Navega per l'autor

Ismael Pelegrí

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Un Narcís interposat

Quin interès pot tenir per als lectors d’aquest blog explicar-los que, avui, si tot va bé, travessaré l’illa per primera vegada des d’aquell llunyà deu de març en què tot es va aturar per anar a cercar, a VaDllibres, la comanda de Sant Jordi? Evidentment, cap. Com tampoc no en té dir que, entre d’altres adquisicions, podré començar el llibre Te potaria encima, d’Andrew Matheson (Contra, 2017), una obra en què s’explica la història dels Hollywood Brats, un grup de rock que ho tenia tot per a triomfar, però que avui ningú no recorda. En vaig conèixer l’existència perquè en una edició del programa Ciutat Maragda en va parlar Jordi Puntí —que també en va llegir un breu paràgraf—, el qual me’n va acabar fent llegiguera (que diria en Biel Mesquida). Realment, tot açò, per si mateix, no té cap mena d’interès. És pur exhibicionisme. Ara bé, el Narcís que tots duim dins nostre malda per imposar-se i, normalment, ho sol aconseguir: sobretot en els escriptors i els músics. En els artistes, en general, hi té la mà trencada.

Continua llegint

Share Button

Persecucions

L’aventura —no sé si dir-ne metaliterària— va començar amb la troballa d’una sèrie de volumets de l’antiga col·lecció «Alianza 100» (tres, amb textos de Juan Rulfo, Jorge Luis Borges i Julio Cortázar), perduts en un prestatge, amb què Z esperava reprendre l’hàbit lector després d’uns dies en què el confinament li havia impedit de fer-ho. Feia molts d’anys de l’aparició d’aquells llibres petits i modestos que, en aquella època, li havien passat desapercebuts: la lectura encara no s’havia convertit en una prioritat quan Z encarava els primers anys de l’adolescència. En van treure cent títols, a vint duros cadascun. Z en va comprar alguns, però a posteriori i en llibreries de vell. Els qui vam conèixer les pessetes ja tenim una certa edat. En el seu moment, vendre llibres al preu d’un parell de cafès va ser una maniobra comercial interessant, tot i que no sé fins a quin punt reeixida. Al darrere hi havia una campanya per eixamplar el públic lector i, sobretot, per crear nous compradors de llibres (especialment els de l’editorial que hi havia darrere del projecte).

Continua llegint

Share Button

Empantallats

 

Després de dos mesos i mig teletreballant —i encara no he acabat de fer-ho—, hi ha coses que es veuen d’una altra manera. No em referesc al fet que la situació que hem viscut, amb tothom fent feina des del menjador, la cuina o el despatx de ca seva, mentre els fills trescaven per casa (i havien de fer, també, la seva tongada de deures escolars), no es pugui considerar un exemple vàlid de treball a distància, un tema que donaria per a una reflexió llarga i aprofundida, però que ara tancarem ràpidament: malgrat anomenar-lo d’aquesta manera, el que estem patint no és teletreball sinó una altra cosa molt pitjor. M’interessa centrar-me només en la mitjana d’hores, inhumana, que més d’un ha acabat passant davant de la pantalla de l’ordinador i alguna de les conseqüències més significatives que se’n deriven, per exemple el rendiment de la lectura digital.

Continua llegint

Share Button

Arguments de marès (o una crítica de la crítica)

Finalment, després d’haver romàs al munt de les lectures pendents —i, tot s’ha de dir, malgrat un parell d’intents d’encetar-la, en moments inadequats, la qual cosa la va fer tornar a la llista d’espera— he acabat de llegir Lítica, la nouvelle que Lucia Pietrelli va publicar el 2019 a Males Herbes. És la primera vegada que he abordat la prosa d’una autora de qui sí he llegit els poemaris Mort d’un aviador tartamut (AdiA, 2013), Ortigues (AdiA, 2015) i V (Cafè Central / Eumo, 2016). El resultat ha tornat a ser més que satisfactori: malgrat el canvi en el format, la literatura de l’escriptora mallorquina segueix essent sòlida i interessant alhora.

Continua llegint

Share Button

Un il·lús al país dels paletes i els cambrers

Som un il·lús. I escric aquestes línies des de la ràbia i la impotència. A la correguda. Som un de tants que havia cregut que la crisi del coronavirus es convertiria en una oportunitat per anar cap a un futur millor. Sobretot, en els moments més durs del confinament, aquesta mena d’optimisme s’havia convertit en un motiu per a suportar millor la situació: no podíem tornar a la normalitat perquè la normalitat era el problema, deia l’eslògan famós. Al final, però, ara que començam a sortir del pou, sembla que les coses tornen al lloc de sempre i, per tant, s’imposa el curtterminisme de tota la vida, el que ens havia dut fins aquí. Tot sembla indicar que els criteris econòmics, per variar, s’imposaran a la salut pública, al bé general. Res de nou, per cert, perquè açò ja passava quan ningú no havia sentit parlar de la malaltia respiratòria causada pel SARS-CoV-2, coneguda col·loquialment com a covid-19.

