EL 2009 i els murs que ja cauen

El 2009 no només ha caigut una manera d’entendre el capitalisme que se’ns havia venut com l’única possible, sinó també ha començat a caure el que es coneix com Espanya. Ras i curt, el 2009 és el començament de la fi d’Espanya. Al 2009 han caigut els fonaments econòmics que sostenien el miracle espanyol, és a dir, l’especulació urbanística. L’esclat de la bombolla immobiliària deixa l’estat en falderet sense diners per comprar les nostres voluntats i amb 4 milions de parats la majoria dels quals emigrants. EL 2009 ha posat de manifest la gran precarietat del sistema polític de l’estat espanyol. Amb l’estatut de Catalunya unànimanent rebutjat per Espanya desapareix el darrer intent de bastir una espanya plurinacional. Amb la molt probable caiguda del PSOE desapareix l’única força política que pot governar Espanya (no oblidem que el PSOE és l’únic partit que queda primer o segon a totes les autonomies). Comentava en Miquel Maria ja fa anys que el PSOE és molt més perillós i més nacionalista que el PP. Precisament perquè és la força que fa de «pegamento», la caiguda del PSOE i el seu viratge espanyolista té una gran transcendència. Amb el PSOE desapareix als ulls de molta gent una visió alternativa al PP i als «nacionalistes». Al 2009 també ha caigut el grup Prisa, ofegat pels deutes (qui diu que els mitjans de comunicació en castellà són més rentables que en català?). Amb Prisa desapareix el grup mediàtic que ha construït la narrativa política de l’espanya democràtica, una narrativa molt jacobinista. Al 2009 Espanya ha cremat definitivament tot l’espai que quedava entre un projecte sobiranista i un projecte espanyolista de Jiménez Losantos.

Fa un parell de setmanes n’Isma ens demanava a mi i a n’en Joel si pensàvem dir res sobre el pseudo-referèndum del 13D. Idò sí, els pseudo-referèndums del 13D han definit per primera vegada una alternativa política viable a un edifici que cau. El 13D va ser un gran acte de pedagogia, ens ha ensenyat com es fa un referèndum per demanar la creació d’un estat independent social integrat dins la unió europea. Ara sabem com fer-ho i també saben fins i tot el resultat (50% sí, 30% no i 20% abstenció o NSNC, en el cas de Menorca els percentatges serien inversos). Els referèndums em recorden els moviments contra la Insubmissió. Quan un jove recluta no es presenta a la mili obligatòria, el problema és del recluta que s’arrisca a anar a la presó; quan un 300.000 joves no es presenten a la mili en un any, el problema deixa de ser dels joves i passa a ser de l’estat. I és que l’estat no posarà mai 300.000 joves a la presó. El mateix passa amb els bancs: si tu no pagues els deutes el problema és teu; si ningú no paga els seus deutes el problema és del banc. Amb Catalunya passa el mateix, per molt sagrada que sigui la constitució l’estat mai no enviarà els tancs a Barcelona per ofegar un referèndum, mai posarà com va fer franco tot un poble a la presó. Perdria tota la credibilitat internacional. Es convertiria en qüestió d’hores en la nova Sèrbia. Per tant, l’única guerra possible és la psicològica. Fer-nos creure que no podem guanyar que ja hem perdut.

Ell 13D va ser un èxit tanmateix ens ha deixat un gust agredolç. El percentatge de vot no va ser tant alt com s’esperava i va haver enfrontaments interns innecessaris. També vam veure fins on és capaç d’arribar espanya. El 13D va ser un èxit però no va ser com molt es pensàven el final d’una etapa, sinó més aviat el començament d’un camí tortuós, difícil i ple d’entrevants. Els referèndums no són encara un producte acabat, són versió beta. El 13D ha posat de manifest una sèrie de qüestions encara no resoltes: una d’elles és la qüestió dels Països Catalans. No ens enganyem, el més probable és que Catalunya aconsegueixi la independència sense nosaltres. El «pincipat» no ens espararà. Un segona qüestió pendent és la seva articulació electoral. Un referèndum només es convocarà quan hi hagi un majoria parlamentària disposada a fer-ho; tanmateix només tindrà èxit si és un projecte compartit per una gran majoria. Què és primer: l’ou o la gallina? També ha posat la falta de maduresa del moviment sobiranista amb massa personalismes, estretor de mires, interessos electorals a curt termini, massa incoherències. Finalment cal reconèixer que un procés sobiranista encara no és un projecte compartit per una majoria prou sòlida de la població no només a Menorca sinó també a Catalunya. Hi ha un sector molt important de gent que encara no ho veu clar, que arribats el dia votarà a favor però que dubte i….

El 1989 va caure el mur de Berlín i amb ell el projecte comunista; el 2009 han començat a caure els nostres murs. El mur va caure tot i la propaganda comunista, que els berlinesos van aprendre a no creure’s, i els seus sofisticadíssims serveis secrets. I nosaltres ens creurem la propaganda espanyola?

PD: Voldria dedicar aquest escrit a n’en Joan Carles i a tots els que van signar el manifest de cura. Un pas petit potser però molt important.

Visits: 0