Hi ha gent a qui li agrada llegir mentre pren el sol, a la platja. No és el meu cas: som més d’una bona cadira i ombra a l’hora d’endinsar-me en la lectura. D’altra banda, i per una qüestió de temps, tendesc a deixar per als mesos de juliol i agost aquells llibres l’extensió dels quals demana, per a fer-ho bé, molta dedicació, temps, o ambdues coses alhora. Ara bé, de tant en tant, i per desembafar d’aquesta dinàmica, es fan necessàries lectures breus, d’aquelles a les quals pots donar compte en un parell d’hores, les que alguns amants del bronzejat poden passar, sense cap pena, estesos damunt de l’arena mentre es torren al sol; les que, els partidaris de l’ombra i la recerca dels alens d’aire, podem gaudir qualsevol capvespre canicular. Zero Graus (IME, 2010), d’Esperança Camps, és una magnífica elecció en tots els casos.

Continua llegint

Hi ha vegades que un parell de versos, als quals s’arriba de manera casual, esdevenen la porta d’entrada a un univers literari que atrapa el lector. Em va passar amb el poema «Gris», de Pere Gomila, del qual em sobtaren una sinestèsia (els colors «com gust de poma», que la pluja escampava, al costat dels perfums terrestres) i els versos finals, que feien referència al «pou / on han caigut, desfets, tots els prodigis»; ambdós elements, d’una manera o altra, em remeteren a Gabriel Ferrater, al «color de gust de poma» del poema «Cambra de tardor», d’una banda, i a el «so fosc / d’una cosa que em cau / dins algun pou», del poema «Si puc», de l’altra. Creure-hi trobar aquestes petges intertextuals em van empènyer a endinsar-me en l’obra de Pere Gomila, a descobrir la proposta d’un poeta en majúscules, a partir d’un llibre que ha esdevingut fita en la meva formació lectora: Els colors de l’edat (IME, 1992), que va esdevenir la porta d’accés a l’obra d’una de les millors veus poètiques amb què compta Menorca.

Continua llegint

La narrativa illenca, a finals dels setanta i al llarg de la dècada dels vuitanta, va viure un període força interessant, a nivell quantitatiu i qualitatiu, gràcies a l’aportació d’autors com Antoni Moll Camps, Bep Portella o Víctor Martí, entre d’altres. De llavors ençà, ha passat prou temps perquè, des de la historiografia literària, es comenci a ordenar i a explicar la contribució que Menorca va fer, en aquells anys, al conjunt de la literatura catalana. Un exemple d’aquesta tasca, que ens ha de dur a la configuració del mapa literari de l’època, és la propera jornada d’estudi i d’homenatge que, organitzada per l’Institut Menorquí d’Estudis, es dedicarà a una figura clau del període que comentam, Jordi Vivet i Ballart.

Així, en aquells anys hi trobam, a més dels noms citats (i d’altres que, per una qüestió d’espai, no podem anomenar), Damià Borràs, a qui la gent coneix actualment perquè mena un vessant polític força actiu. El maonès, però, fa temps que és un escriptor polifacètic, amb incursions en el camp de la poesia, del teatre i de la narrativa, en què «ha escrit de tot i poc». Pel que fa a la novel·la, és autor d’una trilogia –formada pels volums El preu del marès (Al Thor, 1983), Qui la fa la paga (La Magrana, 1990) i Marès Nostrum (Ifeelbook, 2017)–, en què s’endinsa en el gènere negre. La segona referència, la que avui ens interessa, va aparèixer a una editorial principatina prestigiosa, tot fent part de la col·lecció «La negra», dirigida per Jaume Fuster, i en què publicaren autors com Andreu Martín, Manuel de Pedrolo, Boris Vian o Maria Antònia Oliver.

Continua llegint

Amb una onada de calor que, per molt que estigués prevista, ha arribat de manera dràstica i, literalment, ha fet grinyolar els cans, hem donat el sus al període de les vacances d’estiu. No ho dic només pensant en la merescuda pausa escolar, que permetrà als alumnes (i també als docents) desconnectar de la rutina acadèmica durant un parell generós de mesos, sinó sobretot perquè aquesta és una època, els mesos de juliol i agost, en la qual molta gent aprofita per gaudir d’uns dies de lleure, per passar una temporada de desconnexió dels maldecaps rutinaris que solen anar associats a la feina. No tothom, però, pot gaudir-ne, perquè per a més d’un la temporada turística és la que va associada a un volum major de feina. Sigui com sigui, per als privilegiats que poden obrir el parèntesi laboral estiuenc, aquesta és una bona època per dedicar-se a la noble activitat de fer la vessa, tot i que açò darrer no deixa de ser un propòsit que, a la pràctica, acaba per esdevenir impossible.

