La gallina ha dit que no (un conte nadalenc?)

Arriba Nadal i na Pràxedes Sintes Gibeli, per Whatsapp, m’ha demanat de reunir-nos. Urgentment. És ella qui ha triat el lloc de la trobada, el bar maonès de la penya del Barça. El local és un antre, però ja em va bé que sigui aquí, a prop de casa. Per variar, no tenc gaire temps disponible i voldria fer-ho curt. Seiem a una taula, allunyats dels quatre parroquians —tot mascles— que, a la barra, donen conversa a la cambrera. Demanam una cervesa per hom, de manera gairebé rutinària. No n’ha fet el primer glop i na Pràxedes, que beu a morro, entra directa en el tema:

—Estic cansada del tracte que em dones, Pelegrí. M’empres com un objecte. O pitjor. T’aprofites de mi perquè la gent rigui una estona. A costa meva. No sé: què vols que et digui? No em sembla una situació agradable.

—Açò creus, Pràxedes? Què et far pensar així?

—Tu què trobes? Que no es veu d’una hora enfora, l’abús? Cada any, quan arriba Nadal, tens la mania d’escriure un conte i publicar-lo al blog Xalandria. El pot llegir qui vulgui. No hi ha cap pega: pots fer el que et roti. Que, des de fa un parell d’anys, la protagonista hagi de ser jo, sí que m’importa, i molt. No hi ha vegada en què la narració no acabi per escarnir-me. De fet, aquest n’és l’objectiu principal: ridiculitzar-me. I ja n’estic farta. Per açò t’he demanat que ens veiéssim: vull que les coses canviïn, i molt, en el conte d’enguany.

—A vam, Pràxedes, en primer lloc, crec que aquí hi ha un malentès. No és en contra teva, que escric. De cap de les maneres. Com t’ho diria? Ets la personificació d’algun concepte més general de què, mitjançant la literatura, vull parlar. La darrera cosa que voldria és que et sentissis maltractada protagonitzant aquestes històries nadalenques. No ets tu, és el personatge que representes.

—Que no som jo?

—No. No ho ets. Per açò t’agraesc que m’ho diguis. De ver. Per aclarir el malentès. Ja saps que intent no ser un escriptor d’aquests que actua amb els seus personatges com si d’un déu tirà es tractàs. Des del dia que et vaig crear ha anat així. No ho pots negar: abans d’interpretar un paper, en parlam. Per tant, em sorprèn que fins avui no hi hagués hagut cap queixa per part teva. D’altra banda, i pel que fa al conte d’enguany, et voldria comentar que…

—Hòstia!, Pelegrí, no em venguis amb excuses barates ni amb arguments de tercera, que ens coneixem. Que no és una cosa personal? Tu trobes que no ho és presentar-me davant dels pocs lectors que tens (perquè, la veritat, tret de la família, que ho fa per llàstima, la gent que et llegeix són quatre moixos) de la manera en què ho fas? Trobes normal, com va passar fa dos anys, fer-me aparèixer disfressada de Sibil·la, passada de drogues, per acabar l’actuació vomitant dalt de l’altar d’una església? Perdona, però no li veig la puta gràcia, a la cosa. I, açò que m’expliques, que no me n’he queixat, no sé què dir-te: m’has demanat alguna vegada com em sentia?

—A vam, Pràxedes…

—Ni que a vams ni que polles, Pelegrí! I no m’interrompis, hòstia! Deixa’m acabar i després ja opinaràs, si és que tens res a dir. Perquè l’any passat, tampoc no és que la cosa milloràs: tornem-hi amb les drogues. Hi tens alguna obsessió o què? No deu ser que en prens, eh? De fet, m’és igual: fes el que trobis, amb la teva salut. Però a mi no m’hi mesclis. Em vas fer passar per una dona dolenta i venjativa. Trobes que qualcú amb dos dits de seny faria uns canelons farcits de marihuana i altres substàncies psicotròpiques per fotre la família, un bon dia de Nadal o de Sant Esteve? Se te’n va l’olla, xaval!

