Jesús Tuson enceta l’encara imprescindible Una imatge no val més que mil paraules (Empúries, 2001) amb una presentació en la qual ens recorda que, per a poder entendre la realitat que ens envolta, sempre complexa, empram les simplificacions. Lògicament: la nostra capacitat intel·lectual és limitada i fer-ho així és necessari. Ara bé, Tuson hi afegeix que aquest mecanisme, duit a l’extrem, ens pot fer caure en el maniqueisme, és a dir, en la posició reduccionista de creure que les coses només poden ser blanques o negres. D’aquí en surt un brou de cultiu en el qual els estereotips i els prejudicis, les opinions no raonades, creixen a lloure.

Continua llegint

Què hauria passat si els pares d’Adolf Hitler haguessin fet servir preservatius a l’hora de mantenir relacions sexuals? Tot i que podria haver estat una altra —a la revista Pronto, que fullejava durant la infantesa a ca l’àvia Juanita, hi havia una secció basada en aquesta mena de qüestions, tot i que aplicades a situacions més casolanes i fútils viscudes per ciutadans anònims, segurament inventats: i si li hagués dit que no al meu home? I si hagués escoltat la meva filla?…— va ser justament aquesta pregunta la que se’m va fer present quan donava voltes al tema que volia tractar en els paràgrafs que segueixen.

Continua llegint

És un clàssic. Tot i que pot succeir en altres moments del dia, el més habitual és que ho faci en haver dinat, segurament a mitjan xubec (la tan necessària mitja hora de rellotge estirat al sofà). Sona el telèfon, el fix, aquell aparell que acumula pols al rebedor de casa perquè ja no l’empra ningú i que, segurament per aquest motiu, ni tan sols no té activat el servei d’identificació de trucades. Després de pegar un bon bot, el sobresalt que et rescata de la profunditat dels somnis —n’hi ha que ronquen, fins i tot, dormint la sesta— et deixa mig estabornit. Arribar a temps al dispositiu, que sona insistentment, abans que deixi de fer-ho i que, per tant, la maniobra hagi esdevingut inútil, és tota una aventura. Embolcallat per la son, sense saber ben bé on ets, deixant-te guiar per l’oïda i no pas per la vista, encara entelada, sol venir d’un pèl no entropessar amb qualsevol dels mobles que hi ha escampats per la casa.

Continua llegint

Va arribar fa pocs dies, però ho va fer, finalment. L’esperava. Gràcies a un bon i bell costum familiar, he anat rebent en forma de regal, a mesura que sortien publicats, els tres darrers volums —dedicats a l’etapa contemporània— que han aparegut fins ara de la Història de la Literatura Catalana (els altres els havia adquirit pel meu compte). Aquesta magna obra, dirigida per Àlex Broch i editada per Enciclopèdia Catalana, Editorial Barcino i l’ajuntament de Barcelona, actualitza la ja clàssica que, fa unes quantes dècades, va elaborar un equip coordinat per la tríada Riquer, Comas i Molas. En aquesta ocasió, la setena de les vuit entregues previstes es centra en el període comprès entre 1922 i 1959 i, cal dir-ho, ha arribat en el millor moment en què ho podia fer.

Continua llegint

El passat mes de setembre vam conèixer la guanyadora de la primera edició del Premi de Poesia Gumersind Gomila de la ciutat de Maó, Alba Camarasa, amb el poemari Corpus. En aquell moment, només els membres del jurat (en Ponç Pons, na Lucia Pietrelli i un servidor) havíem pogut llegir l’obra, tot i que en un format —un document en pdf— que no li feia justícia. Per açò, en aparèixer, fa tot just un parell de mesos, editada com toca, i després de comprovar-ne el resultat, no em vaig poder estar de dir, a les xarxes socials, que el llibre, «continent i contingut», em semblava magnífic.

Continua llegint

Un dels múltiples factors que contribueixen al bon funcionament d’un sistema educatiu és el disposar d’una certa l’estabilitat legislativa. Canviar, com ha passat a l’estat espanyol en els darrers decennis, de llei orgànica cada poc temps, no és cap bon senyal. No fa tant que som professor d’institut, però m’ha tocat treballar emparat pels marcs legals establerts per la LOGSE, la LOE, la LOMQE i, ara, la LOMLOE. M’heu de perdonar l’abús d’acrònims. No cal entrar a explicar que volen dir, ni a escatir-ne els detalls. Volia fer-ho curt i clar alhora. Que cada nova dinàmica governamental a l’estat —d’una o dues legislatures com a molt de durada— vulgui deixar la seva empremta en forma de llei educativa no deixa de ser, fins a un cert punt, una actitud temerària.

Continua llegint

Hi ha llibres, Lectora, que enlluernen. Per diversos motius, destaquen d’entre les diferents lectures que hom va fent. I, per açò mateix, fa ganes parlar-ne, per destacar-ne la qualitat i, alhora, la singularitat. És el cas de La verda és porta (Godall, 2021) de Joan Todó, gràcies al qual l’entrada al dos mil vint-i-dos ha estat memorable. El tenia a la llista de prioritats des de fa uns mesos i l’emissió d’un Ciutat Maragda dedicat a aquest llibre va fer que passés per davant de moltes altres opcions. En un altre cas d’excepcionalitat, les expectatives generades pel programa de ràdio al voltant de la «Vida i opinions de Joaquim Soler i Ferret» —aquest és el subtítol de l’obra— s’han acomplert amb escreix. Tant, que m’han empès inevitablement a fer-ne proselitisme.

Continua llegint

Enguany en farà vint de la publicació de 2002, una antologia de joves poetes menorquins, editada per l’Institut Menorquí d’Estudis. Àngel Mifsud i Joan F. López Casasnovas van ser els encarregats de la selecció d’autors i de la confecció del pròleg del volum, aparegut en la col·lecció Xibau de la institució acadèmica menorquina. Els curadors en justificaven l’aparició per diversos motius. Per començar, perquè en el context de la dècada que desembocava en el canvi de segle n’havien aparegut unes quantes en el marc general de la poesia catalana. A més, s’havia detectat a l’illa, a partir de 1996 (gràcies, sobretot, al cicle Poesia estesa), l’aparició d’una sèrie d’autors, aleshores menors de vint anys, que tot just s’iniciaven en el conreu literari. I, amb l’entrada al nou mil·lenni, es feia evident el moment de creixença poètica a través del qual una colla de nous poetes menorquins, «amb tota naturalitat», s’integraven al sistema literari català. L’antologia en volia donar compte i, alhora, «plantejar una aposta de futur». Mifsud i López afirmaven el següent: «creim que és lícit pressuposar-los, a totes les propostes, expectatives de consolidació. Aquí acaba la feina dels antologadors; després, el temps i les muses hi diran la seva».

Continua llegint

Abans —açò vol dir, en aquest cas, als anys vuitanta i noranta del segle passat: ha plogut molt de llavors ençà—, si volies escoltar un programa de ràdio, només hi havia una manera de fer-ho: ser-hi a l’hora en què l’emetien. Si, pel que fos, el gravaves en una cinta de casset, després podies tornar-lo a reproduir en voler. Ara bé, la primera vegada, la simultaneïtat era indefugible. Aquesta manera de procedir implicava tot un ritual que no deixava de ser una manera senzilla de complicar-se la vida, almenys si ens ho miram amb ulls actuals. Actualment, per sort, l’aparició de la versió corregida, augmentada i millorada d’aquell sistema, ha posat les coses molt més fàcils. Per variar, el nom amb què es coneix és un préstec de la llengua anglesa: podcast.

Continua llegint