Més cine

Molt breu,

ahir vaig tenir s’oportunitat de veure Volver de Almodovar. Em va semblar senzillament patètica, em vaig quedar fins el final per que simplement no m’ho creia. A algú de voltros, amb més i millor sensibilitat que sa meva (que no és gens difícil, sa meva germana, i d’açò en sap un troç, diu que estic a punt de l’autisme) li ha agradat? me la podeu explicar? No sé si és qüestió de cultures i que sa meva no hi arriba, potser és que Castella és molt més enfora del que em pensava i per açò no som capaç d’entendre res. Però alhora aquesta peli ha rebut quantitat de premis tant a Europa com a USA. Pau, tu des de les british i el teu esperit sociològic què ens pots dir (en una pàgina) del cas Almodovar al món?

Recoman Infiltrados, en Joel i jo la vam veure a Barcelona just abans del gran concert de S’albaida a Cerdanyola, i vam xalar. Scorsese en plenes facultats, Jack Nicholson magnífic, un guió rodó, hi ha acció, intriga, és entretinguda, divertida, i amb unes frases per a no oblidar. Per cert, és un remake d’una producció de Honk Kong traduïda al cast. Juego sucio dirigida per Wai Keung Lau. Després de veure aquesta primera versió Infiltrados, sense deixar de ser molt bona, perd un poc de mèrit, en canvi per la seva banda Scorsese en surt reforçat, el seu toc és de mestre.

Salut a tothom.

Dijous vaig a veure Babel, alguns de voltros la vau recomanar. Ja en xerrarem, si és com 21 gramos o Amores perros m’agradarà.

Share Button

10 comentaris

  • Borja

    5 març, 2007

    Jo m’anim, tot i que no l’he vista, però sí ho ha fet na Núria i un bon amic que me la va comentar.
    A na Núria no li va acabar d’agradar, sobretot es tros del Japó. Diu que no hi passa ben bé res, que no té connexió amb sa resta de sa pel·lícula.
    A n’en Víctor ses pelis no li agraden si no li entren, i no es va creure el principi, quan estan per ses muntanyes del Marroc, i ningú duu telèfon mòbil i es consulat americà tarda nosequantes hores a fer acte d’aparició.
    Tenc ganes de veure-la i no me la perdré. A vam si me fa canviar d’opinió.

  • Joel

    28 febrer, 2007

    De la discrepància sempre s’aprèn. En Fonsu domina com pocs el tema amplíssim de la percepció. Jo li deia que veia esterotips en els personatges que planteja Babel i ell contraresta explicant que els “estereotips depenen més dels ulls que miren que del que en la peli s’ens mostra, depenen més del que creiem o suposam”, i que “només som capaços de veure allò que en certa manera ja sabem, allò absolutament nou ens passa desapercebut per definició, és en aquest sentit que potser veiem només allò que reconeixem i que per tant jutgem com a estereotip”. És molt didàctic i clar, el que és complex és el tema potser. No pens, company, que “allò absolutament nou ens passa desapercebut per definició”. Pens que tot dependrà de qui observa o mira, de l’aparell crític amb què ho fa, de les ganes que hi posa, de la seva predisposició… Davant de la majoria de pelis que fan a la tele o al cine un vol passar l’estona i riure o plorar una estoneta a les fosques. Davant algunes creacions, que tenen determinades pretensions i intencions (i aquí hauríem de veure si són atorgades des de fora o des de dins, i si en el cas de ser des de fora són desmentides o matisades des de dins) l’anàlisi crític n’ha de ser, pens jo, conseqüència lògica. I Babel vol ser molt més que les històries que entrellaça (per cert, pens que versemblantment) i de moment pens -tot i que avisat per l’amic que veim allò que volem veure, i que les coses no són el que semblen- que fa trampes, que no és honesta i clara.
    Pens, ho torn a escriure, que la discrepància és profitosa. Ningú més s’hi anima?

