M’estic tornant lliberal. I tu ?

Ara fa un estona m’ho demanava al twitter. Cada vegada m’estic tornant més lliberal (econòmicament xerrant) i més anarquista (políticament xerrant). Trob que és coherent, de fet. I és que el desencant va creixent, desencant amb moltes de les coses que havia cregut altra temps. Em sembla estar vivint una segona adol·lescència, on et qüestiones totes les creences anteriors. Som l’únic al que li passa açò, o hi ha més xalandriers en situació similar ?

I és que he constatat que la ètica no pot ser una qüestió de fè, i així he vist com absolutament tots els dirigents que comencen amb bones intencions acaben volent salvar la cadira o fugint del partit. I també he constatat com la bona voluntat no té res a veure amb la bona gestió, i així veig continuament com volen milions i milions de doblers públics en asades. També veig ara de primera mà la quantitat brutal d’impostos sobre el treball que existeixen (i que la gran majoria de la gent desconeix), i el que costa guanyar-se la nòmina cada mes quan no vius dels impostos dels altres.

Suma-li la crisi, i arribem a un punt on pens que ens hem de qüestionar moltes coses, com açò que exposava en Pau del model universitari o el que exposava l’altra dia n’Alex del sistema de subvenció de vols (que són dues puntes d’un iceberg molt gros). No des del dogma lliberal, com fan al FMI. Evidentment la solució més lliberal no és sempre la més bona, basti com a exemple el sistema sanitari ianqui. De fet de vegades pot ser desastrosa. Però en molts àmbits una solució més lliberal vol dir una solució més òptima, amb menys decisions polítiques pel mig, més bona i més barata globalment. Com diuen els economistes, es tracta de trobar el conjunt d’incentius adequat per a cada situació. Sona utòpic, però si es prenguessin més decisions amb un estudi econòmic adjunt i menys basades en dogmes i creences, un altre gall ens cantaria.

Amb els temps que venen, més val que comencem a cercar l’eficiència de tot plegat, perquè anam descobrint que no sóm tant rics com ens pensàvem, i que s’ha acabat la festa.

Share Button

21 comentaris

  • Sal

    28 octubre, 2010

    Ja que l’anterior vídeo us va agradar, ara un poquet de màgia.
    http://vimeo.com/15248048
    Salut i feina per a tothom

  • Joel

    27 octubre, 2010

    De res, Santi! Jo t’agraesc a tu plantejar desacomplexadament temes i inquietuds com aquest.
    Àlex, raó tens!
    Aprofit per recomenar EL LIBERALISMO EUROPEO de Harold Joseph Laski (FCE), que Bernat Muniesa ens citava com un bon assaig per saber de tota aquesta història.

  • àlex

    25 octubre, 2010

    Joel, per no ser liberal, déu n’hi do.
    Pau: en economia, Keynes s’intrepreta i usa igual de malament que el liberalisme o neoliberalisme de l’escola de Chicago. El problema de fons, crec, és que el bot entre l’espai de discussió teòric de la macroeconomia i la realitat política, és massa abismal.
    Santi: la paraula liberal, que és -potser i junt amb Déu- el mot més polisèmic que conec. A vam si entre tan de lingüísta i historiador que roda per xalandria qualcú ens dóna llum sobre l’arrel etimològica del terme en qüestió.

  • Santi

    25 octubre, 2010

    Moltes gràcies pel teu comentari, Joel, començava a pensar que no m’havia explicat bé. Veig que tu almenys ho has entès a la perfecció, i que en certs àmbits comences a pensar com jo. Almanco no sóm l’únic 🙂
    Tal vegada liberal és una paraula massa forta i amb connotacions molt xungues, i per açò tothom s’ha posat a la defensiva. Deixem-ho en què en molts àmbits m’agradaria veure polítiques més liberals que les actuals (i com tu bé dius, més democràtiques i més justes)

