Xalandria

Dissabte passat, a Bilbao, vam berenar al Zuga, un bar del centre històric —un casc antic és una altra cosa: un estri que abans protegia el cap dels soldats. El local està especialitzat en pintxos i apareix recomanat a més d’una guia per a sibarites, cosa que desconeixíem. Vam comprovar fàcilment que la fama era merescuda. L’espai era petit, però acollidor. Per la televisió sonava bona música. El rock frenètic dels italians Giuda, per exemple: un punt més a favor d’aquest indret. No estaven subscrits a la plataforma de pagament i, entre cançó i cançó, botaven els anuncis. Va ser l’únic però que hi podria posar. Al Zuga, hi havia treballat un mercadalenc, fa uns anys. «Muy profesional», en paraules del cambrer que ens va atendre. Va ser ell qui es va adreçar a nosaltres en detectar que parlàvem en català. En dir-li que veníem de Menorca, ens va sorprendre que, a més de no confondre’s d’illa, conegués es Mercadal. És l’únic topònim que va esmentar. Va ser llavors que va dir-nos que havia tingut un company de feina que era d’allà. El món és molt petit.

Llegiu més

Views: 84

Geurea da garaipena. La victòria és nostra. Ho cantaven els bascos Negu Gorriak. La frase connecta amb una altra, ben menorquina, que ha esdevingut divisa per a alguns: no podem perdre mai. Va ser aquí, amb el disc Gure jarrera (Esan Ozenki, 1991), que vaig entrar en contacte amb l’univers creatiu de Fermín Muguruza. I, com sol passar en aquestes ocasions, va començar, en la seva companyia, un viatge cap endavant, coetani, en què les novetats discogràfiques eren assaborides a mesura que anaven apareixent, i alhora cap enrere, perquè abans d’aquesta data hi havia hagut treballs notables als quals, per tot de circumstàncies, no havia dedicat l’atenció que es mereixien: de Kortatu, en els anys en què escoltava amb regularitat rock radical basc —Eskorbuto, Cikatriz, MCD, Barricada—, n’havia escoltat sobretot el disc homònim i no m’havien cridat gaire l’atenció. No era el moment.

Llegiu més

Views: 52

Una alumna ha patit, enguany, una lesió que l’ha obligada a canviar la mà d’escriure. Ha esdevingut una esquerrana circumstancial, per dir-ho d’alguna manera. Era açò o quedar-se desenganxada del curs. Amb poc temps, ha estat capaç d’escriure amb una rapidesa i claredat encomiables. Hi ha esmerçat un esforç ingent, en el procés, però els resultats han estat evidents. Hi ha ajudat, és clar, la pressió a què es troben sotmesos els alumnes de segon de batxillerat. També, es pot haver donat el cas que, pel fet de ser dona, hagi tingut una major habilitat a l’hora de fer aquest canvi, d’acord amb allò que apunten alguns estudis, centrats en l’aprenentatge de la lectoescriptura. Es refereixen a l’ensenyament primari, però és molt probable que aquesta capacitat es mantengui en altres etapes de la vida.

Llegiu més

Views: 69

Ahir vespre ens va deixar n’Angela Rivera, n’Angela de Badajoz. Se’n va massa prest, però amb tot l’amor que li han donat en Biel, n’Isabel i na Marta, lluitant al seu costat amb digitat fins el final. I l’amor també des Tonis, na Clara, n’Amèlia i na Maria, i de tants amics que l’han rodejada. Perquè n’Angela es feia estimar. Secretament encara tenia l’esperança de poder fer un darrer sopar de nadal amb ella i tota la tropa. Em quedo amb la consciència tranquil·la que abans de partir, almanco va poder fer una darrera visita a Badajoz per acomiadar-se de la seva terra. I també fer una darrera mini operación tolo al campament de Son Bou, a finals d’octubre, on va cantar per darrera vagada el seu estimat himne a Extremadura.

Nuestras voces se alzan, nuestros cielos se llenan de banderas, de banderas verde, blanca y negra.

N’Angela ha estat sempre una més de la família, de la que es tria, la més estupenda de totes. Sempre hi ha estat present. I ho dic en el sentit més literal de la paraula. Ma mare i ella van coincidir al curs de gimnàstica pre-part (i en Biel i en Jaume a l’altar del Carme el dia de la seva primera comunió). Per on començar?  Potser per aquell pis del carrer de ses vinyes just davant ca s’avia on tantes vegades vam quedar-hi a menjar i dormir; i com m’agradava fullejar els llibres de jocs cooperatius que hi tenia! perquè el joc era un instrument per fer un món millor; i és clar pels viatges a Badajoz en família, quan viatjàvem els 8 dins un cotxe (amb na Laia i na Marta al capó que per alguna cosa eren les més petites);  en el llibre dels records no hi pot faltar els viatges de l’operación Tolo que feien amb els amics dels pares i tots els fills, fàcilment una vintena; tampoc hi pot faltar els amics, sempre interessants, que de tant en tant venien d’Extremadura a visitar-la, molt especialment aquella amiga a qui se li va aferrar un pop a Cales Coves; i és clar els cantares amb els amics o al bar infanta; o les converses sobre el darrer article publicat, el llibre (sempre prestat de la biblioteca) que tenia damunt al taula, o de com reformar la casa del Carrer Sant Joan;  I Last but not least, els sopars de nadal al menjador del carrer de Sant Joan, on no hi faltava cap detall.

