Navega per la categoria

Literatura

La banda sonora de la nostra vida

portada.musica.nosaltresVicenç Pagès Jordà és un dels escriptors més interessants de la literatura catalana actual. No només som jo qui ho diu: crec que és Jordi Marrugat qui el defineix com un dels representats més clars de la narrativa postmoderna catalana. Potser perquè a les novel·les Els jugadors de Whist (2011) i Dies de frontera (2014), a més de fer un retrat incisiu de la societat postindustrial i dels seus no-llocs, especialment a la segona, empra una barreja de tècniques narratives que sorprenen per la seva heterogeneïtat (per exemple, hi podem trobar la presentació a Facebook d’un personatge, missatges de Whatsapp o llistes de gustos dels personatges, al costat de formats narratius més tradicionals). El resultat d’aquesta mescla ens ofereix però una potent visió unitària de conjunt. D’altra banda, no hi ha prou mots a la nostra llengua per agrair a Pagès el seu proselitisme envers David Foster Wallace. Si podem llegir-lo (parcialment) en català és, en part, mèrit seu. Però més que parlar-vos de les novel·les excel·lents que he citat abans, vull centrar-me en la darrera de les publicacions que ens ofereix el figuerenc, La música i nosaltres, amb fotografies de Francesc Fàbregas, coeditada aquest 2017 per Cossetània Edicions i els Quaderns de la font del Cargol.

Continua llegint

Share Button

El cant vigorós de la Sibil·la

Arriba Nadal i na Pràxedes Sintes Gibeli no passa per una bona època. El balanç de l’any que s’escola és catastròfic. Fa set mesos del divorci en què va poder perdre de vista l’inútil d’en Pere. L’egòlatra. El narcisista integral. Però, com a contrapartida, li va tocar en Lluís, un angelet de setze anys que va decidir que es quedava amb sa mare. Tot el marrón per a ella! Perquè el fill és un vessut i un penques que no en vol pelada i que empra ca seva a mode de pensió. Menjar, dormir i roba neta. Està cansada d’anar-li darrere, d’haver-lo consentit tant (culpa de son pare!), farta de reunions amb el tutor de l’institut, on repeteix segon d’ESO una altra vegada, en què ha d’escoltar la cançoneta de sempre: que si en Lluís falta de manera injustificada a classe, que si quan hi és té una actitud disruptiva (parauleta aquesta que li ha quedat gravada), que s’ha ajuntat amb una gent poc recomanable, que el tornam a expulsar un parell de dies perquè aprengui que no pot seguir per aquest camí, etc.

sibilla-eulalia_fantova_68393 Continua llegint

Share Button

La xarxa també és açò

Com sabeu, fa unes poques setmanes vaig publicar en aquest mateix blog un conte («Una altra manera de viure les festes») en què la protagonista manifestava la voluntat, entre d’altres, de sortir de caixera a Gràcia, a les festes de Maó. Aquest text va significar una mena de boom a Xalandria, que va veure com moltes cares noves hi feien una passejada. A mi, a més, em va servir per tastar el poder de la xarxa, de les xarxes dites socials. I no tot el que hi vaig descobrir em va agradar.

Fins ara, mogut per l’ego que en el fons té qualsevol que escriu, per tal de cercar lectors potencials (més enllà dels quatre o cinc incondicionals) havia emprat només Twitter com a eina de promoció. Cada vegada que hi havia una novetat, feia una piulada amb el títol del text i l’enllaç al blog. Així i tot, ja feia un temps que reflexionava al voltant de la possibilitat d’emprar també Facebook com a plataforma de difusió i d’autobombo.

Continua llegint

Share Button

Una manera diferent de viure les festes

M’heu de disculpar per les formes. Sé que us sorprendrà el que diré tot seguit. I que ho faci aquí, ara, d’aquesta manera precipitada. He esperat fins a darrera hora perquè volia tenir-ho tot lligat abans de fer-ho públic. Bé, el cas és que enguany viuré les festes de Maó dalt d’un cavall, formant part de la colcada. Es farà realitat, així, una de les il·lusions de la meva vida. Durant tots aquests anys, en què he passat gran part del temps festiu al bell mig d’una plaça, fent botar els cavalls, he sentit una certa enveja en veure els genets i, sobretot, he tingut una certa curiositat per saber com es vivien els fets des de l’altra banda de la barrera. Crec que ja ha arribat l’hora de saber-ho, de tastar-ho en primera persona. Per tant, enguany, el dissabte de la festa, no me cerqueu a la plaça del Bastió a l’hora del vermut, quan descarreguen l’arena al carrers del centre de Maó. No passeu cap pena davant de meva absència. En aquell moment estaré abillant el cavall, guarnint-lo per a la festa, tot esperant l’hora de posar-me els calçons blancs i la camisa; el frac, el guardapits, el corbatí i el cinturó negres; les sabates, els esperons i les polaines; i la guindola.

