Navega per l'autor

Joel

Pere Sampol a l’Avui

Pensava que tal vegada seria millor escriure un comentari a la proposta d’en Pau, emperò crec que l’entrevista que l’Avui d’ahir diumenge publicava a Pere Sampol -a càrrec de Laura Moyà- mereix una entrada com a tal, i aquí us la deix (http://paper.avui.cat/article/politica/115958/es/miracle/illes/sobrevisqui/ nacionalisme.html), sobretot per aquells que lliures d’estretors puristes ideològiques opinin que amb un diputat com en Sampol a Madrid tal vegada en trauríem qualque cosa més que amb els fantasmes que fins ara han dit representar-nos a la villa y corte. Més d’un deu sebre el que a vegades he opinat del polític de Montuïri emperò ara toca pensar en el que ens uneix.

PD: Encantadíssim de deixar obert de bat a bat poder fer comentaris a aquesta entrada.

Share Button

La Murada

M’acab d’entèmer que es bar de sa plaça des Bastió de Maó tanca…

Share Button

Esports i política, altra vegada

El primer dimecres de mes mon pare i jo vam poder gaudir des del lateral de la primera graderia del Camp Nou del partit de Champions FC Barcelona-Rangers FC. A fora, els escocesos gats o serens ens volien comprar les entrades emperò vaig xampurrejar que nanai i els motius del nanai. A dins, teníem afeccionats de Glasgow pertot. Alçaves la vista i miraves el magnífic estadi i veies un festival de banderes: les estelades amb blau o sense, alguna d’escocesa, moltes de britàniques, bastantes de l’Ulster, una de gran d’Irlanda, cap d’espanyola (tret de la que per collons ha de lluir allà dalt).

A Glasgow hi ha molts pubs on t’indiquen amb un cartell a l’entrada que t’abstinguis d’entrar-hi amb samarretes del Rangers o del Celtic, que és l’altre equip de la ciutat. Els dos equips de Glasgow, les dues afeccions escoceses de la ciutat industrial d’aquell país, representen, com en poques bandes, dos models podríem dir que politicosocialreligiosos diferents i en segons què antagònics. Els noms dels dos clubs i els colors dels seus uniformes diuen molt i la connotació irlandesa és evident simplement amb l’afluència de nord-irlandesos a Glasgow amb els ferrys que connecten ambdues illes els dies de partit. Els afeccionats del Rangers animaven -a falta de cap cosa a destacar en el joc dels seus- l’Espanyol, sí els pericos. Els Almogàvers responien mostrant una gran bandera irlandesa i una de catalana i tornem-hi que no ha estat res. Canta que cantaràs i dues apreciacions: una de meva, no m’estranya que a Escòcia plogui tant. I l’altra, de la fila del darrera, “aquests escocesos només saben fer whisky”. Per cert, vam guanyar 2-0.

Ahir Escòcia (que té selecció, banc nacional que emet moneda, petroli, parlament i un partit polític -l’SNP- que ha guanyat les darreres eleccions i que diu que prou d’UK) es jugava contra Itàlia poder ser a l’Eurocopa. Finalment van guanyar els mediterranis (1-2, arbitrava un nefast àrbitre, un tal Mejuto) i els escocesos es tornaran a quedar fora de la fase final, l’any que ve a Suïssa i Àustria. Irlanda tampoc no hi serà. Ara per ara, no tenc selecció per aquesta Eurocopa, tret de la que elimini Espanya i/o França.

També ahir dos exprimera jugaven la lliga de segona a Tarragona: Nàtic-la Real. Van acabar empatant a 1. Hi ha crisi a la Real. Es veu que uns xinesos de la Xina la volen comprar. Quina sort ser seguidor de clubs que no es poden comprar perquè no es poden, ara per ara, vendre: el Barça i l’Osasuna.

