Crear els sons de The Beatles

los-dias-del-final-con___4YUOP7qn_1200x0__1

Un dels (nombrosos) fruits que els alumnes han pogut obtenir de les sessions que s’han celebrat fins ara, i de les que vindran, del curs d’història del rock que imparteix Pedro Sánchez Tuomala a l’Escola d’Adults de Maó —a més d’una visió cronològica del gènere que ajuda a veure’l des d’una perspectiva que ajuda a entendre causes i conseqüències d’allò més important que ha afectat la música popular del darrer segle, una visió difícilment abordable des del dia a dia, en què la música flueix de manera molt més aleatòria i, per tant, no sistemàtica—, és una llista prou llarga de lectures, és a dir, de llibres que es centren, temàticament, en tot allò que és matèria del curs. El parèntesi acadèmic, en què les vacances de Nadal ofereixen un munt d’hores lliures d’esbarjo, és un moment idoni per a abordar aquesta mena d’obres.

Llegiu més

Views: 2

Llegir en aquestes dates

free_time_book_tea_relaxation_read_study_black_and_white-11905600

Nadal o, més concretament, el període de vacances que s’escola entre aquesta data i el dia dels Reis, és una bona època per a la lectura. Més que bona, és òptima: les hores disponibles, sobretot en les dates assenyalades, es multipliquen. Hi ha, de fet, alguns llibres que són ideals per a aquesta mena de dies. Fins i tot, n’hi ha que hi mariden perfectament. Passa una cosa semblant amb els viatges: el context i, per tant, la disponibilitat per a llegir, passa a ser una altra, més ampla i generosa, ben diferent de la que ofereix el dia a dia, molt més limitada. El problema apareix quan ambdues circumstàncies extraordinàries es donen a la vegada: viatjar durant les vacances de Nadal pot suposar alguns problemes perquè, potser, les coses no acaben de casar prou bé, especialment a l’hora de fer la tria i decidir quins títols abordar.

Llegiu més

Views: 0

L’esperit de Nadal (un conte)

20191219_093707

Arriba Nadal i na Pràxedes Sintes Gibeli, un bon dimecres matí, poc abans de començar les vacances escolars, creua decidida els carrers del poble. D’un temps ençà — bàsicament des de fa tres anys— les coses, per aquestes dates, no han acabat de funcionar, per no dir que han servit per acumular un trio de fracassos clamorosos: un cant de la Sibil·la passat de voltes, un dinar familiar amb què es va acabar una tradició canelonística que es perdia en la nit del temps i, finalment, el trencament de la relació tibant i estrictament professional que mantenia amb un escriptor. Aquests són, bàsicament, els motius pels quals s’ha proposat, enguany, de fer com si la temporada nadalenca no existís. Però, com sempre, al final la troca s’ha acabat embullant.

Llegiu més

Views: 1

Viure en temps de Joan Ramis

Fragment del quadre "Vista de la ciutat i port de Maó" (ca 1765), de Giuseppe Chiesa
Fragment del quadre “Vista de la ciutat i port de Maó” (ca 1765), de Giuseppe Chiesa, conservat al Museu de Menorca

Com deu ser viure en un territori que, cada dos per tres, canvia de sobirania? I què implica aquest anar i venir, a més dels inevitables canvis administratius, a nivell de consciència individual i col·lectiva? Les preguntes poden semblar banals, però si hom pensa que aquesta va ser la realitat que van viure els menorquins de fa tot just un parell o tres de segles —no és gaire lluny, açò, en termes històrics—, les respostes ens poden ajudar a veure el present amb una nova perspectiva, més àmplia, que potser permet relativitzar la idea, tan vigent avui dia per aquestes contrades, que hi ha estats amb fronteres inamovibles des de sempre i nacions amb algun milenar d’anys d’història. En canvi, com ha remarcat Antoni-Joan Pons, el fet que Joan Ramis, el gran il·lustrat menorquí, nasqués a l’illa essent súbdit britànic i, al llarg de la seva vida, ho fos, també i successivament, de la corona francesa, britànica, espanyola, britànica i espanyola, ens hauria de fer arrufar la cella davant d’aquells discursos que neguen el dinamisme històric i els canvis constants de les fronteres territorials.