  • Joel

    24 octubre, 2010

    Jo no m’estic fent liberal però crec, Santi (i d’altres), que t’entenc. Potser si en el nostre àmbit polític d’estat algú fes polítiques liberals, no faria falta demanar liberalisme. El liberalisme econòmic té a nivell polític la correspondència amb la democràcia, sense un no és possible l’altre. Però Espanya és diferent i, com molt bé diu en Pau, la democràcia aquí és més jove que noltros! I el liberalisme, afegiria jo, encara està en la fase de la pubertat: acné, pujades i davallades hormonals constants i pèls per aquí i per allà.
    Pens que amb açò que acordam anomenar crisi s’està perdent molt de temps en determinar culpables/responsables perquè a)no podrem condemnar-los a res, b)no hi ha res més a fer? i, sobretot, c)la culpa sempre és dels altres? Més encara, aquests altres són els de sempre, banquers, capellans, grans empresaris. No hem de dir res mai dels assalariats del sector, per exemple, electricista, ni dels esportistes, ni dels jubilats, ni dels aturats (qui troba feina si cobra per no fer-ne?, punyeta!: sort que he dit que no m’estic tornant liberal). Tothom que conec que ha firmat una hipoteca 1)l’ha firmada perquè ha volgut, 2)molts i moltes m’han dit que llogar és tirar doblers (donar-los al Santander o a la Caixa es veu que no, que quan els dónes a aquests és diu inversió), 3)molts també m’han dit que és la única manera de TENIR un lloc per viure. Les hipoteques i la seva vinculació amb els bancs se sol presentar com l’inici de tot plegat, però cap banc signa cap hipoteca tot sol, fan falta clients, és a dir, gent que s’ho cregui i damunt d’un paper signi per un bé material que deixarà de pagar quan es jubili, si hi arriba i si arribant-hi li deixen.
    En aquest sud mediterrani sort en tenim diria de l’estructura familiar que és una xarxa amb forats desiguals però que sovint donar pa, aigua i un llit a qui li falla la sort. Quan el que falla no és la sort sinó el caradurisme sociològic que veu malament que es deixin de desgravar fiscalment els crèdits hipotecaris (els que llogam/tiram els doblers hem de pagar impostos per ajudar a pagar la compra a un altre???) pens que la crisi no és prou crítica.

  • Quique

    23 octubre, 2010

    Ei, perdonau que n’hi posi, però hi ha un parell de coses que s’han dit, sobretot as comentaris, que no m’acaben de fer.
    Sa primera és aquesta idea que tots som responsables per haver volgut viure per damunt de ses nostres possibilitats. No hi estic d’acord perquè no és pot tirar cap una responsabilitat individual (de cadascú) quan es “sistema” t’empenyia (i encara t’empeny) directament a endeutar-te. Com a exemple, durant es darrers anys (actualment jo no ho sé) era molt més fàcil que es banc o caixa et donessin un tarja de crèdit que no pas una de dèbit. Tot et tirava cap a viure a crèdit. Segurament tenc una visió antiquada de ses coses però crec que sí hi ha classes socials o econòmiques més responsables que d’altres en aquesta crisi.
    Sa segona segona és aquest menyspreu a sa classe política actual enfront de ses classes polítiques anteriors (Thatcher vs Cameron ó González vs Zapatero). Crec que mos esteim deixant influenciar massa pes mitjans de comunicació que són liderats per gent que comparteix generació amb els Thatcher i González (i per tant, menystenen polítics de generacions més joves). No estic dient que aquests polítics d’ara siguin més bons que els anteriors, dic que els anteriors van ser igual de dolents. M’agradaria veure helmut kohl (podriem dir que el lider en carisma dels polítics de la anterior generació) bregant ara amb una societat molt més complexe, amb uns mitjans de comunicació que fan una feina molt barroera (fins i tot diria que “marrullera”) per destrossar qualsevol polític. En Joan té molta raó quan diu que ser polític actualment és molt més complexe. Supós que açò lliga bastant amb els discursos sobre diferents generacions i relleus generacionals mal fets.
    Sa tercera qüestió és, aprofitant es video, recordar que durant ses darreres dècades sa economia especulativa ho ha tingut tot a favor per desbancar s’economia productiva. I açò en bona part és responsabilitats d’estats que no han sabut-volgut-pogut limitar es efectes de s’especulació. és tan simple com veure que entre es 80 i 90% des recursos públics venen de carregar amb impostos ses rendes de treball i es consum i no de carregar ses rendes financeres. un parell d’articles que ho expliquen millor que jo:
    http://www.vnavarro.org/?p=4661
    http://www.elpais.com/articulo/opinion/pozo/perro/pulgas/elpepuopi/20100520elpepiopi_10/Tes
    Per cert, sa dinàmica de no frenar si no afavorir s’economia especulativa va accelerar-se amb es polítics de sa generació anterior.
    Personalment, jo no som tan pessimista per pensar que “sa festa s’ha acabat” referint-me a s’estat del benestar (sí que s’ha acabat pel que fa a nivells de consumisme i deute), crec que hi ha marge. Una altre cosa seria sa correlació de forces per fer valer aquest marge.