  • Fons

    27 febrer, 2007

    Amb una Moritz ben freda davant seria molt millor, cert.
    Per jo Babel és una obra mestra tant en la forma i el contingut (si és que es poden separar) per vàries raons. En quant la forma i és el que més vaig comentar fa uns dies és sublim, música, fotografia, muntatge, i no sé si vaig dir res sobre els enquadraments i la composició de les imatges que surten. Diuen molt i molt, parlen per sí mateixes. En aquest sentit Babel perfectament hagués pogut ser una peli muda (i sense comentaris escrits), s’entendria tot perfectament. Però no és una peli muda i el que es diu és un no dir res que ho diu tot, pens, amb profunditat: les converses telefòniques entre la mexicana i el nord-americà, entre aquest i la seva dona, la japonesa i el seu pare, entre els germans musulmans….
    No estic d’acord que vulgui ser el drama cinematogràfic del món global ni que el director es basi en estereotips, no. Els estereotips depenen més dels ulls que miren que del que en la peli s’ens mostra, depenen més del que creiem o suposam. És a dir, quan ens mostren alguna imatge (quadro, foto, imatge cinematogràfica) només som capaços de veure allò que en certa manera ja sabem, allò absolutament nou ens passa desapercebut per definició, és en aquest sentit que potser veiem només allò que reconeixem i que per tant jutgem com a estereotip. Babel ens mostra quatre històries enllaçades amb quatre situacions que no per ser extranyes no puguin deixar de succeir, de fet hauran passat moltes i moltes vegades, a la frontera mexicana, al Japó sofisticat i tecnològic (que ho és), als deserts del nord d’Àfrica (on sí fumen porros i no accepten doblers si no creuen que el mereixen i mengen sempre el mateix i amb els dits), en turistes en un món alié……
    Els personatges de Babel són estupids. Sí, ho són. Per començar la criada mexicana, i també la dona ferida del Brad Pitt, sobretot un dels germans magrebins, bonibé tots els japonesos i els turistes i els ambaixadors, i el fill de la criada mexicana (dels que més). L’ésser humà ho és i s’en fan moltes d’estupideses que a un/o altre li pot costar la vida. L’ésser humà emperò, en tant que estúpid és l’unic ésser que pot deixar de ser-ho, però no tothom ho aconsegueix.
    Babel sí que explica coses importants, explica com unes persones topen amb sí mateixos i es troben en una situació diferent per un cúmul de “casualitats” que els marcarà per sempre. Açò passa (a Menorca menys, de fet es pot viure a Menorca perfectament sense haver viscut,…per inèrcia) i passa cada dia a moltes bandes. Babel ens parla de les causes, dels atzars, de la intempèrie, de la soledat, de la fragilitat, de la por, i de que les paraules de tot açò no saben dir res, i ens ho intenta dir el director amb els mitjans que té, pot i sap emprar. Moltes altres pelis han parlat del mateix, el que les diferencia és la manera de presentar-les i a jo aquesta m’ha agradat i molt.
    Una abraçada molt forta i feim la Mortiz freda i en xerram d’aquesta i d’altres pelis, i de com ens van les coses, amic.

  • Joel

    26 febrer, 2007

    Amb una Moritz ben freda davant hi ha coses que fan de més bon rallar però sort en tenim de Xalandria. Babel a jo no em convenç. Discrep, Fonsu, que no sigui pretensiosa i sí sigui honesta. Que no moralitza, que només mostra? Justament pens que és deshonesta perquè té pretensions de ser el gran drama cinematogràfic del món global, que el seu director basa en estereotips mexicans, japonesos i àrabomusulmans. La criada mexicana és de les millors coses de la película, és una descuidada, irresponsable, fresca i il·legal. Els japonesos són sofisticats i els ha superat la tecnologia i la conseqüent incomunicació (més encara si ets sorda i no saps qui ets). Els magribins mengen cuscús amb els dits, són tan dignes que no volen propines i fumen haixix per curar-se. Tòpics connectats amb una fórmula de guió que va explosionar en una magnífica, molt autèntica i genuïna Amores perros, i que el director mexicà repeteix en les seves dues següents pel·lícules. Babel no explica res important, no aprenc res amb aquestes pelis. Crec que és un llenguatge cinematogràfic que si no es resitua pot ser contrari al llenguatge i discurs de creadors com, per exemple, Martin Scorsese que feliçment ha rebut aquest Oscar per una excel·lent Infiltrados, que sí explica moltes coses, de les quals pots aprendre coses importants, que és un prodigi de guió i on Jack Nicholson no fa d’ell mateix (crec que junt amb Alguién voló sobre el nido del cuco i Resplandor aquest és el seu millor paper). La postura potser més habitual és que no fa falta triar, que et poden agradar les dues i que no passa res, que no hi ha tantes diferències. No hi estaria d’acord però evidentment ho respect i fins i tot podria entendre que les fantasies irreflexives i estereotipades de pelis com Babel ens embauquin un poc. Sort que tard o prest algunes grans pelis que hem vist no les consideram tan irrenunciables que quan les vam veure per primera vegada.

