Navega per l'autor

Pau Obrador

Rotondes Prozac

Carta publicada al Diario Menorca dia 2 de Març de 2015. M’he permès la llibertat d’il·lustrar aquesta entrada del blog amb un fotomuntatge que roda per internet . Voldria donar les gràcies als seus autors, que no sé qui són.

Els seus defensor diuen que ha salvat a milions de persones. Els seus crítics, en canvi, qüestionen els seus principis científics. El que és inqüestionable és la creixent popularitat dels antidepressius arreu del món. Es calcula que un de cada 10 europeus en pren. L’antidepressiu més popular es comercialitza amb el nom de Prozac. Vint-i-cinc anys després de la seva invenció més de 40 milions de persones en prenen. I el seu ús no para de créixer. El Prozac s’ha convertit en tot un símbol de la nostra societat depressiva.

El general Alejandre fa cosa d’un parell de setmanes va desafiar a les empreses farmacèutiques amb un nou antidepressiu. En un reportatge del Telenotícies migdia de TV3 va declarar que les rotondes de doble nivell es feien per combatre la depressió mental. La seva declaració ofereix una nova perspectiva a tota la polèmica viària de Menorca. Ara ja no es tracta d’una qüestió paisatgística i viària sinó psicosomàtica. Les rotondes es fan per estimular una societat depressiva. Estic molt interessant de veure quins són els principis científics que donen suport a la seva tesi.

rotondax Continua llegint

Share Button

Amb les masses de rompre

Article publicat al Diario Menorca dia 2 de Febrer de 2015

La legislatura que ara acaba se la recordarà per la seva agror. El PP ha fet una esmena a la totalitat als consensos bàsics de les nostres illes. Fins a l’arribada de Bauzà el PP es movia dins el paràmetres més o manco inofensius del regionalisme. Enlloc de desafiar ideològicament a la societat civil, el PP es feia seves, encara que només fos de paraula, els seus principis bàsics. El regionalisme del PP va fer possible un consens de mínims al voltant de la llengua i el territori. No debades va ser el PP que va aprovar la llei de normalització lingüística, la llei d’Espai Naturals i la declaració de Menorca Reserva de la Biosfera.

El territori ha estat la base del consens social, l’eix de l’economia i la identitat. Des del començament de la democràcia  hi hagut el convenciment que el futur turístic de les nostres illes passava per la millora de la qualitat ambiental. És des d’aquesta perspectiva que es va bastir tot un cos jurídic basat en els principis de la sostenibilitat. Primer van ser els decrets Cladera que van augmentar les exigència ambientals als hotels; després va venir la Llei d’Espais Naturals que van protegir fins a un 40% del territori; la declaració de Menorca Reserva de la Biosfera va bastir un discurs turístic basat en el paisatge. El procés va culminar amb el PTI, una vertadera constitució territorial. El PP mai s’ho va acabar de creure però tampoc ho va combatre ideològicament.

Aquesta legislatura el PP ha entrat amb les masses de rompre i s’ha dedicat a combatre ideològicament qualsevol idea que li fa nosa. Amb l’excusa de la crisi Bauzà (I tadeo) han trencat d’arrel amb el discurs de la sostenibilitat, compartit per la immensa majoria de la població. Pel PP el futur del turisme ja no passa per la qualitat ambiental sinó per facilitar inversions. És la conclusió que es treu de llegir les lleis en matèria turística que s’han aprovat aquesta legislatura. S’han eliminat exigències ambientals i s’ha relaxat molt la regulació urbanística amb l’objectiu que els grans propietaris i hotelers puguin fer el que vulguin on vulguin. Perquè per art de màgia ens beneficiarem tots. En diuen combatre la inseguretat jurídica quan l’únic que fan és crear-ne. Continua llegint

