Navega per l'etiqueta

música

El format sí fa la cosa (i V): que fred és l’emapetrès

stock-841436_640

Fins no fa gaire, molts melòmans han intentat resoldre una equació que tenia bàsicament dues incògnites: qualitat del so i format pràctic. Trobar un equilibri entre aquests dos aspectes ha estat i és molt difícil (més tost una idealitat inexistent). Vinils, cassets, cedés i, també, minidiscs, s’han anat succeint cronològicament, alguns fins i tot han conviscut i conviuen pacíficament (som encara usuari del disc compacte), però la tecnologia i el seu avenç imparable s’han encarregat de convertir les passes següents en gegants, en aquesta evolució dels formats sonors, dels continents musicals. La compressió del so, amb pèrdues més que evidents de l’emapetrès, i la desaparició en tant que format físic dels enregistraments musicals, s’han compensat amb un caramel que cap consumidor musical, difícilment, no pot refusar: l’espai a la pràctica infinit a l’hora d’emmagatzemar la música: quantes cançons es poden gravar en un llapis de memòria de seixanta-quatre gigues? Quantes hores necessitam per a escoltar-les totes? Les tenim?

Continua llegint

Share Button

El format sí fa la cosa (III): el sofert cedé

dvd-89069_640

I amb el disc compacte va arribar la discòrdia… Quan les coses eren blanques o negres (vinils o cassets), la posada en marxa dels cedés ho va canviar tot: de la dualitat vam passar a la dictadura del partit únic. Semblava que havíem trobat el format definitiu. Els avantatges eren, a primera vista, evidents: el so digital, a base de combinacions inabastables de zeros i uns, feia que la qualitat de la reproducció es mantingués amb el temps, a diferència del desgast de les cintes magnetofòniques; a més, els nous discos no es ratllaven, la qual cosa els feia millors que els vinils. Açò darrer, prest es va comprovar que era mentida: ja ho crec que es ratllaven! D’altra banda, el fet que no es perdés qualitat a mesura que es feien reproduccions era ver, però ningú no va explicar que, pel camí, els discos compactes havien reduït la freqüència de sons capaços d’emmagatzemar i, per tant, reproduir. Era un petit detall, però tenia la seva importància (qualsevol oient, amb un bon equip de so, podia percebre’n les diferències). Sigui com sigui, el nou format va entrar amb tanta força que s’ho va menjar tot. No es pot concebre una dècada com la dels noranta, tan pròdiga i revolucionària musicalment, sense el cedé. En poc temps, vinils i cassets van caure en l’oblit més absolut.

Continua llegint

Share Button

El format sí fa la cosa (II): una TDK de noranta

CASSETTE TDK

El vinil era i és (si em permeteu un punt d’esnobisme) el format ideal per a escoltar música gravada. Tot són avantatges sonors, malgrat que també hi ha alguns petits inconvenients a tenir en compte, que no fan canviar, però, el veredicte. Quan era jove, les coses es veien i es vivien d’una manera diferent a l’actual. No hi ha nostàlgia en el que acab de dir. El preu d’allò que es podia comprar, quan no hi havia una font clara i regular d’ingressos, creava un sistema de valors molt clar en què no hi ajudava gens haver d’estalviar la paga d’unes quantes setmanes per aconseguir un elapé, com tampoc no ho feia la manca absoluta de mobilitat del sistema: la ubicació totalment estàtica del tocadiscs condicionava moltes coses (impossible, per exemple, emprar-lo al cotxe!). Aquestes i altes deficiències quedaven compensades amb els cassets i, relacionant-s’hi molt íntimament, amb el reproductor portàtil, el walkman.

Les primeres cintes magnetofòniques que van arribar a les meves mans contenien gravacions originals (la primera de totes: Conciertos de rock y de amor de Miguel Ríos). Eren un succedani digne del vinil, en què la qualitat cedia el testimoni a un format que ocupava menys espai. Era un premi de consolació. Com que les escoltàvem amb reproductors més que xerecs, l’oïda no passava gaire pena si no podia distingir un baix elèctric de la guitarra, un instrument de l’altre. Més tard, amb …And justice for all, de Metallica, vam descobrir que, independentment del format i la qualitat de la gravació, el baix no es sentia perquè existia una cosa anomenada producció que calia tenir ben present a l’hora d’assaborir música enllaunada (però aquestes són figues d’un altre paner).