  • borja

    23 octubre, 2010

    Molt bo el vídeo. A açò me referia, com és que tots vam córrer a salvar bancs i ara ningú no surt a defensar les famílies que es queden sense llar.
    D’acord que una mica de responsabilitat sí que la tenim tots, però hauriem de veure qui s’està enriquint tant en aquests darrers anys, i com és que ho esteim permetent.

  • Pau

    22 octubre, 2010

    Divendres passat vaig anar al cinema i patapam surt un anunci de la universitat de sunderland on surt un company meu (I jo que anava al cinema per fugir de la feina). Avui (cruixit de tanta feina) obr xalandria i em trob un video d’un dels geògraf més famosos que hi ha. Un dels grans marxistes que queden. Bromes apart es un gust veure que tambe arriba a les pagines de xalndria. és un video excel·lent.

  • Santi

    22 octubre, 2010

    Sal, magnífic el vídeo. Gràcies. Em pensava que al final donaria qualque alternativa, però 🙁

  • Sal

    22 octubre, 2010

    Com no canviem de manera de pensar…
    http://www.youtube.com/watch?v=bTnksYsq2yo

  • Santi

    22 octubre, 2010

    Et falta una passa al teu raonament, Pau. Independentment de que el deute s’hagi emprat bé o no, i en el moment que feia falta o no (que com bé dius al mig d’una bombolla immobiliària no feia cap falta), el problema, el GREU problema actual, és que el model keynessià ha tocat sostre. El deute global (sumant persones, administracions i empreses) és tant gran, TANT, que ja ningú concedeix més crèdits, perquè les probabilitats de que es retornin són mínimes. Sempre hi haurà petites excepcions, clar, estem parlant en termes macro.
    De fet algun dia s’havia d’acabar, clar. Si jo demano una hipoteca de 100.000 euros, l’any seguent de 200.000, el tercer any 500.000 i el quart 1.000.000, arribarà un moment en que em diran: “no senyor, vostè això no ho podrà tornar en la vida, no n’hi concedim més”
    I així està la cosa, amb el crèdit limitat, no hi ha Keynes possible. Si tens una solució diga-la ben fort

  • Pau

    22 octubre, 2010

    Molt d’acord amb que hi sucat tothom. Aquí hi ha l’element que crea més confusió. En certa manera és aquí on volia anar a parar. Sí limitam les culpes a una classe (per molt malament que ho hagi fet) no entendrem res.

    Després de veure el que està passant a Anglaterra, em continua agradat més keynes que Thatcher. Ara per mi el problema és que keynes s’interpreta i s’usa molt malament. Per exemple no té res de keynesià invertir en infrastructures més que ningú just en el moment que hi ha una especulació immobiliària més forta tal com va fer espanya. Ens hauríem de demanar no tant si ens hem endeutat massa o massa poc. Sinó per el motiu del deute. Tampoc crec que sigui una qüestió de si l’estat és massa gros o massa petit sinó que és que fa l’estat. No és el mateix endeutar-se 100 milions per comprar en messi (que t’en donarà 200) que per comprar es tòtila de torn que estarà lessionat tota la temporada

