Navega per l'autor

Ismael Pelegrí

Hi ha un excés de premis literaris?

Captura de pantalla de 2019-05-31 08-52-19

Aquesta setmana hem llegit que es declarava desert el premi BBVA Sant Joan de literatura catalana, dotat amb 35.000 euros, perquè cap de les obres presentades no reunia la qualitat mínima per a obtenir-lo. En la notícia que en feia el cultural La Llança, entre d’altres informacions, es posaven damunt la taula dues postures respecte dels guardons literaris: la d’aquells que consideren que, a ca nostra, en sobren, i la de qui en defensa la idoneïtat perquè —s’afirma— són una bona eina de promoció editorial (que es tradueix, per exemple, en vendes durant la diada de sant Jordi). Aquesta notícia ha coincidit amb la publicació recent d’un tuit de l’escriptor Josep Masanés, en què es demanava «Per què a Menorca no hi ha cap premi de novel·la o a un volum de poesia? N’hi ha a Eivissa, desenes a Mallorca, però ni un a Menorca des de fa molts anys.» A més, en una taula rodona («Literatura de Menorca: passat, present, futur»), de què vam parlar en un xalandrot de no fa gaire, també va sortir el tema, tot i que per qüestions de temps no vam poder aprofundir-hi en el debat. Sé que estic plantejant diferents aspectes d’un mateix tema. Potser és un bon moment de reprendre’l.

Continua llegint

Share Button

Un altre marc legal per a la llengua hauria estat possible?

llibre.cabrera

Ara que —finalment— deixam enrere uns mesos intensos de campanya electoral, en què, per variar, la llengua catalana ha tingut un cert protagonisme, sobretot per part d’aquelles formacions polítiques que en volen reduir l’estatus actual, ja de per si precari, trob que, aprofitant la jornada de reflexió, és un bon moment per introduir algunes de les idees que, sobre el concepte de doble oficialitat, va teoritzar el notari i jurista Josep Maria Puig Salellas (1924-2007). Avesats com estem, per desgràcia, a escoltar moltes barrabassades que tenen el català com a protagonista (que, pel fet de ser-ho, cauen pel seu propi pes), potser no prestam prou atenció a altres idees que, més subtilment, també són pernicioses per a la llengua i poden acabar calant i essent assumides per la gent de manera acrítica. Que la llengua pròpia del territori es continuï emprant, per part d’algunes formacions polítiques, com a arma llancívola amb què participar del combat ideològic electoral —per molt que faci evident que el conflicte lingüístic existeix, cosa que, en principi, és positiva perquè és una passa necessària per poder-lo abordar, és a dir, per a posar en marxa les mesures necessàries per a superar-lo i aconseguir la normalitat de la llengua minoritzada— no deixa de ser una trista gràcia.

Continua llegint

Share Button

La memòria de les cançons

1556289051257

Fa tot just un any, vaig parlar del Desconcert d’Icat FM, la festa que celebra la coneguda emissora musical. Aquests concerts col·lectius es basen en propostes que defugen la convenció. Aquella vegada, una colla d’artistes s’agruparen per interpretar una selecció de «plaers culpables», cançons que, suposadament, formaven part del gustos inconfessables dels artistes. Enguany, l’excusa ha estat la de versionar, dalt l’escenari, un tema pertanyent a l’any en què van néixer els solistes o els grups (en sentit ampli, com veurem). Tot i que el resultat, des d’un punt de vista artístic, ha estat força irregular, per no dir xerec (només cal escoltar el concert sencer per a corroborar-ho), sí que ha servit per tornar a reflexionar sobre la importància que la música té en la vida de moltes persones.