Share Button

Pistoles contra plomes

Pistoles contra plomes
Pau Obrador
«En les trinxeres de la vida quotidiana adulta, l’ateisme no existeix» David Foster Wallace,
2014 L’aigua és Això
No es fàcil posar paraules a una barbàrie que et deixa sense paraules. Els atacs terroristes de París
primer contra la revista satírica Charlie Hebdo i després contra un supermercat Kosher han deixat
un paisatge de desolació al centre mateix d’Europa. El 2015 ha començat amb 18 morts i un fractura
creixent amb les comunitats musulmanes. No hi ha cap però possible al que va passar a París. Uns
dibuixaven tires còmiques. Els altres els han matat. Pistoles contra plomes, armes contra paraules.
Res justifica aquesta monstruositat.
Tenc una especial estima per les tires còmiques, les de Mafalda, Joe Sacco, Steve Bell i sobretot les
de Zaca. Allà on no arriben les paraules hi arriba l’humor gràfic. Una bona tira còmica és aquella
que té la capacitat de desemmascarar la realitat, de dir que l’emperador va despullat. Que jo
condemni amb totes les meves forces l’atemptat de París no vol dir que em faci meves les portades
de Charlie Habdo, especialment descarnades amb el fet religiós. Fer-me-les meves seria tant com
donar una primera victòria al terrorisme. El que aquests criminals es volen carregar a punta de
pistola és precisament la llibertat de discrepar, l’essència mateix de les tires còmiques, el dret
d’expressió encara que no hi estiguis d’acord. El consens és la primera victòria del terrorisme.
La millor tira còmica que vist sobre els atacs de París és la que ha publicat el gran Joe Sacco al diari
The Guardiani
. La seva resposta és intel·ligent i provocadora. «Fer broma dels musulmans sempre
m’ha semblat una manera insípida d’usar la ploma» ens diu Sacco. Per il·lustrar els límits de la
sàtira, Sacco canvia les caricatures de musulmans fonamentalistes per caricatures de jueus de puny
estret i negres salvatgejats. Si feim aquest exercici molts de nosaltres ens sentirem automàticament
incòmodes. Abans de l’arribada de Hitler al poder, les tires còmiques antisemítiques eren el pa de
cada dia. Perquè una tira còmica que fa broma dels musulmans és acceptable i una que fa broma
dels jueus és un exemple d’antisemitisme?
La sàtira és sàtira perquè és crua i directe. La defensa aferrissada de la sàtira no hauria d’impedir
que ens qüestionem contra qui l’empram i en quin context. Sacco planteja un interrogant que
il·lustra amb una caricatura de les tortures d’Abu Ghraib . Pperquè els musulmans de la nostra època
no són capaços de riure’s d’una imatge?» La resposta fàcil i simplista és dir ‘ells’ tenen la culpa i que
occident no té cap responsabilitat. És certament més fàcil posar-los tots dins un mateix sac que
esbrinar com encaixam els uns en el món dels altres. «Quan ens cansem de tenir el dit del mig alçat
potser que comencem a pensar perquè el món és com és» conclou Sacco.
Ni a França, ni a Espanya els uns encaixam bé en el món dels altres. El desencaix ha crescut
notablement amb la pujada del Jihadisme i l’extrema dreta – que han trobat un terreny abonat en la
dels barris perifèrics de París. Uns barris on l’atur juvenil arriba al 60%. (Per entendre el món del
Banlieues no us perdeu La Haine, una obra mestra del cinema francès). Ara bé el desencaix no és
tan sols un problema de misèria i religió, és també fruit de la incapacitat de les democràcies
occidentals, molt especialment la francesa, per fer un lloc a l’altre. Un altre que ja no és altre sinó
que des de fa dècades una part molt important del nosaltres. No és una qüestió de tolerància sinó de
com entenem la democràcia i la igualtat. Els musulmans només són acceptats a Europa en la mesura
que renuncien a la seva diferència i es dilueixen dins l’ateisme oficial. Com si només ells tinguessin
un Déu. Cartes des de Newcastle
Quan la democràcia no accepta els musulmans tal com són, i els ofereix una vida digna, la
democràcia es fa incompatible amb la seva religió. I el Déu de la revenja – de la nostra i de la seva –
enfosqueix l’ètica de la responsabilitat i l’hospitalitat, una ètica cada vegada més oblidada que avui
es fa més necessària que mai.
Twitter: @pauobrador
i
Podeu accedir a la tira còmica de Joe Sacco a http://www.theguardian.com/world/ng-interactive/2015/jan/09/joesacco-on-satire-a-response-to-the-attacks
Carta publicada el dia 19 de Gener de 2015 al Diario Menorca

«En les trinxeres de la vida quotidiana adulta, l’ateisme no existeix» David Foster Wallace, 2014 L’aigua és Això

No es fàcil posar paraules a una barbàrie que et deixa sense paraules. Els atacs terroristes de París primer contra la revista satírica Charlie Hebdo i després contra un supermercat Kosher han deixat un paisatge de desolació al centre mateix d’Europa. El 2015 ha començat amb 18 morts i un fractura creixent amb les comunitats musulmanes. No hi ha cap però possible al que va passar a París. Uns dibuixaven tires còmiques. Els altres els han matat. Pistoles contra plomes, armes contra paraules. Res justifica aquesta monstruositat.