Share Button

Setembre

Els i les que viuen a Menorca no solen sortir de vacances estivals fora de l’illa: és ben comprensible però, tant com va més, te trobes gent que es reserva uns diets per anar mars i cels enllà, i solen tornar contents. Ara, setembre se’ns presenta més que com a un canvi més de mes, perquè és el millor dels mesos. Fa manco calor; la fruita és més saborosa; els turistes comencen a partir; l’illa comença a descansar, a reposar; perquè sa Mesquida està encara més rotundament esplèndida; prest les festes de Gràcia (carrer de sant Jaume, es Cós, es carrer de Gràcia, es Pla de sa Parròquia, es carrer de sant Roc); perquè el peix tornarà a baixar dels preus d’estiu i prest els verderols; perquè és l’inici de curs (que regula el món bastant més que la dimensió de l’any); perquè és el millor mes per enamorar-se (amb tot el curs per endavant); perquè és el millor per desenamorar-se (amb tot el curs per endavant); perquè les dues primeres cançons que he escoltat aquest setembre han estat la Redemption Song de Bob Marley i el We shall overcome pel Boss; perquè avui a Maó toquen els Antònia Font (wa yeah!); perquè és temps de renovats propòsits; perquè a l’Argentina celebren amb dia festiu l’inici de la primavera (d’allà); perquè igual acab el mes conco.

Share Button

Literatura menorquina a Barcelona

En els propers dies a la capital se celebraran dos actes en què en principi sembla que es presentarà l’actual estat de salut de la literatura que es fa a Menorca. Encara que no hi podré ser (perquè en aquests horaris tenc feina) no volia deixar passar els fets i que algú a qui la cosa li interessa no se n’assebentés. Així és que divendres dia 27 a les 19 a la seu d’Òmnium es parlarà de narrativa menorquina en un acte que presentarà Joan López i en què hi intervindran Maite Salord, Joan Pons, Josep Maria Quintana i Esperança Camps. L’altre acte que us deia és pel dimarts dia 8 a les 20 a l’Ateneu Barcelonès, aquest sobre poesia. Ponç Pons farà una intervenció sobre l’estat de la qüestió de la poesia menorquina actual, i després recitaran, a més de l’alaiorenc, en Jamie Preto, Tomeu Truyol i Biel Pons.

Share Button

El sistema educatiu

A partir de l’entrada que en Pau va fer sobre la introducció de la llengua anglesa i les seves conseqüències en el sistema educatiu d’aquí, uns i altres hem anat fent comentaris i jo entenc que la cosa ha derivat cap a altres posicions que tenen a veure amb el debat inicial però que no són el debat inicial. Em referesc en què a partir d’un moment donat hem assenyalat els dèficits del sistema educatiu i dels mecanismes d’aprenentatge adapatats al món d’avui. Tenia al cap la idea de fer una entrada per tal de rallar-ne concretament i amb l’esperança que aquells que saben coses d’açò vagin a l’opció d’identificar-se i diguin qualque cosa. Ep, si volen!

Ahir vaig anar a dormir tard perquè al Millenium del 33 van fer un debat titulat “La vida segons Montaigne”. Sense haver llegit mai cap pàgina sencera del filòsof francès de finals de segle XVI ja m’agradava, i ara que Vicent Alonso ha traduït per a Proa els seus Assaigs, l’he pogut llegir a estones i és més magnífic del que m’imaginava. Resulta que un dels fils d’assaig de Montaigne és el de l’educació dels infants (també es podria traduir per fills). Segons els que ahir participaven en el debat el pensament educatiu de Montaigne es basava en dues màximes: primer objectiu de l’educació, formar el judici; i que la finalitat no ha d’esser fer caps ben plens sinó caps ben fets. Què us sembla? Capacitat crítica, tenir criteri propi (formar el judici) i procediments (caps ben fets però no plens). Un sempre pot estirar algunes reflexions de pensadors clàssics (i Montaigne ho és) i dur-les cap al seu terreny per justificar-se (el francès ho fa amb Sèneca, Sòcrates, Plató), però no us sembla que açò té a veure amb la base teòrica de l’actual llei d’educació. Hi ha ningú que no estigui d’acord amb posar aquestes dues reflexions de Montaigne com a objectius educacionals fonamentals? Personalment, no em sembla malament la logse (uala! el que acab de dir!), fins i tot trob que pot esser una bona llei (uala!!!). Però açò és Espanya i es facin les lleis que es facin, el gran problema no són les lleis sinó el seu compliment. A banda del terreny del compliment legal, ¿com s’ha d’actuar si un gruix molt important del personal docent despotrica i contradiu amb la pràtica i la teòrica els principis legals que conformen la seva activitat professional? És una autèntica murga haver de sentir les mateixes queixes dels mateixos professors de sempre sobre els mateixos alumnes de sempre i preguntant-se trascendents perquè han de suportar aquests alumnes fins als setze anys. És un avanç del sistema democràtic aquest i senyal de progrés que s’escolaritzi obligatòriament fins al setze anys.

