De bancs i caixes

Qualcú ens pot explicar breument què està passant amb açò de les reconversions de caixes en bancs ? No estic entenent res, ni les raons oficials ni les extraoficials. En un moment em va semblar que deien que amb la nova llei obligarien a les caixes a tenir reserves de capital per valor d’un 8% dels actius. Vol dir que ara no tenen ni açò ? Sempre havia pensat que havien de tenir liquit per un 20% dels dipòsits. O ho entès malament ? En qualsevol cas, més enllà dels detalls tècnics, intueixo que la raó de fons és una altra. Agrairia a qualque xalandrier que hi entengui que hi posi un poc de llum

Share Button

7 comentaris

  • Geno

    21 febrer, 2011

    Al·lots Triodos Bank o similars és sa solució. banca ètica ja! Noltros ho tenim aquí i hi ha ben poques comisions per no dir cap, es fa per internet, i només inverteixen en coses de profit (s’única pega és que no fan préstecs a persones físiques i si vols un préstec per es cotxo o per sa casa has d’anar a un banc o caixa tradicional.

  • Pau

    2 febrer, 2011

    Jo ho trob que el capital té pàtria i llengua. Si no en tingués, Madrid seria un poblet, Londres no seria la capital finançera del món i caixa madrid no tindria accions d’Ibèria. Si no tingués pàtria n’Aznar no hauria mai desplaçat a l’oligarquia basca del pont de comendament del BBVA ni …. Un altre tema és que el capital usa la globalització al seu favor i mou els diners segons li convé.

  • Santiago Maspoch

    2 febrer, 2011

    Trob un problema a lo que diu en Pau: l’oligarquia no és ni madrilenya ni espanyola. El capital no té ni pàtria ni llengua.

  • àlex

    1 febrer, 2011

    Santi, i si el rincó el pots fer amb bitlletets d’euro millor, que mai se sap,…

  • Santi

    31 gener, 2011

    Moltes gràcies, al·lots, entre un i altre heu deixat claríssimes les raons tècniques i les no tant tècniques de tot plegat.

    Joder, un 2%, m’he quedat flipat. Açò vol dir que multipliquen per 50 el capital circulant. Jo fa temps que pens que hauria de fer un rincó davall d’una ratjola, vist el panorama.

  • àlex

    29 gener, 2011

    Santi,
    els arguments polítics crec que ja els ha repassat bastant bé en Pau. Pel què fa als arguments econòmics, el tema ve a ser més o manco així:
    Els organismes reguladors dels mercats financers ja fa temps que saben que deixar fer amb tota llibertat als bancs implica assumir un risc massa alt pel fet que -com va passat l’octubre de 2008 i segueix passant bastant avui- si peten bancs prou importants i no hi ha crèdit, la cosa econòmica es posa molt fotuda. Com que els banquers a nivell individual son dolents i avars i només cerquen pel seu propi bonus però tampoc són ases com per carregar-se la gallina dels ous d’or, han arribat a una espècie d’equilibri anomenat grup de Basilea (on sinó a Suïssa?) que es dedica a emetre recomanacions per la regulació dels bancs. Aquestes recomanacions són només açò, recomanacions, però solen ser molt escoltades pels reguladors de cada país (Reserva Federal, BCE, BCRA, etc,…). Fins no fa massa, el còrpus de recomanacions vigent era el conegut com Basilea II, que després de la crisi va quedar clar que s’havia de reformar. Una de les coses que defineix el comité de Basilea és una recomanació sobre el nivell de capital òptim per les institucions financeres per tal que siguin més o manco sòlides. En aquests moments, el consens sobre aquest ràtio de core capital segons sembla serà del 8% del balanç.
    Ara bé, aquest 8% de core capital és un càlcul que té en compte coses com, el nivell i tipus de deute que té concedit cada banc, quin és el seu nivell d’impagats (morosos), garanties sobre els préstecs (hipoteques, bons, accions, pisos embargats, efectiu,….). Què passa quan les garanties perden valor (perquè, me sap greu amics, les hipoteques, les accions, els bons i fins i tot -sacrilegi- el real state perden valor a vegades)? Doncs bàsicament que les entitats financeres que operen en mercats on els reguladors fan cas de Basilea hagin de sortir a reforçar el core capital. I açò ho poden fer bàsicament de dues maneres. La primera ésser prudents i no repartir tots els beneficis (aquest és el motiu pel qual, per exemple, la Caixa enguany només ha “repartit” 500 milions d’euros dels més de 1,300 que ha guanyat a través de la seva obra social). L’altra és demanar-lis als senoyrs accionistes que es rasquin la butxaca i ampliin capital. I aquí és on hi ha el vermell de l’ou. Com que les caixes no tenen accionistes, no hi ha ningú a qui demanar que per favor es rasqui les butxaques (que és el que per exemple ja fa dos anys que fan com a locus en Botin, González, Oliu i companyia). Com que sembla prou clar que en els propers anys no hi haurà massa beneficis per no repartir i reforçar el core capital per part de les caixes, el model (des d’un punt de vista d’equilibri fianancer) és difícil de mantenir en la major part de les caixes després d’anys de menar gran en el finançament immobiliari.
    Un efecte col.lateral de tot açò és que les caixes que estan en situació més delicada no tenen accés de cap tipus als mercats interbancaris que és on els grans bancs van a cercar fons a curt termini per finançar-se i per tant no tenen més remei que captar recursos via dipòsits al 3% que després converteixen en hipoteques al 1,75% i que a més tenen un 3% de probabilitats de no cobrar. Com us podeu imaginar, el model és insostenible a llarg termini.
    Així idò, a la llarga, hi ha poques alternatives més que convertir-se en bancs, trobar accionistes que hi arrisquin els doblers i que en uns quants casos a acabin fent fallida. I tot per pagar la ressaca d’un gat monumental. On per cert també hi han participat els bancs. I si no demanu-li als accionistes de -per exemple- el Sabadell (en Lara entre ells) que ja fa uns quants anys que hi venen perdent fins al moble de les enciclopèdies.
    I clar, aprofitant que ja hi som, els primers a fer el pa han estat els mestres de “la Caixa”, que sense que fes falta han fet la jugada mestre per esdevenir de iure allò que ja són de facto: el tercer banc d’Ibèria i el quinzè d’Europa.