Continua llegint

Comencem per l’anècdota. Un any més, en acabar les classes de segon de batxillerat, abans de posar-se a estudiar intensament per a la selectivitat, el centre va organitzar una festa de comiat als alumnes. Ells, que han crescut sota uns referents culturals en què les telesèries nord-americanes han tingut un paper destacat, la batejaren com a «cerimònia de graduació», cosa que no deixa de tenir gràcia perquè, en el moment de celebrar-la, encara no havíem fet les juntes d’avaluació i, per tant, les notes no estaven posades, almenys definitivament: l’obtenció del títol era, en alguns casos, encara, una incertesa. Imbuïts idò, per aquests valors televisius, els alumnes del centre acudiren a l’acte vestits de vint-i-un botons, ben mudats (allò semblava un casament), acompanyats pels seus familiars. A més d’una sèrie de parlaments —del director i d’un parell de grups d’alumnes—, l’acte consistí en l’entrega d’un record, una foto de grup, i en una petita bereneta al pati del centre. Va ser una estona en què vam respirar un molt bon ambient entre els estudiants, les famílies i els docents, en què es van establir converses agradables entre tots els implicats en aquell any de patiment acadèmic. Disposàvem, no podia esser d’una altra manera, d’un petit photocall per poder immortalitzar el moment. Per a fer-lo més divertit, hi havia, a disposició dels interessats, uns quantes cartolines negres amb forma de birrets, i xocs blancs per a escriure-hi el que volguessin. Alguns dels textos feien referència al fet que havien superat el curs. Ara bé, n’hi va haver un que, inesperat, va desencadenar tota la reflexió que segueix als paràgrafs següents. Afirmava una cosa molt semblant a «qui no val, al social».

Continua llegint

Aquesta setmana hem llegit que es declarava desert el premi BBVA Sant Joan de literatura catalana, dotat amb 35.000 euros, perquè cap de les obres presentades no reunia la qualitat mínima per a obtenir-lo. En la notícia que en feia el cultural La Llança, entre d’altres informacions, es posaven damunt la taula dues postures respecte dels guardons literaris: la d’aquells que consideren que, a ca nostra, en sobren, i la de qui en defensa la idoneïtat perquè —s’afirma— són una bona eina de promoció editorial (que es tradueix, per exemple, en vendes durant la diada de sant Jordi). Aquesta notícia ha coincidit amb la publicació recent d’un tuit de l’escriptor Josep Masanés, en què es demanava «Per què a Menorca no hi ha cap premi de novel·la o a un volum de poesia? N’hi ha a Eivissa, desenes a Mallorca, però ni un a Menorca des de fa molts anys.» A més, en una taula rodona («Literatura de Menorca: passat, present, futur»), de què vam parlar en un xalandrot de no fa gaire, també va sortir el tema, tot i que per qüestions de temps no vam poder aprofundir-hi en el debat. Sé que estic plantejant diferents aspectes d’un mateix tema. Potser és un bon moment de reprendre’l.

Continua llegint

Ara que —finalment— deixam enrere uns mesos intensos de campanya electoral, en què, per variar, la llengua catalana ha tingut un cert protagonisme, sobretot per part d’aquelles formacions polítiques que en volen reduir l’estatus actual, ja de per si precari, trob que, aprofitant la jornada de reflexió, és un bon moment per introduir algunes de les idees que, sobre el concepte de doble oficialitat, va teoritzar el notari i jurista Josep Maria Puig Salellas (1924-2007). Avesats com estem, per desgràcia, a escoltar moltes barrabassades que tenen el català com a protagonista (que, pel fet de ser-ho, cauen pel seu propi pes), potser no prestam prou atenció a altres idees que, més subtilment, també són pernicioses per a la llengua i poden acabar calant i essent assumides per la gent de manera acrítica. Que la llengua pròpia del territori es continuï emprant, per part d’algunes formacions polítiques, com a arma llancívola amb què participar del combat ideològic electoral —per molt que faci evident que el conflicte lingüístic existeix, cosa que, en principi, és positiva perquè és una passa necessària per poder-lo abordar, és a dir, per a posar en marxa les mesures necessàries per a superar-lo i aconseguir la normalitat de la llengua minoritzada— no deixa de ser una trista gràcia.

Continua llegint

Fa tot just un any, vaig parlar del Desconcert d’Icat FM, la festa que celebra la coneguda emissora musical. Aquests concerts col·lectius es basen en propostes que defugen la convenció. Aquella vegada, una colla d’artistes s’agruparen per interpretar una selecció de «plaers culpables», cançons que, suposadament, formaven part del gustos inconfessables dels artistes. Enguany, l’excusa ha estat la de versionar, dalt l’escenari, un tema pertanyent a l’any en què van néixer els solistes o els grups (en sentit ampli, com veurem). Tot i que el resultat, des d’un punt de vista artístic, ha estat força irregular, per no dir xerec (només cal escoltar el concert sencer per a corroborar-ho), sí que ha servit per tornar a reflexionar sobre la importància que la música té en la vida de moltes persones.

Continua llegint