Article publicat ahir a la nova secció “Menorca al vol” del diari Menorca
No per formar part de l’entramat ideològic dels nous governants ni pel fet ser una promesa electoral amb la qual van concórrer als darrers comicis, deixen de ser sorprenents les mesures que pretenen adoptar els qui ens regeixen en matèria lingüística i educativa. Dic sorprenents perquè, malgrat tot, fugen dels consensos dels actors implicats, de l’autoritat lingüísitca i educativa competent, de les sentències dictades i la legitimitat constitucional de l’actual sistema d’immersió lingüística, de les recomanacions i informes de la Comissió Europea del Multilingüisme i dels imperatius legals del mateix Estatut d’Autonomia, votat al Parlament per una gran majoria (també pel mateix PP), així com una Llei amb plena vigència, la de Normalització Língüística, i tota la normativa que se’n deriva, que no és poca.
Tot en orris. I açò es fa per una suposada convivència lingüística i el més que repetit fins a la sacietat bilingüisme, que la sociolingüística (no una matèria científica en clau catalana, com alguns pensen, sinó una disciplina científica universal que té els seus orígens al segle XIX) ens ha ensenyat a analitzar en clau crítica. La llengua és una de les matèries que, quan es mescla en política, més conflictiva és. Segurament, la llengua i la identitat són els temes més controvertits en política, i és perquè els sentiments de pertinença acaben prevalent, per molt que es parli de llibertat o d’igualtat de llengües, en molts dels judicis emesos en la matèria. Açò ens pot ajudar a entreveure la veritable motivació de les mesures que es pretenen introduir en matèria lingüística a la nostra societat, i en especial a l’administració i en el món de l’educació: una reespanyolització i castellanització de la societat.
Per què dic açò, tan arriscat i taxatiu, si el nou govern del que parla és de fer cas a la realitat social, de respectar el bilingüisme que existeix al carrer, i de respectar la llibertat dels pares? Ho dic perquè tots aquests arguments ja han estat rebatuts des de fa molts anys pels debats que hi va haver i els informes i estudis dels savis i de les autoritats acadèmiques competents a partir dels quals es va parir en el seu moment el sistema d’immersió lingüísitca a les nostres aules, un sistema que, no oblidem, estava consensuat políticament per tot l’arc parlamentari del moment, inclosos aquests mateixos que hi ha ara. El sistema continua essent una garantia de la convivència lingüística a ca nostra. Els principis bàsics sobre els quals es fonamentava la immersió lingüística són vàlids, i avui encara més que mai, quan s’ha demostrat que la llengua pròpia ha de ser llengua vehicular de l’educació, en un món cada vegada més divers i multicultural. Aquest sistema no ha impedit, sinó, més aviat al contrari, ha reforçat el coneixement de les dues llengües oficials del nostre territori. És més, si hi continua havent mancances és en la dificultat d’ús de part de la població que, tot i que escolaritzada en català, no el sap o no l’empra en cap circumstància. Aquests resultats i la conveniència de la implantació de l’actual sistema educatiu en català són avalats per múltiples instàncies. La presidenta de la comissió de Cultura i Educació de l’Eurocambra alertava, a principis d’aquest mes de setembre, que separar els estudiants castellanoparlants dels catalanoparlants seria separar el país. No oblidem que el Parlament Europeu va votar el 24 de març del 2009 l’informe ‘Multilingualism: an asset for Europe and a shared commitment’, que defineix el sistema d’immersió lingüística com l’eina més eficaç per promoure el multilingüisme. El text també s’oposava a reconèixer el dret dels pares a escollir la llengua d’escolarització dels seus fills, atès que, en determinades ocasions, pot anar en contra de la cohesió social. I manté que és vital salvaguardar el multilingüisme en els països i regions en què coexisteixen dues o més llengües oficials. La Comissió Europea també ha elogiat en reiterades ocasions el model d’immersió lingüística, proposant fins i tot estendre’l a altres països de la UE com a bona pràctica. En un ordre de coses semblant, el setembre del 2007, l’informe d’un grup d’experts encarregat per la Comissió apostava per difondre arreu dels Vint-i-set el know-how adquirit en els col·legis catalans (igual que a les Illes Balears), on s’han implantat des de fa dècades mètodes sofisticats d’immersió lingüística.
Açò si parlam d’instàncies europees, però com he comentat a principi de l’article, també hi ha poderosos arguments, científics i jurídics, que avalen el sistema. El mateix tribunal constitucional ha dictat sentència avalant el sistema d’immersió, creant jurisprudència en aquest sentit, en casos del País Valencià, Catalunya o les Illes Balears. El mateix Estatut d’Autonomia, text que suposadament ha de ser del màxim respecte per part dels parlamentaris i governants, defineix la llengua catalana com “pròpia de les Illes Balears, i la nostra cultura i tradicions són uns elements identificadors de la nostra societat i, en conseqüència, són elements vertebradors de la nostra identitat”. Així mateix, especifica que “normalitzar-la (la llengua) serà un objectiu dels poders públics de la comunitat autònoma”. Res més enfora de les voluntats del nou govern.
Certament, les coses han canviat. El plantejament pedagògic, sociolingüístic i de base continua més vigent que mai, però no així les filiacions del nou PP, més preocupat a acontentar els elements més reaccionaris de certs sectors i revifar la lluita de la llengua (perquè creu que un enfrontament social és bo per als seus interessos electorals), que procurar una bona qualitat a l’ensenyament tot escoltant les veus autoritzades i tot el col·lectiu implicat. El mateix Estatut d’Autonomia diu que “la institució oficial consultiva per a tot el que es refereix a la llengua catalana serà la Universitat de les Illes Balears”, i en canvi no se n’ha sentit parlar, d’aquest òrgan consultiu. Són preocupants les barbaritats dites en nom de la suposada llibertat, que presidents autonòmics o consellers no s’haurien de poder permetre. El mateix conseller Bosch, defensant les seves propostes en matèria lingüística a les escoles, afirma que no és tant important la possible constitucionalitat de la immersió lingüística (que reconeix) com la necessitat que hi hagi dues llengües vehiculars a les aules (!). Si s’analitza aquesta frase, és ben forta. Els mateixos que defensen la legalitat a tort i a dret quan els convé, consideren que és més important una necessitat creada per ells sense cap aval científic ni pedagògic, i sobretot antisocial. Haurem de veure què faran, ara, després que el Tribunal Superior de Justícia hagi dictat sentència a favor del decret del 2008, i que dóna per vàlid el fet que s’hagi d’exigir el català per accedir a la funció pública. També demanaran que es compleixin les normes? Només esper que el col·lectiu més implicats (mestres, universitat, grups culturals, pedagogs, sindicats…) no quedin amb els braços plegats davant tanta barbàrie cultural.
Visits: 0