  • Santi

    22 octubre, 2010

    Borja: la crisi l’ha provocada sobretot el sistema financer, però hi ha sucat tothom. S’ha crescut massa ràpid massa temps i s’ha desfermat l’eufòria. Si els governs haguessin tingut pebrots de moderar-ho, segurament haguessin tingut bonança uns quants anys més (tot i que la crisi hagués acabat arribant igual)
    Però quasi tothom ha entrat en l’espiral eufòrica, els governs gastant a mans plenes i descuidant la gestió, els treballadors endeutant-se molt més del compte, els bancs regalant crèdits a tort i a dret, els bancs centrals mantenint els tipus d’interés per terra … vull dir, que un lampista demani una hipoteca de 2500 euros/mes i li donin, és tant culpa seva com del banc. El que fa molta molta ràbia és que al banc li haguem salvat el cul entre tots i al lampista no. En un sistema lliberal el banc s’hagués enfonsat conseqüència de les seves males decisions.
    Totalment d’acord amb la reflexió sobre la classe política

    Isma: no entenc la diferència (tret de la context històric)

  • isma

    21 octubre, 2010

    Potser estem confonent liberalisme amb neoliberalisme?

  • borja

    21 octubre, 2010

    No entenc que els que van provocar la crisi son els que en sortiran més perjudicats, els que reben més subsidis. T’estas referint als bancs???
    Perque aquesta crisi l’han causada els bancs i el govern amb la seva mala gestió, no? O l’han causada els treballadors que ara es quedaran sense atur, o els funcionaris de UK que ara fotran as carrer?
    O en sortiran perjudicats es polítics? Saps quants ex-ministres i ex-consellers que segueixen i seguiran cobrant i vivint “del bote” tota la vida? I vinga fer remodelacions de governs i vinga a llogar alts càrrecs i càrrecs de confiança!!! Bona feina estan fent es polítics perque no els votem mai més.

  • Pau

    20 octubre, 2010

    Joan

    M’agrada això que dius que “la política és encara més difícil”. Ser polític avui és més difícil que mai i més mal vist que mai. Navegar contra corrent no és fàcil i no és agraït. Però és més necessari que mai.

    També m’agrada el que dius sobre els causants de la crisi. Al final del dia els qui han sortit pitjor parat són els que van causar la crisi, que per cert són els que reben més subsidi de tots. El liberalisme també hauria d’arribar a ells

    Santi

    A mi tampoc em satisfà el sistema de partits actuals. Però és la realitat i veig 0 possibilitats de canviar-lo. El PSOE i el PP no ho permetran mai (quan es va instaurar la democràcia és van crear una sèrie de “sistemes de seguretat” perquè la cosa estés controlada. Un és el sistema de partits que permet a l’èlit designar els candidats, l’altre és el sistema provincial que permet marginar als partits que no podran mai aconseguir diputats en 35 de les 50 províncies). El que és segur que encara que no hi estiguin d’acord la dreta i el feixisme se n’aprofitarà al màxim d’aquest sistema. Em sembla que els demòcrates hauríem de fer el mateix.

    Per altra banda em sembla que et quedes curt en dir que el problema és el sistema de partits. El problema és que Espanya mai ha estat un estat democràtic (la democràcia és més jove que nosaltres), que té estructures molt poc democràtiques (per exemple AENA), una cultura democràtica nul·la (la prohibició de partits polítics és acceptada amb normalitat). I per rematar-ho l’estat té la paella pel mànec i no permet respirir. Un exemple el govern balear té les competències d’educació i sanitat. Nosaltres votam aquesta institució ara bé podem amb el nostre vot decidir una major inversió en educació i sanitat. La resposta és no. No podem perquè això ve decidit de madrid i és més difícil de canviar que enviar un home a la lluna. En un context així les autonomies esdevenen o bé un altaveu de protesta o bé un sistema per tenir contents les èlits locals perquè la gent et continui votant. Ja ho va dir lampedusa “Que tot canvii perquè no canvii res” I a la que hi ha una crisi com la d’ara, la gent es sent desencantada i s’inclina cada vegada més per un retorn a l’odre i la normalitat i això que vol dir….

