Navega per l'autor

Ismael Pelegrí

Una problemàtica central

20180719_192912

Informativament parlant, l’estiu és una època curiosa. Els mitjans de comunicació cerquen arrodonir el relat de la realitat amb notícies banals, tot i que de vegades hi ha temes indefugibles que s’acaben imposant. A Menorca, sembla que el debat que ho tapa tot és si hi ha o no crisi del turisme. La polèmica no deixa de ser estèril, en certa manera perquè no s’empren dades objectives i, per tant, rigoroses, a l’hora, per part del bàndol catastrofista. Per a fer-ho, cal una informació que no estarà disponible, per cert, fins que la temporada no estigui acabada. Per tant, tot el que es fa fins ara és, com diuen per aquestes contrades, xerrar boig, una més de les armes amb què s’afronta el combat polític: ningú no ha d’oblidar que prest hi haurà eleccions i que, tot allò que serveixi per desgastar els contrincants és molt benvingut. Però hi ha temes, molt més importants i transcendents, que estan per damunt de les batalletes partidistes i que, potser per aquest motiu, no reben per part dels mitjans de comunicació l’atenció que requereixen. Que sigui estiu no hi ajuda. Potser el més important de tots aquests cavalls de batalla soterrats pel relat de la realitat immediata és tota la problemàtica que deriva de l’activitat de la central elèctrica de Maó, una infraestructura que posa al descobert algunes de les vergonyes d’una illa que es vanagloria de ser Reserva de Biosfera.

Continua llegint

Share Button

Textos que dialoguen

CIERVO-FUENTE

M’agrada d’entendre l’art, entre d’altres aspectes, com a diàleg. No només entre l’objecte i la persona que hi interactua, que també, sinó entre les obres mateixes. Parlant de literatura, aquesta manera de fer té un nom: intertextualitat. Personalment, és un dels elements que ajuden a arrodonir el valor d’una obra literària, el «conjunt de relacions més o menys manifestes entre un text i altres textos», tal i com el diccionari la defineix. No sempre n’hi ha, d’intertextualitat. I no necessàriament ha de ser l’únic aspecte que doni valor a l’obra, però quan hi és, per a mi, es nota la diferència. Cal fer constar que, aquestes relacions, les entenc en un sentit totalment interdisciplinari. O, dit d’una altra manera, que un text no té per què ser només una pàgina escrita, sinó que també ho és una pel·lícula, un quadre, una escultura o una cançó. Independentment de quina en sigui la forma, des del moment en què dialoga amb altres textos, l’art acaba essent, per dir-ho d’alguna manera, una mena de contínuum que es va interrogant i reelaborant constantment de manera intrínseca, des dels inicis de la humanitat i fins al present continu.

Continua llegint

Share Button

La llista amb els meus deu discos preferits

36113754_2140484132902947_346353575862992896_n
Ja fa uns mesos que roda, pel Facebook, una cadena de missatges en què es convida la gent a fer una llista dels seus deu discos preferits i a compartir-la. Bàsicament, per a fer-ho bé, diàriament cal publicar-ne la portada i, com a mínim, en cada entrada, convidar qualcú a participar-hi. La cosa no deixa d’ésser l’enèsima manera que el Gran Germà empra per a obtenir informació dels usuaris, que la hi cedim alegrement i sense pagar (perquè, com sap tothom, a internet, tot allò que en aparença és gratuït és perquè té com a producte l’usuari). Però s’ha de reconèixer que aquesta vegada el format té gràcia. Alguns participants, la juguesca dels quals he pogut seguir, no s’han limitat només a complir amb les instruccions bàsiques del joc sinó que, en alguns casos, han publicat miniassajos molt ben fets en què la tria de cada disc quedava completament justificada.

Continua llegint

Share Button

A les portes de l’apocalipsi

the_suitcase_luggage_travel_packed-1325629

He de confessar-vos que hi va haver un moment en què ja havia fet les maletes. Fa unes setmanes. Ho tenia tot preparat per abandonar l’illa i anar-me’n a viure a un altre lloc. On fos. Sempre i quan hi pogués trobar un futur més amable que el que m’oferia el lloc on havia nascut. Sense ésser xovinista, fins no fa gaire estava convençut que vivia en un indret privilegiat. Però aquesta visió es va anar esqueixant arran de la lectura de la premsa diària illenca, que em va fer canviar radicalment la percepció fins arribar al convenciment que Menorca s’enfonsava. No en sentit literal: cap de les tres columnes sobre les quals es sustenta l’illa, segons conta la llegenda, s’ha esberlat encara i no hi ha perill que la petita de les balears acabi emulant el destí de l’Atlàntida. Però, llegint les notícies, sembla que l’illa es troba en un moment crític, sobretot pel que fa a l’economia. Per açò, havia arribat a creure que anàvem directes cap a un nou any de sa Desgràcia i que, tal com va passar fa uns segles, amb les migracions cap a la Florida americana o al Fort de l’Eau algerià, el camí a prendre per trobar un millor futur era el de marxar fora de Menorca. On fos.