En l’institut on millor he fet la meva feina no és l’institut amb més alt nombre d’alumnat brillant. Hi havia certa idea de treball en grup dels professors, l’equip directiu dirigia (que és més que gestionar recursos, quadrar horaris i passar cinquanta mil convicatòries de reunions amb cinquanta mil suspensions de les mateixes convocatòries…) i un podia manifestar-se amb garanties. Idò, en aquest institut (on he viscut el millor i el pitjor fins ara de la meva activitat docent) al final de la meva substitució de sis mesos vaig tenir una gran conversa amb el director de l’IES. Vam rallar del sistema i les seves arbitrarietats, de la dependència dels vents poítics de cada govern i la dificultat de pensar en línies estratègiques de centre, de l’alumnat canviant, dels pares absents i del professorat reticent i pertorbador. És molt difícil actuar o fer actuar de manera proactiva una part molt important del professorat, n’hi ha molts que no s’han adaptat als canvis i continuen predicant “és que amb el BUP…” (i jo pens: el BUP?? quins ous!). Molt a la llarga els professionals de la docència no seran funcionaris, tal com ho entenem ara, pens que serà positiu perquè bona part de la gent que vulnera la llei i l’esperit de la llei de l’educació no han hagut de demostrar mai res des que van aprovar la seva llicenciatura i les oposicions. No amag que per jo aquest ara és el tema, som l’agent educador i sempre s’avaluen els coneixements i actituds i etcètera de l’alumnat (que va passant) però els centres qui els avalua?

Després hi ha l’alumnat, els benvolguts i les benvolgudes alumnes. Són massa! Moltes coses; saber què vol dir que el món canvia i que les realitats socials són canviants. Saber que l’adaptació a aquestes realitats canviants és necessària, com ho estat tantes altres que no qüestionam perquè són bones adaptacions (qui més fam passa ja no són els mestres d’escola). Hi ha, emperò, qui opta (i és important tenir clar que és lliure per fer-ho) per instal·lar-se en el seu temps i en el seu espai i com a màxim ja veurem què feim amb açò que ara es veu que Plutó no és planeta. L’alumnat capta tot d’una les predisposicions del professorat i a partir d’aquí funciona amb el profe de socials, s’acollona amb la de física, passa amb el de català i se’n fot de la de música, per exemple. “No estan motivats” diuen els profes a l’esmorzar. Pot ser que sigui així, però vostè els pot motivar. És un disbarat dir que els professors han de tenir vocació, potser els de religió catòlica apostòlica romana sí, però el personal docent hem de ser bons professionals intentant anar a ser excel·lents professionals.

Finalment, voldria apuntar el tema dels procediments. Educar és el què i el com. El què ens el marca els savis del Ministeri… i el com també. El com és açò de l’ensenyar a aprendre, que deia en Borja. I en Santi, crec, apuntava aquella idea d’Einstein segons la qual el científic relatiu es preguntava perquè havia de dur al cap el que podia dur a la butxaca. No em vull fer l’enginyós però primer hem de saber què vol dir butxaca. I quina significació té la reflexió d’Einstein. I molts alumnes quan acaben l’ESO difícilment podrien comentar aquesta reflexió sense caure amb la tautologia. No despotric de la memorització, per més que puguis dur a la butxaca les comarques catalanes, les regles d’accentuació, o què és la fotosínesi és millor saber-ho. Sinó la relació de conceptes diferents és impossible. Jo açò ho visc de manera molt clara. Quan faig història de l’art faig referències habituals a la història i a la filosofia, i a vegades a la física. L’alumnat, però, té els coneixements compartimentats i no hi ha connexions entre la Pedrera i la Setmana Tràgica, per exemple. No és que no n’hi hagi, és que a què ve que n’hi hagi d’haver. Aquí hi connectaria l’àmbit lingüístic. En Fonsu a l’entrada cinematogràfica ha fet una gran reflexió sobre el llenguatge, sobre el logos, molt millor que la pel·lícula que ho inspira. De l’expressió lingüística de l’alumnat ja n’hem rallat, ara voldria assenyalar que açò no es du a la butxaca, ve incorporat de sèrie i s’ha de treballar a classe, sense por, com sense por hem de treballar valors com la llibertat.

