Les torres bessones de Son Bou

La Revista Posidònia va publicar no fa gaire una entrevista a Miquel Camps. Tenim sort de disposar de mitjans alternatius com aquest, que donen veu a opinions que difícilment es poden llegir a la premsa escrita insular, almenys amb un tractament tan seriós. En aquest cas, s’hi aborden diferents temàtiques relacionades amb la defensa del medi ambient, però també amb la importància que té la mobilització ciutadana a l’hora de millorar la qualitat democràtica de la societat.

Camps, que és el coordinador de política territorial del GOB Menorca, cita Ivan Murray, geògraf de la UIB, a l’hora d’explicar l’evolució que ha experimentat el moviment ecologista illenc en els darrers decennis. Inicialment, podríem parlar de l’ecologisme dels topònims, és a dir, d’aquell que es concreta en noms del territori –«Salvem Trebalúger», per exemple–, mentre que actualment el moviment és més metabòlic: el repte de l’aigua, la transició energètica… He de dir que, contravenint Murray, cosa que Camps també fa en un altre moment de l’entrevista, no acab de veure clara aquesta classificació. És ver que la defensa del medi ambient es centra en l’actualitat en conceptes genèrics –amb una major traçabilitat global, per tant–, però també ho és que, almenys a Menorca, hi ha alguns casos d’amenaces territorials que tenen un nom de lloc molt específic que s’hi refereix. Potser caldria parlar fins i tot de microtopònims per a a anomenar-los.

Pens, per començar, en la Carretera General, un culebrot que es va iniciar fa diverses legislatures i que encara cueja. La posada en marxa del projecte –en aquest cas, caldria parlar de la carretera del General, d’acord amb el responsable polític de qui depenia la mobilitat illenca en aquell moment– va tenir com a conseqüència un canvi en els lideratges polítics de la primera institució menorquina, que deixaren de ser conservadors. No sé fins a quin punt, les dinàmiques de les dues darreres legislatures, en què no s’ha estat capaç de resoldre la situació –i en què s’han incomplert part de les promeses electorals amb què es va accedir al poder– han aportat el seu granet de sorra en la desfeta viscuda en les darreres eleccions per les forces progressistes que governaven a l’illa. Tot és cosa que podria ser. Sigui com sigui, crec que encara en sentirem a parlar, d’aquest microtopònim, concretament dels poc més d’onze quilòmetres que separen Maó d’Alaior, en els propers anys. Un altre exemple de problemàtica ambiental nostrada amb nom i cognoms el trobam en un àmbit encara més concret, el que conformen dues edificacions: els macrohotels de Son Bou, les torres bessones de la costa alaiorenca. Aquesta és una ferida oberta en el territori que, ara mateix, sembla lluny de poder-se tancar.

Tornant a l’entrevista a Miquel Camps i a l’evolució ja citada del moviment ecologista menorquí, el coordinador de política territorial del GOB Menorca afegia que, en haver canviat el context amb els anys, també ho havien fet les estratègies. De la pressió internacional amb què es va lluitar als setanta contra la urbanització de l’albufera des Grau, es va passar a les grans manifestacions dels anys vuitanta del segle passat, a les quals seguiren les iniciatives judicials. Actualment, explica Camps, allò que funciona és la feina tècnica –que només es pot fer des de la professionalització, per cert. És a dir, «estar damunt de totes les tramitacions i planificacions, damunt dels projectes més significatius, treballar per assolir que els projectes es modifiquin, que es tenguin en compte els temes ambientals i generar propostes perquè tot açò vagi entrant». Un exemple clar d’aquesta manera de procedir la trobam, sant tornem-hi, als polèmics hotels de Son Bou.

Hi deu haver qualque lector del blog de la meva quinta que potser va participar en alguna de les manifestacions a favor de la preservació del territori illenc –en la que reivindicava la Llei d’Espais Naturals, per exemple i en el meu cas. Tot just entràvem en el darrer decenni del segle XX i, entre els més joves hi havia qui, mig en broma, embargat per un ambient festiu –és a dir, regat per més d’una beguda espirituosa i acompanyat potser d’una atmosfera un pèl carregada de fums d’olors sospitoses–, havia proposat de passar a l’acció directa. A l’hora de les propostes, n’havien sortit de molt radicals, que no van anar més enllà de les paraules, evidentment. Per exemple, la de llaurar, amb nocturnitat i traïdoria, el camp de golf de Son Parc, tot just acabat d’ampliar.

Ara bé, la boutade, la perla d’aquestes idees foradades va ser la proposta (sé qui la va fer, però m’estaré de dir-ho) –només en el cas en què hi hagués diagnosticada pel mig una malaltia terminal i, per tant, incurable– del suïcidi profitós. Es tractava, idò, d’immolar-se, ben carregat d’explosius, entre els dos hotels de Son Bou, de manera que l’onada expansiva tombés les dues edificacions. L’acció havia de tenir lloc a l’hivern, per tal d’evitar desgràcies personals enllà de la vida del màrtir. Totes aquestes animalades es van plantejar molt abans dels atemptats de l’onze de setembre a les torres bessones de Nova York. No record que ningú hagués plantejat –qui s’ho podria haver imaginat llavors!– la possibilitat d’estampar una avioneta contra aquelles edificacions. Avui, per cert, aquestes idees de bomber no donarien ni per a una novel·la distòpica de tercera divisió. O sí. El terrorisme només té un àmbit d’actuació en què és possible: dins d’una obra literària.

