Triar la primera llengua d’escolarització

Dijous vaig participar en una taula rodona —a l’IES Josep Maria Quadrado de Ciutadella— organitzada per la Plataforma per la Llengua al voltant de la següent temàtica: «Llengua i escola: reflexions al voltant de la nova proposta del govern de les Illes Balears». M’hi van convidar al costat de Josep Carreras Carre, mestre del Col·legi Concertat Sant Francesc d’Assís de Ferreries, Maria Camps, representant del sindicat STEI i Susagna Torres, mare i membre de l’APIMA del CEIP Pintor Torrent de Ciutadella. Rosa Gornés, voluntària de l’entitat organitzadora, es va encarregar de presentar l’acte; la correctora i traductora, Gemma Ferrer, el va moderar.

Per començar, es van plantejar tres preguntes que, breument —dos minuts per a cadascuna: vam fer el que vam poder— havíem de contestar tots els participants. Eren aquestes: quina valoració feu de la proposta de la Conselleria d’Educació del govern de les Illes Balears anomenada «lliure elecció de llengua a les escoles»? Considerau que la proposta obeeix a una necessitat pedagògica real o es fa un ús polític de la llengua? Com pot afectar aquesta mesura a la integració lingüística i social dels nouvinguts en minvar o eliminar les hores d’aprenentatge en català? Per si qualcú el pogués trobar interessant, transcric el text de la meva intervenció.

Reflexionar —com queda clar a l’enunciat que avui ens convoca— al voltant de la proposta, que no concreció —i, aquí, el matís és important— del govern de les Illes Balears respecte de la «lliure elecció de llengua a les escoles» és més que necessari. Bàsicament, perquè hauria de servir per, abans d’actuar, trobar la millor estratègia amb què fer-ho. Sobretot, per no acabar passant cap arada davant de cap bou, cosa que no convé gens en la situació actual.

Tot açò ho dic perquè, a l’hora de valorar la «proposta», cal no perdre de vista el context en què s’ha produït l’acord entre el PP i VOX, del passat 3 de novembre, respecte de «l’elecció de la primera llengua d’escolarització». A la nota de premsa emesa pel Partit Popular al respecte —una de les poques fonts d’informació objectiva que he pogut localitzar—, se’l vincula a l’aprovació del sostre de despesa a la nostra comunitat autònoma, per a la qual el govern necessita el vot de la ultradreta.

Per tant, i responent a la segona pregunta, no som davant de cap necessitat pedagògica real sinó d’un ús polític —l’enèsim— de la llengua, cosa que, com tothom sap, en aquesta terra dona molt de rèdit electoral. Per damunt de tot, darrere d’aquests anuncis —cap d’ells esdevingut encara mesura concreta— hi ha la necessitat que tenen els dos partits polítics implicats en l’assumpte de satisfer el seu públic, sociològicament adscrit a un nacionalisme, l’espanyol, que concep encara el model decimonònic d’un estat centralista i uniformitzador, associat a una única nació, en aquest cas d’arrel i expressió castellana, al qual molesta qualsevol mostra de diversitat que el posi en qüestió.

L’acord, a la pràctica, no deixa de ser vague, genèric. Fa referència, evidentment, a la possibilitat d’«elecció de primera llengua d’escolarització». Però és significatiu que, en tot moment, es recordi que es farà «d’acord amb la normativa vigent», que es «respectarà l’autonomia de centre», que no «comportarà segregació per raó de llengua», que es garantirà la competència en les dues llengües oficials de la comunitat dels alumnes en acabar l’escolarització obligatòria i que la proposta «comptarà amb la participació i amb la consulta de tota la comunitat educativa de les Illes Balears».

El PP diu que sí als seus socis, però, a la pràctica, no es no s’acaba de mullar. Fa tota la sensació que és una manera de guanyar temps i, alhora, d’assegurar-se uns vots necessaris per a impulsar una mesura, la del sostre de despesa, que en principi, no era al pacte de legislatura signat amb VOX. Per tant, davant d’un Partit Popular equilibrista, que vol quedar bé amb tothom —no només amb aquells que té a l’extrema dreta, sinó també amb tota la comunitat eductiva: el record del color verd encara el tenen ben present— és fonamental deixar-los clar que hi som. I que no es pot anar a missa i repicar.