Si formam judici (a banda que qui l’ha de formar n’ha de tenir) i feim caps ben fets però no plens, l’educació obligatòria seria un èxit i la postobligatòria seria una altra cosa. Pens que és possible. Apel·laria a la constància amb la idea d’en Francesc de Borja Moll segons la qual una gota d’aigua rera una altra gota d’aigua rera… pot arribar a foradar la penya més inexpugnable.

Share Button

Passarà el Barça a quarts?

Ahir servidor tenia classe d’història a l’hora en què el Barça i el Liverpool començaven el partit a priori més interessant de la Champions, un duel europeu poc comparable als que també es jugaven ahir. L’1-2 del Camp Nou complica moltíssim que els blaugrana passin a quarts de final de la competició. Jo, particularment, entenc que la situació supera la categoria de repte i passa a l’èpica esportiva. Com el Liverpool mateix en aquella final contra el Milan, molt més difícil del que ha de fer ara el Barça a Anfield. Hi veig una pega important, però. És el nombre de partits que el Barça jugarà abans de viatjar a Liverpool amb eliminatòria de la Copa inclosa (una altra eliminatòria a remuntar, on jo faria jugar el Barça B) i el conseqüent risc de lesions (algú cau segur). Si els jugadors arriben concentrats i forts físicament el Barça pot mantenir la porteria a zero (Valdés no s’errarà així fins d’aquí a dues temporades) i marcar dos golets, ara un i ara l’altre. Aquest equip ho pot fer, ho ha demostrat, ho ha de posar tot i més per passar ronda. Jo ja propòs 11 inicial: Valdés; Zambrotta, Puyol, Thuram, Oleguer; Deco, Márquez, Iniesta; Ronaldinho, Eto’o/Gudjohnsen, Messi. I que Rijkaard no renuncii al mig centre defensiu, Márquez, Edmílson o Motta, que ni a Tòkio ni contra el Saragossa ni ahir el canvi per Iniesta va servir per millorar la situació, al contrari. Iniesta mereix jugar, i ahir Xavi no estava a l’alçada del que ha de fer ell contra el Liverpool, recanvi per Iniesta i llestos. Entre els suplents, a més de Jorquera, cal un recanvi davant (Saviola) més Motta, Belletti, Edmílson, Sylvinho. Ja està dit. Ells canten you’ll never walk alone, noltros s’ha demostrat que mai ningú no ens podrà tòrcer.

Share Button

Paths of glory

Ahir capvespre vaig passar Paths of glory/Senderos de gloria al grup de primer de batxillerat i de moment ha servit excel·lentment per explicar alguns aspectes fonamentals de la primera guerra mundial, emperò i també per valorar aspectes de l’absurditat de la justícia militar, els dos móns de dirigits i dirigents, d’oprimits i opressors, etcètera. Ara, en la propera classe i mitjançant un qüestionari que tenc preparat posarem en comú elements que m’interessa treballar. Pens, ja ho he dit aquí altres vegades, que el cinema és una eina clau per treballar la història en l’ensenyament. Potser aquesta afirmació té a veure en que com alumne de BUP i COU he vist films com Novecento, Le chien andalou o Crema Mississipí. També que en la formació universitària en José María Caparrós ens inculcàs la importància del cinema i la seva intensa relació amb la historiografia (i pens en pel·lícules com El Gran Dictador i Temps Moderns, com Raza, El verdugo, Bienvenido Mr. Marshall, Roma,ciutat oberta, Dr. Strangelove, No man’s land…).

En l’àmbit de la història -sobretot contemporània- no hi ha massa dificultat per trobar films relacionats, emperò per a història de l’art pens que són proporcionalment poques les pel·lícules que s’han fet i molt sovint del gènere biopic. Per exemple, dels pocs films que jo he passat a classe destac Girl with a pearl earring i Goya en Burdeos. Per altra banda, en el terreny de la geografia tal com s’ensenya a batxillerat, en la seva branca més humana ara mateix el tema estrella és el del canvi climàtic o el de les xerxes urbanes i aquí el suport és més complicat que sigui el cinema de ficció.

Quina és la vostra experiència com alumnes i/o docents?

