Navega per l'autor

Joel

Assaig d’elogi de la política

Perquè tot plantejament social és polític (per etimologia i per història, com a mínim). Perquè és en democràcia que hi ha més possibilitats que qualsevol pensament, idea, objectiu… es porti a terme i es concreti. Perquè ja està bé que els frustrats i frustrades s’autoanomenin “el poble” (no el representen; en formen part, com tu i com jo), que adoptin un llenguatge naïf, superficialíssim i lleuger. Perquè el maig del 68 va ser un fracàs. Perquè bloquejar -o voler- un parlament democràtic (seu de la sobirania -poder- nacional) o unes corts, a part de ser delicte, és un problema moral. Jo he vist cartells anunciant abans del dimecres 15 de juny la proposta per bloquejar el parlament el dia de la votació de les esmenes a la totalitat dels pressupostos. Bloquejar-lo és impedir que funcioni i que la representació que la majoria de la societat catalana s’ha atorgat faci el hagi de fer. Ara hi ha malabaristes de la paraula que reneguen de la violència física manifesta que sota el seu paraigua de la seva convocatòria es va fer visible. S’haurà d’observar, d’acord, qui va començar i si, com altres vegades a Barcelona, les policies hi han tingut res a veure. Emperò programar el bloqueig al parlament és, sense matisos, un acte de violència. Per altra banda, hi ha múltiples vies de pressió, incidència i participació per fer visbles el malestar sociopoliticoeconomicocultural que es vulgui, per voler reformar aspectes concrets del sistema democràtic, per promoure noves lleis o canviar-ne/suprimir-ne d’altres, per proposar límits i mínims de tot tipus a la pràctica economicomercantil d’avui, pel que es vulgui (o gairebé). Però això implica feina, temps i esforços (més que acampar i votar a mà alçada en assemblea) i genera molta decepció i frustració comprovar que no és tan fàcil i que, ai las!, el que tu penses pot ser que no coincidesqui amb el que pensa la majoria. I en democràcia, la majoria dirigeix, no la minoria minoritària minoritzant.

Share Button

Setembre

Comprovar de nou que tot recomença aquest mes, el millor, insistesc, per bonibé qualsevol cosa. Perquè enguany a Catalunya la broma consistirà en iniciar el curs més prest que mai (en un dissabte de Gràcia), per viure com s’acaba l’estiu i entra lenta la tardor, per anar a cercar i trobar els primers bolets, per potser fer la última calada, per intentar no acomiadar del tot els plaers estivals, per assaborir les últimes amanides russes i les últimes cerveses molt fredes en una terrassa amb ombra. Per viure la inauguració del local que uns amics del cor obriran al carrer Girona, 94 (apuntau-vos-ho!, la cosa promet), per acabar de llegir el magnífic llibre d’en Josep Massot, Menorca en el dominó mediterrani (1936-1939), que recoman de ver. Per continuar creient en l’art: tornar a llegir els versos d’en Guillem Alfocea que enguany il·luminen el programa de les festes de Gràcia, per visitar l’exposició que farà en Toni Vidal a l’Espai Mallorca, assistir a la presentació a Barcelona de la novel•la (de propera lectura) d’en Bartomeu Mestre, El darrer manuscrit, i temps també de lectures fèrtils (acabar Incerta glòria, iniciar-me en Aurora Bertrana). I tornar a disfrutar les retransmissions d’en Puyal i dels documentals importats emesos a Cronos. Temps propici als canvis i a les permanències, a poder trobar-te amb una bona colla d’amics, a fer-te propòsits sans i enriquidors, a saber-te ben viu. I de música de fons, Suzanne de Leonard Cohen.

Share Button

Resposta cantada al Tribunal Constitucional

tcCOM EL FAR WEST NO HI HA RES (http://www.youtube.com/watch?v=P7_FG5wbZZQ)
Diu, que hi ha una tribu d’indis
a l’oest americà
que té alguna retirada
amb el poble català.
No hi ha tribu més ufana
sota la capa del sol
són i seran gent apatxe
tant si es vol com si no es vol.
Ha rebut per totes bandes
però endevant, que no ha estat res!
per la seva mala estrella
és el pupes del far-west.
Doncs sabem segons la història
que aquesta tribu, pobrets!
quan es rifen garrotades
tenen tots els billets.

