Hi ha un crui, un crui en tot, així és com hi entra la llum…

crui

Un bon llibre no deixa mai indiferent el lector. Passa més d’una vegada, però, que entre la immensitat de les novetats literàries és difícil trobar obres d’aquest tipus. Fins i tot, és mal de fer que se’n publiquin: solen fugir dels gustos convencionals i, moltes editorials, des del moment en què prioritzen el benefici assegurat més que no pas el risc, no els donen l’oportunitat que es mereixen. En aquest context cal situar Crui. Els portadors de la torxa, l’opera prima de Joan Buades (Inca, 1963), un escriptor del qual, fins ara, només coneixíem el vessant més acadèmic, el de l’investigador de temes com la globalització i el turisme, entre d’altres, que havia abordat de manera crítica en diverses monografies i que, en certa manera reprèn en aquesta novel·la.

Llegiu més

Visits: 5

La realitat de les geografies imaginàries

diccionari.llocs.imaginaris

Joan-Lluís Lluís (Perpinyà 1963) és un dels meus escriptors de capçalera. Els llibres d’aquest autor nord-català ocupen un lloc destacat entre les moltes i variades lectures que m’han acompanyat els darrers anys, en conjunt i, per tant, no circumscrites només a l’àmbit de la literatura catalana. No he llegit tot allò que ha escrit, malauradament. Per començar, encara no he encetat, tot i que estic a punt de fer-ho, la darrera novel·la que ha publicat, l’obra amb què va guanyar el darrer premi Sant Jordi, Jo soc aquell que va matar Franco (2018). Sí que he llegit, però, Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (2002), amb què el vaig descobrir, ja fa un temps, El dia de l’ós (2004), la magnífica Cròniques del déu coix (2013) i, sobretot, l’obra de què voldria parlar avui, l’atípic i deliciós Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans (2006). A més, tenc apuntat a la llista de llibres pendents, algun dels quals potser caurà aquest estiu, Aiguafang (2008), Xocolata desfeta (2010) i El navegant (2016).

Llegiu més

Visits: 29

Submergim-nos en el mar de la imaginació de Pau Faner

Pau Faner (fotografiat per Álvaro Anglada)
Pau Faner (fotografiat per Álvaro Anglada)

Pau Faner és un autor fonamental. Hi ha prou arguments que justifiquen una afirmació tan categòrica com aquesta. Des del punt de vista de la historiografia literària, l’aparició dels Contes menorquins, el 1972, va permetre d’incorporar Menorca a les dinàmiques generals del sistema literari català. Amb una proposta molt personal, Faner s’afegia a les aportacions d’un grup d’autors, que s’havien donat a conèixer durant aquells anys (l’anomenada generació dels setanta), que van dur a terme la renovació cultural i estètica d’una literatura que començava a veure la llum al final del túnel del franquisme. D’altra banda, també cal atribuir al nostre autor el mèrit d’haver esperonat altres escriptors de l’illa que, sota la seva influència, van començar la carrera literària. Noms tan consolidats en el panorama actual de les lletres catalanes com Esperança Camps, Miquel Àngel Maria o Maite Salord, entre d’altres, han manifestat en més d’una ocasió el mestratge que exercí Faner a l’hora de decidir-se a escriure. Però, deixant de banda aquestes aportacions de caràcter històric, cal remarcar que el gran mèrit de la literatura faneriana, allò que el converteix en un autor fonamental de les lletres menorquines és el fet d’haver llegat als lectors una obra d’una qualitat fora dubtes, una aportació que, afortunadament, encara ha de créixer amb l’aparició de nous títols.

Llegiu més

Visits: 0

Illes i lletres a Eivissa

illes-i-lletres-eivissa-2017

Aquest divendres, 13 d’octubre de 2017, s’ha convertit en una data important per a un servidor de tots vostès, després d’haver participat, a l’eivissenca biblioteca de can Ventosa, en una activitat, organitzada per l’AELC, de títol juganer i clar: «Illes i lletres», juntament amb Iolanda Bonet (Eivissa), Maria Teresa Ferrer (Formentera), Pere Joan Martorell (Mallorca) i Nora Albert (Eivissa), que n’ha estat la presentadora. No és la primera ocasió en què he format part d’un acte literari. Moltes vegades hi he fet de presentador, moderador i, fins i tot, d’historiador de la literatura. En moltes manco, m’hi han convidat com a autor, segurament perquè la meva producció literària, fins al moment, era tan minsa i tan dispersa que en aquests esdeveniments em sentia un impostor al costat de gent que eren escriptors de ver. Ahir, però, hi vaig anar amb un llibre propi de poemes, el primer, a punt de sortir del forn (De l’animal que s’imposa, que publicarà AdiA Edicions la primera setmana de novembre). Per primera vegada vaig sentir-me integrat al costat dels altres participants a la trobada.