Share Button

Se cerquen professors

La implantació de la sisena hora a l’ensenyament públic del Principat -afegit a la miopia dels polítics que solen dirigir els departaments educacionals- ha provocat que a hores d’ara els professors de llengua (i d’altres) vagin molt cercats pel Baix Llobregat i altres comarques. No ho dic a Xalandria pensant que qualcú decidesqui retornar al país aquest des del qual ara escric, però tal vegada hi ha coneguts i saludats que poden trobar feina prest si ho saben. Si us sona qualcú, dónau el meu correu electrònic sense cap pega i si podem ajudar de qualque manera que es reduesqui el nombre d’alumnes que reben classes de llengua molt periòdicament i sense rebre prou atenció, millor per tots i totes, és ver?

Share Button

La memòria

Els historiadors i historiadores, i bona part dels que es dediquen a l’estudi, divulgació i recerca en l’àmbit de les Humanitats vivim del passat. I al passat hi recorrem amb fonts primàries o secundàries i etcètera. Però no volia fer ara una classe de metodologia investigadora. Volia introduir el tema de la memòria a Xalandria.

Parlar de memòria, o de la por o de la fam o de les revolucions és voler abastar categories històriques que no és recomenable escatar en quatre comentaris esbiaixats i gratuïts. No tenc, emperò i tranquils, intenció ara i aquí d’intentar definir-ho tot.

El dimecres de la setmana passada presentàvem al II Saló del Llibre el volum d’Argumenta sobre la Transició, i ho vam fer amb una taula rodona en els quals participaven Xavier Diez i Carles Santacana, i que moderava jo. El professor Santacana parlava de la dificultat de posar noms a les coses, i la Transició era una cosa d’aquestes coses, i explicava que se sentia incòmode en el dualisme de presentar aquell període recent com una llegenda rosa amb fades i gnoms o bé com una gran conspiració franquista per tal que tot continuàs igual. En el meu torn de moderador vaig preguntar fins a quin punt creien els entesos que el fet que el discurs dominant fins ara (jo diria que fins a vint anys després de 1975 i tant com va més discutit i contrastat) segons el qual la Transició espanyola era un model de pacte i convivència per a la resta del cosmos, podria venir donat al que Raimon apunta a l’epíleg del volum argumentaire i que consisteix en què després de la guerra i de la postguerra i de la dictadura, la gent té memòria de la precarietat en general en què s’ha viscut i de la por i de la fam que ha passat. Tot d’una vaig recordar que per tal que la dicatdura duràs tant com la mateixa vida de Franco havia de ser possible un consens general ferm i estable per tal que la cosa anàs endavant. Carles Santacana mostrava interés pel valor emergent de categories com la por (que en present i en passat acostuma a paralitzar i reduir) en els estudis històrics però que era complex determinar la importància de, per exemple, la por en determinades recerques; que com l’avaluam, vaja.

Hi pensava avui mentre preparava classes dels Àustria per quart d’ESO i de la Catalunya industrialitzadora del XIX per a segon de Batxillerat, i avui al diari Avui n’Agustí Colomines hi publica un molt bon article (“La memòria de l’anestesista”) sobre la gran enganyifa del govern Zapatero (i en van…) sobre aquella llei de memòria històrica que havia de posar els morts damunt la taula i reparar el desgreuge de totes les víctimes. Ara els promotors del tarannarisme socialista han començat a recular (prest cauran de cul si baden) i sembla ser que la llei quedarà en fum de formatjades. L’article, que podeu llegir de franc a l’edició electrònica de l’Avui) pren el fil de la denúncia que Amnistia Internacional fa d’aquesta obra de govern.

He pensat fa poc en un poema de Marc Granell (del seu magnífic Corrent de fons) en què apunta grans idees a la manera poètica que vol dir precisa:

EL MEU PAÍS

El meu país és un país menut

on per no cabre no hi cap

ni un didal de memòria.

 

Es posa a recordar i els records

se li n’ixen de seguida per totes bandes,

es vessen en el mar

brut i oliós d’un oblit

enterc i dur com una mort antiga.

 

Això provoca

que el meu país no vulga ser un país

perquè no sap com és ser un país,

perquè no sap que ho és des que va nàixer.

Així,

vol ser un gra o un moc o una formiga

o una pedra menuda i desgastada,

feliç sota el sol sense saber-se

i agraint al peu que la fa moure

de tant en tant amb una puntellada ben forta

poder desentumir un poc els músculs

i avançar encara que d’immediat oblide

des d’on i cap a on

i el dolor i l’esperança.

Share Button