Que lluny és el far-west!
que bonica és Oklahoma!
Com el far-west, no hi ha res!

Invasions de tota mena
ha sofert contínuament
però una de les més sonades
l’ha tingut darrerament:
la del general Frank Cooster
i un grapat de capsigranys,
ara fa quinze mil llunes,
més o menys uns quaranta anys.
La primera atzagaiada
de l’infame general
fou prohibir la seva llengua
i la dansa ritual
i enviar els cassaques blaves
per colonitzar els nadius
i arrencar la cabellera
als elements subversius

Que lluny és el far-west!
que bonica és Oklahoma!
com el far-west no hi ha res!

Però a la mort del general,
el del “sellos” de correus,
ho deixà tan ben lligat
que manen els seus hereus.
I quan la tribu amb eufòria
desenterrant la destral
engegava a fer punyetes
al famós seny ancestral
per poder-ho canviar tot
però que tot seguís igual
van muntar unes eleccions
per distreure el personal.
Per parar el cop de moment
i presidir la reserva
de l’exili arriba un “jefe”
que tenien en conserva

Que lluny és el far-west!
Que bonica és Oklahoma!
Com el far-west no hi ha res!

I per asserenar els ànins
d’aquest poble tan tossut
es firma una tractat de pau
que li diuen l’estatut.
Però com sempre passa al cine
a l’hora de la veritat
els tractats amb rostres pàl·lids
sempre són paper mullat.
I ara es volen tirar enrera
perquè diu que som un cas
i quan se’ns dóna un ditet
ens agafem tot el braç.
I de tant que ens recomanen
prudència i moderació
ja no estem desencantats
ara estem cagats de por.
Doncs no volen que fem l’indi
i amenacen cada dia
que si no estam quiets vindrà
el setè de cavalleria.

Share Button

CH

fernandesEls Alps, els seus cantons, Ginebra (i el seu llac), el bikini d’Ursula Andress, Basilea (i aquella final blaugrana), Calví, el Matterhorn, els Rolex, Heidi, la vaca de Milka, el Llac de Constança, Giacometti, les seves quatre llengües oficials, la seva bandera i la de  la Creu Roja, Guillem Tell, Roger Federer, la neutralitat a la suïssa, el suís de xocalati amb nata, Berna, Zurich i Neuchatel, i el golet de Gelson Fernandes (Praia, Cap Verd, 1986) davant espanyols i mercenaris catalans i bascos a l’estadi Moisès Mabhida a Durban.

Share Button

Kosovo i el Sàhara occidental

El Regne d’Espanya i Rússia donaven suport ahir a la demanda i als arguments de Sèrbia al Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) per tal que aquest òrgan jurídic de Nacions Unides donés una opinió consultiva sobre la independència de Kosovo (febrer de 2008).

La representant espanyola, Concepción Escobar, “consejera jurídica de Exteriores” (informa El País d’avui) va intervenir, segons el mateix diari, fent “un canto al derecho internacional y a la autoridad de Naciones Unidas para rechazar la declaración unilateral de independencia de Kosovo”. Aquest cant advertia que la posició espanyola reconeix que “los derechos de los individuos vertebran las leyes internacionales. Y aunque haya países que vean la secesión como un remedio contra las violaciones de los derechos humanos, no es éste el caso” perquè, sempre segons la senyora Escobar, la declaració 1244 de Nacions Unides ja incloia els drets de les “minorías”. A més, l’alta funcionària espanyola explicava que la secessió unilateral nomes és aplicable per a les colònies, i que Kosovo no formava part d’aquesta categoria. En contraposició a les versions espanyoles i russes (que tenen el suport, segons l’Avui d’avui, de la Xina, el Brasil i l’Argentina), els Estats Units (amb França, Gran Bretanya, Alemanya i Croàcia) defensaven l’actual statu quo als Balcans i afirmen que no es pot pretendre fer marxa enrere en un procés llarg i complex com els d’aquesta part d’Europa.