    Ah i per cert,la resposta al què demanes de quin % han de mantenir líquid els bancs es diu coeficient de caixa i és ara mateix a la zona euro del 2% del total dels dipòsits http://www.ecb.int/mopo/implement/mr/html/calc.en.html#res
    El 20% no el tenim ni a l’Argentina ni a Veneçuela ni a cap altre dels campions mundials en caos bancaris. Però clar, ni tu ni jo ni cap dels xalandriers se li ha passat mai pel cap anar a trreure tots els doblers del banc, no?… o si?

  • Pau

    28 gener, 2011

    JO diria que estan passant quatre coses (i l’ordre importa):

    1) Una batalla política entre estat i autonomies. L’estat té la competència sobre el bancs i les autonomies sobre les caixes. És segurament la competència més important que tenen i sobretot un element clau en la política de desenvolupament “regional”. I com que el pissuerga passa per valladolid ….

    2) Una batalla entre bancs i caixes. Els dos grans bancs fa estona que es volen desempallegar de les caixes. Les veuen com a competència deslleial. El seu objectiu és que només quedin 4 o 5 bancs. L’objectiu de l’oligarquia espanyola amb les caixes és repetir l’operació que va fer Aznar amb el BBVA, fusionar fusionar i quan ja està fusionat fotra una cossa a l’oligarquia basca del poder i traslladar el banc a Madrid. Això ja ha passat a València. L’oligarquia madrilenya s’ha quedat amb els diners dels valencians. I això pot afectar el seu creixement per dècades.

    3) hi ha molts voltors internacionals que es volen quedar amb les caixes a preu de saldo (la privatització de les caixes britàniques fa 10 o 15 anys va acabar així). Aquests voltors cal afegir-hi a l’establisment econòmic (financional times,…)que no tolera que els bancs no tenguin accionistes, cal que es sotmetin a les regles del mercat en diuen. El problema és que moltes caixes necessiten demanar diners als mercats financers i aquests no els en donen. He arribat a la conclusió que l’estructura de les caixes sobretot si tenen un cert tamany no està preparada per fer front a aquest aspecte.

    4 – I finalment el problema de les caixes és la seva exposició immobiliària. El problema no és tant l’exposició a particulars que no paguen sinó a especuladors i grans constructores, és a dir el finançament de promocions. Això és així sobretot amb les mitjanes que volien ser com la caixa (cajamadrid, CAM, BAncaja….). No totes estan igual. Tant la caixa com Colonya tenen una morositat menor que els bancs i un capital més elevat (Colonya té un core capital proper a 11%). http://www.diariodemallorca.es/mallorca/2011/01/26/caixa-colonya-unica-resistira-hacerse-banco/639783.html
    Per cert les reserves de capital obligatòries fins ara eren del 6%.

    Espanya, l’oligarquia ha guanyat o gairebé la batalla. No ha pogut amb la caixa ni amb colonya ni amb la Kutxa però s’enduran totes les altres (el més dramàtic a valència). Però i la postguerra? quin serà el paisatge després de la batalla? Les caixes complien dues funcions molt però molt importants. La primera era la del desenvolupament “regional”. Tenir una institució financera pròpia és bàsic per a qualsevol economia. La segona era la distribució de productes financers a les classes baixes. Les caixes van sorgir al segle 19 per fer front a la usura. En aquest aspecte sóc molt pessimista. A Anglaterra – que no hi ha caixes – aquestes pràctiques semi-legals estan molt esteses. Si una persona amb pocs recursos vol comprar una tele, té sempre l’opció de demanar un crèdit a través de la botiga a uns interessos astronòmics (40% per exemple). S’ha donat molts casos de gent que té problemes per pagar i el deute en pocs mesos es multiplica per 4 o per 5. A ca meva li diríem un robatori.

    Et recoman aquest article d’El País
    http://www.elpais.com/articulo/opinion/Cajas/desamortizacion/siglo/XXI/elpepiopi/20110126elpepiopi_5/Tes

Els comentaris estan tancats.