Navega per l'autor

Ismael Pelegrí

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Lletres confinades

The_Triumph_of_Death_by_Pieter_Bruegel_the_Elder

Hi ha paraules que romanen estotjades en el calaix de la memòria. Arriba un moment, però, en què les circumstàncies fan que tornin a estar en boca de tothom. És el cas del mot confinament. Escau, aquests dies, tornar-lo a emprar: ho sap tothom i és profecia. Aquest substantiu es forma a partir del ver confinar, que el diccionari defineix, en la segona accepció com «tancar (algú) dins un espai limitat» i, en la tercera, de la següent forma: «aïllar-se, retreure’s». La diferència és mínima: en un cas està pronominalitzada; en l’altra, no. A la pràctica, queda clar que ens estem referint al fet de tancar-se per a romandre aïllat. D’un virus, per exemple, tot i que no necessàriament. Aquesta situació, el confinament, entre d’altres aspectes, té un vessant literari. No debades, ha esdevingut tema o motiu d’algunes obres força conegudes: sense pensar-hi gaire, ens poden venir al cap autors com Pla o Boccaccio. I n’hi ha més.

Continua llegint

Share Button

Dones i homes. I viceversa?

158690

Les arrels del problema són profundes. No només açò, sinó que constitueixen una de les bases sobre les quals hem edificat la nostra societat. Només cal anar als relats mítics, als textos fundacionals de la nostra civilització —amb tots els peròs que aquest mot pugui suggerir—, per a comprovar-ho. En fer-ho, constatarem la vigència d’aquest substrat. Per exemple, no fa tants anys que, en els casaments catòlics, tal i com recorda la conegudíssima escriptora figuerenca Vicenta Pagès al seu irregular —tot s’ha de dir— Memòria vintage, «era habitual que la sacerdotessa llegís un fragment maliciosament escollit de l’epístola de Santa Paula a les efèsies: “Homes, sotmeteu-vos a les vostres esposes, tal com totes ens sotmetem a la Senyora, perquè l’esposa és cap del seu marit, igual que Crista és cap i salvadora de l’Església, que és el seu cos”».

Continua llegint

Share Button

Allò que realment importa

disque-vinyl-fond-noir

Escoltar vinils, en ple segle XXI, amb tot el cerimonial que suposa reproduir-los, no deixa de ser una experiència interessant des de diferents punts de vista, ni que sigui per, a nivell lingüístic, aprofitar i reflexionar al voltant de com ha anat variant la terminologia amb què s’ha designat aquests objectes rodons i plans, lleugers, de color negre (malgrat algunes excepcions puntuals), amb un petit forat enmig, on hi ha enregistrades —en dues cares— les cançons. Vicenç Pagès Jordà, al tot just acabat de publicar Memòria Vintage (Empúries, 2020), fa una més que recomanable —i massa breu alhora— reflexió al voltant del mot disc, un terme «inquiet, dels que han sofert desplaçaments semàntics» a mesura que han anat canviant els formats en què s’accedia als son enllaunats i, conseqüentment, les paraules amb què els definíem.

Continua llegint

Share Button

En primeres persones

interview-2004339_960_720

En més d’una ocasió he manifestat, públicament, l’admiració que em provoca la lectura de l’obra de Svetlana Aleksiévitx. Potser aquest, admiració, no és el mot més adequat per a referir-s’hi, però és complicat trobar la paraula adient per a explicar la reacció que provoca en el lector l’obra de la premi Nobel. Hi ha una part d’enlluernament colpidor, del meravellar-se lul·lià (en el sentit, per tant, de sorpresa trista), davant del món que descriu la periodista ucraïnesa. És, la seva, una proposta literària d’una potència extraordinària, basada en un material que no és fictici, un element primigeni que en justifica la força, allò tan conegut i típic de la realitat que sempre supera la ficció.

Continua llegint

Share Button

Glòria divina (i romàntica)

    Caspar_David_Friedrich_-_Der_Mönch_am_Meer_-_Google_Art_Project

El mar oblida la mesura humana
i no sap res d’anhels ni de temences.
(Sebastià Alzamora)

 

Ha passat. I ha fet matx. La tempesta Glòria —permeteu-me que l’escrigui amb accent: no entenc perquè els mitjans de comunicació catalanòfons, majoritàriament, han fet servir la versió anglesa del terme— ha deixat anar la seva virulència i ha deixat la seva empremta al territori. No sé qui s’encarrega de posar nom a aquests fenòmens meteorològics, però en aquest cas la tria és propicia als jocs de paraules per tal de descriure els estralls provocats per la pluja i el vent desmesurats: ha estat una tempesta gloriosa, en què l’espècie humana s’ha cobert de glòria, de glòria divina. Perdonau-me, però la temptació ludolingüística era massa gran i no he pogut evitar l’impuls de jugar-hi.

