mudat, el que no havíem de fer mai era anar bruts. La correcció, independentment de la situació, era i és obligada: en les vestidures i en l’àmbit lingüístic.

Llegiu més

Visits: 9