Alzheimer Social

Portada del llibre

L’atzar, a les biblioteques, dóna sorpreses força agradables. Fa un mes vaig treure en préstec, entre d’altres, La biblioteca de noche, d’Alberto Manguel. El llibre, jo no el cercava, però era al prestatge d’obres sobre biblioteconomia, esperant-me, i no vaig poder-li dir que no. Del mateix autor, l’estiu passat ja havia llegit Una historia de la lectura, més que interessant. Ara, en tost del fet de llegir, Manguel es centra en les biblioteques, en els llibres i en els llocs on aquests s’agombolen.

Després d’uns primers capítols vacil·lants (trob prou exhibicionista i poc justificada la descripció que es fa de la biblioteca de l’autor), n’hi ha un d’antològic, “La biblioteca como isla”, que reflexiona sobre l’encaix de la lectura, els llibres i les biblioteques en açò que anomenam postmodernitat, és a dir, en el nostre món actual. Manguel ho fa a partir d’una paràfrasi de Robinson Crusoe, de Daniel Dafoe, obra en la qual el protagonista reconstrueix una civilització a partir d’un llibre, la Biblia. Tot molt del segle XVIII, per cert. Quan Manguel es refereix, però, al món actual, no sé si líquid o hipermodern, no pot evitar ser pessimista. “Si un visitante del pasado llegara hoy a nuestras ciudades civilizadas, uno de los aspectos que más podria sorprender a ese anciano Gulliver serían nuestros hábitos de lectura”. Aquí cita els grans centres comercials on es venen llibres, grans i bones biblioteques, llibres virtuals, grans lectors…, sense que tot açò doni com a resultat l’existència d’una societat lletrada.

El llibre hi és acceptat, però la clau de volta es troba en la concepció que es té de l’acte de llegir, entès com un entreteniment no productiu, ociós. La biblioteca ha deixat de ser un dipòsit de memòria i experiència (una entitat viva) sinó un magatzem. Les biblioteques ara són mediateques. Per a una cultura humanista, i aquí Manguel cita Walter Benjamin i Nicolau de Cusa, el passat, que pertany a tots, és la base del coneixement. Per açò, consignes com “Aquí no es cita”, del maig del 68, són totalment criticables. Citar és continuar un diàleg/conversa que va començar en el passat, és fer-lo present. Sense passat, idò, no hi ha coneixement. A dia d’avui, el model és tot el contrari. Amb internet ha desaparegut el passat (la tradició). Només interessa l’instant, el present constant, la velocitat. Segons Manguel, caminam cap a una societat sense història, sense paper, sense llibres. Els mots de Benjamin ajuden a fonamentar l’argumentació: “La humanidad, que en tiempos de Homero era objeto de contemplación por parte de los dioses del Olimpo, ahora está sola. Su alienación con respecto a sí misma ha llegado a tal punto que puede experimentar su propia destrución como un placer estético de primer orden”. Les paraules del filòsof germànic van néixer arran de l’auge del nazisme. Ara, segons Manguel, a l’alienació respecte de nosaltres mateixos, cal afegir-hi la que es dóna respecte de les nostres idees i el gaudi davant de la destrucció del nostre passat: “un observador futuro creerá que nuestras ideas nacieron, como Atenea de la frente de su padre, totalmente desarrolladas, sólo que, como nuestro vocabulario histórico habrá sido olvidado, esta imagen ya no significará nada”. Prou apocalíptic, tot plegat.

Sense passat, sense saber d’on venim, podem decidir on anar? Evidentment que sí, tot i que la manca de perspectiva farà que, a nivell individual i col·lectiu, acabem dissolts dins del magma global, amb la pèrdua de la identitat. Fins i tot, sense decidir, acabarem arribant a qualque banda. Dues preguntes més m’han sorgit de la lectura del text. Primera, hi ha espai per a una cultura de base humanística dins d’aquest context? Segona, com sobreviure com a poble dins d’aquest món de la desmemòria? Necessit, crec, conversar amb el passat a la recerca de respostes.

