Navega per la categoria

Literatura

Una manera diferent de viure les festes

M’heu de disculpar per les formes. Sé que us sorprendrà el que diré tot seguit. I que ho faci aquí, ara, d’aquesta manera precipitada. He esperat fins a darrera hora perquè volia tenir-ho tot lligat abans de fer-ho públic. Bé, el cas és que enguany viuré les festes de Maó dalt d’un cavall, formant part de la colcada. Es farà realitat, així, una de les il·lusions de la meva vida. Durant tots aquests anys, en què he passat gran part del temps festiu al bell mig d’una plaça, fent botar els cavalls, he sentit una certa enveja en veure els genets i, sobretot, he tingut una certa curiositat per saber com es vivien els fets des de l’altra banda de la barrera. Crec que ja ha arribat l’hora de saber-ho, de tastar-ho en primera persona. Per tant, enguany, el dissabte de la festa, no me cerqueu a la plaça del Bastió a l’hora del vermut, quan descarreguen l’arena al carrers del centre de Maó. No passeu cap pena davant de meva absència. En aquell moment estaré abillant el cavall, guarnint-lo per a la festa, tot esperant l’hora de posar-me els calçons blancs i la camisa; el frac, el guardapits, el corbatí i el cinturó negres; les sabates, els esperons i les polaines; i la guindola.

Continua llegint

Share Button

Homo ludens

Apreciat col·lega,

T’escric aquesta carta amoïnat i amb la certesa absoluta que el teu consell em serà de gran utilitat. Així, esper superar aquest mal tràngol pel qual estic passant. Jo, totalment cofoi, creia haver-ne vistes de tots els colors durant els meus anys d’experiència en el camp de la psiquiatria, però el que et contaré a continuació és un cas sense precedents.

volem.vi.vintage.petita

Continua llegint

Share Button

Fragments de dietari: Eduardo Galeano

As Grau llegesc Las venas abiertas de América Latina, d’Eduardo Galeano. La prosa n’és deliciosa. Els continguts, en alguns casos, discutibles o perjudicats per l’inexorable pas del temps. Aquests petits inconvenients, però, no n’impedeixen el gaudi.

[16 de juliol de 2010]

Al llibre de Galeano, a la pàgina 197, quan l’autor parla del coure xilè, es cita la pampa de Maria Barzola, anomenada així en honor a una militant obrera assassinada durant una manifestació. El cognom d’aquesta senyora no deixa de ser curiós. Potser Miquel Àngel Limon, que ho sap tot sobre Alaior, i Menorca, ens en podria fer cinc cèntims.

[28 de juliol de 2010]

Share Button

Presentació de L’alè de les cendres, de Maite Salord

Maó, 10 d’octubre de 2014

De la darrera novel·la de Maite Salord, L’alè de les cendres, editada per Editorial Arrela, se n’han fet ja tot un seguit de presentacions. La primera, a l’agost, dia 20, a Ciutadella, va aconseguir una assistència com, segurament, mai no s’havia vist a l’illa. Una fita: més de dues-centes persones reunides al voltant d’un llibre. També s’ha presentat a Mallorca i, en doble sessió, a Barcelona, i sempre amb un èxit de públic més que notable. Finalment, el tour de presentacions de L’alè de les cendres arriba a Maó.