Continua llegint

Share Button

El format sí fa la cosa (I): la vida a 33 rpm

lanzamientos-relPassar les vacances a Alcalfar és un luxe. Si em posés a fer-ne la llista d’avantatges, emplenaria pàgines i pàgines d’elogis. Però, com no podia ésser d’altra manera, també hi ha algun inconvenient enmig de tanta situació idíl·lica, sobretot de caire logístic, el més important dels quals té a veure amb el fet d’escoltar música. A la casa on passam l’estiu disposam d’un antic i força atrotinat reproductor de cedés, rescatat de l’ostracisme maonès, que disposa d’una entrada uesabé (quan el vam comprar era tota una novetat). Hi hem d’afegir, a aquest dispositiu, un parell de reproductors d’emapetrès i l’ordinador portàtil, connectat a dos altaveus de joguina, a l’hora de fer l’inventari de les màquines que ens permeten l’accés estival a la música.

Ara bé, l’aparell principal, el reproductor de cedés, no té antena (per tant, és impossible d’escoltar-hi la ràdio, cosa ja de per sí difícil al sud-est de Menorca), l’estri només funciona amb el comandament a distància, la tapadora del lector dels discos compactes no tanca correctament i la música que es reprodueix des de l’uesabé segueix un ordre que no té res a veure amb com estan col·locats els arxius musicals dins les respectives carpetes del pendrive (i que encara no he pogut entendre quin criteri segueix), entre d’altres mals, que malauradament no compensen els bons altaveus, a prova de wats i greus, del reproductor musical. Aquest panorama, amb què s’ha de conviure com un bonament pot, posa de manifest que, enllà de l’anècdota personal, el format amb què ens aproximam a la música enllaunada condiciona, i molt, la manera d’escoltar-la, un ritual que ha canviat dràsticament en les darreres dècades.

Continua llegint

Share Button

La banda sonora de la nostra vida

portada.musica.nosaltresVicenç Pagès Jordà és un dels escriptors més interessants de la literatura catalana actual. No només som jo qui ho diu: crec que és Jordi Marrugat qui el defineix com un dels representats més clars de la narrativa postmoderna catalana. Potser perquè a les novel·les Els jugadors de Whist (2011) i Dies de frontera (2014), a més de fer un retrat incisiu de la societat postindustrial i dels seus no-llocs, especialment a la segona, empra una barreja de tècniques narratives que sorprenen per la seva heterogeneïtat (per exemple, hi podem trobar la presentació a Facebook d’un personatge, missatges de Whatsapp o llistes de gustos dels personatges, al costat de formats narratius més tradicionals). El resultat d’aquesta mescla ens ofereix però una potent visió unitària de conjunt. D’altra banda, no hi ha prou mots a la nostra llengua per agrair a Pagès el seu proselitisme envers David Foster Wallace. Si podem llegir-lo (parcialment) en català és, en part, mèrit seu. Però més que parlar-vos de les novel·les excel·lents que he citat abans, vull centrar-me en la darrera de les publicacions que ens ofereix el figuerenc, La música i nosaltres, amb fotografies de Francesc Fàbregas, coeditada aquest 2017 per Cossetània Edicions i els Quaderns de la font del Cargol.

Continua llegint

Share Button

Gitar mots com raors

Radio stations I question their blackness
    They call themselves black,
    but we’ll see if they’ll play this.
(Public Enemy)

El lector habitual d’aquests xalandrums, si és que n’hi ha algun, sap que tenc uns gustos musicals prou eclèctics. Tot i que hi ocupi un lloc discret, dins del meu equipatge sonor hi ha lloc per al rap. Hi vaig arribar indirectament, fa molts anys, arran del tema «Bring the noise», que Public Enemy havia enregistrat, en començar la dècada dels noranta del segle passat, amb els thrashers Anthrax. No eren els primers que mesclaven ous amb caragols: Aerosmith i Run DMC havien facturat uns anys abans una bomba de rellotgeria titulada «Rock this way». Un servidor, que escoltava sobretot música metàl·lica però que era d’esperit curiós, va obrir la porta als versos esmolats com a raors dels MC, i la discoteca particular va començar a acollir algunes obres del gènere, sense un criteri gaire lògic: NWA, Tone Loc i Fat Boys, entre molts d’altres, encara hi conviuen amb harmonia.