Mentrestant a l’aeroport de Lanzarote, l’activista sahrauí Aminetu Haidar continua la seva vaga de fam. Deixant clar que la responsabilitat d’aquesta decisió recau únicament sobre ella matreixa, convé assenyalar que de moment ha assolit posar en algun grau de dificultat la formidable relació fraternal dels dos Estats i de les seves entrenyables i campetxanes monarquies, la qual cosa, per si mateixa, és saludable i d’agrair. Des de l’alto el foc de 1991 entre el Front Polisario i el Regne del Marroc, crec que els sahrauís han apostat per les vies pacífiques per arribar a la independència del Marroc. I és important remarcar aquesta estratègia per, d’entrada, legitimar la lluita i l’esperança dels que creuen en la RASD.

Avui, també a El País, Juan Goytisolo publica ¿Condenados a no entenderse?, article en què l’escriptor espanyol resident a Marraqueix explica que “Sería inútil evocar aquí las vicisitudes de los trenta y pico de años de un conflicto no resuelto y que no lleva trazas de resolverse. Marruecos se aferra lógicamente a su integridad territorial”: lògicament?, integritat territorial? Com que a tothom se li acaba notant de quin peu calça, més endavant Goytisolo proposa com a solució per al Sàhara (que per ell, ja en el mateix títol, es redueix a un conflicte, a una patata calenta entre la seva benvolguda Espanya i el seu estimat Marroc), descartar la via de l’anhelat i batallat (pels sahrauís) referèndum d’independència, perquè en 45 anys la població del Sàhara occidental “se ha multiplicado por 10, los marroquíes del Norte y sus hijos nacidos y criados allí son tan numerosos como los autóctonos”, i concreta sa proposta: “Todo ello descalifica las soluciones simplistas y aconseja un acuerdo dentro del marco de una autonomía avanzada que respete la lengua, la cultura y la identidad histórica de los saharauis, inspirada ¿por qué no? –atenció-  por el ejemplo de la España plural de nuestros días”. Patapam, bombo i plateret, i focs d’artifici, i traca espectacular: la solució, benvolguda gent del Sàhara, és voler ser marroquins a l’autonòmica.  Què bé i què fàcil, senyor Goytisolo, Déu o Al·là li conservi la vista, sort que calia descartar les solucions simplistes.

El problema sí que té un passat, que nosaltres digníssims ciutadans plurals de l’Espanya singular hauríem de conèixer: Espanya és l’origen del problema, i en bona part, motor de la pervivència d’un conflicte dramàtic. Espanya va abandonar el territori colonial el febrer de 1976, tot i que Joan Carles (que considerava germà seu el rei Hassan II) el 2 de novembre de 1975 (Franco encara viu) va dir en el seu discurs al Casino militar d’Al Aiun que “España cumplirá sus compromisos y tratará de mantener la paz… Deseamos proteger también los legítimos derechos de la población civil saharui, ya que nuestra misión en el mundo y nuestra historia nos lo exigen”. Quasi res! A partir d’aquí el joc de despropòsits espanyols es va passar pel forro “la misión en el mundo”, “los compromisos” i “la historia”.

Feina de cadascú podria ser relacionar les posicions dels nostres irresponsables representants en casos tan diferents i tan semblants com els de Kosovo i el Sàhara. També feina de molts és cercar un (!) motiu pel qual creure que Espanya és un país normal (ni la seva història colonial ho és!) i que paga la pena continuar cercant arguments que expliquin i demostrin que és bona cosa continuar sent espanyols, a la vegada que fer arribar a qualcú afectat de manera directa, que hi ha alguns ibèrics que ens fa vergonya i ens sap greu el paperot indigne espanyol.

Share Button

De la universitat i el coneixement

Fa uns dies em van dir “t’has de llegir l’article d’en Pau sobre la universitat a Menorca” i jo, que sempre faig cas, així ho he fet avui dematí.

Seria més lògic que escrigués el que vull escriure en un comentari a l’entrada d’en Pau, però han passat molts dies i com que també vull recomanar faig aquesta entrada nova.

Respecte als pensaments del Dr. Obrador afirmar que són encertats, fruits del vigor científic i poc millorables. No són pensaments còmodes o de gent instal·lada i per açò potser fan nosa a segons aquí: ara açò rep el nom d’exclusivitat. Respecte a l’article d’en Pau voldria destacar que em plau especialment quan posa damunt la taula situacions similars a la que ell demana per a  Menorca. És d’agrair mirar més enllà de Toledo: gràcies. El que me deman és si hi ha exemples similars en el món mediterrani. Crec que en Pau l’encerta quan ralla d’un problema de filosofia respecte al sistema (?) universitari espanyol.

