Des de fa cinc anys, per tal d’alleugerir la calor del juliol, la secció de llengua i literatura de l’IME organitza una jornada d’estudi i d’homenatge a algun personatge la trajectòria del qual hagi destacat en l’àmbit de la lingüística o en el literari (Antoni Moll Camps, Àngel Mifsud, Pere Melis i Pau Faner en les edicions anteriors). Un lustre ens permet parlar d’una activitat totalment consolidada en l’agenda cultural illenca. També, d’una jornada, crec, que és totalment necessària: a més de fer un reconeixement a una tasca personal concreta, permet de fer arribar al públic els resultats de la feina acadèmica, la qual no tindria sentit si no acabàs revertint en la societat.
Pel que fa a l’homenatge, enguany es centrava en la figura de Juli Moll Gómez de la Tia (es Mercadal, 1947). És massa tòpic dir que se’l mereixia: és evident. Però en el seu cas, a més, era necessari, perquè la ingent tasca que ha desenvolupat en el camp de la lingüística ha estat poc vistosa («feina de gabinet», n’ha dit). Així, la jornada ha servit per a donar visibilitat a aquesta obra i, sobretot, a la persona que l’ha desenvolupada. Clàudia Pons Moll, en la semblança biogràfica que en va fer, i que encetava el programa d’activitats, va ajudar el nombrós públic a descobrir la dimensió humana i acadèmica de Juli Moll. La resta del dia, a partir de sis ponents, es va dedicar a un dels àmbits de feina de l’homenatjat, la toponomàstica (l’estudi dels noms de lloc). D’aquí el subtítol de la jornada d’estudi i d’homenatge: «La normalització de la toponímia menorquina». El tema, a més, és d’un indubtable interès i és viu en el si de la societat illenca. La jornada ha contribuït a posar-hi seny. El problema, però, és que no va aparèixer per la sala d’actes del Cercle Artístic de Ciutadella cap de les persones a qui els hauria anat molt bé d’aprendre’n abans de llançar-se a fer bandera de la seva ignorància des d’un suposat foment cultural malentès.
La part més específica i, fins a un cert punt, més tècnica i que centrava la jornada, la va encetar Juli Moll, l’homenatjat, que va exposar exemples de normalització ortogràfica dels nostres noms de lloc (possessiu que emprà en sentit lingüístic, no geogràfic). Abans d’entrar en exemples concrets, Moll va dir algunes coses que, per evidents que puguin semblar, cal deixar ben clares. Per dedicar-se a l’estudi de la toponímia calen coneixements profunds de gramàtica històrica, de normativa i de les diferents llengües que han existit en el lloc on s’han generat els topònims. La toponímia no és una ciència exacta: Cosme Aguiló va dir, més tard, que una etimologia és bona fins que en surt una de millor i que, qui es dedica a aquesta disciplina, ha de ser humil i estar disposat a rectificar.
Ho intentaré desenvolupar. La primera feina per poder establir la forma d’un topònim és cercar-ne l’origen, l’etimologia, perquè el pas del temps pot fer que la forma s’hagi distorsionat (a partir de les variacions introduïdes pels parlants o per altres causes: quaranta anys de dictadura, per exemple). Aquí és important el buidatge de documentació, per veure’n les diferents variables (com més n’hi hagi, millor). I, d’altra banda, cal conèixer-ne l’ús viu, a partir de la pronúncia, perquè ens pot ajudar a desfer el fil d’Ariadna que són, en molts casos, aquestes formes. El coneixement de la gramàtica històrica o de llengües com la llatina i l’àrab són condicions necessàries per qui es dediqui a l’estudi de la toponímia a Menorca.
Però la tasca no acaba aquí. Un cop coneguda l’etimologia del mot, cal adaptar-lo a la ortografia actual de la llengua i, en alguns casos, fins i tot, al nostre alfabet (per exemple en els topònims d’origen àrab). Hi pot haver criteris diferents a l’hora de fer-ho, com es va comprovar durant la jornada, però és evident que aquesta és una feina que correspon als especialistes. Que hi hagi polèmica al voltant d’alguns topònims i que apareguin persones que no en saben parlant-ne a la premsa a partir d’informacions esbiaixades i tendencioses és l’indici que hi ha una anormalitat al respecte (que no té res a veure amb la llengua, per cert, sinó amb ideologies polítiques).
