Dissabte passat es va celebrar una nova Jornada d’Estudi i d’Homenatge, en aquest cas dedicada al maonès Joan Hernàndez i Mora. Calia parlar-ne, entre d’altres coses perquè no crec que els nostres mitjans de comunicació, els illencs, li dediquin l’atenció que es mereix. En calent, però, a la correguda, no era qüestió de posar-s’hi, entre d’altres coses, perquè vam acabar tard i mentalment cruixits. Després de deixar passar el cap de setmana, amb més calma, redact aquestes notes, mentalment, i les compartesc amb els lectors del blog, amb tot allò que crec que va donar de si el que hi vam viure. Si me deix alguna cosa –segurament–, la part dels comentaris queda a la disposició de qui la vulgui fer servir.

Continua llegint

Voldria encetar la sèrie de cròniques al voltant d’aquesta illa que —manllevant les paraules de Guillem Alfocea— en arribar l’estiu vessa, tot centrant-me en un tram aleatori de la xarxa viària nostrada: els nou mil metres de via asfaltada que separen Maó d’Alcalfar, una de les múltiples urbanitzacions que es troben a l’encimentada costa santlluïsera. Una fita blava, situada a prop de l’ermita que hi ha a l’entrada d’aquest llogaret, marca el quilòmetre nou. Desconec on comença, però, el recompte de les distàncies, tot i que supòs que ha de ser en algun lloc proper a la seu del Consell Insular de Menorca, l’organisme que té la titularitat de gran part de les carreteres de l’illa.

Continua llegint

Fa un parell d’anys, enmig de la pandèmia, va néixer la idea de compilar una sèrie de relats de caire festiu publicats en aquest blog (i fer-ne un llibre). Abans que es convertissin en el volum Dies assenyalats, els textos van tenir una sèrie de lectors que van valorar la viabilitat del projecte. Un d’ells, Joan Francesc López Casasnovas, va concloure la seva revisió amb una pregunta molt adient, la resposta de la qual, encara ara, em té capficat perquè no només afecta aquell recull sinó, sobretot, molt del que escric en aquest espai virtual: «en capirà tota la dimensió un lector no avesat en l’hermenèutica “menorquina”?»

Continua llegint

Hem tornat a celebrar Sant Joan després d’un temps d’incertesa que, a alguns, se’ns ha fet massa llarg. L’edició d’enguany, però, ja ha passat. Hem (re)tornat a la celebració i, una vegada més, toca passar-ne la ressaca. No em referesc a la que provoca l’alcohol, sinó a aquella que fa bullir el cervell a base de records de tot allò que s’ha viscut al llarg de la festa de les festes, de la intensitat d’unes hores en què han passat moltes coses. Tantes, que no totes es poden processar en el moment en què ocorren. Caldrà pair-les. Algunes esdevindran moments memorables, és a dir que, amb el temps, s’acabaran fixant dins la memòria mítica de cadascú. No crec que en formi part una que es va produir just abans de començar els dies centrals de la festa: el desembarcament massiu de joves a Son Blanc.

Continua llegint

En la nostra paremiologia, hi ha una sèrie de dites que fan referència al fet que algú «per dedicar-se a una cosa, n’abandona una altra més important o convenient», segons explica Josep Pons Lluch en referència a «massa llegir fa perdre s’escriure», una de les dinou variants (amb quaranta-una ocurrències) recollides al portal PPPD. Si agafam l’enunciat en sentit literal, però, les coses van d’una altra manera: la lectura és potser la millor manera de millorar l’expressió escrita —i també l’oral— de la gent. La relació hi és directa. A escriure, per cert, se n’aprèn a base de pràctica, de posar-s’hi. No hi ha cap altra recepta.

Continua llegint

El mes de juny sol arribar acompanyat de dies en què es mesclen la calor que anuncia l’estiu i els cels tapats —de plom, en dirien els poetes flacs—, és a dir, carregats de pols del desert africà. No acaba de ploure i, quan ho fa, no arriba a banyar, perquè el que cau gairebé no és aigua. El més habitual és que un tel de terra ho acabi embrutint tot. És una època en què sembla que el temps, també el cronològic, esdevé tangible. Ho fa pensar que l’aire esdevé feixuc, irrespirable. Pesa, literalment. La sensació d’ofec ens acompanya, amarada de suor. La gent roman acubada i, així, és molt complicat poder anar fent. Malgrat tot, però, hi ha coses molt més males de dur que la xafogor.

Continua llegint

Diria que va ser en Cice qui, un dia, va explicar a les xarxes —no record a quina— què li havia passat mentre treballava a un restaurant menorquí. A l’hora de treure el fems, bàsicament plàstic i cartró, sense separar, el volum generat en aquell local durant la jornada era tal que, en un dia, tiraven la mateixa quantitat de residus que els que ell, a ca seva, trigava un any a produir. Deixant de banda que, a més, ell s’encarregava curosament de fer-ne la recollida selectiva, la desproporció era enorme.

Continua llegint

En la darrera celebració de Sant Jordi, l’Institut Menorquí d’Estudis va organitzar una trobada —conversa i vermut inclosos— amb Francesc Riudavets i Patrícia Romero, autors del segon volum de la sèrie Espigolant, un recull de lèxic menorquí que no apareix al Diccionari català-valencià-balear, l’Alcover-Moll. Aquesta és una feina oberta perquè, com els mateixos autors van comentar, hi ha encara molta informació per extreure, moltes paraules per recollir, per exemple a la part de llevant de l’illa. Dedicar-s’hi de manera altruista té molt de mèrit, però alhora fa que el temps del treball de camp sigui limitat. A poc a poc i en bones, idò.

Continua llegint

No veníem del no-res, però déu n’hi do. La repressió franquista —intensificada en el cas de Menorca pel fet d’haver romàs fidel a la legitimitat republicana fins al final de la guerra—, pot ajudar a explicar, en part, la migrada producció literària de les dècades dels quaranta, cinquanta i seixanta a l’illa. Migrada, però no inexistent, cal matisar. Malgrat que parlar d’un grup de postguerra a Menorca, tal i com proposa Pere Rosselló Bover, sigui massa agosarat (sobretot si s’hi inclou Gumersind Gomila, que pertany a una dinàmica literària diferent, la rossellonesa), cal fer constar que obres com Serenor d’Antoni Moll Camps (1946), el Rellotge de caixa, de Ferran Martí i Camps (1967) o la producció teatral de Frederic Erdozaín —enllà de la conegudíssima L’amo en Xec de s’Ullastrar (1961), com podrem comprovar prest, quan se’n publiqui l’obra inèdita—, i la poètica de Joan Timoner Petrus o Gumersind Riera, per citar-ne alguns noms significatius, matisen els mots de Francesc de Borja Moll amb què afirmava que l’illa estava «endarrerida literàriament» en aquella època. Ara bé, la publicació dels Contes menorquins, de Pau Faner (1972), suposà un punt d’inflexió en l’evolució de la nostra història literària. Hi ha un abans i un després de l’aparició d’aquest llibre.

Continua llegint