Continua llegint

Share Button

Homo ludens

Apreciat col·lega,

T’escric aquesta carta amoïnat i amb la certesa absoluta que el teu consell em serà de gran utilitat. Així, esper superar aquest mal tràngol pel qual estic passant. Jo, totalment cofoi, creia haver-ne vistes de tots els colors durant els meus anys d’experiència en el camp de la psiquiatria, però el que et contaré a continuació és un cas sense precedents.

volem.vi.vintage.petita

Continua llegint

Share Button

Fragments de dietari: Eduardo Galeano

As Grau llegesc Las venas abiertas de América Latina, d’Eduardo Galeano. La prosa n’és deliciosa. Els continguts, en alguns casos, discutibles o perjudicats per l’inexorable pas del temps. Aquests petits inconvenients, però, no n’impedeixen el gaudi.

[16 de juliol de 2010]

Al llibre de Galeano, a la pàgina 197, quan l’autor parla del coure xilè, es cita la pampa de Maria Barzola, anomenada així en honor a una militant obrera assassinada durant una manifestació. El cognom d’aquesta senyora no deixa de ser curiós. Potser Miquel Àngel Limon, que ho sap tot sobre Alaior, i Menorca, ens en podria fer cinc cèntims.

[28 de juliol de 2010]

Share Button

Presentació de L’alè de les cendres, de Maite Salord

Maó, 10 d’octubre de 2014

De la darrera novel·la de Maite Salord, L’alè de les cendres, editada per Editorial Arrela, se n’han fet ja tot un seguit de presentacions. La primera, a l’agost, dia 20, a Ciutadella, va aconseguir una assistència com, segurament, mai no s’havia vist a l’illa. Una fita: més de dues-centes persones reunides al voltant d’un llibre. També s’ha presentat a Mallorca i, en doble sessió, a Barcelona, i sempre amb un èxit de públic més que notable. Finalment, el tour de presentacions de L’alè de les cendres arriba a Maó.

Targetó de la presentació
Targetó de la presentació

Continua llegint

Share Button

Abril

Sona bé abril. La primavera ja sol ser, com escrivia a l’entrada marçal, groga (vinagrelles al camp de Menorca) i, per tant, irreversible. Un nom evocador de revolucions, alliberaments i derrotes, és a dir i per exemple, la revolució dels clavells de Portugal (Grandola vila morena, terra da fraternidade…), l’alliberament d’Itàlia a la segona Guerra Mundial (si no l’heu vist encara o fa molt que no la veis, Romà, città aperta és magistralíssima) i, finalment, la derrota a Almansa (que quan el mal en procedeix, a tothom alcança). I a Catalunya, el patró mascle sant Jordi que matava al drac per allitar-se amb la princesa (poca broma el que costava lligar a les llegendes medievals, uf!) i la patrona femella, la verge negra, amb fill esblanqueït, de la muntanya serrada. I quin país Catalunya, que té dos patrons (açò de la paritat s’ho van inventar entre el Ter i el Francolí) i cap dels quals és prou cosa per tal que ni dia 23 ni dia 27 sigui festiu, ni oficial ni oficiós (i encara ens diuen fenicis).
Després d’un hivern ben àrid, cada gota pot valer més que per mil. Cada minut que guanyam de sol allargarà la sort de viure a la riba de la Mediterrània i la costa avall cap a l’estiu ja farà frissar més d’un i una. I com que Pasqua enguany vol caure en abril, deu dies sense haver de fer classes, però quan elles i ells retornin a l’aula caldrà tenir ben presents els efectes que la primavera amb caloreta pot desvetllar en pardalets, abelles i adolescents.
Literàriament he acabat (i me sap greu) amb el Vull una estàtua eqüestre del gran molt gran Gabriel Galmés (amb edició, diguem-ne que poc acurada, de Quaderns Crema). També La gavina d’en Márai que em confirma, tot i que no feia cap falta, que aquest escriptor hongarès es mereix per si sol un prestatge sencer a casa. I vaig començar i acabar, com és habitual quan llegesc el nostre home a Sicília, El camp del terrissaire d’Andrea Camilleri: mel, per no allargar-me. Atrapat per Camilleri insistesc amb La concessió del telèfon (que no té el comissari Montalbano per protagonista però que igualment paga molt la pena, potser perquè Pau Vidal n’és el traductor) i m’endins per segona vegada en un autor que la primera vegada que el vaig llegir vaig percebre que em trobava davant un monstre narrador: començat L’última nit a Twisted River no em costa gens recomanar-vos John Irving. Musicalment, l’Abril 74 de Lluís Llach perquè encara hi ha combat.

