La carretera del general, encara

Imatge extreta de la web del Partit Popular
Imatge extreta de la web del Partit Popular

He de reconèixer que, durant les vacances, estic molt desconnectat dels mitjans de comunicació i no seguesc l’actualitat informativa de la mateixa manera que en altres moments de l’any. Açò no vol dir, però, que de tant en tant no hi tengui accés. Ho dic perquè m’ha semblat percebre, a partir del que he llegit puntualment per la xarxa i en paper darrerament i arran d’alguna conversa amb gent coneguda, que la reforma del tram de la carretera general entre Maó i Alaior segueix essent motiu de polèmica. Veig que és, aquest, un tema recurrent i que les obres, per sort fallides, que en el seu dia va endegar el general Alejandre, encara cuegen. Hi ajuda, segurament, que ens trobam en l’època de l’any en què les carreteres illenques suporten més pressió i que, per anar de Maó a Ciutadella, cal prendre’s les coses amb calma. Ara bé, crec que convertir la carretera en un cavall de batalla polític és una tria perillosa, almenys de la manera en què s’ha fet.

Sembla que el Partit Popular ha paït molt malament el fet de perdre les eleccions autonòmiques passades, entre d’altres coses per la reforma megalòmana d’aquest tram de carretera. Una reforma, per cert, la necessitat de la qual no era gens clara. Tal com recorda Miquel Camps en un article clar i rigorós (com tot el que escriu aquest home), a Menorca no existeix cap punt negre en què la presència d’accidents obligui a fer modificacions en el traçat viari per eliminar-los. Sí que es pot entendre la necessitat de millorar l’accés a alguns camins secundaris. Però sempre, i més en una illa que és Reserva de Biosfera, aquestes intervencions s’han de fer amb el mínim impacte possible sobre l’entorn.

Segurament hi ha, a la xarxa viària, altres prioritats abans que l’actuació empresa a la carretera general. Perquè no crec que es puguin considerar prioritaris, per exemple, accessos com el de Biniaiet, vinculat pel que sembla a la posada en marxa d’una planta de triatges, tema aquest que ens portaria a un altre debat, important, però que es desvia d’allò que s’està comentant. Ara bé, el mantra que s’havia repetit fins a cansar era que els doblers només es podien emprar en la reforma de la carretera general. A la pràctica, es decidia des de fora de l’illa, molt enfora de Menorca, en què s’havien d’invertir els diners públics. Aquest és un altre debat que s’hauria d’abordar, també, perquè és central.

En el fons, ens trobam en la mateixa cruïlla de sempre. La polèmica, la carretera n’és un símptoma, gira al voltant del model econòmic d’illa que es vol. Els partidaris de la reforma de la general allò que desitgen realment és una carretera desdoblada, una mena d’autopista que enllaci els dos extrems d’illa. La reforma del general Alejandre, a la pràctica, era un pegat que en posava les bases. L’excusa de la seguretat, però, ja no serviria en aquest cas. Parlant de punts negres, Miquel Camps ens informa que, justament, n’han aparegut de nous a Eivissa justament a la nova autopista.

Es segueix repetint la idea que només hi pot haver una millora de l’economia a partir de solucions basades en el desenrotllisme, quan açò és fals. També és falsa la idea d’interès públic que hi ha al darrere d’aquest creixement: el benefici, no ens hem d’enganar, es reparteix entre pocs. Les molèsties que se’n generen sí que les carregam la majoria. Hi ha alternatives més harmonioses amb el medi, equilibrades i que, açò si, tenen a veure amb el fet de garantir el futur de l’illa a un mitjà i llarg termini. La hipoteca del creixement desmesurat és una llosa que no ens podem permetre. És la versió nostrada del conte de la gallina dels ous d’or. L’animal de ploma, com en la cançó de Lluís Llach, troba que ja n’hi ha prou d’emprar-la d’excusa. Amb el canvi de tornes i amb les obres aturades, quina herència que ens han deixat: els monstres de ciment i ferros de l’Argentina i Alcaidús! Que difícil és tirar les coses endarrere: era Kafka qui parlava de l’absurditat de la justícia i l’administració? Carta enterra va a la guerra? Hi ha un mal ja fet a la carretera que no es podrà salvar, unes ferides obertes a la terra que ja no cicatritzaran.

Mantenir viva la polèmica entorn de la reforma de la carretera general obeeix a la visió desenrotllista de l’illa, hem dit, però la carretera, a més, ha esdevingut un perillós cavall de batalla polític. L’argument és el de la suposada manca de seguretat. Un argument, com hem dit, poc rigorós. En tenen, fins i tot, un lema (molt ben parit, digne d’un spin doctor, per cert, a la recerca de ferir la fibra sensible: «si salva una vida, valdrá la pena»), que va aparèixer en forma de pintada (sense accents, per cert), poc abans de començar la temporada turística, en l’estructura de la rotonda a doble nivell que s’havia de fer a l’Argentina. Casualitat? El van fer en castellà, simptomàticament. Jo l’hauria fet en anglès: així una majoria important de turistes l’entendrien (algú hauria d’explicar algun dia que el castellà, a Menorca, és una llengua provinciana?). La casualitat, també, va voler que el lema d’aquesta pintada, que ningú no ha esborrat a dia d’avui, començàs a rodar per les xarxes socials i que diversos consellers i altres càrrecs del Partit Popular se’n fessin ressò. Fins i tot, el grup popular del Consell Insular va titular una carta a la premsa amb aquesta frase, el mes de maig. Tot açò, la relació lema-partit, però, és fruit de l’atzar. Evidentment.

Ara que hem entrat en el moment àlgid de la temporada turística (les dues quinzenes centrals de l’estiu), el dinosaure encara és allí, parafrasejant el conte de Monterroso. Un dinosaure d’asfalt i de ciment. Si hom fóra mal pensat (no és el meu cas), es podria plantejar què passaria, així com estan les coses, en cas que hi hagués un accident greu en el tram de la carretera que està en obres, degudament senyalitzades per cert i amb un límit de velocitat que ningú no respecta. Hi hauria algú disposat a treure’n profit polític, a emprar-ho com a arma perquè «valdrá la pena»? Ara que hi pens, d’accident n’hi ha hagut algun, però poc important, poca cosa per a emprar-los com a munició política. Per exemple el que afectà un exdiputat popular. En aquest cas era ell, sembla, qui conduïa de manera temerària i, en un avançament imprudent, va topar amb un altre vehicle (la conductora del qual, per cert, manifestava per Facebook que, l’inefable polític fitipaldi, enmès a fer-se fotos al costat del seu cotxe destrossat per penjar-les a la xarxa, no havia trobat encara el moment d’interessar-se per l’estat de salut de les víctimes col·laterals que havia provocat amb el seu accident). La carretera no n’havia tingut cap culpa.

Deman disculpes per avançat si, en algun moment, ha semblat que insinuava que algú espera tenir una excusa com aquesta per a carregar l’artilleria pesada contra el Consell Insular. Perdonau-me si, en algun moment de flaquesa espiritual (deu ser la calor xafogosa d’aquest estiu) puc haver donat a entendre la possible existència d’aquesta estratègia, tan patètica i només a l’alçada de la pitjor de les maneres de fer política. És una idea tan idiota com la de suposar que, en cas d’haver-hi algun accident en el tram que circumval·la Alaior, a algú se li ocorregués de donar-ne la culpa als lideratges polítics que en van impulsar la construcció. Res més lluny de la meva intenció. Sempre he cregut que el debat polític és una tasca molt més noble i que aquestes baixeses no són més que malsons d’una nit d’estiu.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Visits: 1