Després d’aquesta breu introducció (que jo he ampliat en les ratlles precedents) Moll va posar exemples concrets de topònims menorquins i, també, d’exotopònims, és a dir, noms de lloc que no tenen forma en català i que, per necessitat, cal emprar en la nostra llengua. Com fer-ne l’adaptació? L’etimologia ha d’ajudar-hi. El fet que alguns s’escriguin en alfabets diferents al nostre no hi ajuda gaire. Ankara o Ànkara? Plana o esdrúixola? Moll no ho va dir, però de vegades els gabinets de terminologia han de fer, aquí, feina a corre-cuita, fet que encara complica més la situació. Imagineu-vos, per exemple, que ara mateix succeeix alguna notícia importantíssima en una població remota de la Xina de la qual no havíem sentit mai a parlar. Els noticiaris bé que n’han d’elaborar una forma per poder fer arribar la informació als espectadors de manera planera. Aquesta feina no es pot fer a la babalà.
El següent especialista a parlar va ser Bernat Moll, que es centrà en la toponímia àrab descriptiva. El superstrat àrab és força important a les Illes. Per conèixer-lo calen especialistes en àrab i berber. Bernat Moll n’és un. A partir de la documentació, va il·lustrar-nos sobre alqueries, rafals i altres formes d’assentament com les almúnies o les duaies, i alguns topònims que en derivaven, l’etimologia dels quals ha d’ajudar a millorar-ne la grafia, especialment en aquells casos en què l’origen, fins ara, no és clar.
La tanda del matí es va cloure amb la intervenció de Joan Pons Moll. Aquest savi discret, a partir de la feina titànica que ha fet buidant contracte de compravenda de totes les èpoques, ens va parlar d’alguns topònims des Migjorn Gran, que ha anat resseguint a través dels segles. Va acabar, però, parlant d’una animalada toponímica prou actual, de 1972, any de la construcció del camp de futbol migjorner, batejat amb el nom de Los Nogales. Resulta que l’antic terreny on s’havia ubicat el terreny de joc era conegut antigament com la tanca dels noguers. En els darrers anys de franquisme és fàcil d’entendre la castellanització del nom. No ho és tant el fet que, des de 1990, en què l’estadi és municipal, i fins al dia d’avui, encara no s’hagi restituït el nom legítim d’aquest equipament.
Just en haver dinat, Xavier Gomila encetava la segona tanda de la jornada amb una presentació del NOTOMEN, el nomenclàtor toponímic de Menorca, en el qual està treballant com pot i sense cap tipus de suport. Aquesta tasca, com es va remarcar, és urgent, bàsicament perquè un dels pilars en què es sustenta és la informació que, de manera oral, conserven els pagesos que han viscut el dia a dia amb el territori. Abans que desapareguin els topònims que saben, caldria entrevistar-los. Encara hi som a temps en una part important dels noms. N’hi ha una altra que, malauradament, ja s’ha perdut per sempre. Gomila estima que aquest nomenclàtor estarà format per, aproximadament, seixanta mil topònims! Que s’hi pugui posar depèn, ara per ara, d’una trista comissió de servei. Les prioritats polítiques no sempre es corresponen amb les patrimonials.
Joan López, que va començar la seva intervenció citant el poema «Topònims», de Pere Gomila, es va centrar en alguns ètims problemàtics de la toponímia menorquina i ens va recordar un altre dels coneixements que havia de tenir qualsevol que es dedicàs a l’estudi dels topònims: calia trepitjar el territori. Pons Moll i Gomila n’eren exemples. La hipòtesi plantejada sobre el turó dit es Tripol era un convit a reflexionar-hi. Almenys, mentre tornàvem cap a llevant, amb el cotxe, en passar pel pla Verd, no vam poder fer de menys que revisar-ne el perfil a la recerca de la concavitat al cim que en justificaria l’origen del nom.
La darrera de les intervencions de la jornada ens va regalar la saviesa de Cosme Aguiló. El mallorquí va espipollar sobre aspectes puntuals de la toponímia de Menorca, a partir de noms concrets (Lluriac, na Xarolina…) que va relacionar amb altres ètims d’arreu de la Mediterrània, sempre amb idees generals molt clares, com la que hem apuntat més amunt respecte de la superació de les hipòtesis en l’estudi de les etimologies dels mots, o com aquesta altra, que lliga amb el que ja s’ha dit respecte de la urgència de la tasca de recopilació dels topònims: «quan desapareix un vell és com si es cremàs un arxiu».
Com es veu, la jornada va ser més que profitosa. Se’n van beneficiar els assistents i, de manera parcial, els lectors d’aquest blog s’hauran pogut fer una idea de com van anar els diferents actes desenvolupats. Ara bé, com que ja hem dit que un dels objectius de la jornada és fer arribar al públic la tasca dels especialistes, resta pendent la publicació dels textos amb les ponències que s’hi van llegir. Hi ha el compromís de l’IME al darrere. És una qüestió només de temps.
Visits: 6