Continua llegint

Share Button

El dia del dia

D’ençà que va començar el confinament no hem pogut celebrar com hauria estat desitjable una sèrie de commemoracions que, en tant que dies internacionals o mundials, tenen un espai marcat al calendari. Potser, en el meu cas, el més significatiu dels esdeveniments que han acabat essent anormals ha estat el Dia Mundial de la Poesia, el 21 de març. A l’institut on faig feina, teníem el costum de programar una sèrie d’actes —modestos, però fets amb tota la bona intenció del món— amb què fèiem arribar al conjunt de la comunitat educativa una bona dosi de versos. Enguany, en canvi, tot i haver intentat tirar endavant alguna iniciativa virtual, sembla que ha acabat passant un pèl desapercebut el poema de Josep Carner amb què la literatura catalana s’afegia a la celebració de l’efemèride, com discret ha estat el ressò de la resta d’activitats fetes al voltant d’aquesta fita. No hem pogut fer-li, a la parenta pobra, els honors que es mereixia.

Continua llegint

Share Button

Popu Polls

 

«Rellegir ens dona la mida del canvis que es produeixen en nosaltres mateixos. També em passa amb la música.» Aquestes paraules, que cit literalment, formen part del comentari que Margarita Ballester va deixar escrit al blog, just al final de l’article de la setmana passada dedicat a la relectura. No vaig contestar-li, com tenc costum de fer, no per manca d’educació, sinó de temps. Ara bé, des del moment en què les dues frases ballesterianes han estat, fins a un cert punt, l’espurna que ha encès el discurs del xalandrot d’aquesta setmana, potser el que ve a continuació en pot ser una resposta sui generis. Ho dic perquè els mots que encapçalen el paràgraf em van fer pensar, en llegir-los per primera vegada (en una d’aquelles associacions atzaroses que no saps per on agafar), en els Popu Polls. Escoltar música i, sobretot, reescoltar-la —una pràctica tan natural com recurrent— és també una manera d’introspecció, d’interrogar-nos per veure, entre d’altres coses, com hem anat canviant. És una forma, per dir-ho amb unes altres paraules, de contrarestar els diferents jos que hem estat al llarg dels anys.

Continua llegint

Share Button

Tornar-hi

 

Fins no fa gaire creia —o, més ben dit, volia creure— que una prova infal·lible per demostrar la qualitat d’una obra literària era que suportés la relectura. Que, en tornar-hi, es seguís eixamplant. Així de senzill i de categòric alhora. Era una forma, a la pràctica, de reivindicar la importància de la reincidència llibresca. Ara bé, com passa amb totes les frases sentencioses, contundents i cridaneres alhora, que fem servir com a manaments d’anar per casa, ens trobam davant de generalitzacions de pa sucat amb oli. Si hi pensam bé, si les analitzam mínimament, hi ha un munt de matisos que defugen l’enunciat. I de cada vegada creix la certesa que és justament en els detalls on hi ha el bo d’os de les coses. Escrutar aquesta mena de missatges reduccionistes, entrar-hi un poc a fons, analitzar-los, no deixa de ser un exercici higiènic, una gimnàstica mental més que recomanable.

Continua llegint

Share Button

Mnemòsine, l’enjogassada

Els mecanismes que regulen el funcionament del cervell —en concret, els que s’encarreguen de la memòria— semblen moguts per una mena d’atzar que defuig l’abast de qualsevol lògica. Almenys, aparentment. Per molt esforç que hi esmercem, no sempre recordam allò que hauríem volgut retenir i, a l’inrevés, més d’una vegada el pensament ens sorprèn recuperant foteses que, ves a saber per quins set sous, va decidir retenir. Diria que als relats mitològics no hi apareix així, però es veu que la titànida Mnèmosine, la personificació de la memòria, devia tenir un caràcter força enjogassat, tal i com demostren els resultats de les seves pràctiques.

Continua llegint

Share Button

Tornar a partir

 

Els humans som uns animals de natura sorprenent (en tots els sentits). L’etologia —la «branca de la biologia que estudia el comportament dels animals, sota les condicions de l’hàbitat natural, i els mecanismes que en determinen el comportament», tal i com podem llegir al diccionari— dels primers dies de confinament així ho demostra. Vam començar-lo amb la incògnita de com el podríem fer més passador. Llavors, van sorgir un munt d’iniciatives encaminades a omplir el temps, una part molt significativa de les quals des de les xarxes socials: mai les càmeres dels nostres dispositius no havien tret tant de fum. El número activitats proposades va ser tan elevat que, fins i tot, esdevingueren inassumibles, per estressants: concerts, recitals, conferències, classes de gimnàstica… Com ens recorda la saviesa popular, els primers dies d’estar tancats van ser una autèntica sortida de cavall. Semblava que no hi hauria ni un segon per a avorrir-se a casa. Tothom sap, però com acaba el refrany i, per tant, de quina mena són les arribades.

Continua llegint

Share Button