—Realment, me sap molt de greu que t’ho prenguis com una cosa personal. Hi insistesc: hauries d’entendre que ets un personatge i que estàs interpretant…

—Calla! T’he demanat que em deixassis acabar, joder! Saps què és el que més mal m’ha fet de tot açò? No em miris amb aquesta cara de pòquer. De ver que no t’ho imagines?

—De ver que no m’imagín què.

—Ets un monstre, Pelegrí, i em sap greu haver-t’ho de dir amb aquestes paraules. Un monstre no: un sàdic. Quina capacitat que tens de fer mal i recrear-t’hi! Perquè la tortura no és només física, no. La teva ment és retorçada i maquiavèl·lica, la d’un cabronàs subtil, sempre fent cara de no haver romput un plat, però després, per darrere… Bé que t’encarregues de deixar clar el meu nom des del començament de cada història que em deixa com un pedaç brut. Així, el lector, just en comença la lectura, pensa «a vam quina una li passarà a aquesta pobra desgraciada?». I, tu, per satisfer-lo, em fas les mil i una putades. És així o no? En canvi, quan el to del relat és un altre, quan la història és en positiu i hi ha reivindicació i bon rotllo, el meu nom no surt per almon.

—Què vols dir, amb açò que no surt el teu nom?

—Que què vull dir? Si ho saps perfectament: has escrit, també, tres contes per les festes de Gràcia. Tres. Protagonitzats per una dona valenta i decidida, que vol trencar els esquemes, els tabús, que lluita pels drets de les dones. En fi, una heroïna. Un model a seguir. I, en aquestes històries, no en dius el nom. Tens algun problema amb les dones? No seria hora de reconèixer que jo, na Pràxedes Sintes Gibeli, en som la protagonista, d’aquests contes? Per què quan convé sí i, quan no convé, m’amagues la identitat?

—D’on ho treus que tu siguis la protagonista de… De ver que me sap greu veure’t així, tan alterada, sense motiu. Entre d’altres coses, segurament, perquè, com t’he dit fa un moment, hauries de distingir l’artefacte literari del mon real. Ets un personatge de ficció, tu.

—L’artefacte què del mon què? De què vas, Pelegrí?

—Espera, espera. Atura el carro, Pràxedes. Ara ets tu qui m’ha d’escoltar. Que no ho veus que aquesta és una situació surrealista? On s’és vist que un escriptor s’hagi de trobar amb un dels personatges que ha creat, en un tuguri com aquest o allà on sigui, per acabar debatent quin paper ha de jugar en les narracions o si s’incompleixen alguns drets que es suposa que ha adquirit gràcies a no sé què? De ver que no ho entenc. La situació és al·lucinant.

Demanam una altra ronda de mitjanes. Una mínima pausa enmig de la tempesta tot just acabada de desfermar. Passam a les Voll-Damms en previsió que la conversa encara agafarà més cos. No sé si cap dels parroquians del bar, gent amb moltes hores de vol en llocs com aquest, avesats a debatre sobre els temes més imprevistos, es pot imaginar de què estem parlant. N’hi ha per flipar en colors. Mentre pens en la possibilitat de situar alguna de les meves narracions en aquest antre, Pràxedes decideix, de manera unilateral, d’acabar l’armistici i reprendre la conversa:

—Quina l’has pensada per al conte d’enguany? A quina putada em penses sotmetre?

—Si t’he de dir la veritat, encara no m’hi he posat.

—Dia vint-i-u de desembre i encara no t’hi has posat? No m’ho crec!

—És la pura veritat, Pràxedes. No et puc negar, però, que en algun moment, fa un parell o tres de setmanes, vaig recordar que tocava escriure el conte, però poca cosa més. Açò i que, potser, enguany l’argument podria tenir algun tipus de relació amb els pastorets o amb la cavalcada dels reis. Però no li vaig donar més voltes. Ni tan sols vaig pensar si t’hi faria aparèixer o no, al conte.

—No m’ho crec.