Tenc una especial estima per les tires còmiques, les de Mafalda, Joe Sacco, Steve Bell i sobretot les de Zaca. Allà on no arriben les paraules hi arriba l’humor gràfic. Una bona tira còmica és aquella que té la capacitat de desemmascarar la realitat, de dir que l’emperador va despullat. Que jo condemni amb totes les meves forces l’atemptat de París no vol dir que em faci meves les portades de Charlie Habdo, especialment descarnades amb el fet religiós. Fer-me-les meves seria tant com donar una primera victòria al terrorisme. El que aquests criminals es volen carregar a punta de pistola és precisament la llibertat de discrepar, l’essència mateix de les tires còmiques, el dret d’expressió encara que no hi estiguis d’acord. El consens és la primera victòria del terrorisme.

Traducció de la tira còmica de Joe Sacco
Traducció de la tira còmica de Joe Sacco

Continua llegint

Share Button

Aterratge a Menorca

Article publicat a Diario Menorca dia 22 de Decembre de 2014

Aquesta tardor he parlat poc de Menorca. Les meves cartes s’han centrat en els grans processos que tensionen l’estat espanyol – bàsicament Podemos i Catalunya, però no només. Aprofitant que aterram a Menorca per celebrar nadal, m’agradaria tornar a centrar aquesta secció damunt Menorca. Avui us convit a reflexionar sobre el paisatge polític incert i canviant que tenim, sobre la persistència del vell i l’impuls del nou.

Tenim damunt la taula dades demoscòpiques contradictòries. La dada més recent és l’enquesta que ha publicat Es Diari aquest mes de desembre. L’enquesta apunta a una sorprenent resistència del PP – que superaria el 50% de vots. L’enquesta s’allunya radicalment del resultat de les darreres eleccions europees en les quals el PP va treure tan sols un 27% de vots. En el que sí que hi ha coincidència és en l’enfonsament del PSOE i en un augment de vots important tant del menorquinisme com de Podemos. IU podria haver perdut l’arrencada que tenia fa un parell d’anys. Amb aquestes dades a la mà el PP intentarà emmarcar el debat com una alternativa entre ells i el caos. Aurora Herráiz ja ho ha intentat.

Continua llegint

Share Button

Podem ?

Article Publicat dia 10 de Novembre del 2014 al Diario Menorca

Escric aquest article sense saber que ha passat amb el 9N a Catalunya. Independentment del resultat, ahir no va ser un dia qualsevol. La consulta sobre el futur polític de Catalunya és el desafiament polític més important des de la mort de Franco. Ara bé no és l’únic desafiament a l’actual distribució de poder a l’Estat espanyol. N’hi ha un altre que està guanyant força per moments. Es tracta de Podemos a qui la darrera enquesta del CIS situa com la primera força amb intenció directa de vot.

Són molts els que ja tenen la papereta de Podemos dins el sobre esperant la propera convocatòria electoral. Si visqués a Madrid segurament jo també la tindria. I la tindria no perquè m’agradi especialment Pablo Iglesias sinó perquè la destrucció creativa del sistema mai havia estat tan necessària. Els ciutadans estan farts de l’espiral de corrupció i insolència en què entrat l’estat espanyol. L’únic que pot aturar aquesta espiral és un trencament democràtic amb un estat claveguera. El trencament que no es va fer durant la transició.

Continua llegint

Share Button

Comentaris sobre el 9N

9:00

I amb el somriure la revolta

16:36

Avui no em puc desferrar del twitter. Tenc aquella intranquil·litat pròpia dels grans dies. Tots els signes són extraordinàriament positius. Amb molta probabilitat se superaran els 2 milions de vots. Crec però que no arribarem als 3M. La cosa es quedarà en 2 milions i mig, mé o manco la mateixa dades que les últimes europees.

EL 9N és el primer gran desafiament del sistema constitucional del 78. Per primera vegada un procés polític és capaç de superar la gran barrera que és la constitució. Avui s’oposen dues lògiques, la lòguica de la Brigada Aranzadi i la lògica de la gent. Els grans derrotats són els que volen resoldre els conflictes polítics amb la constitució (reinterpretada per ells mateixos). Els conflictes polítics es resolen amb les urnes i els pactes.