Continua llegint

Share Button

És millor consumir-se que no pas desaparèixer lentament

Seattle_Music_Scene_Exhibit_3,_EMP_Museum

Acab de passar una llarga temporada, que s’ha acabat amb l’arribada de la primavera, en què m’han acompanyat amb insistència els treballs discogràfics, entre d’altres, d’Alice in Chains —sobretot l’immens Dirt, (Columbia, 1992) i l’emocionalment esfereïdor Unplugged (Columbia, 1996), que tot just he descobert enguany—, de Soundgarden —especialment els conegudíssims Badmotorfinger (A&M, 1991) i Superunknowun (A&M, 1994)— i Nirvana —un poc de Nevermind (DGC, 1991) i un molt de l’extraordinari MTV Unplugged in New York (Geffen Records, 1994). Aquests grups encapçalaren la fornada d’allò que, en el seu moment, es va conèixer com a grunge, un fenomen musical paradigmàtic del començament de la dècada dels noranta del segle passat, situat bàsicament a la ciutat nord-americana de Seattle. Casualitats de la vida, el passat 5 abril es compliren vint-i-cinc anys del suïcidi de qui va ser la gran icona d’aquest moviment, Kurt Cobain, el cantant de Nirvana, un fet que inicià la decadència del grunge, després d’haver viscut dies de vi i roses. Com no podia ésser d’una altra manera, la culpa d’aquesta dèria musical per la qual he passat (la febrada encara no ha desaparegut del tot, però sí que ha anat molt a menys), prové de la lectura d’un llibre, Todo el mundo ama nuestra ciudad, de Mark Yarm (Es Pop, 2015, en traducció d’Óscar Palmer Yáñez). No és la primera vegada, i no en serà l’última, que les pàgines amb lletra impresa m’han empès a la descoberta de noves propostes sonores.

Continua llegint

Share Button

Imaginació i autocensura

330977

A dues obres de què he parlat no fa gaire, l’Art de la ficció, de David Lodge (que es pot llegir en la traducció catalana de Montserrat Lunati i Jordi Larios publicada a Labutxaca el 2010) i a Como piensan los escritores, de Richard Cohen (disponible en castellà en la versió que en va fer Laura Ibáñez a Blackie Books el 2018), s’analitzen diferents aspectes que intervenen en la creació literària: la importància d’un bon començament o d’un final efectiu, l’ús de diferents tècniques narratives, l’estratègia a l’hora de posar títol a un text, la intertextualitat o el plagi, entre d’altres elements. Ambdues obres són relativament interessants, potser més la primera que no pas la segona, però tant en l’una com en l’altra hi trob un parell de mancances flagrants pel que fa al procés d’escriptura. Cap d’elles no parla, d’una banda, de la inspiració, és a dir, de com i d’on es pouen les idees que han d’acabar convertides en text (la imaginació, la capacitat d’inventiva, aquí, també hi juga el seu paper) i, de l’altra, de la censura i —pitjor encara— de l’autocensura. Ambdós aspectes (que, per cert, combinen molt bé) són claus a l’hora d’abordar el fet literari , ja sigui en la ficció o, també, en la creació assagística, aquella en què l’objectiu principal és vehicular idees i, alhora, fer-ho amb la vocació de remarcar la funció poètica del llenguatge.

Continua llegint

Share Button

El paisatge literari menorquí: força flors (i qualque card)

mountain-66080_1920

Posaria la mà al foc i afirmaria que ens amara, en general, la sensació que la literatura menorquina passa per un (molt) bon moment. Aquesta idea, però, no deixa de ser fruit de percepcions subjectives al respecte, l’origen de les quals es troba, moltes vegades, en els mateixos escriptors que participen de manera directa i intensa en la vida literària illenca. En aquest context, per tant, no deixa de ser necessari corroborar les impressions amb certeses i, per a fer-ho, cal una perspectiva que ens obliga a sortir durant una estona del camí que està fent la nostra literatura per situar-nos en un lloc prou elevat que ens permeti veure d’on venim, on som i, fins i un cert punt, on podem anar. Per facilitar aquest exercici de reflexió, són d’agrair iniciatives com la taula rodona, de títol tan clar com realment inabastable: «Literatura a Menorca: passat, present, futur», organitzada pel Cercle Artístic de Ciutadella. Que m’hagin ofert de participar-hi, cosa que els agraesc profundament, m’ha permès –i perdonau-me l’autobombo– de reprendre un parell de textos, publicats a la revista Serra d’Or, en què d’alguna manera abordava, des de la visió de conjunt, l’abans i l’ara de les nostres lletres.

Continua llegint

Share Button

Un any més, tornarem a firar-nos

Sant Jordi a Maó
Aquesta foto, juraria que de na Gemma, l’ha emprada el diari Menorca una colla d’anys en parlar del Sant Jordi Menorquí. M’agrada molt.