Potser el record més dolç que en tenc és quan vam venir a Newcastle amb els meus pares el 2017. Els quatre em van ocupar el meu pis per una setmana (mentre jo feia  d’okupa a casa d’uns amics). D’aquest viatge en tenc aquesta foto que ens vam fer dalt sa barca de camí a les Farne islands – una reserva ornitològica meravellosa i encara avui una de les millors visites que he fet mai. N’Angela hi apareix tal com era ella, sense luxes, aventurera, curiosa, rodejada amics, somrient.

Llegiu més

Views: 279

Podria parlar, per exemple, de les conseqüències letals per al medi ambient, especialment en l’àmbit de l’urbanisme, que el decret de simplificació urbanística perpetrat pel govern autonòmic —amb la connivència de la ultradreta, per molt que facin veure que ara som amics, ara no, ara sí, ara m’has ofès i ja no…— ha començat a fer evidents. De les polítiques regressives en l’àmbit autonòmic que han empès, entre d’altres, el GOB a sortir del Pacte de Sostenibilitat. De la construcció d’habitatges en zones inundables. De les anomalies climàtiques que han convertit la Mediterrània en una bomba de rellotgeria. D’algunes previsions que indiquen que Menorca s’assemblarà al desert d’Atacama en un termini que, per sort, jo no veuré, però que potser els meus fills, que el patiran, sí. O del cas sorprenent de la planta desnitrificadora de Maó, a l’interior de la qual, en tost de reduir-se la contaminació de l’aigua, augmenta la presència de nitrats.

Llegiu més

Views: 53

Un percentatge significatiu dels meus alumnes —segon de Batxillerat— fa un ús massiu i indiscriminat de la intel·ligència artificial, la IA. Redacten, per exemple, tota mena de textos acadèmics fent servir aquest recurs. Jo, que em considero una persona lectora, amb un mínim de criteri, he de confessar que estic un poc cansat de llegir-los-els, des de petits treballs de recerca fins a preguntes breus d’opinió. Tot sembla estar tallat amb el mateix patró estilístic, fred, escèptic i impersonal.

Llegiu més

Views: 79

Ens ho recorda Catul, el poeta llatí del segle I abans de Crist, amb uns versos que, traduïts per Jordi Parramon, fan així: «Quan es ponen, els sols poden renéixer, / mes la nostra llumeta en apagar-se / una nit dormirem que serà eterna». Som mortals. Per sort, hi afegiria: sabem que la nostra vida té uns límits indefugibles, poca cosa si la comparam a l’eternitat, però Déu n’hi do amb tot allò que pot donar de si. Potser per açò, per la brevetat, ens pot fer la sensació que «Les hores, / envejoses, ens fugen», com afirma un altre dels grans poemes clàssics, Horaci, que podem llegir en català gràcies al menorquí Antoni Moll Camps. A més, s’hi afirma que, si la vida és breu, «duradores gaubances no n’esperis»; també, que cal aprofitar-la: «cull el dia d’avui.»

Llegiu més

Views: 77

L’altre dia, a l’Escola Oficial d’Idiomes, el professor de francès va plantejar-nos una activitat de comprensió de textos orals en què ens va mostrar algunes cançons, originalment compostes i interpretades en llengua francesa, que s’havien fet mundialment famoses a partir de les respectives adaptacions a l’anglès. Vam començar amb el cas més conegut, el de la cançó de desamor «Comme d’habitude», de Claude François i Jacques Revaux, que Paul Anka i Frank Sinatra es van apropiar per convertir-la en la inapel·lable «My way», terminal i vitalista alhora. Qui no la coneix? Seguiren la per mi desconeguda «Le moribond» i «Ne me quitte pas», ambdues de Jacques Brel, esdevingudes, respectivament, «Seasons in the sun», de la mà de Terry Jacks, i «If you go away», una altra vegada de Sinatra. Finalment, comparàrem «La belle vie», de Sacha Distel, amb la versió que en va fer Tonny Bennet, «The good life», ambdues meravelloses. En general, pel camí recorregut entre l’original i la versió, s’havia mantingut la melodia mentre que les lletres havien patit una transformació amb la qual maldaven per adaptar-se millor a la cosmovisió nord-americana de l’època.

Llegiu més

Views: 57

Els mots que donen títol a aquest xalandrot formen una «exclamació irònica per indicar que una cosa ja s’hauria d’haver fet abans.» «Quan ja no té remei.» Així n’expliquen Jaume Alzamora i Joan Pons Moya —respectivament— el significat. Que és irònic va facilitar que, en una juguesca perpetrada al blog ja fa molts d’anys, el 2007, qualcú en proposés la traducció a l’anglès: now it’s time, Peter mine, apel·lant potser a una suposada herència vuitcentista o, pitjor, a la llengua macarrònica que devien fer servir els primers picadors de l’illa en el marc incipient del turisme. Avui, però, la cosa no va de bromes. Vaig començar a escriure aquestes ratlles en calent, rabiós, des de la impotència. Necessitava fer-ho. En reprendre-les, uns dies més tard, amb un poc més de serenor, la conclusió encara és la mateixa: una vegada més, hem fet tard i, molt probablement, no n’hi haurà prou amb plànyer-se davant de la tragèdia per aclarir-ho.

Llegiu més

Views: 64

Començarem pels fets que han motivat aquesta reflexió, que tenen a veure amb la dificultat que suposa abordar l’art, la música o la literatura —i les seves històries respectives—, d’aquesta part del món que anomenam Occident, sense les referències bàsiques de la tradició judeocristiana. Es pot dir una cosa semblant respecte de la grecollatina, però no és ben bé el mateix. Les influències culturals —no estic parlant de les religioses— d’origen bíblic poden aparèixer en qualsevol moment. No conèixer-les ens pot impedir de forma seriosa interpretar el món que ens envolta.

Llegiu més

Views: 115