21.39

Mas ha guanyat la partida a Rajoy. El gol és de dimensions estratosfèriques. És això la fi política de Rajoy. Jo crec que sí. Ha estat incapaç d’aturar tot açò. Era la seva promesa. Una dada important a tenir en compte és la quantitat de vots gens menyspreable que aposten pel Sí/No i NO. El missatge és clar. El futur de catalunya l’han de decidir els catalans sigui per dir Sí o NO. Negar la democràcia no porta enlloc.

M’he mirat una part del Salvados. En Llach ha estat impressionant

22.01

No voldria platejar aquest debat com una confrontació entre Mas i Rajoy. No és açò. El que vull dir és que uns han estat capaç de fer una aposta democràtica. Els altres s’han tancat en la constitució. Avui ha guanyat la gent, el poble de Catalunya. Ha guanyat la democràcia. Ha perdut la política miopa del PP. Han guanyat tots aquells que es van comprometre amb una solució democràtica. Han perdut tots aquells que van intentar aturar la democràcia. Hi haurà un abans i un després d’aquest 9 Novembre. A partir d’avui serà molt difícil parar als peus als processos democràtics.

22:10

Ha esta un procés electoral rar. Els resultats no tenen massa interès. Serà el 75 o el 85%Sí Sí? Era més emocionant veure les cues del matí que l’escrutinit del vespre.

Em costa molt analitzar que pot passar. Realment no en tenc ni idea. No és pot prolongar aquesta situació massa més temps. El sobiranisme té un momentum impressionant i no el pot perdre. La unitat sembla difícil. Es possible que a Espanya passin coses abans que a Catalunya plantegi el repte final. Esteim en terra desconeguta

Per cert L’estat espanya ha jugat un paper molt trist. Amenaces que no porten enlloc, incapacitat per liderar la situació, premsa arrogant que viu als mundos de yupi, guerra bruta sense precedents.

23:10

Ja és hora d’anar al llit i encara no sabem la dada definita. En qualsevol cas, la cosa ha anat molt però molt bé. (els rumors posen la cifra molt a prop dels 2.5 milions, brutal) Com diu en Joel ens continuaran menyspreant la realitat és tossuda. Espanya ja no controla una part del seu territori. La pantalla final està a punt d’activar-se amb més força que mai. I tot perquè el poble així ho ha volgut. Un poble plural i complex però ferm.

Mas ha dit en anglès que segurament hi haurà eleccions els primers mesos del 2015. En català no ha dit res

Share Button

El nou 9 (N)

Article publicat a Diario Menorca dia 27 d’Octubre de 2014

El 9 de Novembre fa temps que està marcat en vermell a les principals cancelleries de tot el món. És el dia que se celebra la consulta sobre el futur polític de Catalunya, una consulta que no només amenaça la unitat d’Espanya sinó que afecta també la complexa geopolítica Europea. Després d’uns dies de molta confusió tot indica que el dia 9 hi haurà urnes i paperetes però que no serà el dia D de la independència de Catalunya..

Que ha passat?

Ha passat que el catalanisme ha arribat molt més lluny del que ningú mai s’hauria imaginat. Per primera vegada a l’estat espanyol s’ha convocat una consulta on es demana als ciutadans si volen la independència. El referèndum s’ha convocat després d’una de les mobilitzacions ciutadanes més grans que s’han celebrat mai a Europa. Són molts els que pensaven que la sempre tan pragmàtica Catalunya arronsaria a les primeres de canvi. Idò no. El catalanisme ha aguantat estoicament una guerra bruta marca Espanya i s’ha plantat a les portes del referèndum.

Ha passat que, tal com era d’esperar, l’estat espanyol ha prohibit la consulta sense oferir res a canvi. Rajoy s’ha enrocat en posicions intransigents que fan olor a post guerra. La intransigència de l’estat no ha fet més que accelerar el xoc de trens, tot transformant un procés d’independència ple d’incerteses en un procés democràtic amb una força imparable. Cap altra país europeu hauria actuat de la manera que ho ha fet Rajoy. Bé sí un Sèrbia, i així li ha anat. Algú ens haurà d’explicar perquè el govern del PP ha actuat així, per tradició política o per manca d’intel·ligència.

Ha passat que en el darrer moment el xoc de trens s’ha evitat. Després de la fulminant prohibició del tribunal constitucional – òrgan d’una més que dubtosa credibilitat democràtica- Artur Mas ha substituït la consulta per un procés participatiu molt similar. Amb aquest moviment Mas guanya temps mentre el procés entra en temps de descompte. El nou 9N no serà una consulta homologable amb un cens propi. Serà un succedani de consulta que, com deia Antonio Baños, tindrà «la inútil potència que va tenir la consulta d’Arenys de Munt». Amb aquest moviment Mas ha situat la pilota al terrat dels ciutadans.