Us recoman que llegiu l’article que ahir a l’Avui va publicar Lluís Foix: http://paper.avui.cat/article/dialeg/179058/la/royal/society.html,. En aquest article es parla de l’excel·lència de la Royal Society i del perquè d’aquesta excel·lència. Només afegir que després de llegir en Pau quan cita un ràquing mundial d’universitats en què les d’aquí aprop queden molt malament, llegir com en Foix (TV3 hi ha dedicat també força espai i temps als seus TN) parla de l’excel·lència de la UB i la UPC fa trontollar el que deu ser la veritat i la consideració real de les acadèmies depenent de qui, de com i des d’on es mirin.

Share Button

Moments de les festes de Gràcia

Com que som dels que enguany (ai!, si només fos aquest…) no he pogut ser a Maó per festes, mirava ahir migdia IB3 (tot i que a Menorca no podeu veure TV3, elis elis) per veure cavalls i gent maonesa. En aquesta connexió des de Palma van centrar-se en els moments misticoreligiosos de les festes i de la missa que fan a santa Maria, abans de traginar la figura virginal de la patrona cap a l’ermita de Gràcia. Idò resulta que una persona femenina, i amb més maquillatge i laca que la que gastaran totes les dones que visiten Xalandria en tota sa vida, declarava entusiasmadíssima que aquella missa era el millor de les festes. Al·lots!, vaig exclamar mentre ho sentia: que n’hi ha de moments especials a les festes com per triar-ne un de tant encarcarat i, que jo sàpiga, poc festiu.

Us volia demanar que diguem quins són els moments de les festes de Gràcia que més ens agraden, no fos cas que resultés que sí, que la missa és l’hòstia (perdó) i jo fes 33 anys que m’ho estic perdent!

Dic la meva: les canyes verdes al jaleo de dia 8, amb sol potent i ventet suau, la música a les totes, els regidors i les regidores que no encerten el moment per lliurar la canya als caixers i caixeres, la pomada as 9 o sa gelateria…

Share Button

Setembre

Perquè comença un nou curs, perquè el turisme va partint cap a casa, perquè ja són acabades les vacances potser més esperades, perquè podrem tornar a dormir bé, sense suades. Perquè la llum de final d’estiu i inici de tardor és el millor embolcall per a qualsevol somni que vulguis fer realitat: i som aquí per fer-ho! Perquè començar una nova etapa vital al setembre és més fàcil que al gener, en què tot ja està irresolublement en marxa. Al setembre tornen els mesos normals, de 30 dies. Mes bo per conèixer la persona amb qui vols viure la teva vida, que evidentment recomença al setembre, mes ideal per saber que el sexe del fetus és el mateix que el de sa mare. Perquè comença una nova temporada esportiva amb les coses ordenades i amb cadascú on li correspon. Dies en què s’hauria de prejubilar aquell que ho demana i s’ho mereix, miris per on t’ho miris, esteim d’acord? També el mes per trobar feina, per començar-ne una que t’il·lusiona i que et desvetllarà tots els reptes i esperances. Amb les festes de Gràcia a la vista: enramada de carrers, cavalls, gegants i pastissets. Setembres que enyoram de quan érem al·lots. Per escoltar John Coltrane al capvespre o animar-te a veure una pel·lícula pendent. Perquè setembrejar és mel.

Share Button

Ruper Ordorika

Fa uns quants dies en una calada de capvespre a Binibloc, vaig reassaborir la poesia feta veu en Ruper Ordorika gràcies a n’Àlex. Ell, des de Buenos Aires, em va acabar posant sobre la bona pista: que el cantant basc cantava a Barcelona el passat diumenge.

Investigant al web d’Ordorika vaig saber que actuaria al Museu Picasso i, encara que fins al dia abans no vaig saber si hi podria anar, la cosa és que reservant per telèfon dues entrades (a 3 euros cadascuna) hi vam poder esser.