Targetó de la presentació
Targetó de la presentació

Continua llegint

Share Button

Abril

Sona bé abril. La primavera ja sol ser, com escrivia a l’entrada marçal, groga (vinagrelles al camp de Menorca) i, per tant, irreversible. Un nom evocador de revolucions, alliberaments i derrotes, és a dir i per exemple, la revolució dels clavells de Portugal (Grandola vila morena, terra da fraternidade…), l’alliberament d’Itàlia a la segona Guerra Mundial (si no l’heu vist encara o fa molt que no la veis, Romà, città aperta és magistralíssima) i, finalment, la derrota a Almansa (que quan el mal en procedeix, a tothom alcança). I a Catalunya, el patró mascle sant Jordi que matava al drac per allitar-se amb la princesa (poca broma el que costava lligar a les llegendes medievals, uf!) i la patrona femella, la verge negra, amb fill esblanqueït, de la muntanya serrada. I quin país Catalunya, que té dos patrons (açò de la paritat s’ho van inventar entre el Ter i el Francolí) i cap dels quals és prou cosa per tal que ni dia 23 ni dia 27 sigui festiu, ni oficial ni oficiós (i encara ens diuen fenicis).
Després d’un hivern ben àrid, cada gota pot valer més que per mil. Cada minut que guanyam de sol allargarà la sort de viure a la riba de la Mediterrània i la costa avall cap a l’estiu ja farà frissar més d’un i una. I com que Pasqua enguany vol caure en abril, deu dies sense haver de fer classes, però quan elles i ells retornin a l’aula caldrà tenir ben presents els efectes que la primavera amb caloreta pot desvetllar en pardalets, abelles i adolescents.
Literàriament he acabat (i me sap greu) amb el Vull una estàtua eqüestre del gran molt gran Gabriel Galmés (amb edició, diguem-ne que poc acurada, de Quaderns Crema). També La gavina d’en Márai que em confirma, tot i que no feia cap falta, que aquest escriptor hongarès es mereix per si sol un prestatge sencer a casa. I vaig començar i acabar, com és habitual quan llegesc el nostre home a Sicília, El camp del terrissaire d’Andrea Camilleri: mel, per no allargar-me. Atrapat per Camilleri insistesc amb La concessió del telèfon (que no té el comissari Montalbano per protagonista però que igualment paga molt la pena, potser perquè Pau Vidal n’és el traductor) i m’endins per segona vegada en un autor que la primera vegada que el vaig llegir vaig percebre que em trobava davant un monstre narrador: començat L’última nit a Twisted River no em costa gens recomanar-vos John Irving. Musicalment, l’Abril 74 de Lluís Llach perquè encara hi ha combat.

Share Button

Alzheimer Social

Portada del llibre

L’atzar, a les biblioteques, dóna sorpreses força agradables. Fa un mes vaig treure en préstec, entre d’altres, La biblioteca de noche, d’Alberto Manguel. El llibre, jo no el cercava, però era al prestatge d’obres sobre biblioteconomia, esperant-me, i no vaig poder-li dir que no. Del mateix autor, l’estiu passat ja havia llegit Una historia de la lectura, més que interessant. Ara, en tost del fet de llegir, Manguel es centra en les biblioteques, en els llibres i en els llocs on aquests s’agombolen.

Després d’uns primers capítols vacil·lants (trob prou exhibicionista i poc justificada la descripció que es fa de la biblioteca de l’autor), n’hi ha un d’antològic, “La biblioteca como isla”, que reflexiona sobre l’encaix de la lectura, els llibres i les biblioteques en açò que anomenam postmodernitat, és a dir, en el nostre món actual. Manguel ho fa a partir d’una paràfrasi de Robinson Crusoe, de Daniel Dafoe, obra en la qual el protagonista reconstrueix una civilització a partir d’un llibre, la Biblia. Tot molt del segle XVIII, per cert. Quan Manguel es refereix, però, al món actual, no sé si líquid o hipermodern, no pot evitar ser pessimista. “Si un visitante del pasado llegara hoy a nuestras ciudades civilizadas, uno de los aspectos que más podria sorprender a ese anciano Gulliver serían nuestros hábitos de lectura”. Aquí cita els grans centres comercials on es venen llibres, grans i bones biblioteques, llibres virtuals, grans lectors…, sense que tot açò doni com a resultat l’existència d’una societat lletrada.

Continua llegint

Share Button

Tanca Pam de Nas

Enyoram els paradisos perduts. Fa una colla d’anys, na Diana i jo vam anar a París. Amb el viatge vam inaugurar la connexió que Air Europa iniciava entre la capital francesa i Palma. Ens hi portaven dos objectius: un concert de Bruce Springsteen, de la gira de The rising, per part de na Diana, i, per part meva, aconseguir un exemplar de la primera edició de La sorra calenta, de Gumersind Gomila. Anne Grau, de la Universitat de Perpinyà, em va comentar que havia vist el llibre al mostrador d’una llibreria de vell, just a tocar del Sena, anomenada Pam de Nas.

El concert va anar bé, malgrat la pluja. Pel que fa a la llibreria, va ser molt bona de trobar. El llibre de Gomila, també. Així i tot, un cop vam entrar en el local, una magnífica cova plena de volums, nous i de vell, escrits en la nostra llengua i que ja voldrien moltes llibreries barcelonines, no ens decidíem a abordar el llibreter, especialment perquè el francès no el parlàvem gairebé gens. I va ser ell, quan ens sentí enraonar, qui va trencar el gel, emprant un català correctíssim. Un cop fetes les presentacions, després de saber que érem menorquins, va començar una conversa molt interessant. El primer contacte que Jean-François Coche va tenir amb la nostra llengua va ser a Fort de l’Eau. Hi va fer el servei militar i, malgrat que ja no hi quedaven menorquins, ni s’hi parlava el català, el va sobtar el fet que els indígenes insultaven emprant paraules d’una llengua estranya, que resultà ser la catalana que els menorquins hi havien duit al 1853. I gràcies a aquests mots grossos va començar el seu interès per la llengua catalana, que va aprendre a la perfecció. Entre d’altres fites, va visitar Menorca i hi va fer coneixences. De fet, vam quedar gelats quan ens va demanar, per exemple, si en Josep Miquel Vidal ja havia acabat la seva Enciclopèdia de Menorca, tot just iniciada quan Coche va venir a la nostra illa. Quan vam sortir de la lliberia Pam de Nas, al bell mig del barri llatí, a la zona en què es concentren les llibreries de vell, vam tenir la sensació que deixaven enrere una illa excepcional.