Continua llegint

Share Button

Donau vós permís?

175192

Tot just manquen deu minuts perquè siguin les dues, migdia solar del vint-i-tres de juny, quan un sol abrusador cau a plom sobre Ciutadella. La calor fa grinyolar els cans. Sebastià Salort, el sempitern fabioler, colcant damunt la bístia somera, deixa que passi el temps mentre espera darrere del cap de cantó que dona accés al carrer estret on s’ubica el palau del caixer senyor. Encara no és l’hora, però gairebé. Després de mirar-se el rellotge un parell de vegades, fa un senyal als menadors de l’animal i comencen a obrir-se pas entre la gentada, que ocupa gairebé tot l’espai de via pública disponible. Són rebuts amb una sonora ovació. Quan arriba davant de l’enfront del vell casalot, la comitiva s’atura. El fabioler davalla de l’animal i, a través d’un passadís estret obert a força de braços, camina fins a entrar al palau. Sense aturar-se, emprèn el camí que l’ha de menar, pujant els esglaons, fins al primer replà de l’escala, on en Fel d’Acústic li col·loca un petit micròfon sense fils.

Com que va bé de temps, s’atura a mig camí i espera, amb el tambor penjant del colze, la guindola en una mà i el fabiol i la maceta en l’altra, que arribi l’hora exacta de començar els actes de la jornada, tal i com marquen els protocols. Es mira el rellotge, de coa d’ull, un parell de vegades més. Hi queda un no-res. IB3 ja hi ha connectat i emet l’acte en directe. Un poc més amunt, l’espera el representant de la noblesa, l’encarregat de presidir la colcada, acompanyat de la família (tothom ben mudat, de vint-i-un botons) i una colla de fotògrafs. Quan les busques del rellotge de Sebastià Salort marquen l’hora assenyalada, el fabioler puja uns quants esglaons més de l’escala i es situa davant del caixer senyor. Es fa un silenci absolut. També al carrer, on la gent està pitjada de mala manera i sua copiosament, i a les llars illenques, on els dinars es refreden. Tothom espera els mots cerimonials amb què s’iniciarà la festa:

— Senyor caixer, em donau vós permís per començar es replec?

Tot seguit es fa una petita pausa dramàtica, que no serveix per a res més que augmentar l’expectació de tothom, la gernació que s’acumula al voltant del palau, on el silenci es fa colpidor i, també, la gent que segueix el cerimonial per la radiotelevisió pública de les Illes, que un any més s’ha bolcat en la festa. A la fi, després d’uns segons que s’han fet interminables, l’aristòcrata, amb tota la seriositat del món, contesta:

— Me sap greu, Sebastià, però no te’l puc donar.

Continua llegint

Share Button

No hi ha temps de llegir-ho tot

6931051597_22240f7548_z

No sé si us ha passat alguna vegada, però m’he trobat algun cop formant part de converses entre lletraferits en què algun dels participants ha fet referència a qualque obra que dona per descomptat que tothom ha llegit. Perquè tothom l’ha d’haver llegit. Parlar de poesia sense conèixer de primera mà els Poèmes saturniens de Verlaine? Puc dir sense cap mena de vergonya que no he abordat La muntanya màgica, de Thomas Mann, ni tampoc l’Ulisses, de Joyce. Desconec l’obra de Curson McCullers i la poesia d’Anne Sexton. Tampoc no he vist els films Casablanca, ni Au revoir les enfants, ni cap capítol de Game of Thrones o The Sopranos. Ni he escoltat com toca les Variacions Goldberg, de Bach, ni cap disc de Frank Zappa o de Sílvia Pérez Cruz. Encara no. Potser, però, no arribaré a fer-ho mai, i no serà per manca d’interès sinó per mor del temps. Allò que no pot ser, no pot ser i, a més, és impossible.