Va ser un molt bon concert, en un dels patis que té el Museu i amb un aforament que deuria voltar la seixantena d’incondicionals, molts dels quals euskalduns residents a la capital catalana. La quarta cançó que va cantar va ser Ene Begiek i la penúltima Martin Larralde, ambdues a partir de textos magnífics de Joseba Sarrionandia -nom aplaudit per una bona part del públic quan Ruper el va pronunciar. A més, el rupertori incloïa cançons de diferents èpoques que el cantant anava desgranant didàctic i sorneguer a la vegada i intentant sempre atracar-se a la traducció catalana del títol. De les que desconeixia, va cantar el poema La llum (també de Sarrionandia) en un ambient musical que connecta deliciosament amb els versos originals. A banda del mític Berandu dabiltza i de l’esplèndid Hi hintzena (ambdues són cançons a partir de poemes d’un altre gran escriptoràs: Bernardo Atxaga) no m’hi va faltar res. Només la resposta a aquella pregunta de per què tenc gustos tan summament minoritaris?

Share Button

Ho veig així

He esperat que en Pau acabés d’escriure la seva sèrie sobre les passades eleccions espanyoles per fer també jo un post breu sobre el tema i el debat sanament generat -entre els de sempre, clar- a Xalandria.

En Pau escriu moltes coses i, en algunes, mostra perspectives diferents de les que esteim acostumats quan llegim sobre temes electorals o de política. Emperò pens que en algun cas molt concret, la seva manera d’observar la política feta aquí baix no concorda sempre amb la meva, i com que el debat d’idees sempre és bo, cap açò vaig.

Crec, Pau (i molts altres), que tens una obsessió amb Esquerra Republicana i la seva presència fora de les quatres províncies. Per si encara algú no ho sap, jo dec ser dels principals culpables d’obrir el que en Pau anomena la voluntat d’ERC per substiruir el PSM. Primera cosa, ara mateix i des de fa més de deu anys no tenc res a veure amb ERC. No he sentit mai a cap menorquí que s’ha queixat de la presència democràtica i cívica d’un partit català fora del Principat, queixar-se tres segons d’intrusisme referint-se als dos grans partits espanyols (fins al punt que en Pau fins i tot situa EU com a partit de no obediència espanyola en un d’aquests anàlisis xalandriers). Esquerra representa, a hores d’ara i mal pesi a molta gent, una opció matisadament nítida per la independència. Una opció que jo percep com a única (per tant no es vol subtituir res que no sigui igual). I reblant: algú sap quin model d’articulació política proposen PSM o EU? Jo no, ho dic de tot cor. La indefinició ambigua d’uns i el federalisme espanyol d’altres no crec que siguin bon discurs per engrescar el futur. Tot mena a Espanya.

La presència de Joan Tardà a Maó per donar suport a aquest jove ferrerienc no és cap història de voler suplantar el PSM. Joan Tardà (veterà independentista del Baix Llobregat que ens pot donar amb cullereta a molts) té el dret a fer campanya on vulgui i per al que vulgui. No serà ni la primera ni la última vegada que dirigents d’ERC dónen suport explícit a qualque menorquí en la seva lluita pacífica contra el túrmix espanyol. M’agradaria saber, idò, quina por té el PSM d’ERC? Podria rallar ara de quan ERC era present a Menorca sent-ne jo el cap de la secció local (1993-1996). Ara mateix, i ho ha assenyalat el mateix Pau, Unitat neix en bona mesura per la iniciativa d’ERC a Mallorca. Ara prest hi haurà qui començarà a dir que els no bons resultats d’aquesta proposta són responsabilitat d’ERC, en Carod i la Verge de Montserrat? Jo he votat Unitat i des de ja apost per mantenir les intencions i expectatives que van generar fa mesos aquesta coalició. La bona feina té sempre els seus fruits i la constància en casos de suplementació nacional com la dels Països Catalans ha de ser full de ruta.

Pass molt de qui és el president dels espanyols, de si un partit o l’altre farà açò o allò o de veure si IU fa ui. M’és igual. Menorca tindrà ara al Senat algú que en principi pot fer qualque cosa per l’illa a Madrid, només que en faci una haurà fet molt més que els darrers senadors que hem escollit. La resta, Espanya, Espanya i més Espanya. Comencem a articular des de la política Països Catalans que ells no ens faran la feina, i ens hi va el futur.

Share Button