Share Button

Alzheimer Social

Portada del llibre

L’atzar, a les biblioteques, dóna sorpreses força agradables. Fa un mes vaig treure en préstec, entre d’altres, La biblioteca de noche, d’Alberto Manguel. El llibre, jo no el cercava, però era al prestatge d’obres sobre biblioteconomia, esperant-me, i no vaig poder-li dir que no. Del mateix autor, l’estiu passat ja havia llegit Una historia de la lectura, més que interessant. Ara, en tost del fet de llegir, Manguel es centra en les biblioteques, en els llibres i en els llocs on aquests s’agombolen.

Després d’uns primers capítols vacil·lants (trob prou exhibicionista i poc justificada la descripció que es fa de la biblioteca de l’autor), n’hi ha un d’antològic, “La biblioteca como isla”, que reflexiona sobre l’encaix de la lectura, els llibres i les biblioteques en açò que anomenam postmodernitat, és a dir, en el nostre món actual. Manguel ho fa a partir d’una paràfrasi de Robinson Crusoe, de Daniel Dafoe, obra en la qual el protagonista reconstrueix una civilització a partir d’un llibre, la Biblia. Tot molt del segle XVIII, per cert. Quan Manguel es refereix, però, al món actual, no sé si líquid o hipermodern, no pot evitar ser pessimista. “Si un visitante del pasado llegara hoy a nuestras ciudades civilizadas, uno de los aspectos que más podria sorprender a ese anciano Gulliver serían nuestros hábitos de lectura”. Aquí cita els grans centres comercials on es venen llibres, grans i bones biblioteques, llibres virtuals, grans lectors…, sense que tot açò doni com a resultat l’existència d’una societat lletrada.

Continua llegint

Share Button

Tanca Pam de Nas

Enyoram els paradisos perduts. Fa una colla d’anys, na Diana i jo vam anar a París. Amb el viatge vam inaugurar la connexió que Air Europa iniciava entre la capital francesa i Palma. Ens hi portaven dos objectius: un concert de Bruce Springsteen, de la gira de The rising, per part de na Diana, i, per part meva, aconseguir un exemplar de la primera edició de La sorra calenta, de Gumersind Gomila. Anne Grau, de la Universitat de Perpinyà, em va comentar que havia vist el llibre al mostrador d’una llibreria de vell, just a tocar del Sena, anomenada Pam de Nas.

El concert va anar bé, malgrat la pluja. Pel que fa a la llibreria, va ser molt bona de trobar. El llibre de Gomila, també. Així i tot, un cop vam entrar en el local, una magnífica cova plena de volums, nous i de vell, escrits en la nostra llengua i que ja voldrien moltes llibreries barcelonines, no ens decidíem a abordar el llibreter, especialment perquè el francès no el parlàvem gairebé gens. I va ser ell, quan ens sentí enraonar, qui va trencar el gel, emprant un català correctíssim. Un cop fetes les presentacions, després de saber que érem menorquins, va començar una conversa molt interessant. El primer contacte que Jean-François Coche va tenir amb la nostra llengua va ser a Fort de l’Eau. Hi va fer el servei militar i, malgrat que ja no hi quedaven menorquins, ni s’hi parlava el català, el va sobtar el fet que els indígenes insultaven emprant paraules d’una llengua estranya, que resultà ser la catalana que els menorquins hi havien duit al 1853. I gràcies a aquests mots grossos va començar el seu interès per la llengua catalana, que va aprendre a la perfecció. Entre d’altres fites, va visitar Menorca i hi va fer coneixences. De fet, vam quedar gelats quan ens va demanar, per exemple, si en Josep Miquel Vidal ja havia acabat la seva Enciclopèdia de Menorca, tot just iniciada quan Coche va venir a la nostra illa. Quan vam sortir de la lliberia Pam de Nas, al bell mig del barri llatí, a la zona en què es concentren les llibreries de vell, vam tenir la sensació que deixaven enrere una illa excepcional.

Interior de la llibreria Pam de Nas (Font: Vilaweb)
Interior de la llibreria Pam de Nas (Font: Vilaweb)

I avui, llegint la premsa, m’he assabentat que, després de trenta-quatre anys, la llibreria ha de tancar perquè el llogater no podrà afrontar la pujada del lloguer (que es triplicarà). Havia de fer aquesta entrada.

Share Button