On som?

Continua llegint

Share Button

Britannia

Carta des de newcastle Publicad aa Diario Menorca dia 29 de Setembre de 2014

El cap de setmana passat es va celebrar una fira britànica a Maó. El programa incloïa una recreació històrica de la cerimònia de traspàs de Menorca als espanyols, una exhibició dels Red Arrows i com és habitual mercats medievals amb pernils ibèrics (!!) , cercaviles musicals i la ja tradicional repicada de campanes de Santa Maria. Sóc un maonès que fa una pila d’anys que viu al Regne Unit i no em puc estar de dir que l’Anglaterra que els maonesos van poder tastar en aquesta fira no la reconec per enlloc. Aquesta era una Anglaterra imperial i militarista sense classe obrera ni diversitat ètnica. És l’Anglaterra d’aquell himne que tant em desagrada “Rule, Britannia! rule the waves: Britons never will be slaves

Britannia són les desfilades miliars de l’11 de Novembre, són els castells de Harry Potter, són les agulles d’Oxford, els canals de Cambridge, són els al·lots uniformats que van escola, és el canvi de la guardia davant de palau, és Buckingham Palace, és la torre de Londres amb els seus falcons, és la Navy reconquerint les Malvines, és la gespa perfectament tallada dels seus jardins, és el Yorkshire Tea (que per cert és cultiva a Sri Lanka) i el UKIP de Nigel Farage. Certament Anglaterra és açò però no només açò. Em sembla terriblement injust reduir un país tan divers a un visió tan estereotipada i carrinclona, més pròpia de Gibraltar que de Newcastle, des d’on escric.

Continua llegint

Share Button

Notícia d’Islàndia

Aquest estiu les cartes des de Newcastle no parlen de política. La darrera entrega publicada –  el 24 d’agost del 2014 – fa un repàs del viatge a Islàndia. Podeu veure les fotos de la ruta aquí

Quan l’home és un accident
L’arribada a Islàndia no deixa a ningú indiferent. Amb una simple mirada des de la finestreta de l’avió n’hi ha prou per concloure que aquí la natura és la gran protagonista. Et dóna la benvinguda un paisatge inhòspit, salvatge i ventós, un paisatge lunar sense vegetació, de terra negrosa amb camps de lava i cràters arreu, un desert fred. A l’altra banda de la badia s’hi entreveu la silueta del volcà que segons Jules verne porta directament al centre de la terra. Com diu Xavier Moret (1) aquí l’home és un accident. Islàndia és un país d’una extensió similar a Anglaterra on hi viuen poc més de 320.000 persones. Agafam el flybus que ens ha de portar a Reykjavik, la capital més septentrional de la terra. És una ciutat esquizofrènica que combina la delicadesa escandinava del centre amb una planificació territorial a l’americana i un deix de ciutat post comunista a les afores. Reykjavik és una ciutat senzilla però molt cool. És famosa per les seves farres salvatges i la seva bohèmia més hipster. Que hi fa una ciutat tan delicada com aquella en un lloc tan desolat?

foto 2
Continua llegint

Share Button

la masculinitat com a problema

Article publicat a Diario Menorca, dia 28 de Juliol de 2014
Dia 4 de Juliol Joan Pons Alzina es demanava en un dels millors articles que s’han a escrit a Menorca aquest any perquè no s’ha resolt satisfactòriament la seguretat de les festes de sant Joan. L’article proposava una interpretació que crec molt plausible. Argumentava que no s’han posat barreres als jocs del Pla «perquè es considera que les baralles dels bergants per agafar l’anella i els trossos de carota, amb el morbo afegit del perill de l’atropellament, són emocions iguals de legítimes que les corregudes dels cavall». Amb aquesta frase Pons Alzina posava el dit dins la nafra tot relacionant els problemes de seguretat amb la cultura de la masculinitat. S’ha discutit abastament sobre la massificació turística, la irresponsabilitat dels mallorquins, la proliferació de terrasses i ara resulta que el problema d’ordre públic té a veure més aviat amb el libido i la testosterona dels bargants. Potser que ha arribat l’hora que parlem de la masculinitat com a problema.man
Continua llegint

Share Button