Continua llegint

Share Button

Llengües que moren

hello-3791381_1280

A vegades hi ha casualitats que esdevenen autèntiques epifanies. Fa poc, estava explicant als meus alumnes els fenòmens de contacte entre llengües —especialment el bilingüisme, el conflicte lingüístic i els processos de substitució—, als quals hi havíem arribat de la mà de la lectura d’un assaig de Jesús Tuson (Una imatge no val més que mil paraules). Cercava, però, algunes dades significatives amb què mostrar la magnitud dels fenòmens exposats i no tenia referències bibliogràfiques satisfactòries a l’abast. Ara bé, el cap de setmana abans de les darreres sessions, a Catalunya Ràdio, van dedicar un programa a la situació de la llengua a la Catalunya del Nord. Semblava que ho havien fet a posta, sobretot perquè, entre d’altres veus expertes en el tema, hi va participar, amb una intervenció breu, clara i rigorosa, na Carme Junyent, que justament va donar unes xifres que lligaven a la perfecció amb el que volia i havia d’explicar a classe dos dies després.

Continua llegint

Share Button

L’esport és collonut

womens-football-3682353_1920

En un estrofa de la stoniana cançó «Apocalipsi now», de Mazoni, la lletra —extraordinària— ens recorda que «quan el davanter enganya l’àrbitre / i aconsegueix un penal per al seu equip / Tothom el considera un heroi / però no és res més que un mentider mal parit». Per molt que es digui que l’esport, especialment el formatiu, és un marc ideal per a educar en valors, la realitat ens mostra que, al final, no deixa de ser un mirall de la societat de què fa part. Per açò, que sigui masclista, a molts nivells, no és cap novetat, ans al contrari. No cal fer una anàlisi aprofundida per a corroborar-ho, tot i que sempre hi ha alguna circumstància excepcional que serveix per a evidenciar-ho encara més.

Continua llegint

Share Button

Un punt i final que és, alhora, un començament

Captura de pantalla de 2020-01-24 11-28-45

El cap de setmana que fa de frontissa entre els mesos de gener i febrer d’enguany es presenta, a Lleida i a Barcelona, el llibre Pau Faner, Fabulador (Punctum – Ime, 2019), del qual som, al costat de Pilar Arnau i Josefina Salord, editor. L’aparició d’aquesta obra culmina un llarg procés, endegat fa cinc anys, alhora que esdevé el punt de partida d’una aventura el futur de la qual ja veurem on ens mena, tot i que no hi ha dubte que, tant en un sentit com en un altre —retrospectiu i prospectiu—, el volum no ha fet res més que generar bones notícies. Ha esdevingut, per tota una sèrie de motius, una fita en la historiografia literària catalana, especialment d’aquella que es refereix a autors de les Illes. Aprofitant l’avinentesa d’aquest xalandrot, no cal dir que seria un plaer poder comptar amb l’assistència dels lectors principatins del blog —qualcun n’hi ha— en els propers dos actes. Hi estan convidats.

Continua llegint

Share Button

Mifsudsalordians

mifsudsalordians

Existeix, entre alguns escriptors menorquins, una certa tendència a crear, per fusió més que no pas per aglutinació, noves paraules, el significat de les quals és una mescla dels termes que en fan part. Algunes han fet fortuna, com l’escriviure de Ponç Pons, el lletrescar de Damià Rotger o les pedraules de Joan Pons. Qui més que manco les coneix i, fins i tot, hi ha gent que les ha incorporades al seu vocabulari quotidià. N’hi ha qualcun més, evidentment, d’aquests neologismes, tot i que avui, per raons òbvies, com intentaré explicar més endavant, em voldria centrar en un adjectiu elaborat a partir d’aquest mecanisme i que, tot i ser molt menys conegut, ha esdevingut una paraula d’una força extraordinària: mifsudsalordià.

Continua llegint

Share Button

Consulta

mobile

Escolti?… Sí. S’ha tallat. La cobertura del mòbil… Ara sembla que torn a tenir-ne. Bé, el que li deia: jo, del tema, no en sé gaire, tot i que n’he llegit alguna cosa… Per on començ?… Miri, un dels pares de la patrística, Isidor de Sevilla… Com?… No: pa-trís-ti-ca… És a dir, un dels pares de la teologia catòlica… És igual si no sap qui era aquest senyor, importa què deia… Deixi’m continuar, per favor… El fet és que aquest senyor creia en la força de les paraules. Era un antic bisbe sevillà i va escriure una obra, les Etymologiae… Sí, en llatí… Sap? El pronunciï a la manera clàssica, tot i que l’obra és medieval. Coses de la formació acadèmica i… Què?… Al gra?… Sí, sí… Bé, Isidor de Sevilla va escriure que l’etimologia era una ciència que creia que l’origen dels mots n’explicava la interpretació… Esperi, per favor!… Tengui paciència… És clar que sé on vull arribar!… És vostè que m’interromp i me farà perdre el fil i llavors serà pitjor i…

Continua llegint

Share Button