Després de la pluja, de Margarita Ballester, acabat de publicar per Cafè Central i Eumo Editorial, fa el número 90 dels «Jardins de Samarcanda», una de les col·leccions més prestigioses de la poesia catalana actual. Tal i com es pot llegir a la nota inicial dels editors, el volum aplega els tres poemaris, introbables a dia d’avui, que havia publicat la poeta: d’una banda, L’infant i la mort, de 1989, guardonat amb el premi Rosa Leveroni de la vila de Cadaqués; seguit d’Els ulls, de 1995, que venia precedit per una menció als Jocs Florals de Barcelona; i, finalment, Entre dues espases, que manlleva el títol d’un vers de Gumersind Gomila, aparegut el 2004, que va merèixer el Premi Cavall Verd-Josep Maria Llompart de Poesia. Aparentment, no som davant d’una novetat literària sinó d’una segona edició conjunta dels tres títols, tot i que arriben acompanyats d’algunes novetats significatives. En primer lloc, el volum ve embolcallat per dos paratextos: d’una banda, un estudi introductori de Josep Maria Sala-Valldaura, imprescindible, que ofereix al lector les claus per a la lectura del llibre; de l’altra, una nota final de l’autora, d’agraïment als editors, en la qual explica, entre d’altres elements d’interès, el perquè del títol. En segon lloc, el fet que els tres llibres es presentin, ara, en un sol volum, permet de fer-ne una nova lectura, en clau unitària que, entre d’altres coses, «mostra, si cal encara més, la profunditat de la veu de la poeta i l’altíssim nivell d’exigència amb què ha bastit, sense presses, de manera pacient i rigorosa, la seva obra, a la vegada que en posa clarament de manifest la unitat i la coherència», com afirma Pere Gomila.

Continua llegint

En el darrer xalandrot, tot parlant de la presència constant de la mort en la nostra quotidianitat i del pas destructor del temps, comentava que un dels atenuants que ajuden a fer més passadora la vida és l’amor. L’amistat, que n’és una concreció, és el fil conductor que em ve de gust estirar aquesta setmana. Perquè, què en faríem, sense les amistats? Es fa difícil d’imaginar una vida en què els amics no en formin part. Almenys en el meu cas. Però, comencem pel principi: què entenem per amistat? Què són els amics? Ben mirat, són ganes de complicar-se l’existència assajar de fer-ne les definicions. Segurament, perquè ens trobam davant de l’enèsim cas de concepte que tothom sap però que molt poca gent és capaç de verbalitzar amb una mínima solvència. Potser és el moment de recórrer al més que conegut aforisme del filòsof Wittgenstein, per al qual «els límits del meu llenguatge són els límits del meu món» o, dit matusserament, tot allò que hom no sap explicar amb paraules, a la pràctica, és com si no ho sabés. El coneixement ho és des del moment en què el podem transmetre verbalment. Des de la més absoluta modèstia, m’agradaria de transcendir aquestes limitacions tot intentant de dir què és l’amistat i, de retruc, què són els amics, perquè sé que els tenc i volia deixar-ne constància.

Continua llegint

Fa uns dies vaig contravenir una de les normes que m’havia imposat a l’hora d’obrir un compte a Facebook. M’explic. En principi, només hi som (i així hauria de ser) per qüestions estrictament literàries: res més que no sigui conèixer què es cou en el món de les lletres i, també, per promocionar les coses que vaig escrivint i, molt a poc a poc, publicant. Açò ha fet que, en més d’una ocasió, m’hagi hagut de mossegar la llengua per tal de no traspassar la línia vermella de la privacitat que estic disposat a compartir en aquesta xarxa. Les temptacions han estat moltes i la carn és dèbil. Els estímuls que t’empenyen a fer-ho són molts, però fins ara he aconseguit de no caure-hi. Com he dit, però, no fa gaire vaig publicar-hi, molt en calent, un text (que, de manera insòlita, no havia aparegut abans a Xalandria, ni hi apareixerà: va ser escrit directament a la plataforma creada per Mark Zuckerberg, empès per un rampell de ràbia i impotència) en què exposava el dolor provocat per la pèrdua d’un amic, tot just acabat de traspassar. La mort, darrerament, ha entrat a formar part de la meva quotidianitat, ha esdevingut una presència constant. La mort nostra de cada dia, de fet, va ser qui em va impulsar a parlar-ne, directament, a la xarxa de les xarxes.

