Anglofília

Article publicat al Diario Menorca dia 8 de Juliol de 2011

De tots els pobles i exèrcits que han tirat àncores al port de Maó, l’imperi britànic és el que desperta més simpaties. L’anglofília dels menorquins i els seus gestors culturals és intensa. Ho hem pogut comprovar una vegada més amb els actes de celebració del 300 aniversari de la construcció de l’hospital de l’illa del Rei on es va descobrir un bust dedicat a l’almirall John Jennings en presència d’un representat de l’ambaixada britànica a Espanya. La celebració – que no ha tingut cap mena ressò al Regne Unit – va ocupar la primera plana de la premsa local.
dominacio britanica

La dominació Britànica ocupa un lloc central als llibres d’història de Menorca. Tot i que són pocs els anglesos que ens visiten atrets pel nostre passat colonial, el mite de la Menorca britànica s’ha demostrat especialment útil per articular una identitat turística pròpia. Ens agrada la nostra història, tanmateix som incapaços d’apropiar-nos-la críticament. Evitam tot el que podem les preguntes difícils i compromeses, sobretot les que tenen a veure amb el colonialisme i la identitat nacional. Els elements més obscurs de la història no ens pertanyen. Ens quedem amb els romanços de Lord Nelson, el gin i tot una caterfa d’edificis militars.
Les celebracions històriques haurien de servir per fer-nos preguntes sobre qui som i de on venim; per interrogar-nos sobre quina mena d’història celebram i feim present. Ens imaginam la història com tot allò que té a veure amb el passat quan la història és part de l’ara i de l’aquí. La seva reconstrucció depèn de les preguntes que ens feim en el present. Si una cosa m’agrada del Regne Unit és precisament la seva capacitat d’interrogar-se el passat, de fer-se preguntes difícils. Menorca necessita d’aquesta crítica post-colonial britànica – tan brillant com inoportuna.

El mite de la dominació britànica posa de manifest les múltiples connexions que conformen la identitat menorquina, unes connexions que sovint escapen la lògica nacional que caracteritza els discursos oficials. És per tant una història positiva que reconeix les múltiples corrents que s’entrellacen a la Mediterrània. Ara bé el nostre entusiasme per la dominació britànica s’oblida massa sovint del projecte colonial que justificà la dominació britànica – i també la francesa i l’espanyola. Menorca va ser una gaula més del projecte civilitzador britànic que situà Anglaterra com el paradigma de la modernitat, el progrés i la cultura. I és que el colonialisme no només és una empresa comercial, és també un projecte cultural que té per objectiu la submissió del món.

Enlloc de desemmascarar el mite de la dominació britànica, interioritzam la lògica colonial que contraposa el progrés cultural i econòmic del nord amb l’exuberància oriental i el retard econòmic del sud. El mite de la Menorca britànica celebra la missió civilitzadora d’occident tot situant Menorca dins un espai culturalment superior, més racional i europeu. Un bon exemple d’això són les vistes del Port de Maó que pengen a les parets de les nostres cases, tota una declaració d’intencions que serveix per apropar-nos a Londres i allunyar-nos d’Alger. La comparació amb Eivissa és reveladora. Mentre que les Pitiüses es convertien als anys 60 en la primera etapa del moviment hippy en el seu camí cap a la Índia, Menorca es definia com a radicalment Europea.

En els darrers anys el mite de la dominació britànica ha pres un viratge que no m’agrada. Es destaca cada vegada més els aspectes militars de la nostra història alhora que s’amaga la vitalitat literària de la Menorca del segle XVIII- el període menorquí de la literatura catalana. Ara que ja gairebé no queden militars, es fan més esforços que mai per preservar una memòria militarista de la història de Menorca. És potser un recordatori de la violència que rau a l’origen de les nacions modernes, del fet que som qui som no per voluntat pròpia sinó per dret de conquesta.

Quan veig els homenatges a almiralls anglesos amb figurants vestits d’època no puc deixar de pensar que ens assemblem cada vegada més a Gibraltar.

Share Button

Un comentari

  • Joan Carles

    21 juliol, 2011

    Aquí ningú diu res que no surti del folklorisme. L’important són les edificacions militars, els soldats vestits d’època, els bustos d’almiralls i totes aquestes coses. Els menorquins, quan apareixen, són vestits d’època, amb aquells capells i rebosillos. No ens en sortirem, així.

Els comentaris estan tancats.