Valtonyc - Mallorca es ca nostra (Delantera) - www.hhgroups.com

Continua llegint

Share Button

Balanços i bons propòsits? No sé si podré fer-ho

Com que som a tocar de cap d’any, els manuals d’instruccions de can tòpic diuen que hauria de fer balanç d’allò que ha donat de sí aquest 2016 o elaborar una llista amb els bons propòsits per al futur (els quals, açò sí, solen quedar reduïts moltes vegades a fum de formatjades). Fins i tot, podria combinar ambdós temes. Resulta, però, que en seguir un calendari diferent al de la majoria de mortals, veig complicat de fer-ho. Com ja deveu saber, els meus anys, tal i com marca la feina, comencen el dia primer de setembre i acaben el trenta de juny. A més, enmig hi ha dos mesos d’oasi en què desapareix el temps cronològic, en què no hi ha dates al calendari i hom té la sort de no saber en quin dia de la setmana es troba. No vull fer enveja a ningú amb açò que acab de dir, però el meu és un temps en què entre desembre i gener només hi ha un canvi de mes, amb alguns matisos afegits (tenc vacances) no prou substancials. Malgrat aquesta diferència de criteri a l’hora de comptabilitzar el temps, podria aprofitar les inèrcies que el context ofereix i dedicar aquest xalandrum a fer un petit balanç cultural de l’any que s’escola, tot centrant-me en el camp de la literatura i de la música, les meves dèries habituals. Així, en cas d’escriure’l, el text es podria complementar amb el que Pau Obrador ha dedicat recentment al cinema dels darrers tres-cents seixanta-sis dies. Podria fer-ho, en aquestes dates hi escau. Però no veig gens clar que ho vulgui fer.

far_icon01 Continua llegint

Share Button

El cant vigorós de la Sibil·la

Arriba Nadal i na Pràxedes Sintes Gibeli no passa per una bona època. El balanç de l’any que s’escola és catastròfic. Fa set mesos del divorci en què va poder perdre de vista l’inútil d’en Pere. L’egòlatra. El narcisista integral. Però, com a contrapartida, li va tocar en Lluís, un angelet de setze anys que va decidir que es quedava amb sa mare. Tot el marrón per a ella! Perquè el fill és un vessut i un penques que no en vol pelada i que empra ca seva a mode de pensió. Menjar, dormir i roba neta. Està cansada d’anar-li darrere, d’haver-lo consentit tant (culpa de son pare!), farta de reunions amb el tutor de l’institut, on repeteix segon d’ESO una altra vegada, en què ha d’escoltar la cançoneta de sempre: que si en Lluís falta de manera injustificada a classe, que si quan hi és té una actitud disruptiva (parauleta aquesta que li ha quedat gravada), que s’ha ajuntat amb una gent poc recomanable, que el tornam a expulsar un parell de dies perquè aprengui que no pot seguir per aquest camí, etc.

sibilla-eulalia_fantova_68393 Continua llegint

Share Button

Els clàssics i les bandes de tribut

Mentre gaudia dels primers compassos del concert de The Cure del passat 26 de novembre al Palau Sant Jordi de Barcelona, assegut còmodament en un seient (perquè l’edat ho aconsella) i en la millor companyia possible, me demanava si tot plegat no responia a un atac de nostàlgia. Perquè en aquella gira no es presentava cap nou àlbum; més tost era a l’inrevés: el grup de Robert Smith es va dedicar a enfilar un darrere l’altre els grans èxits de la seva dilatada carrera. Tres hores van esmerçar a fer-ho. El gruix del repertori es centrava majoritàriament en temes dels anys vuitanta, el públic assistent que podia controlar amb la vista era, en general, més veterà que un servidor i, segurament, molts dels presents havien conegut The Cure quan eren joves.

entraconcert-1

Continua llegint

Share Button

The Cure en tres moments

Cintes de casset
En una data que es fa difícil de precisar, potser durant el mes de desembre de 1987, un al·lot que tot just ha començat a escoltar música, amb onze anys i un primer radiocasset que li han regalat els pares, grava cançons que sonen per les poques emissores de ràdio que en aquell moment s’escolten a l’illa. En cintes de seixanta o de noranta minuts, es superposen fins al desgast tot tipus de cançons, escapçades en el moment en què les veus radiofòniques apareixen. No hi ha, evidentment, cap criteri clar que les ordeni.

Aquest projecte de persona mostra tal interès per la música que els reis li duen, aquell hivern, un casset doble recopilatori intitulat Qué locura en el qual apareixen les (suposadament) millors cançons de l’any. D’entre les que li criden l’atenció, n’hi ha una de molt dinàmica d’un grup anomenat The Cure: «Why can’t I be you» que, curiosament tanca el segon volum, és la darrera de totes. Uns anys abans, ses majestats ja li han regalat el miscel·lani Monstruo Total i repetiran la jugada, en el futur, amb obres com Boom 3 i Epic 12, amb què el fillet anirà ampliant eclècticament el seu bagatge musical.

Continua llegint

Share Button