El calendari lunar ha propiciat que, aquest dos mil denou, les vacances de Setmana Santa caiguin molt endavant. Massa, potser, per aquells que ens dedicam a la docència, que hem hagut de viure un trimestre que no acabava mai. Açò, per cert, implicarà una represa curtíssima. D’aquí a final de curs anirem costa avall i no ens en temerem i serem enmig dels cavalls, a Sant Joan. Sigui com sigui, enguany celebrarem la diada de Sant Jordi en soldemà del dilluns de Pasqua. Sense alumnes a les aules, per cert, la qual cosa impedirà que més d’un i de dos puguin fer la visita ritual a les paradetes de llibres i roses, segurament una de les poques ocasions que tenen, al llarg del curs, d’entrar en contacte amb el món de les publicacions (cosa que, per exemple, vam intentar compensar al meu institut el darrer dia lectiu abans de vacances, en què les últimes hores del matí les vam dedicar a celebrar Sant Jordi de manera col·lectiva, al pati: potser, en altres centres, ho van fer així o ho compensaran en tornar a les activitats lectives).

Continua llegint

Share Button

Com fomentam la lectura?

1024px-Almeida_Júnior_-_Reading_-_Google_Art_Project

Les dades, de 2017, ens les proporciona el Baròmetre d’hàbits de lectura i compra de llibres, impulsat per la Federació de Gremis d’Editors. Ens diuen, per exemple, que un 60% de la població estatal inclou la lectura entre les seves activitats d’oci, una tercera part de la qual s’hi dedica a diari. També, sabem que quatre de cada deu persones no llegeixen mai. De xifres, n’hi podem trobar d’altres, força interessants: hi ha més dones que homes lectors, seguim llegint en paper, compram majoritàriament en llibreries (i no tant per internet) i, de llibres, ara n’adquirim més que abans, tot i que gairebé la meitat dels títols siguin dels mal anomenats de text (perquè, de lletra escrita, no en tenen tots aquells que es poden llegir?). Del ball de números, voldria destacar dos aspectes: primer, el percentatge de gent que no llegeix mai (quatre de cada deu) i, segon, que els lectors de pedra picada, els que s’hi dediquen a diari, representen —si no he fet els càlculs malament— una cinquena part del total de la població (som, perquè m’hi incloc, una minoria social!). Les dades són objectives. No ho és, però, la valoració que en podem fer. Com sempre, amb l’aigua a la meitat (seixanta a quaranta, en aquest cas), hi ha qui veu el got mig ple i qui el veu mig buit.

Continua llegint

Share Button

El turisme mata els barris

04_10_15_paralel

El sentit comú —que sol ser el menys comú dels sentits— ens recorda que les desgràcies d’altri ens han d’ajudar a prevenir les pròpies. La saviesa popular, en forma de refranys, ho transmet clarament, com ho demostren els mots que va escriure, ja en el llunyà 1417, el mallorquí Anselm Turmeda: «quan veuràs la barba de ton veí cremar, posa la teva a salvar». Així i tot, malgrat la veritat que emana d’aquestes paraules, no és menys cert que els humans som els únics animals que ens entestam a ensopegar dues (i les vegades que calgui) amb la mateixa pedra. Que no n’aprenem, vaja, de les experiències. Aquests exemples paremiològics em venen al cap tot pensant en l’amenaça que suposa per a Menorca el fenomen de la gentrificació. En aquest sentit, sabem en quin estat es troben diverses barbes veïnes i, també, que encara som a temps de salvar la nostra. Però no val a badar.

Continua llegint

Share Button

Diàlegs intertextuals: de Bernat Metge a Public Enemy

patchwork, quilt, texture

Fa un temps que en volia parlar, però no trobava la manera de posar el fil a l’agulla del discurs. Potser perquè partia de la idea que allò que per a mi era una relació indubtable entre dos pols totalment allunyats no deixava de ser una futilitat, una beneitura, una dèria personal sense fonament ni interès. Però la idea es resistia a abandonar-me. Romania colgada en algun racó del cervell, esperant el moment de tornar a fer acte de presència. No fa gaire, el fet que Pol Guash hagi comentat, al digital Núvol, el llibre Como piensan los escritores, de Richard Cohen (Blackie Books, 2018), s’ha convertit en el desllorigador que em permet, ara i aquí, d’abordar el tema i relacionar finalment en un mateix text les figures de Bernat Metge i Public Enemy, és a dir, d’intentar mesclar l’aigua i l’oli, d’ajuntar dos mons aparentment molt allunyats però que, a parer meu, coincideixen en l’ús virtuós d’una tècnica que, dins de l’àmbit de la intertextualitat, posats a dir, podríem anomenar patchwork cultural.

Continua llegint

Share Button