Llegiu més

Views: 12

Will Britannia rule the waves? a propòsit de les eleccions britàniques

El meu entorn universitari, urbà i liberal es mostrava tan entusàstic com sempre amb jeremy Corbyn (amb el “But” del brèxit, és clar). Els darrers dies la invasió de missatges corbynistes a les xarxes socials ha estat considerable. Amics i coneguts penjaven mapes diversos que relacionaven el govern Tori amb l’agument de la pobresa, mapes que, és clar només veien els que ja havíem decidit votar laborista. Cap comentari, però, sobre el Brèxit que era la gran pregunta d’aquestes eleccions. Tanmateix, feia dies que s’ensumava una derrota. Dijous un estudiant d’una circumscrició electoral propera on han guanyat els Tories després de 60 anys de laborisme feia un comentari a classe en que donava entendre que votaria als Tories. “We need to get Brexit out of the way”, em deia. Més rellevant encara, la setmana passada un amic  que treballa al partit laborista es mostrava molt pessimista, molt més que el meu entorn. I donava entendre que no hi havia res a fer. “Quan parlam amb els electors” tots ens diuen el mateix. Jeremy Corbyn no agrada. Però, és clar, el club de fans de Corbyn no ho veia igual.  Per ells, Corbyn es Déu, Heroi i salvador. I la socialdemocràcia, el diable i Brèxit una distracció. Ells no anaven a convència, treballaven pels ja convençuts. La remor de la derrota es cuinava de feia temps. Hi havia, sobretot, una insatisfacció latent sobretot que com s’ha gestionat el brèxit, tant entre els que van votar Remain que veien Corbyn com a feble; Com entre els que van votar Brèxit, que s’ensumaven que votar Laborista era votar Remain per la porta de darrera. Però també hi havia insatisfacció latent contra el el personatge, els seus seguidors i sobretot el seu missatge radical, més propi dels anys 70 que del segle vint-i-ú. Per a Jeremy Corbyn només hi havia un problema, l’austeritat i la privatització de serveis públics. Tota la resta eren “superestructures supèrflues”.

mapa electoral UK

El que ha passat en aquestes eleccions és, des d’un punt de vista electoral, molt senzill d’explicar. Els tories han redefenit el mapa electoral tot absorbint tot el vot Brèxit. El vot remain, mentrestant, s’ha trossejat. És una operació molt similar al que va impulsar Trump a America. Els Tories han sumat els conservadors de tota la vida i la White working class, culturalment sovint conservadora, tot deixant de banda les zones més urbanes i liberals. Per a guanyar, els tories necessitaven dues coses, aguantar la pressió pro-remain als feus dels sud i penetrar a les zones industrials del nord pro-brèxit. Zones totes elles suburbials, 100% blanques i de cultura obrera. La batalla s’ha decidit en 50 circumscripcions electorals del nord, zones com Blyth a prop de Newcastle, antigua zona minera, culturalment molt allunyada del cosmopolitisme urbà de newcastle i no diguem ja Londres.. L’operació ha estat d’una senzillesa insultant: primer, A cada frase han afeguit la frase “Get Brexit done”, és a dir el perquè del vot; Segon, han evitat qualsevol proposta (i qualsevol cara) que pugués intimidar als seus potencials votants, com per exemple retallades en sanitat; I finalment han airejat els temes més controvertits del  laborisme- molt especialment l’antisemitisme latent de Momentum, el grup més proper a Corbyn. Aquesta estratègia a mi, és clar, no em deia res. Però no era a mi amb qui parlaven. La seva estratègia anava dirigida al milió i escaig de persones que podien decantar la balança. The White working class.  I és clar la deriva laborista no ha fet més que retroalimentar la victòria Tory. Per mi la sorpresa de la jornada és el pèssim resultat dels liberals demòcrates que tot i la senzillesa del seu missatge pro-europeu han fracassat en el seu intent i fins i tot han perdut diputats.

Llegiu més

Views: 3

La inspiració

(c) Camden Local Studies and Archives Centre; Supplied by The Public Catalogue Foundation

Hubo una época en que teníamos que
recurrir al rompeolas… Sinó, no había tema.
José Maria Sanz

Quan escric açò que estàs llegint és dijous i, per variar, una setmana més, tot i que no m’hi obliga ningú, em sent pressionat perquè encara no he redactat el xalandrot d’aquesta setmana. No deixa de ser curiós que —malgrat no estar escrit almon que cada dissabte de bon matí, a les set en punt, hagi de publicar-lo i mantenir, d’aquesta manera, la fidelitat de la cita amb els lectors (algun n’hi ha, pel que m’han fet saber)— m’entrin tots els mals quan començ a fer càlculs del temps de què dispòs per a posar-m’hi mentre, alhora, constat que la inspiració, una vegada més, no té cap pressa per fer acte de presència.

