D’un cap de setmana a Alacant (3/7)

Dissabte, 7 de juny de 2014

Matí

El gran torero Esplà
El gran torero Esplà

Ens hem reunit a la seu de la Universitat d’Alacant. Sempre que em trob amb escriptors que parlen d’escriptors me’n record de les ganes que tenc d’escriure. Ganes mentals, perquè de la potència a l’acte hi ha un bon tros.

També serveixen, aquestes trobades, per retreure’m la sensació de ser un impostor en el col·lectiu: qui més qui menys parla del darrer llibre que ha publicat i d’altres experiències típiques dels literats. Jo hi som de rebot. Abans d’acarar-nos a l’ordre, extensa, del dia, alguns dels presents hem tingut una breu conversa sobre l’article salat. C s’ha encarregat de recordar-nos que també el trobam en alguns cognoms valencians il·lustres, i ho ha exemplificat amb Esplà i, ai las, amb Zaplana. Si no vaig errat, un torero alacantí i un expresident valencià són mostres de la catalanitat d’un article que, senyors gonelles, també ajuda a definir el més precís dels mapes. C també ha esmentat Silla, la població a tocar de Sueca, tot i que sembla que, en aquest cas, la seva argumentació tenia més de literària que d’altra cosa. Sembla que no ens trobam davant d’un nom introduït per una migració mallorquina per fer referència a una zona de l’Albufera que, en inundar-se, deixava al mig una llenca de terra seca, s’illa. L’explicació va per un altre camí. Els habitants de Mallorca, en canvi, sí que són al darrere del català que es parla a Tàrbena i a la Vall de Gallinera. En les sessions que, a segon de batxillerat, vam dedicar a la variació lingüística, vaig mostrar un vídeo als alumnes en què gent de la vall explicava les característiques de la seva varietat, sense dir-los en cap moment d’on eren. Ningú no es va poder imaginar que aquella gent vivís al País Valencià. Sabien que al nord, al Principat, per la Costa Brava, es parla el salat, o que hi ha nombrosa toponímia principatina que ens recorda que durant alguns segles el de la essa va ser l’article principal de la llengua catalana. Així s’expliquen Collserola, Sant Joan Despí, Sant Climent Sescebes i molts més. És a dir, i açò els secessionistes si ho saben no els interessa que es conegui gaire, l’article salat és d’una catalanitat de pedra picada, no només una especificitat illenca sobre la qual bastir teories acientífiques i rupturistes, darrerament amb l’article i l’estàndard com a excuses. Quan aquest model de llengua és qüestionat, no només es testimonia l’existència d’un conflicte lingüístic, fenomen que els mitificadors del bilingüisme volen camuflar com a situació idíl·lica (tot donant per bona una situació de desequilibri). Qüestionar l’estàndard és una manera subtil d’atacar la unitat de la llengua, de debilitar-la encara més. El secessionisme 2.0, el de Foment Cultural o de la Fundació Jaume III per exemple, ha intentat renovar els arguments més bàrbars dels contraris a la unitat de la llengua catalana tot presentant-los amb una major subtilitat, però tot i la pell de xai és fàcil d’entreveure-hi la presència del llop a la mínima. Prest es deixen endur pels instints i es delaten.

Els gonelles són una font sense fi de disbarats
Els gonelles són una font sense fi de disbarats

A l’hora de dinar, hem fet els honors a un arròs de senyoret. Mentre durava la reunió no he pogut seguir el segon partit de fases. M’arriba, al telèfon de M un whatsapp amb el resultat: victòria fàcil contra el rival més dèbil del torneig. Tres de tres. Avui capvespre es juguen el títol contra el campió de Mallorca.

Share Button