—Com vulguis, però t’estic dient el que hi ha. El que no hi ha, més ben dit. Potser enguany toca canviar la tradició. Per no fer-me cansat. I per no caure sota els efectes de l’esperit nadalenc, que en som al·lèrgic. Per què et penses que escric aquestes històries? Per donar un to diferent a unes dates que m’embafen, per mostrar-ne una visió menys apegalosa. I per riure una estona, evidentment.

—Així, idò, puc interpretar que enguany no hi haurà conte? O més ben dit, que no hi haurà història protagonitzada per na Pràxedes Sintes Gibeli?

—Tampoc no he dit açò. T’he explicat que no hi he pensat gaire i que, tanmateix, tenc ganes de fer canvis respecte dels anys anteriors.

—Canvis en quin sentit, Pelegrí? Perquè jo també hi he pensat, en una cosa semblant, tot per evitar de repetir dinàmiques que em perjudiquin. I crec que he trobat una alternativa viable a tot plegat. Com que també vas pel mon dient que ets poeta… Sort que darrerament ho fas amb el nom de pila, perquè allò del pseudònim aquell, Ignasi Canyardet, d’on el vas treure? Bé, què t’he de dir: patètic em sembla poc. Tu sabràs què feies, amb la teva reputació…

—Gràcies per l’amabilitat, Pràxedes. És un gust parlar amb tu. Realment, no sé qui maltracta a qui. Quin problema hi ha si, també, escric poesia? Crec que ho he dit més d’una vegada: el material literari que he de tractar em condiciona el gènere. I sí, vaig començar escrivint narrativa i, després, la poesia se’m va imposar. Però roda el món i torna al Born i enguany…

—No, si problema no n’hi ha cap: ni amb la prosa ni amb la poesia. A l’inrevés. Deixem-ho estar i centrem-nos en allò important. Enguany et vull fer una proposta alternativa al conte de Nadal.

—Una proposta? Tu?

—Exacte. M’he permès la llicència d’escriure un poema, no gaire llarg, una mena de verset d’aquells que es reciten després dels dinarots familiars, però ben fet. Vull que me’l publiquis al teu blog.

—No corris tant, Pràxedes. Per començar, no és el meu blog: Xalandria és un projecte col·lectiu. No només hi escric jo. És molt fàcil comprovar-ho. Bé, què m’acabes de dir? Ah sí: vols publicar un poema a la xarxa. Així, de primeres, em sembla una idea interessant. De fet, alguna vegada he pensat de fer-ho d’aquesta manera: amb un poema, tot i que no ho he acabat de concretar.

—Idò, enguany t’ho posaré fàcil. Te’n don un de fet.

—No corris, Pràxedes. Primer l’hauria de llegir i revisar-lo, abans de donar-li el vist-i-plau.

—Com? M’estàs dient que el poema hauria de passar una censura prèvia? Que me’l modificaries o què, si fos el cas?

—Espera un moment. Atura una altra vegada. On vols anar a parar? Crec que no entens res del que passa. No t’ho has de prendre com una cosa personal. A més, hauríem de deixar clares unes quantes coses. Què vols prendre? Veig que les cerveses s’han acabat massa prest.

Aprofitam una segona treva per carregar una altra vegada de combustible. Passam a les graduacions més potents, sabedors que ens acostam al desenllaç de la trobada. Na Pràxedes opta per una beguda que, fins fa poc, jo desconeixia: l’armanyac. Juraria que en un bar tan llardós com aquest no tenen beuratges amb noms tan estranys, però vaig errat. En canvi, m’he de conformar amb un got de Ballantine’s infame. Whisky de malta, de les illes Òrcades, no en tenen. Quines coses! Amb la beguda sobre la taula, aquesta vegada som jo qui reprenc la conversa. Ho vull acabar prest i de manera contundent:

—No trobes que és molt agosarada, la teva idea i, en general, l’actitud teva d’avui? Des de quan un personatge literari és permet tantes llicències i tracta el seu autor com ho estàs fent? Només faltaria, que no pogués revisar el poema que has escrit! M’hi va el prestigi.