Llegiu més

Visits: 2

L’estat actual de la creativitat literària menorquina

ed4049085221_1Una de les diferents maneres que tenc d’exercir l’activisme cultural es concreta en la subscripció a algunes revistes d’aquest àmbit. Amb la meva petita aportació econòmica intent garantir la viabilitat de publicacions com Caràcters, Poetari, Reduccions, Els Marges o Serra d’Or. Pel que fa a la capçalera editada per l’Abadia de Montserrat, cada mes dispòs de lectures no superficials sobre àmbits diversos que m’interessen particularment: cinema, música, literatura, arquitectura, política… L’única pega de la subscripció és que, moltes vegades, no m’arriben els exemplars fins la tercera setmana del mes corresponent i l’espera es sol fer llarga. Saber-ne, des de dia primer, els continguts (l’índex apareix publicat a la xarxa) no ajuda a controlar la paciència. Aquest mes de juny, per acabar-ho d’adobar, el temps encara passarà més lentament perquè la revista em fa especial il·lusió. Hi ha unes pàgines específiques dedicades a Menorca, amb una entrevista a Maite Salord, en l’equador de la legislatura i a les portes del canvi en la presidència del Consell lnsular, seguida d’un article de Miquel Pons Povedano sobre Pasqual Calbó. Però el narcisisme és allò que empeny, en aquest cas, la impaciència, perquè, en aquest dossier especial («Menorquinisme, creativitat i patrimoni a Menorca» l’han titulat), apareix un article meu sobre l’estat actual de la creació literària en llengua catalana a l’illa.

Llegiu més

Visits: 0

La nova casa no té, encara, projecte (ni se l’espera)

Casa_derruida_en_El_MuyoLa nostra literatura, durant la postguerra, especialment als anys quaranta i cinquanta, en va passar un fum per sobreviure. L’intent, per part del franquisme, d’acabar amb la llengua i la cultura catalanes, va fer prop de reeixir. En els primers anys després del conflicte bèl·lic, les manifestacions literàries van ser escasses i es van fer, bàsicament, des de la clandestinitat o des de l’exili. És el cas de de la primera versió d’Antígona, obra teatral de Salvador Espriu (1939), o de Nabí, el magnífic poema de Josep Carner (1941). L’ofec a què era sotmesa la creació literària autòctona va impedir, per exemple, d’actualitzar-se estèticament, per la qual cosa les directrius dels anys vint i trenta es mantingueren fins als anys seixanta. Aquest fet explica la vigència de les propostes postsimbolistes, tot i que aquestes incorporaren, a més dels temes metafísics, referències a la situació civil del moment. Espriu i Carner, en les obres citades, mostren aquesta temàtica. En el cas del poeta de Sinera, aquesta via s’acabà desenvolupant, potser de manera molt més clara al llibre de poemes La pell de brau (1960).

Llegiu més

Visits: 0

Incompatibilitats laborals

Un filòleg té, des d’un punt de vista professional, una gamma prou variada de sortides. Vaig especialitzar-me, a la carrera, en la branca de literatura, perquè allò que m’agrada és la historiografia literària. He acabat fent de professor en un institut, la qual cosa és una sort, perquè puc, en gran part, desenvolupar-hi la meva especialitat. A més, en tant que lector de pedra picada, tenc necessitat de recórrer a la crítica literària per tal de posar seny i mesura dins del caos que significa tot el potencial de lectures que tenc a l’abast. Fins i tot, qualque vegada, he fet de crític literari, amb major o menor fortuna. Finalment, de manera molt discreta, també he dedicat una petita part dels meus esforços a la creació literària, especialment a la narrativa, la poesia i l’assaig (si els xalandrums poden ésser qualificats d’aquesta manera). El problema és que aquests tres vessants (historiador, crític i autor) generen algunes incompatibilitats pràctiques amb què ja m’he trobat més d’una vegada i davant de les quals no sé quina decisió prendre.

books-2158773_1280

Llegiu més

Visits: 1

Brindis pels premis Ciutat de Palma

A disset és sant Antoni; a vint, sant Sebastià… De la diada de Menorca passam en pocs dies a la festa major de Palma. D’una illa a l’altra. I tot perquè s’hi entreguen els premis literaris Ciutat de Palma, uns guardons que donen prestigi a la literatura catalana. Només cal veure’n la nòmina de guanyadors per a copsar-ho. El premi Llorenç Villalonga de narrativa se l’ha endut gent com Baltasar Porcel, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Maria Antònia Oliver o Pau Faner, entre d’altres. El Joan Alcover de poesia no tampoc no fa curt: Enric Casasses, Ponç Pons, Margalida Pons, Miquel Bezares o Miquel Àngel Riera apareixen a la llista de premiats.

premis_ciutat_de_palma

Llegiu més

Visits: 0