Navega per l'autor

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Un sistema fagocitador

Un parell de lectures relativament recents, fetes en els darrers mesos, centrades en temes d’història de la música popular del segle XX —el rock i el rap, respectivament—, coincideixen a assenyalar que, després d’un naixement trencador, la indústria musical, després d’anul·lar-ne la càrrega ideològica combativa inicial, les acaba assimilant per a convertir-les en productes amb què alimentar el mercat. No deixa de ser interessant constatar amb quina facilitat el «sistema» és capaç d’apropiar-se fins i tot d’allò que en neix com a reacció: alguns llibres que expliquen les vergonyes d’Amazon i companyia, per exemple, es poden comprar fàcilment en aquesta plataforma. Acaben servint, justament, per a engreixar la bèstia que volien combatre.

Continua llegint

Share Button

Ordenar la biblioteca (com i on)

He hagut d’interrompre, per tal d’escriure aquest text, una petita recerca immobiliària per la xarxa. Bé, el que realment he fet és deixar-la per impossible, perquè els preus que es demanen fan impossible la idea d’anar-se’n a viure al camp. Hi ha massa especulació i, tal i com estan les coses, val més treure’m la idea del cap i dedicar-me, per variar, a rallar de llibres i, en concret d’una lectura que, tot i trobar-la decebedora, m’ha fet pensar en moltes coses darrerament. Massa coses.

Continua llegint

Share Button

Anar a l’Aire

A mi, per molt que engendri «lilàs que broten de la terra morta», que mescli «records i anhels» i que somogui «les rels enterques amb ses pluges vernals», no em sembla que l’abril sigui «el més cruel dels mesos», com afirma Elliot. Ben al contrari, juntament amb els primers dies de maig, que avui tot just acabam d’encetar, aquesta és una època que esper amb impaciència pel fet d’estar directament relacionada amb la campanya d’anellament que, en el marc del projecte Picole Isole, es desenvolupa a l’Aire, un illot de trenta-quatre hectàrees, majoritàriament de roca pelada, situades davant de Punta Prima, al sud-est del litoral menorquí. Fins i tot ara, quan fa força temps que no hi particip (boni bé una dècada, comptat i debatut), l’enveja respecte dels que hi són s’ha fet més latent que mai.

Continua llegint

Share Button

L’exemplar signat

Tot el que us explicaré a continuació, no ho puc negar, neix de l’enveja que des de fa molts d’anys he tingut per com es celebra la diada de Sant Jordi a Barcelona. Segurament, aquesta atracció és el fruit d’haver-hi passat, a la capital del Principat, uns anys, els universitaris, i d’haver-hi viscut la festa del llibre i de la rosa de primera mà, la qual cosa em va marcar: que tanta gent surti al carrer, pacíficament, per comprar llibres (i roses), sempre m’ha semblat un ritual exemplar i meravellós; fins i tot, revolucionari, per molt que, de cada vegada més, s’hi imposi el mercantilisme i que, com és sabut, que se’n regalin no vulgui dir que, després, els llibres es llegeixin. A més, des que escric i, en la mesura del que és possible, han sortit publicades algunes de les meves obres, he desitjat viure aquesta celebració des de dins, a la ciutat comtal, des d’una paradeta estant, signant-hi, i participant de la resta de saraus literaris que s’hi organitzen.

Continua llegint

Share Button

Incipit

A vegades, una situació totalment quotidiana, nascuda de la inconsciència amb què despatxam les feines més rutinàries, pot esdevenir l’espurna, una mena de motor immòbil del pensament que acaba lligant manats d’idees que, tot i haver nascut per separat i, per tant, sense que aparentment hi hagi d’haver una relació entre elles, coven a l’espera d’algun eix vertebrador que les cohesioni.

