El nostre maig del 68.

Crònic en calent d’un dia que no oblidaré mai

Un podria pensar que per a una persona com jo obertament independentista el dia un d’octubre ha estat un gran dia. La resposta de la gent, certament, ha estat ha estat extraordinària. De gran dignitat i valentia. Tanmateix, feliç i content no hi estic. Més aviat estic enrabiat, preocupat i trist. Tot indica que esteim a les portes de la independència. Que al final tot sortirà bé. Però no m’ha fet gens feliç tot el que ha passat, un estat que treu tota la seva artilleria per reprimir el seu poble.. Ho ha fet perquè L’estat no considera Catalunya com una part d’Espanya sinó com una colònia, una possessió.

Començ aquest article a l’aeroport segut a terra carregant per 5ena vegada la bateria del mòbil a l’únic endoll disponible a la sala. Estic emocionalment baldat després d’un dia de molta tensió. L’adrenalina fa masses hores que està a nivells massa alts i no sé com la faré baixar. El que ha passat avui no ho viuré mai més. Han passat coses molt més gruixudes dels que mai ens hauríem imaginat. També han passat coses molt polides. Tot un poble alegre i combatiu defensant pacíficament la democràcia. Catalunya no ha tornat a l’any 34 com deia en Juliana. Tenia molt ben apresa la lliçó de la història. Unida, pacífica i determinada a fer-ho possible. Sense fissures. Espanya, en canvi, sí que hi ha tornat al carreró fosc dels anys 30.

L’actuació de l’estat espanyol passarà a la història dels grans despropòsits.  Hem assistit a l’ús de mètodes de fa 100 anys per reprimir una revolta del segle vint-i-u. Porres contra mòbils. Només a un feixista i mentider que viu a una galàxia paral·lela podria ordenar una cosa així. Val a dir que tot plegat tenia un punt de còmic. Tres milions de persones al carrer des de bon matí tots amb els seus mòbils encesos, gravant i compartint vídeos i imatges d’un estat decimonoic, absolutista i corrupte que els vol fer callar a cop de porra. Un estat que ha gastat més de 30 milions per reprimir un poble, que ha deixat 900 ferit al seu pas, una actuació  desesperada, mal planificada i molt poc efectiva. Només han tancat el 15% dels col·legis. Ha perdut el discurs però també – i això és el més sorprenent – ha perdut moltes petites batalles militars. Els hi hem colat moltes coses. No només són feixistes fins la medul·la sinó també uns incompetents.

La meva aventura comença divendres. Després d’una setmana de molta feina, agafam un avió cap a Barcelona per anar a les noces d’en Jordi i na Gemma. Des de l’aerobús veig l’acte de Montjuic amb aquell civisme extraordinari. Sortir del metro i que ressoni la cassarolada. Una ciutat encesa. Els concos lògicament preocupats. Els mòbils que treuen fum.  Dissabte, boda a la vila de gràcia. Petits grans converses amb amics d’en Jordi. Voler l’impossible ens cal i no que mori el desig. Cap allà a les 8.30, després del convit baixam amb n’Isma i na Diana cap a Sants per carrer Joan Guell. Ens aturam davant una escola ocupada, Molta gent bon ambient.  Cap a les 9 arrib a plaça universitat. Es fa un acte d’Illencs. Hi havia de parlar en Miquel Maria però per problemes familiars no ha pogut venir i finalment hi parla en Joan Albert. El pati del claustre està ocupat. Hi ha molts menorquins. També hi ha en Josep Castells amb qui tenc una bona conversa . Cap a les 10 vaig cap a Sants per veure en Bernat, que feia anys que no coincidíem. Feim una volta per Sants. Passam per tres escoles obertes. Una quarta l’estaven obrint tot forçant el pany mentre cantaven els segadors.  A Cada una d’elles hi havia més de 100 persones. En Bernat és un sac de nirvis. Jo faig el calmat.

Diumenge m’aixec a les 7.30 i baix tot seguit a l’escola torrent d’en Melis que està davant can Biel. Quan hi he arribat acabaven de portar les urnes, sense cap dubte el gol més espectacular que li han fet a l’estat espanyol en 40 anys. Havien arribat en un cotxe particular el conductor del qual no ha sortit del cotxe. Hi havia un grup de gent – semblaven escoltes – que les esperaven. Senzillament brutal.  Al col·legi electoral hi havia ja prop de 1000 persones fent cua per votar, moltes portaven allà des de les 5 del matí. Hi havia gent de totes les edats i condicions. Gent amb cadires i entrepans. A les 8.30 demanen voluntaris per a la mesa. A les 9 obren el col·legi. Molts aplaudiments. Moments d’alegria, tanmateix, també molta desorganització. Però la gent no para d’arribar. Al principi hi ha problemes informàtics, en part perquè es col·lapsen les xarxes de mòbil. Les votacions van a poc a poc. Quan feia menys de 30 minuts que es votava comencen a arribar notícies de càrregues policials a l’eixample i també al mercat del Guinardó. Augmenta la tensió. Torn a can Biel a berenar i carregar el mòbil. Deix el balcó obert per si puc sentir arribar la policia. A TV3 connecten en directe amb el poliesportiu de sant julià de Ramis on havia de votar en Puigdemont. Clarament l’estat espanyol volia enviar un missatge de duresa, sobretot orientat als seus deixebles. Humiliarem als catalans! Molts Helicòpters sobrevolant Barcelona que és una olla a pressió. Nosaltres no som d’eixe Món. Torn a L’escola del torrent d’en Melis. Ha pujat la tensió. Tothom parla del  Jaume balmes i d’altres institut de la zona. La gent és prepara per a la repressió. Però aquesta no arriba. Els que arriben són els bombers, que es faran càrrec de l’ordre públic al col·legi. L’actitud de la gent és a sempre pacífica. Tothom amb el mòbil. Tothom molt preocupat. Ha estat emocionat veure dones sedicioses de 80 anys que just podien caminar amb la roba de diumenge determinades a votar. Tots els coL·legis van tenir una rosa Park.