  • Fons

    23 febrer, 2007

    I torn:
    Avís: escrit llarg i semi-filosòfic, possible tostón incomprensible (ho dic pels qui els agrada els textos curts i clars a mode de slogan, em perdonau, però jo d’aquests no en sé fer).

    BABEL, LA COMUNICACIÓ IMPOSSIBLE I EL MEU AVI.

    No és només entre les diferents maneres de fer (cultures), també i sobretot, és entre les persones que hi ha deserts. El llenguatge és la voluntat de travessar aquests deserts, un llenguatge fallit per definició.

    La por comença en allò que no pots definir, que no pots encaixar, en l’altre no controlat i imprevisible. Allà on les paraules no arriben, …..els ridículs turistes en el poblat. La por també arriba amb la bala involuntària i curiosa que et col·loca mitjançant el dolor davant el desconegut absolut.
    La pau i la tranquil·litat arriba del cel, ja sigui pregant, en forma d’helicòpter, de pluja…
    Preconcebim, suposam, prejutjam, no dialogam, no posam en comú res. La traducció és un mite. Les duanes o postos fronteres són falsos diccionaris.
    On no hi ha paraules la carn tampoc no arriba, quan no tens les peces del joc oficial les altres possibles peces tampoc no serveixen per que no hi ha un lloc comú, les reaccions de rebuig són per no seguir l’ordre “lògic”, “el joc previ”. Jugues a n’es Joc (que toca i únic que hi ha) o fora.

    L’art i la poesia (inclòs també el Cine, clar) són, existeixen, només per la impossibilitat mateixa del llenguatge. Què és sinó la poesia que voluntat de rompre i forçar i traspassar el llenguatge per tal de dir quelcom. La pretensió de transcendir és només en la experiència i evidència de la impossibilitat comunicativa. Partim de la incomunicabilitat i somniam amb en fer-nos quelcom, volem dir-nos i volem que ens entenguin, si ens entenen serem; si no ens entenen, què haurem estat?

    La soledat pròpiament dita se sent rodejat de persones. La pastilla ajuda, i tant que ajuda! Aquell que se sap sol, sap de la part fraudulenta del llenguatge. Aquell que se sent ben acompanyat és es qui adapta el que sent a la seva pròpia manera i està convençut que era allò el que li volien dir. És quan un diu “m’entens” i l’altre diu “sí, clar”.

    La felicitat és un estat d’autocomplacència de creures entés. És estar un encantat d’haver-se conegut i creure que tothom el veu així com es veu ell. El feliç és un “jo”. La alegria ja és quelcom més serio i més profund, implica coneixement, implica també un “tu”, un “noltros”, es comparteix.

    No empram quasi mai el llenguatge literalment: quan deim no deim el que realment volem dir, quan dius per exemple “m’ajudes a fer x” segurament ho podries fer sol però estàs demanant alguna altra cosa molt més important i de forma relativament conscient. A més quan xerram no dialoguam, investigam. “T’estim” no basta, sabem de què va, què ens volen vendre, però no basta, volem altre ¿? cosa que pot ser sí ens bastarà..

    Fora del món tècnic de paraules inventades i auto-conformades i definides ad hoc i que només s’entenen dins certs gremis i amb fins determinats, la comunicació és un autèntic misteri. Vivim com si ens entenguéssim, i mos ho creim. Per açò passam la vida compartint i xerrant, del que sigui, acompanyant-nos, i és el més important que tenim per que així no viatgem tan sols. No només és suficient, jo consider que és una auténtica meravella. “Noltros” és una de les millors paraules.