Continua llegint

Una de les moltes reflexions, sempre interessants, que Yuval Noah Harari planteja al seu llibre, el supervendes Sàpiens. Una breu història de la humanitat, afirma que els humans vam fer molt mal negoci amb la Revolució Agrícola. Per a l’historiador israelià, el canvi «va comportar per als agricultors una vida generalment més difícil i menys satisfactòria que la dels caçadors-recol·lectors, els quals tenien una vida més estimulant i variada, i corrien menys perill de morir de gana o de malaltia». Fa uns deu mil anys, després de viure’n dos milions i mig alimentant-se de plantes recol·lectades i animals caçats («que vivien i es reproduïen sense la seva intervenció»), els humans van dedicar-se, a temps complet, «a manipular la vida d’uns quants animals i unes quantes plantes» que es van convertir en la base de la seva dieta. Encara hi som, en aquesta etapa que, segons Harari, ens ha dut més problemes que beneficis com a espècie. Malgrat l’interès d’aquesta tesi, no hi aprofundirem, perquè voldria estirar del fil d’una altra informació que s’hi relaciona. Segons l’especialista en Història del Món, que cita fonts de la psicologia evolutiva, «encara avui (…) el nostre cervell i la nostra ment estan adaptats a una vida de caça i recol·lecció». De proves que ho corroboren, en tenim per donar i vendre.

Continua llegint

De la mà de les noves societats burgeses que durant el segle XIX van deixar enrere, a tot el continent europeu, l’antic règim, es va estendre també, des del positivisme, la creença que les millores tècniques i científiques del moment millorarien les condicions de l’espècie humana. És aquí on apareix el concepte de progrés tal i com encara avui dia el concebem. Hi ha consens a l’hora de dir que, per exemple, gràcies als avenços mèdics, la nostra qualitat de vida a augmentat exponencialment. Però no deixa de ser curiós que, de la revolució industrial ençà, una part d’aquesta millora s’hagi fet a base de cremar combustibles fòssils i d’explotar, sense límits, els recursos naturals que, paradoxalment, no deixen de ser limitats. I som on som, que diria aquell: l’activitat humana, el progrés, ha aconseguit, d’una banda, incidir geològicament en el nostre planeta (el món acadèmic ja parla de l’era antropocènica i d’un nou «mineral» que la caracteritza, el plàstic) i, de l’altra, sobreescalfar-lo. Aquest darrer fenomen és conegut com a canvi climàtic, una evidència científica la realitat de la qual situa els humans davant de reptes majúsculs la transcendència dels quals és enorme. Ens hi va el futur.

Continua llegint

Què és la realitat? La pregunta és més complexa del que sembla. Massa. I no seré jo qui intenti escatir en unes poques línies un concepte al qual fa anys que se li intenta donar una definició satisfactòria. Fins a quin punt la podem copsar, la realitat? Vet aquí una altra qüestió que ha fet esprémer neurones a lloure i vessar pàgines i pàgines de textos filosòfics. Sigui com sigui, al món que ens envolta han passat i passen coses. Les sabem i les coneixem, gairebé sempre, a través de tercers, mediatitzada, en forma de relat. Fins i tot, en aquells casos en què parlam d’experiències que hem viscut en primera persona, també ens les explicam a traves de narracions. Tot molt literari, per cert. I les sabem, les coses, després d’haver-les percebut a través d’uns mecanismes (els sentits, la consciència) que no sabem fins a quin punt són o no distorsionadors i, per tant, fiables. Perquè, entre d’altres coses, copsar la realitat és un fenomen totalment subjectiu. Es suposa que és objectiva, tot i que des del moment que hi estem implicats d’una manera o altra, la percepció sempre la fa encaixar en la subjectivitat del nostre sistema de valors. I, aquests, són variats i diversos. Gairebé podríem dir que n’hi ha tants com persones i que, com és normal, un mateix fet pot acabar conformant relats diversos, fins i tot oposats. com la realitat: a la pràctica, n’hi ha tantes com individus. No hem d’oblidar que la manera com la percebem té una conseqüència moral, ètica, que ens empeny a actuar d’una manera o d’una altra, a ser en el món en funció del sistema de valors que ens aixopluga.

Continua llegint