Continua llegint

Share Button

Imatges que es llegeixen i paraules que es miren

Poc espai dedica la televisió a la literatura (i poc temps tenc per a mirar-la). Una excepció la trobam al programa Més 324, de Televisió de Catalunya, en què els llibres i els escriptors hi tenen una presència habitual, amb un tractament més que digne. La llàstima —sempre hi ha algun però— és que l’hora d’emissió sigui massa tardana. Dijous, però, fa tot just un parell de dies, Xavier Graset hi entrevistà Pol Guasch, amb motiu de la presentació de Napalm al cor (Anagrama, 2021), el seu darrer llibre, el primer en el camp de la novel·lística. Tot parlant-ne, entre d’altres aspectes, ens vam poder assabentar que, al llibre, a més del text, el lector hi trobarà una sèrie de fotografies, que són una part essencial de l’obra. Va ser Guasch mateix qui va citar un dels referents d’aquesta combinació, W. G. Sebald.

Continua llegint

Share Button

Professó

D’un primer cop d’ull, Pràxedes Sintes Gibeli comprova que, a pesar del temps —fa un estar d’ases típicament primaveral—, de l’hora que és, les vuit i mitja —van canviar-la dissabte passat i, per tant, encara hi ha un poc de claror—, i d’anar gairebé mitja hora endarrerits, la petita plaça de Sant Francesc està plena a vessar. A les voreres s’hi acumula gent de totes les edats i l’asfalt està ocupat pels membres de la confraria del Via-Crucis, disposats en dues fileres paral·leles, expectants per començar la professó de l’Enterrament, acte central del Divendres Sant maonès. En contemplar, des d’on es troba, el panorama, Pràxedes Sintes Gibeli no pot evitar de demanar-se «què hi faig jo aquí», a més de jurar-se una i altra vegada que, ara sí, d’aquesta aprendrà a dir que no.

Continua llegint

Share Button

Recordau la pedra d’on heu estat tallats

Aquest passat dijous presentàrem l’Homenatge a Josep Salord i Farnés. Textos i estudis (IME, 2020). El llibre, i ja sé que en tenc part de cuixa i que les meves paraules no són objectives, s’ho ben val. Perdonau-me la manca de modèstia, però estic convençut que ens trobam davant d’una obra que marca una fita en la historiografia cultural menorquina, cosa de què ens hem de felicitar. La intenció d’aquests paràgrafs que segueixen (una reelaboració o digest del text que vaig llegir en l’acte de presentació del volum) és aportar les raons que m’empenyen a fer una afirmació tan rotunda com aquesta.

Continua llegint

Share Button

Venen de lluny i tenen la memòria impresa

El vers que encapçala aquestes ratlles prové del poema «Les paraules», de Margarita Ballester, publicat originalment a L’infant i la mort (Columna, 1989). Ralla de la força que duen incorporada els mots. I, d’entre tots, avui voldria centrar-me en aquells que empram per referir-nos als llocs, els topònims. En pensar-hi, a més del vers citat, me’n ve al pensament un altre, en aquest cas de Pere Gomila, que fa referència a aquesta mena de noms, dels quals afirma que «conserven la memòria de la terra». El poema a què pertany, «Topònims», per cert, forma part del volum Geografies del vent (Arrela, 2015).

Continua llegint

Share Button

Segona dosi

Ras i curt: em van vaccinar. O, més ben dit, m’injectaren la primera dosi del vaccí del coronavirus, tal i com es va fer amb una part molt important del personal docent de l’illa, el passat cap de setmana. Tot va anar molt ràpid. Massa. Perquè, confiat que les coses es farien a poc a poc i en bones, com sol ésser habitual, no vaig tenir temps de pensar què hauria de fer quan m’avisessin i em donessin hora per acudir a l’hospital. Ho van fer d’un dia per un altre. Deixadesa per part meva. En no ser obligatori, abans de decidir si em posava o no el vaccí, el més lògic hauria estat reflexionar, amb calma, què fer. I intentar actuar en conseqüència. Però l’excusa de mal pagador és que el darrer mes ha estat molt intens a la feina (treballs, exàmens, avaluacions) i no m’he pogut dedicar a altres coses, com per exemple decidir si em vaccinava o no. Sigui com sigui, ho vaig fer, tot i que no puc evitar una sensació de penediment davant dels fets ocorreguts.

Continua llegint

Share Button