    Encara un altre punt, tot i la mediocritat en la seva gestió l’afebliment dels ajuntaments, les caixes d’estalvi i les autonomies és una molt mala notícia per el creixement econòmic. Si una cosa han aconseguit ha estat la de promoure l’economia (el PTI és un bon exemple)

  • Santi

    20 octubre, 2010

    Pau, ja estem entrant en disputes entre partits (discutint quin es menys corrupte, je, je), quan és el sistema de partits, el sistema electoral espanyol, el que fa aigues de per tot. Aquesta és una de les meves queixes inicials

    Joan Carles, por em fa aquesta contundent intervenció política, veient els resultats de les actuacions que es fan des de la política, aquesta és una altra de les meves queixes inicials. Na Tatcher li dona mil voltes al Zapatero i al Rajoy, d’açò no en tenc cap dubte. I el González, i en Pujol, i en Fraga … altra cosa és que estem d’acord amb el que pensàven o no.

    Però nivell polític a banda, si anem a l’engròs la crisi que estem vivint és de molta calada. L’iniciativa privada no crearà mai un estat del benestar, això és evident, però és que l’estat del benestar està mal ferit, boni mort. No per voluntat de ningú, sinó per qüestió de nombres. El sistema econòmic s’està esgotant: la piràmide poblacional ja no sembla una piràmide, el recurs d’endeutar la gent i les institucions per seguir creixent també s’ha esgotat. Què ens queda ? Deixar de créixer, és ver ? Però hi ha un problema, la immensa majoria de la gent treballa al sector serveis, i si no creixem ens acollonim, deixam de gastar (en serveis, perquè menjar i vestir-se és el primer), i cada vegada hi haurà més gent a l’atur, amb la qual cosa seguirà baixant el consum de serveis, l’estat recauda menys i gasta més … mala peça al teler, la cosa no s’aguanta

    Poc ens ho pensàvem, però hem viscut els 30 anys de major benestar de la història, ara vindrà costa avall una temporada llarga. Segurament seran ja els nostres fills els que vegin rodar un sistema econòmic millor que el capitalista.

  • Joan Carles

    19 octubre, 2010

    Jo no crec que sigui de liberalisme que estiguem parlant. La crisi té una cosa i és que posa moltes misèries en evidència. I hi estic d’acord, s’han de canviar moltes coses. Però també mostra que qui l’ha provocada és un model basat en el fet que el capitalisme tenia totes les eines al seu abast per fer i desfer sense gaires intervencions. O és que ens n’hem d’oblidar de na Tatcher i en Reagan? És que són més bons polítics que els d’avui? Els cicles econòmics sabem que són llargs, i imagín que part de culpa deuen tenir aquella generació que marcaren l’actual funcionament de les institucions monetàries, i també la manera de funcionar de molts estats occidentals, almenys els més influents. Si bé algunes de les polítiques que aquí anomenam liberals farien falta a Menorca, no pensem que açò és en favor de la dissolució de les administracions o la no intervenció d’aquestes. Només que la política és encara més difícil, perquè per instaurar un model “liberal”, és a dir, d’autoregulació dels mercats i fiant d’una suposada iniciativa privada que crearà un estat del benestar per consciència social fa falta una gran intervenció política, amb molta més habilitat i fermesa, imaginació i preparació. Induir i influir en les decisions, exercint un control necessari de tota l’activitat privada.