En canvi, d’acord amb Miquel Camps, l’efectivitat de la lluita contra els despropòsits que es volen perpetrar als hotels de Son Bou –podríem parlar, ara sí, de terrorisme ambiental?– es dona gràcies a la feina tècnica, al seguiment de tots els tràmits administratius que hi ha darrere del projecte iniciat per la cadena hotelera fa poc més de sis anys. Tot plegat ha permès de veure que, almenys pel que fa al compliment de la llei, les dues edificacions es van fer sense gaire fonaments. Han sortit a la llum una sèrie d’irregularitats –i il·legalitats– que afecten aquest parell de baluernes de ciment.

Ningú no dubta del caràcter simbòlic d’aquests edificis bessons. D’una banda, perquè possiblement ens trobam davant d’un dels pitjor impactes estètics de l’urbanisme turístic costaner de Menorca. I, si és ver el que havia sentit a dir alguna vegada, que només se n’havien fet dos dels més de deu que hi havia prevists, encara vam fer bo. L’empasta podria haver estat molt pitjor. Ara bé, desconec si aquesta afirmació és o no vertadera, tot i que als anys setanta no anaven de bromes i açò dels impactes visuals s’entenia diferent. De fet, un dels motius que es van al·legar perquè els dos hotels obtinguessin la primera llicència, el 1971, va ser que les edificacions millorarien el paisatge de la zona. Déu n’hi do.

Un segon simbolisme, no menor, té relació amb un altre element que és essencial, al costat del paisatge, del patrimoni illenc. Hem parlat de topònims i de microtopònims. Al darrere d’aquests noms hi ha també la llengua en què estan formulats, la catalana. La urbanització de la costa menorquina ens mostra un reguitzell de propostes desnaturalitzadores, en què es cerca l’assimilació amb unes cultures i unes llengües alienes. Los Delfines, Horizonte, Sol del Este, Puerto Luz o Shangri-la són la punta de llança d’una llista inacabable d’establiments que es fan dir amb exònims, sense cap mena d’arrelament al territori. Els dos macrohotels de Son Bou no se’n salven. Segons la pàgina web de l’empresa, el complex rep el nom de Sol Milanos Pingüinos. Tot junt, a pesar que siguin dues edificacions. Açò no és casual, per cert. La denominació és en castellà: no podia ser d’una altra manera. I, com tothom ja sap, el milà és un ocell emblemàtic de l’illa; ara bé, de pingüins autòctons, a Menorca, diria que no n’hi ha hagut mai.

Un darrer simbolisme que cal destacar en relació a les torres bessones de Son Bou és que mostren com ha funcionat l’urbanisme a l’illa dels anys setanta del segle passat ençà. Però també, són un exemple de com la societat menorquina –articulada en aquest cas al voltant del GOB– li ha donat resposta. Gràcies a l’estudi i seguiment del projecte de modernització dels edificis, presentat per Melià el 2017, l’entitat ecologista va decidir consultar tot l’expedient relacionat amb aquestes construccions. Així, es va descobrir l’incompliment, per exemple, de la llicència inicial pel que fa al soterrani o a la parcel·lació de la zona. És a dir, es va treure a la llum una situació de no legalitat que feia, de facto, inviable la reforma proposada. Calia legalitzar-ne, abans, la situació. Per a fer-ho, s’ha decidit fer una agrupació de parcel·les en què els números no surten i  en què l’ajuntament ha posat totes les facilitats possibles a la cadena hotelera i, alhora, totes les dificultats imaginables al seguiment del procés per part de l’entitat ecologista.

Per un costat, idò, i perdonau-me la visió simplificadora del panorama, tenim el típic exemple d’allò que Miquel Camps, a l’entrevista de què hem parlat, considera «grups de poder “neoliberal”, per dir-ho d’alguna manera», els quals «tenen grans xarxes d’activistes professionalitzats que es dediquen a incidir i pressionar en totes les esferes. Per cada vegada que un grup ecologista va a una administració ells hi han anat deu, i amb advocats, mitjans de comunicació, cambres empresarials i altres, que es dediquen a pressionar perquè les legislacions surtin com ells volen.» És a dir, en què l’interès particular està per damunt del general.

Per l’altre costat, hi ha la societat civil. En aquest cas, l’única estratègia que funciona a l’hora de fer front a les amenaces que suposa l’altre bàndol és la unió de la gent en defensa de l’interès general, conduïda per bons lideratges. La partida vol temps –i doblers!– perquè, malauradament, la justícia i els tràmits administratius no sempre fan la via que hom desitjaria. És un torcebraç de desgast. És l’enèsima versió de la lluita entre David i Goliat. A Menorca, hi estem avesats. Més d’un gegant ja ha tombat. Que ningú no subestimi el poder d’una ciutadania preocupada per les qüestions d’interès públic. Açò darrer, també ho diu Miquel Camps. En aquest cas, al llibre Època de muda, una bona lectura per a l’estiu que som a punt d’encetar.

Impactes: 1301

Autor: Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Una resposta a «Les torres bessones de Son Bou»

  1. Molt bon article. Una bona fotografia que deixa a cada un del personatges ben “retratat”. Gracies Isma per la claretat i sinceritat. Bon estiu

Els comentaris estan tancats.