Cap allà a les 11.30-12 vaig cap a Gràcia. Qued frepat amb l’ambient que trob a l’escola Verduna de gràcia. Hi havia milers de persona i la cua feia prop d’un kilòmetre. Era impossible que la policia s’hi atrevís.  Per allà devora hi havia dos col·legis més. La imatge és la mateixa. En un dels col·legis hi havia la CNN retransmetent en directe. Cap a la 1 qued amb en Nel a plaça universitat. En Nel està preocupat i saturat. El seu mòbil va a 100 x hora i no dona abast. Sensació que els esdeveniments es precipiten. En Joan Albert és a la UB i estar encara més nerviós. S’ha suspès l’acte de menorquins que hi havia previst. Amb en Nel anem a fer una volta. Gravam dos vídeos. Un davant els Jesuïtes de Casp – on hi trobam un grup de ferreriencs. I un altra a l’escola Cervantes – de la qual se n’ha parlat molt a les xarxes.  És un dels llocs on hi ha més tensió. Havien carregat contra un institut proper a la font pirenc. I és preparaven pel pitjor. Quan hi erem, hi surt un home amb un micro a parlar des del balco, demanant que ens col·loquem per fer front a la policia.  La via Laietana a prop d’allà està tallada i hi ha molts furgons policials rodejant la infame comissari. Vagi fins a la plaça sant Jaume, molts periodistes i policies. Un helicòpter sobrevola la plaça a una altura molt baix. El Raval igual. Escoles obertes. Molta gent. Davant el Miquel Tarradell hi ha els menorquins de l’espai Mallorca. Tensió. Cues i més cues. A plaça Catalunya hi ha una concentració ultra. La ciutat inusualment buida.

La repressió que s’havia abrandat damunt Barcelona a primera hora del matí no té continuïtat a la tarda. Als col·legis per on pas tothom es pregunta si seran els pròxims. Però la policia decideix anar cap als pobles. Té lògica – allà no hi ha periodistes ni tampoc peperos. Quants batlles van telefornar a Madrid perquè aturessin tot allò al seu poble? Tots són enemics a qui poden fer mal i és molt més fàcil confiscar urnes. La policia fa maig sobretot al sud de Catalunya. Arriben notícies i vídeos molt preocupants de Tarragona, però també del nord. El mòbil se’m queda sense bateria. Torn cap al Guinardó. El col·legi del Torrent den Melis està ple de gent. Encara hi ha centenars fent cua per votar, ara ja molt més ben ordenada gràcies a l’esforç dels bombers que han improvisat una barricada a la porta. El mòbil va ple de missatges. Molts d’Anglaterra que em demanen si estic bé. No don abast.  És hora de partir cap a l’aeroport.

Ja a l’aeroport arriben imatges de la concentració de Maó. M’emociona veure en joan cantant Jo dic no d’en Raimon. La resposta és molt bona. A les 9 en punt surt en Rajoy a fer el seu discurs, que passarà a la història dels més grans despropòsits de la història de la comunicació política. Com si veiés ploure. Totalment fora de joc i irreal. Pensat per sedar als ciutadans espanyols amb un altra  NODO. En el món de les xarxes socials, però, no es possible manipular la realitat d’aquesta manera.  El vídeo de TV3 de les 7 que sobrepossa el discurs de la Soraya –recordem que filla d’un guardia civil – amb l’actuació policial és brutal. La premsa internacional va plena a vessar dels fets de Catalunya. És la principal notícia europea. Però la Unió Europea fa el suec i mira per a Una altra banda. Les portades de dilluns comencen a arribar i són molt contundents. En Puigdemont empra un llenguatge diplomàtic per dir que aquesta setmana hi haurà una declaració d’independència. Pujo a l’avió sense saber encara els resultats. L’euro cau en força al japó. Arrib a casa a les 2 de la matinada. Ja estic més calmat i un poc més optimista.. Em faig un bany. Em mir les noticies de tv3.

La pregunta que ens feim tots és, i ara què? Els esdeveniments ens porten directes cap a una Declaració d’independència. Serà dimarts o dimecres. L’estat espanyol ha cremat tot ponts que li quedaven amb Catalunya. El paper del PSOE ha estat especialment trist. No ha dit res. S’ha posat de perfil. Bé sí que està a favor dels reprimits però que dóna suport als repressors. Exercici de funambulisme. Iglesias ha jugat bé el seu paper, millor que na Colau, sobretot si tenim en compte el context tan hostil en què es mou, però en el fons és irrellevant. Davant això l’estat espanyol només té una sortida, detenir el govern i qui sap els conselles.

Dia 1 d’Octubre és el nostre maig del 68. Els milions de ciutadans que hi van participar no ho oblidaran mai. Tampoc el perdonaran mai. Cada cop de porra era una coça tots els catalans. Així ho va sentir la gent. Serà un dia que durarà anys, molts anys. El preu que hi pegarà espanya pels fets d’octubre és molt car.  Potser no aquesta setmana.  No li serà gens fàcil desprendre’s de l’estigma que ha cultivat avui. Contiunaran amagant-se darrera un plasma. Però la realitat és tossuda. El mínim consens necessari per a govern un país ha desaparegut. La desconnexió ja és definitiva. La internacionalització ja és total.

Visits: 0