  • Pau

    19 octubre, 2010

    En el teu comentari hi ha una mica allò de “el ladron piensa que todos són de su condición”. Em sembla que és important diferenciar entre una cosa (sector negocis ) de l’altra (programa polític) i encara d’una altre (capacitat de les institucions de canviar alguna cosa). Sí CIU ha sobreviscut la travessia en el desert ha estat perquè té un programa més sòlid del que la gent es pensa. Els mitjans de comunicació són tan simplistes que esdevé impossible veure el bosc. Tot es redueix a esquerres i dretes, bons i dolents. I em sembla que en aquest cas no va per aquí. Mira sinó que diu el PSC i que diu CIU. El PSC només parla que tirar doblers a tord i a dret (més infrastructures, i ara un salari formació als joves que ni estudien ni treballen) mentre que CIU està parlant de economia productiva, racionalitat pressupostària. I per cert avui per avui és molt corrupte el món municipal del PSC que de CiU. Jo sí que crec que la independència milloraria molt les coses. Perquè en Matas va arribar a president? Perquè n’Aznar ho va voler, no perquè l’eleguís el partit a Balears. Moltes de les trames de corrupció són possibles gràcies als favors de madrid. Quina és la instució més fosca de Menorca? a) autoritat portuària b)aena. El consell és una mica cutre però és democràtic i fa possible coses com el PTI, qui controla aena? ningú

  • Santi

    19 octubre, 2010

    Jo crec que una cosa no treu l’altra, Pau. L’expoli fiscal és un realitat, però la situació a les àrees receptores d’aquests excedents no és millor que la d’aquí. CIU és més lliberal que PP i PSOE, certament, però té muntades a Barcelona trames similars a les que aquells tenen a Madrid, i els mouen els mateixos interessos (tot i que d’empreses diferents). Vaja, que si fossim independents no crec que la cosa canviés gaire a mig termini

    Estic d’acord amb que la reducció de la despesa de per tot és un disbarat. És més del que deia abans: aplicació d’un dogma sense pensar, en aquest cas el lliberal Per desgràcia és el que estan fent la majoria de governs a correcuita, en tost de reduïr totalment moltes despeses absurdes i mantenir-ne o augmentar-ne d’altres. És completament absurt p.e. disminuir ara la inversió en I+D després d’haver abocat tonelades de milions fent siquies als carrers de tota Espanya, per allargar 3 anys una sector que no podia mantenir-se mai del món al mateix ritme.

    En qualsevol cas, les xifres d’atur que ha provocat el corporativisme estatal espanyol no les superarà ningú.

  • Pau

    19 octubre, 2010

    No tenc cap mena de dubte que una mica de liberalisme econòmic ben entès no li faria cap mal a Menorca. L’estat espanyol és molt poc liberal i molt corporatiu. De fet només hi ha un partit que es pugui homologar com liberal i aquest és CIU (quin partit va abolir la mili? quin partit ha defensat sempre una millor fiscalitat cap a la petita empresa? quin altre partit important respon als interessos del teixit productiu?). El PP i el PSOE són partits que responen bàsicament als interessos corporatius de l’estat. Estan ocupats de dalt a baix per alts funcionaris (quina era la professió d’aznar, Rajoy i Zapatero?) i estan molt intimament lligats als interessos de les grans empreses, Santander, El corte Inglès… . No és estrany que sempre defensin el mateix més estat (espanyol) que sempre juga a favor de l’èlit política i econòmica de Madrid.

    El problema que tenen és que tot això s’aguanta amb els impostos damunt les classes mitges treballadors i sobretot amb un espoli fiscal increïble damunt catalunya, les Illes Balears i el País Valencià – que són les zones més dinàmiques. Perquè moltes de les discussions sobre mala gestió en el fons són l’expressió de dificultats pressupostàries. Jo crec que la qüestió no és tant que els polítics tenen mala fe (que alguns sí) sinó que no tenen recursos per complaure les seves promeses (i no tenen voluntat o força per afrontar-se al problema de veritat que és Espanya). Com es pot millorar la sanitat sense diners? Quan pagues tants d’impostos i reps tan poc a canvi…. uns es fan liberals i altres es fan independentistes. Però en el fons és el mateix.

    Jo no sé si sóc liberal. Demà s’anuncia la retallada més gran de la despesa pública des de la segona guerra mundial. S’estima que fins a 1 milió de persones perdran la feina. La justificació és de caire liberal. Certament aquest liberalisme que posa un milió de persones a l’atur no m’agrada

Els comentaris estan tancats.