—Ja. I segur que, si t’agrada, el publicaràs amb el teu nom i a mi que em bombin. Ja m’ho veig a venir: des del moment que som una creació teva, també ho és, per lògica, el que jo em pugui haver inventat. És així?

—Per favor, no em canviïs de tema. Deixa d’embolicar les coses… Ho hauré de tallar a la brava. M’acabes de convèncer que, enguany, el millor serà deixar-ho de banda. No hi haurà conte. Ni poema. Ni Pràxedes. I d’aquí a un any, en funció dels ànims, ja veurem.

—Què? Ni t’ho pensis, que no hi haurà text de Nadal. Açò no m’ho pots fer, malànima! Una o dues vegades l’any que puc ser protagonista de qualque cosa… No meresc que em tractis així!

—Com és que insisteixes a prendre-t’ho com una cosa personal? No hi haurà conte perquè, la veritat és que, de temps per a escriure, en tenc molt poc. El meu cap és a una altra banda, en uns textos que són… Deixem-ho en «diferents». Açò: diferents! Necessit, de manera imperiosa, practicar el diàleg, una tècnica literària que no domín. Escriure un conte de circumstàncies, a la correguda, per acabar fent un nyap, la veritat, no em ve de gust. Hi ha altres prioritats, en la vida. Hauries de saber que el procés vol unes quantes setmanes de marge i…

—Ara ho entenc. El que no vols és que jo hi sigui i no has trobat una altra manera d’aconseguir-ho. El que expliques són excuses de mal pagador!

—Excuses? Però què dius? No en tens ni idea, del que significa escriure. No és fer pim pam i ja està. És clar: tu, tot açò, des de dins, no ho veus. Et limites a aparèixer per la història i poca cosa més. La creació literària és una feina que vol temps. I no és només escriure: cal llegir molt, abans, per posar-s’hi. Per exemple, per a escriure diàlegs. Són els límits del que importa, de ver.

—Excuses. Tot són excuses. Està més que clar, Pelegrí, que ets un cabró. Veig que m’has fet servir per als teus interessos i que, ara que ja no et som útil, em deixes de banda. Pensava que m’apreciaves…

—No em vulguis fer llàstima, Pràxedes. Ets un personatge literari. Saps perfectament quin és el pa que es dona en el gremi. No em faràs creure que et tenc unes obligacions. Al contrari, diria que ets tu qui s’ha permès massa llicències. De fet, qui va ser que, l’estiu passat, va entrar al meu ordinador, d’amagat, per a penjar un text al blog que, en aquell moment, no havia decidit si el publicaria o no?

—Prou bé que et va anar, no?

—No sé què dir-te. Ben pensat, no sé què cony hi fem, aquí, en aquest bar merdós, tu i jo, autor i personatge, parlant de coses que, ben mirat, a tu que t’importen? M’estàs fent perdre un temps preciós en què, com t’he dit, podria estar llegint o escrivint. A aquest ritme, mai no acabaré el darrer llibre d’en Pedrals. És tard i vol ploure, així que…

—Ho entenc i ho veig clar… Ja no em necessites… T’has cansat de mi!

—Que m’he cansat de tu? Però, d’on ho treus açò, Pràxedes?

—Sincerament: no m’hauria imaginat mai que arribaríem a aquesta situació. M’obligues a fer-ho. M’obligues a dir-te adéu, Pelegrí. Les coses no poden seguir d’aquesta manera entre tu i jo.

—A dir-me adéu? Però què dius?

—Allò que sents. Que ha arribat el moment de cercar-me un altre autor. No passis pena, procuraré que em tracti bé i, sobretot, que sigui famós. No com tu. A la pràctica, no deixes de ser un matat, un pelacanyes. Amb qualcú com en Paulo Cohello, n’Ildefonso Falcones, en Ken Follet, o aquella que escriu en Harry Potter, faria bo. És el que em meresc. Em prepararé un currículum i intentaré fer-lo arribar a tothom que sigui qualcú en el món de la narrativa. Segur que alguna ametlla acabarà caient de punta. Així que, Pelegrí, ja ho saps: la gallineta ha dit que prou i… Que et bombin!

Visits: 5