Llegiu més

Views: 3

«Empollar», ho fan les gallines

read_learn_school_student_education_knowledge_study-1197145.jpg!d

L’atzar és molt aficionat a establir coincidències imprevistes. Fins i tot, més d’una vegada, aquestes casualitats ens poden fer dubtar al voltant de la possible existència de qualcú per allà dalt que mou els fils del món com si d’un gran titellaire, dotat d’un enorme sentit de l’humor negre, es tractés. Per exemple, després d’una temporada en què, molts alumnes de batxillerat, han estat o estan immersos en la tongada d’exàmens de la primera avaluació, he tingut molt present —segurament perquè he dedicat moltes hores a corregir-ne— un tuit de Jordi Badia que em vaig trobar fa unes poques setmanes, mentre navegava sense criteri per la xarxa internàutica, que citava els següents mots de Josep Pla: «Estudiar no vol pas dir solament llegir i repetir. Estudiar vol dir llegir i a més a més reflexionar, relacionar, integrar, detallar, aclarir, absorbir, rebutjar, decidir —saber el que té importància i el que no en té.» Justament, el text planià tracta un dels meus cavalls de batalla, no només com a docent, sinó com a ciutadà. És aquest un dels grans mèrits de Twitter: a vegades, uns pocs mots —sintètics, i aquí no em puc estar de dir que m’agradava més quan la plataforma només permetia missatges de cent quaranta caràcters i no s’havia posat de moda escriure «fils» interminables que, a la pràctica, atempten contra l’essència d’aquesta aplicació informàtica—, unes poques paraules, conviden a fer reflexions aprofundides sobre tota mena de temes, inesperats moltes vegades.

Llegiu més

Views: 8

Com menjam

DSCN0262

Identificam Josep Pla amb un aforisme que ve a dir que les persones som «el que hem menjat». Com tota frase treta de context, els mots planians han fet fortuna a la vegada que, segurament, han perdut el sentit original amb què varen ésser concebuts: El que hem menjat és el títol d’una de les diverses obres que l’empordanès va dedicar a la gastronomia i que és, des de fa temps, a la llista de lectures pendents. Per tant, no en tenc un coneixement directe. Dir, però, que som el que hem menjat, així, sense pensar-hi gaire, en una primera impressió, sembla remarcar la importància cultural de la gastronomia, de l’alimentació, a l’hora de configurar la identitat individual i col·lectiva dels humans. Aquesta intuïció es confirma en llegir els mots amb què Jaume Fàbrega presenta aquest llibre, del qual afirma que és una «una obra sòlida, en la qual, deliberadament, tot partint de l’Empordà com a pretext conegut i viscut, intenta refer els senyals d’identitat de la cuina nacional catalana, no solament del Principat sinó fins i tot dels Països Catalans, concepte que l’escriptor —conservador però intel·ligent i observador— tenia molt clar». Així i tot, no és només el què allò que ajuda a construir la identitat de què parlam. Cal tenir present, també, un aspecte que hi està essencialment vinculat (i que és interessantíssim des d’un punt de vista antropològic): el com. Perquè és evident que també som en funció de la manera en què menjam.

Llegiu més

Views: 0

La invasió (poètica) menorquina

The_Beatles_in_America
Un de tants moments interessants de la història del rock el trobam a mitjan dècada dels anys seixanta del segle passat, quan una sèrie de grups anglesos van conquerir el mercat nord-americà, encapçalats per The Beatles, amb una recepta musical elaborada a base de rock ‘n’ roll, blues i rhythm ‘n’ blues, que no feia altra cosa que reelaborar i actualitzar les arrels d’un gènere que, tot i haver nascut als Estats Units, acabava de passar per una una època en què el corporativisme, amarat del mateix esperit que havia congriat el macartisme una dècada abans, n’havia blanquejat el contingut i minimitzat la incidència. L’anomenada British Invasion va reactivar el rock a banda i banda de l’oceà, va superar l’estancament anterior i, gràcies a ella, encara avui podem gaudir del llegat de grups com The Rolling Stones o The Who, a més dels Fab Four (Lennon, McCartney, Harrison i Starr). Malgrat les distàncies, en tots els sentits, d’aquest fenomen musical, me sembla que, actualment, en el món de la poesia menorquina es viu un fenomen semblant que podríem batejar, ni que sigui en to de broma, com a «Invasió (poètica) menorquina».

Llegiu més

Views: 0

Incerta reflexió sabatina

3025789

Ahir va acabar una altra campanya electoral la qual, malgrat haver estat, damunt del paper, més curta que l’anterior, no ha deixat de fer-se llarguíssima, almenys per a un servidor. Potser perquè des de fa uns anys vivim en una cursa constant cap a les eleccions, les que siguin, que resulta, ja, embafadora. En aquesta ocasió, després d’haver escoltat els discursos i els debats (per a dir-ho d’alguna manera: no entrarem ara a analitzar el baix nivell oratori, intel·lectual i comunicatiu dels candidats —tots mascles, com ha de ser!— dels grans partits estatals, que intenten compensar les seves mancances amb dosis elevades de mala educació i discursos populistes en què l’espectacle és més important que el contingut), m’ha semblat intuir que gairebé tothom està d’acord amb el fet que Espanya té un únic i gran problema, anomenat Catalunya. Ara bé, aprofitant que avui és el dia que és i que, demà, qui vulgui podrà exercir el seu dret a vot, voldria compartir en veu alta algunes de les reflexions que he anat paint darrerament i que el cos em demana d’exterioritzar.

Llegiu més

Views: 8