Continua llegint

Share Button

Se n’aniran a estudiar a fora…

1615-1-10_37_04

Com aquell qui diu, som a les acaballes d’un altre curs escolar. Hi ha alumnes, però, que ja l’han enllestit. La gran majoria dels de segon de batxillerat han fet, aquesta setmana passada, la Selectivitat o, tal i com en diuen ara tècnicament, la prova de batxillerat per a l’accés a la universitat (amb rodolí inclòs). La PBAU és un tràmit que havia de canviar radicalment amb la darrera llei d’educació, la LOMQE, però que, un any més, es fa com s’ha fet sempre. Només li han canviat el nom. Així, per acabar la marató de final de curs, els estudiants abnegats s’han hagut d’enfrontar a l’examen d’exàmens, d’on sortirà la nota que, juntament amb la qualificació de l’expedient acadèmic, els permetrà (o no) d’accedir als estudis de grau universitaris que desitgin. Aquest esprint final d’un parell de mesos intensos els haurà deixat exhausts. No n’hi ha per manco: entre tots, els hem sotmès a una pressió que poca gent aguantaria. Ells ho han fet i, ara, es mereixen un bon descans. Se l’han guanyat a pols.

Continua llegint

Share Button

Hi ha un crui, un crui en tot, així és com hi entra la llum…

crui

Un bon llibre no deixa mai indiferent el lector. Passa més d’una vegada, però, que entre la immensitat de les novetats literàries és difícil trobar obres d’aquest tipus. Fins i tot, és mal de fer que se’n publiquin: solen fugir dels gustos convencionals i, moltes editorials, des del moment en què prioritzen el benefici assegurat més que no pas el risc, no els donen l’oportunitat que es mereixen. En aquest context cal situar Crui. Els portadors de la torxa, l’opera prima de Joan Buades (Inca, 1963), un escriptor del qual, fins ara, només coneixíem el vessant més acadèmic, el de l’investigador de temes com la globalització i el turisme, entre d’altres, que havia abordat de manera crítica en diverses monografies i que, en certa manera reprèn en aquesta novel·la.

Continua llegint

Share Button

Pot la llengua catalana tornar a ser normal?

llengua catalana

Estem avesats a sentir parlar de la normalització lingüística. És un concepte que forma part de la nostra realitat, la qual cosa, per ella mateixa, és prou significativa. No crec que els habitants de Portugal o de Bèlgica la tenguin present, aquesta idea. Normalitzar, com el seu nom indica, implica que prèviament hi ha hagut alguna cosa anormal, una situació que, per tant, es vol solucionar. En el nostre cas, parlam de la llengua catalana: la seva situació no és òptima. I què vol dir ésser normal? Bàsicament, que una llengua cohesioni la seva comunitat lingüística. Per a fer-ho, cal que sigui present en el conjunt d’àmbits potencials en què pot ser emprada, que sigui parlada per tothom i amb freqüència i que, finalment, les normes d’ús (que són les pautes de comportament de la gent) li siguin favorables. Si no es donen aquestes condicions, deu ser perquè existeix un conflicte amb una altra llengua, que li pren àmbits i parlants, en el context d’un procés de substitució i, així, de la llengua que hi surt perdent, en diem minoritzada. El català n’és un exemple.

Continua llegint

Share Button

Plaers culpables

1525340291261

A Menorca no podem escoltar iCat per la freqüència modulada, ara que se n’han reprès les emissions radiofòniques convencionals. Tampoc no podem sintonitzar Catalunya Informació o veure, a la pantalla del televisor, Esports3 o el canal normal de TV3. Coses que passen. Sempre ens queda, però, el consol de poder-hi accedir a través de les aplicacions del telèfon mòbil o des d’internet. Així, des de l’ordinador, he pogut escoltar i gaudir el podcast de la tercera edició d’un experiment anomenat «El Desconcert d’iCat», que es va celebrar el passat dimarts vuit de maig, i en què una sèrie de grups de l’escena catalana van interpretar una selecció de temes que formen part dels seus plaers culpables, és a dir, són «cançons que fa vergonya, poca o molta, reconèixer que ens agraden», segons es podia llegir a la promoció prèvia de l’esdeveniment. La proposta no deixa de ser original, perquè obliga els conjunts musicals a sortir de la seva zona de confort, tot donant sortida a un tipus de composicions que mai no associaríem als seus estils habituals.

Continua llegint

Share Button