Per açò, tampoc no es tracta de cremar totes les naus en la primera de les moltes escomeses que patirem aquesta legislatura: per exemple, a l’hora de mostrar el rebuig davant d’aquesta situació. Aquí, reconec que la situació és paradoxal: VOX viu de la polèmica. Provoca. Seguir-los el joc és donar-los vida. I, d’acord amb el fet que parlam de propostes inconcretes, de cap mesura real i d’un marc legislatiu que, a la pràctica, pot fer que tot plegat es tracti d’un brindis —de cara— al sol, perquè si no hi ha cap canvi en les lleis, el que es proposa és inviable, no sé fins a quin punt no estem fent altra cosa que donar oxigen a la ultradreta. És una cosa, però, que no tenc gens clara.

Ara bé, suposant que sí, que les mesures es concretessin i el castellà esdevingués llengua prioritària d’ensenyament en les matèries no lingüístiques —cosa que contradiu l’actual decret de mínims—, la situació incidiria directament en la integració lingüística i social, no només dels nouvinguts, sinó també de molts alumnes autòctons que no tenen com a llengua primera la pròpia d’aquestes illes. Seria una molt mala notícia.

Finalment, també em van demanar, en tant que docent a un institut de secundària, una sèrie de preguntes la resposta de les quals també s’havia de sintetitzar en un parell de minuts. Vaig fer el que vaig poder. Demanaven el següent: què suposa aquesta mesura concretament pel que fa a l’aprenentatge de la llengua catalana? Implica clarament un greuge i un retrocés? Condiciona l’assoliment de la competència en les dues llengües al final de l’ESO? Com pot afectar la mesura a l’ús social del català?

El sistema educatiu illenc, des del moment que té dues llengües vehiculars —aquí no fem immersió, com més d’una vegada s’ha dit, malèvolament—, serveix per garantir, almanco fins ara, que els alumnes acabin l’escolarització obligatòria amb una competència lingüística semblant pel que fa a català i castellà, com demostra, per exemple, la darrera enquesta d’usos, de 2014. De fet, en castellà, les dades són millors que en algunes comunitats autònomes espanyoles monolingües. Si açò s’ha aconseguit és perquè la llengua catalana és, d’entre les dues vehiculars, la prioritària del sistema educatiu, gràcies al Decret de Mínims. Tot el que suposi pèrdua de presència en les matèries no lingüístiques del català, evidentment, implicarà un greuge i un retrocés, tot i que no tenc clar que sigui competencial. O, com a mínim, exclusivament competencial.

M’explic: l’estatus de la nostra llengua no perilla per aquesta part, que és aquella en què sobretot incidim des dels centres educatius: tots els alumnes, independentment de quines siguin les seves llengües primeres, saben català i castellà en acabar l’ESO, amb diversos graus d’assoliment, és ver; però són capaços de fer-les servir. El problema, però, és que, després, fora dels centres o, més ben dit, fora de les aules, no empren la llengua pròpia d’aquests països nostres. L’ús, però, no depèn de les escoles i dels instituts. Que es faci servir una llengua en tost d’una altra, quan n’hi ha dues dins d’una mateixa societat, obeeix a una sèrie complexa de factors. Un d’ells té a veure amb la ideologia lingüística dels parlants, és a dir, amb els valors que la gent té al respecte. Per exemple, creure que hi ha una llengua que és més útil que una altra fa que qualcú no dubti a l’hora de triar quina farà servir en cas de trobar-se, per exemple, amb una persona desconeguda.

Tornant a la proposta del PP i VOX, encara que finalment acabi en fum de formatjades, tot plegat haurà ajudat a connotar negativament el català, que es presenta com a llengua d’imposició, etc. Davant de dades com les que apunta l’estudi Actituds i usos lingüístics dels joves de les Illes Balears, aquí hi tenim moltíssim a perdre i crec que és un camp de batalla que potser obviam o al qual no donam la importància estratègica que té.

 


PD: la fotografia que encapçala aquest escrit és de la secció menorquina de la Plataforma per la Llengua, a qui aprofit per agrair que m’haguessin convidat a participar en aquest acte. M’hauria agradar poder fer un resum de la resta de les intervencions. Totes van aportar arguments interessants per al debat, però la meva mala memòria és la que és i, d’altra banda, no es tractava de fer-ho, al blog, més llarg. Que el lector arribi fins aquí, llegint a través d’una pantalla, té molt de mèrit: no es tracta de fer-lo patir més.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Visits: 63