Interior de la llibreria Pam de Nas (Font: Vilaweb)
Interior de la llibreria Pam de Nas (Font: Vilaweb)

I avui, llegint la premsa, m’he assabentat que, després de trenta-quatre anys, la llibreria ha de tancar perquè el llogater no podrà afrontar la pujada del lloguer (que es triplicarà). Havia de fer aquesta entrada.

Share Button

Jo no som d’aquest gremi

Sempre hi ha hagut autors literaris que s’han situat a prop del poder establert. En una simbiosi perfecta, els uns s’han beneficiat dels altres i a l’inrevés. Ens podríem remuntar a l’antiga Grècia per començar una llista que ens mena fins als nostres dies. Hi ha dos llibres d’Albert Roig que es centren en la literatura catalana dels anys vuitanta, El gos del poeta i Les societats secretes, que són un bon precedent per entendre moviments actuals, perquè al nostre redol hi ha vertaders especialistes, amb natura d’anguila, que saben ballar perfectament amb la música que sona i que no tenen cap problema a canviar d’orquestra.

A mi, en concret, com que no es tracta de literatura, la cosa ni me va ni me ve.  Potser com a efecte col·lateral dels estudis literaris, als quals em dedic, he rigut qualque vegada en veure com tal o tal altre autor han fet tal o tal altre moviment per situar-se en el poder. I com a escriptor ocasional de diumenge capvespre, també n’he vist, d’aquestes maniobres. I les he percebudes com una cosa llunyana. De fet, hi ha un poema d’Ignasi Canyardet, en la tradició sirventesca, que ho diu prou clar:

Oh!, que cansat estic
d’aquesta gent pica,
crica, camacurta i ballarica,
venedors d’il·lusions
i fums de formatjades
vedettes sense glamour
ànimes mesquinetes
que fan de la queixa
el seu modus operandi
dedicant-se a llençar
des de les capelletes
femta i més femta
només per amagar
que són fets de defectes.
Ja n’hi ha prou d’excuses:
menys facta i més verba
i qui vulgui ser poeta
que es posi a picar pedra.

A mi, que no som ningú, només m’interessen els textos, la literatura. I la premsa rosa no ho és ni d’enfora, literària. Per què en parl, idò, de tot açò? Perquè, sense tenir-hi res a veure, m’han mesclat en un d’aquests quid pro quo. I com que la jugada ha estat tan ben preparada, ha quedat tot tan legal, no puc fer res més que esbravar-me amb aquest exabrupte públic i críptic, i anar més viu la propera vegada.

PD: Tot i que el silenci és obligat, deix una pista de per on van les coses (clicau aquí) perquè quedi clar que el rot té fonament i en el futur, com va dir aquell, se sabrà tot.

Share Button

La mili de Joan Daniel Bezsonoff

La resta de la setmana jo ensenyava francès a l’École de Guerre. Entre els meus alumnes hi havia un menorquí, el comandant Lluís Alejandre. En l’entrevista que havia gravat el professor Schwob, el comandant Alejandre explicava que parlava francès, espanyol i, amb un somriure, català… De seguit, me li vaig adreçar en català i vam simpatitzar. Em donava copets a l’esquena repetint:

– Joan, ets de poble. Com jo…

Continua llegint

Share Button

Fulls de dietari: 21 de juny de 2008

En un dels darrers viatges a Barcelona vaig comprar (a Documenta) un llibre que recull les diferents intervencions en un col·loqui sobre l’estat de la literatura catalana després de Frankfurt. El llibre em va fer ontes i no vaig poder evitar d’emportar-me’l. Un dels noms que en va condicionar l’adquisició va ser la presència de Ponç Puigdevall dins de les seves pàgines. He de confessar que vaig trobar força interessant veure què podia dir el personatge fora del seu medi natural (els suplements de cultura) i no me va decebre. Hi escriu dos articles.

Continua llegint

Share Button