    El meu avi va ser sord del tot més de deu anys i el seu millor amic també va ser sord molts anys, creien que es llegien els llavis, però un xerrava de futbol i l’altre de política, així per molt de temps. Es van acompanyar fins la mort, van estar contents, s’estimaven, s’estimaven de ver. Amb ells vaig entendre què vol dir tenir fe. La fe mou muntanyes.
    L’avi i el seu amic som tots. La religió del “noltros” és l’única que me crec.

  • Fons

    23 febrer, 2007

    Acab de veure Babel, fa dues hores.
    Excel·lent!!! estic desitjant tornar-la a veure. Guió rodó, no sobra ni falta res, tot té sentit, no hi ha res gratuït, magnífics silencis, diàlegs perfectes, la càmera es mou poèticament, el muntatge és com un vals, et duu, t’acompanya sense que te n’adonis que la càmera hi sigui, quadro rera quadro amb sentit i ritme (és per mesurar-la amb cronòmetre, ens sorprendríem segur). Plena de detalls. La pel·lícula no vol ser més del que és, és honesta, no és pretensiosa, simplement mostra no justifica, no moralitza, no cau en sentimentalismes barats (Almodovar). Filma el que no és filmable. M’explic: el que fa d’aquesta pel·lícula una obra mestra és la manera de filmar les històries i drames que ja hem vist mil vegades al cine, però ara mostrant el que les altres no mostraven (filma el que altres deixarien de banda, filma els “mentres” i no els “qués”), no hi ha escenes de transició, cap ni una, tot és carn, cada plano de la pel·lícula està gravat com si fos el més important de la pel·lícula i com si fos l’últim de la vida del director. És la càmera amb la ajuda de la música la que plora, riu, pateix, pensa, dubta, mor. Els actors…., eren actors? Si voleu podem comentar algunes de les escenes, n’hi ha moltes que ho mereixen.
    Fantàstica Babel.

  • Maria

    22 febrer, 2007

    De Volver no en tenc una opinió molt feta, només que me va entretenir. A vegades m’agrada veure pel·lícules només perquè m’entretenen…
    De Babel me va agradar molt la història de la japonesa, per jo és el millor de la història. Crec que la pel·lícula vol abarcar molta cosa i no en defineix cap, masses pinzellades d’una pel·lícula que sí volia trobar més profunditat.
    I la que me va deixar feta pols va se la de “diamantes de sangre”: molt dura, molt americana, però almenys té un punt de denúncia que encara que sigui lleu, tot el que puguin veure els americans sobre aquests temes a jo ja me deixa tranquila…a veure si prenen consciència d’alguna cosa…encara que sigui a través d’en Di Caprio….

  • Pau

    22 febrer, 2007

    La veritat és que no tenc massa cosa a dir sobre Volver. La vaig veure ja fa uns quans mesos. He de confessar que em va agrada ara bé no la vaig trobar en cap cas excepcional. D’Almodovar m’agrada la manera com juga amb les identitats de gènere. Em desagrada la imatge tòpica i simplista de l’Espanya rural. La pel·lícula que realment sí que vaig trobar dolenta va ser Mala Educación.

    Tres pel·lícules que he vist recentment i que m’han agradat:
    – Notes on an scandal Excellent
    – HOt Fuzz. Molt divertida i alhora interessant
    – The Last king of Scotland . Està bé.

  • Joel

    20 febrer, 2007

    No puc dir res de Volver, però que a Xalandria debatem de cinema ni que sigui per emprenyar un poc, Cris: millor! Jo Bael també l’he vista, crec que l’han feta o l’estan fent a Maó. Estaria bé que tal vegada en ralléssim perquè dóna molt de si, pens.

  • Cris

    20 febrer, 2007

    No és per discrepar, ni perquè cregui ser més sensible que en Fons, de fet segur que és al contrari, però a jo em va agradar Volver. La vaig trobar entretinguda, una forma de mostrar una mica la espanya profunda, de fet hi ha certes escenes que em van recordar un poc unaltra espanya profunda que jo conec un poc més al sur de Castella. Crec que amb s’excusa de sa mare morta pululant per allà conta una història molt més profunda d’envejes, enganys i mentides.
    Açò sí, jo el Goya a millor pel.lícula li haguès donat a Salvador, i sé que alguns de voltros no pensau com jo, encara que fos només per emprenyar una estona!.
    Au idò, salut!

Els comentaris estan tancats.