[Fulls de dietari, 4.07.2011]

Share Button

5 comentaris

  • Jordi Florit

    22 setembre, 2011

    El rerefons de l’article d’en Murgades prové d’una qüestió d’intramurs acadèmics, més burocràtics que ideològics; culturalment un i altre estan d’acord en el pinyol del tema. Amb tot, com a exalumne i deixeble d’en Llovet, en podria contar de bones i de dolentes, però pass.

    De tota la resta del debat, honestament, sóc incapaç de dir-ne res intel·ligent si no anem a uns pams grandiosos i que exigirien explicitar cadascun dels termes del debat. O sia, per exemple, difícilment perdrem memòria en l’època amb més capacitat per fixar-la. L’alfabetització com l’emmagatzemament d’informació mai no havia assolit les cotes presents. Per tant, potser el problema real és distingir-ne la rellevant de la renou, i alhora interpretar-la segons una visió o altra, totes elles interessades. En aquest sentit, potser cal aprendre a oblidar, o com l’hem oblidada.

    I pel que fa a la cultura humanística, abans diguem ben clar què li reclamam: valors ètics, estètics, o tots dos alhora, per exemple? Perquè llavors podrem diferenciar si el que volem emular o fer perviure són models de bellesa, exemples morals, ideologies de marbre o déus sense religió. Al cap i a la fi, no fotem!, ¿quina cultura provinent de la humanitat no és humanística? Potser qualsevol telenovel·la no participa dels valors i pautes de la tragèdia grega, grosso modo? Per què no xerram de la cultura humanística audiovisual, idò? …?

    Manguel, Llovet com G. Steiner i tantíssims altres han defensat una concepció lletrada i elitista de la cultura humanística, quan prou sabem que la nostra ha estat una cultura netament oral i analfabeta al llarg de segles i mil·lenis. I de ben segur que ells l’han defensada en tant que garants d’un poder d’interpretació i d’influència social que potser ara ha canviat de mans. No de contingut, sinó de contingent. El culte bíblic del llibre com a objecte cultual, i el seu perllongament com a mercaderia cultural fins esdevenir únicament mercaderia, potser ha arribat a la seva fi i torna lentament (açò és, decennis… Oi que encara es representa teatre, i que el videclip no ha matat la radiofórmula?) als taulells dels copistes medievals 2.0. Bé està. La Galàxia Gútemberg ha de passar el darrer full potser a favor d’un retorn a la cultura audiovisual, tal com els frontispicis grecs o els vitralls gòtics: la tv dels antics. I no passa res. O sí que passa, i noltros que ho veurem. I ho llegirem, esclar.

    En definitiva, que no ho aclarirem així com així. Potser els al·lots del Ramis ens ho podran respondre pròximament.

  • pau

    22 setembre, 2011

    A veure si trob aquest article dels marges. Necessit arguments per que ajudin a definir perquè l’argument d’en Jordi Llovet no em convenç

  • Ismael Pelegrí i Pons

    22 setembre, 2011

    Efectivament. El plany de Llovet és el que és (Murgades ho deixa més que clar al seu article als Marges. I Manguel, en certa manera, cau en aquesta mateixa postura. Així i tot, la pèrdua d’aquesta memòria és un fet i la necessitat d’una cultua humanística que s’hi adapti n’és un altre.

  • Jordi Florit

    20 setembre, 2011

    Idò, jo trob que aquesta és la cançó de l’enfadós: com més derrotisme i ploramiques, més moralista i reaccionari. Aquesta mena de planys són cíclics, per no dir perennes. Però tampoc no ho aclarirem ara ni aquí.

  • Pau

    18 setembre, 2011

    Una gran entrada, sense cap mena de dubtes de les millors que s’han escrit aquest any. Precisament aquest mes de setembre he llegit el llibre d’en Jordi LLovet “Adéu a la universitat”. té molts punts de contacte amb el que tu dius. L’argument que parla sobre la crisi de les humanitats l’entenc, m’agrada i el compartesc. Però quan em mir la meva biblioteca i veig els llibres de Briam Massumi i William Connolly i els post-estructuralistes francesos Foucault, Derrida, Deleuze i latour no sé perquè em convenç.jo a aquesta crisi de les humanitats no l’acab de veure en el món universitari anglosaxó que tan beu del post-estructuralime francès.

Els comentaris estan tancats.