Navega per l'etiqueta

literatura catalana

Illes i lletres a Eivissa

illes-i-lletres-eivissa-2017

Aquest divendres, 13 d’octubre de 2017, s’ha convertit en una data important per a un servidor de tots vostès, després d’haver participat, a l’eivissenca biblioteca de can Ventosa, en una activitat, organitzada per l’AELC, de títol juganer i clar: «Illes i lletres», juntament amb Iolanda Bonet (Eivissa), Maria Teresa Ferrer (Formentera), Pere Joan Martorell (Mallorca) i Nora Albert (Eivissa), que n’ha estat la presentadora. No és la primera ocasió en què he format part d’un acte literari. Moltes vegades hi he fet de presentador, moderador i, fins i tot, d’historiador de la literatura. En moltes manco, m’hi han convidat com a autor, segurament perquè la meva producció literària, fins al moment, era tan minsa i tan dispersa que en aquests esdeveniments em sentia un impostor al costat de gent que eren escriptors de ver. Ahir, però, hi vaig anar amb un llibre propi de poemes, el primer, a punt de sortir del forn (De l’animal que s’imposa, que publicarà AdiA Edicions la primera setmana de novembre). Per primera vegada vaig sentir-me integrat al costat dels altres participants a la trobada.

Continua llegint

Share Button

L’estat actual de la creativitat literària menorquina

ed4049085221_1Una de les diferents maneres que tenc d’exercir l’activisme cultural es concreta en la subscripció a algunes revistes d’aquest àmbit. Amb la meva petita aportació econòmica intent garantir la viabilitat de publicacions com Caràcters, Poetari, Reduccions, Els Marges o Serra d’Or. Pel que fa a la capçalera editada per l’Abadia de Montserrat, cada mes dispòs de lectures no superficials sobre àmbits diversos que m’interessen particularment: cinema, música, literatura, arquitectura, política… L’única pega de la subscripció és que, moltes vegades, no m’arriben els exemplars fins la tercera setmana del mes corresponent i l’espera es sol fer llarga. Saber-ne, des de dia primer, els continguts (l’índex apareix publicat a la xarxa) no ajuda a controlar la paciència. Aquest mes de juny, per acabar-ho d’adobar, el temps encara passarà més lentament perquè la revista em fa especial il·lusió. Hi ha unes pàgines específiques dedicades a Menorca, amb una entrevista a Maite Salord, en l’equador de la legislatura i a les portes del canvi en la presidència del Consell lnsular, seguida d’un article de Miquel Pons Povedano sobre Pasqual Calbó. Però el narcisisme és allò que empeny, en aquest cas, la impaciència, perquè, en aquest dossier especial («Menorquinisme, creativitat i patrimoni a Menorca» l’han titulat), apareix un article meu sobre l’estat actual de la creació literària en llengua catalana a l’illa.

Continua llegint

Share Button

La nova casa no té, encara, projecte (ni se l’espera)

Casa_derruida_en_El_MuyoLa nostra literatura, durant la postguerra, especialment als anys quaranta i cinquanta, en va passar un fum per sobreviure. L’intent, per part del franquisme, d’acabar amb la llengua i la cultura catalanes, va fer prop de reeixir. En els primers anys després del conflicte bèl·lic, les manifestacions literàries van ser escasses i es van fer, bàsicament, des de la clandestinitat o des de l’exili. És el cas de de la primera versió d’Antígona, obra teatral de Salvador Espriu (1939), o de Nabí, el magnífic poema de Josep Carner (1941). L’ofec a què era sotmesa la creació literària autòctona va impedir, per exemple, d’actualitzar-se estèticament, per la qual cosa les directrius dels anys vint i trenta es mantingueren fins als anys seixanta. Aquest fet explica la vigència de les propostes postsimbolistes, tot i que aquestes incorporaren, a més dels temes metafísics, referències a la situació civil del moment. Espriu i Carner, en les obres citades, mostren aquesta temàtica. En el cas del poeta de Sinera, aquesta via s’acabà desenvolupant, potser de manera molt més clara al llibre de poemes La pell de brau (1960).

Continua llegint

Share Button

Incompatibilitats laborals

Un filòleg té, des d’un punt de vista professional, una gamma prou variada de sortides. Vaig especialitzar-me, a la carrera, en la branca de literatura, perquè allò que m’agrada és la historiografia literària. He acabat fent de professor en un institut, la qual cosa és una sort, perquè puc, en gran part, desenvolupar-hi la meva especialitat. A més, en tant que lector de pedra picada, tenc necessitat de recórrer a la crítica literària per tal de posar seny i mesura dins del caos que significa tot el potencial de lectures que tenc a l’abast. Fins i tot, qualque vegada, he fet de crític literari, amb major o menor fortuna. Finalment, de manera molt discreta, també he dedicat una petita part dels meus esforços a la creació literària, especialment a la narrativa, la poesia i l’assaig (si els xalandrums poden ésser qualificats d’aquesta manera). El problema és que aquests tres vessants (historiador, crític i autor) generen algunes incompatibilitats pràctiques amb què ja m’he trobat més d’una vegada i davant de les quals no sé quina decisió prendre.

books-2158773_1280

Continua llegint

Share Button

Brindis pels premis Ciutat de Palma

A disset és sant Antoni; a vint, sant Sebastià… De la diada de Menorca passam en pocs dies a la festa major de Palma. D’una illa a l’altra. I tot perquè s’hi entreguen els premis literaris Ciutat de Palma, uns guardons que donen prestigi a la literatura catalana. Només cal veure’n la nòmina de guanyadors per a copsar-ho. El premi Llorenç Villalonga de narrativa se l’ha endut gent com Baltasar Porcel, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Maria Antònia Oliver o Pau Faner, entre d’altres. El Joan Alcover de poesia no tampoc no fa curt: Enric Casasses, Ponç Pons, Margalida Pons, Miquel Bezares o Miquel Àngel Riera apareixen a la llista de premiats.

premis_ciutat_de_palma Continua llegint

Share Button