General

La llengua en què es canten les cançons és una font constant de sorpreses. Fa uns dies hem conegut un cas de censura que hi té a veure, tot i que potser no en el sentit que ens imaginam. La representant de Malta havia d’interpretar, al festival d’Eurovisió, una peça cantada en maltès. Fins aquí, cap problema. És digne d’alabar que, malgrat la presència abassegadora de l’anglès, hi hagi qui vulgui participar en el concurs emprant, en part, el maltès —una llengua semítica, poca broma!— en aquest cas. Sobretot, si tenim en compte la poca sensibilitat que mostren, entre d’altres, Espanya i França en aquest sentit. Resulta, però, que a la lletra cantada per Miriana Conte —el tema es titula «Kant singing», expressió repetitiva, ja que les dues paraules, la segona en anglès, volen dir cantant— apareix un joc de paraules bilingüe en què es diu «serving Kant» que es confon, perquè es pronuncien igual, amb l’expressió «serving cunt». En tost de «Trenca els teus murs, vine i balla al meu ritme / Jo ho faig tot el temps, sí, ho faig tot el temps / servint cant», un anglòfon pot ofendre’s en interpretar que està «servint cony».

Llegiu més

Views: 17

Avui és el primer dissabte de Quaresma. Si no plou —tenint en compte la inestabilitat meteorològica típica de l’època, no seria estrany que l’haguessin de suspendre—, a Maó sortirà per primera vegada, des de l’ajuntament, un gegantó amb set peus que representa una àvia, lletja com un pecat, que duu unes graelles i un peça de bacallà a les mans. Acompanyada d’una gernació de fillets i filletes, tot fent una cercavila, anirà a una de les places de la ciutat. Allà, després d’un espectacle d’animació infantil molt concorregut, li trauran el primer peu. N’hi quedaran sis, que anirà perdent els dissabtes successius. Tants com setmanes restaran per arribar al Dijous Sant. En arribar al darrer peu, per tant, donarem per acabats els quaranta dies, encetats el sendemà del Dimecres de Cendra, que precedeixen la celebració de la Setmana Santa cristiana.

Llegiu més

Views: 19

He de confessar, de bon començament, que el text que segueix no té res a veure amb allò que inicialment havia previst. Volia parlar del carnaval des d’un punt de vista social, partint de la manera en què es celebrava i es celebra a Menorca. M’interessava destacar que es tractava, originalment, d’una festa basada en el capgirament social —per uns dies, els de baix i els de dalt intercanviaven les seves posicions en la piràmide estamental— i que, per la seva «perillositat», havia patit un procés de prohibicions i de transformacions fins a convertir-se en un esdeveniment inofensiu per al poder. Pensava, a l’hora d’exemplificar-ho, en el bisbetó montserratí, en què, per un dia, un dels escolans esdevé màxima autoritat al monestir. Resulta, però, que aquest és un costum nadalenc. Començava bé! Cercant informació al respecte, he descobert que la realitat, per variar, és molt complexa i que és des d’aquesta perspectiva que es pot assajar d’entendre allò que molta gent celebra aquests dies.

Llegiu més

Views: 21

Solia ser per aquestes dates quan, de matinada, cap a les cinc més o menys —era fosc encara—, escoltava com refilava un tord negre. Tenia el niu en un arbre del meu carrer. Més d’una vegada em desvetllava amb aquest cant, agradabilíssim, i ja no era capaç de tornar a agafar el son. Ho trobava un espectacle. El cant del rossinyol té una fama ben merescuda, però el de la merla, nom que rep aquest túrdid en altres contrades catalanòfones, no li té res a envejar. Forma part, si no vaig errat, del ritual d’aparellament d’aquesta espècie d’ocells. En el meu cas, però, tornar a escoltar-lo implicava que el dia es començava a estirar. Es podia intuir, molt subtilment, l’arribada de la primavera.

Llegiu més

Views: 4

Normalment, intent no dur el mòbil a l’institut. He descobert que puc passar el matí sense necessitat d’emprar-lo. Tenc una tauleta tàctil de l’any de la picor amb la qual puc fer les tasques administratives que comporta la meva feina: bàsicament, passar llista i consultar el correu electrònic. Res, per tant, de whatsapps ni de xarxes socials en horari laboral. Així i tot, hi ha més d’un dia que me l’enduc, el telèfon, però sol passar el matí dins l’abric, a la sala de professors, en silenci.

Llegiu més

Views: 9

Per millorar el meu nivell de francès, a part d’assistir a les classes de l’Escola Oficial d’Idiomes, de llegir textos literaris escrits en aquesta llengua —sobretot si són en edicions bilingües: amb la crossa de la versió catalana al costat, vull dir—, i de mantenir setmanalment mitja hora de conversa per videoconferència amb Michel Bourret, solc escoltar un pòdcast de Radio France Info anomenat Le journal en français facile. El títol del programa no engana ningú: durant deu minuts, aquesta emissora emet un informatiu en què els locutors parlen a una velocitat pausada, amb una pronunciació exageradament marcada i, sobretot, amb el text que llegeixen a disposició de l’oient, de manera que gairebé tot queda entès en arribar al final de l’emissió.

Llegiu més

Views: 5

No fa gaire que, discretament, vaig abandonar la plataforma X, abans —i encara, per a molts— coneguda com a Twitter. Ho vaig fer amb un darrer missatge que, ara que hi pens, no es caracteritzava per la discreció. Es tractava d’una mena de comiat en què es podia intuir clarament quin era el motiu que m’havia empès a anar-me’n d’allà: «Si a una taula hi ha un nazi i deu persones que es respecten, en aquesta taula hi ha onze nazis». Desconec l’autor de l’aforisme, que vaig trobar per la xarxa. El compartesc plenament, tot i que no tenc clar que es pugui aplicar específicament al context de què parlam. Bé, sigui com sigui, vaig completar la darrera piulada a la xarxa propietat del magnat Elon Musk amb una foto del company de viatge de Donald Trump en què, suposadament, feia la salutació nazi (en una estratègia diuen que perfectament calculada).

Llegiu més

Views: 13

Explicaven, ahir vespre, a un programa de ràdio, que una plaga de conills estava fent estralls al pla de Lleida. La notícia no és nova, però de tant en tant torna a surar, potser perquè els informatius van curts de novetats. En aquesta ocasió, parlaven de les batudes nocturnes amb què es volia reduir la població de lepòrids, ja que les destrosses que provoquen en els camps de conreu són enormes. Les dades de densitat aportades feien feredat, amb superpoblacions degudes a la facilitat amb què l’espècie es pot reproduir —fins a quatre vegades en un any— i les condicions favorables amb què es troba: principalment, menjar a balquena i desaparició dels depredadors naturals. També hi afegien, aquí, els caçadors.

Llegiu més

Views: 3

L’altre dia, a Bilbao, mentre berenàvem de pintxos, a l’hora de prendre’ns la comanda dels cafès qualcú de la colla el va demanar amb llet sense lactosa. El cambrer, després d’haver-ne cercat una estona, va contestar-li que n’havien tingut, però que s’havia acabat. Que només en tenien de normal o d’origen vegetal. Aquests darrers mots van ser motiu, tot seguit, d’algunes bromes lingüístiques a tres bandes. És una de les conseqüències que té viatjar amb altres filòlegs. Finalment, l’encarregada de mesclar-se amb el cafè va ser la llet de civada, la qual, malgrat el nom, no s’obté munyint cap animal. És un liquat vegetal amb el nom adaptat a les necessitats del mercat. Fins aquí, tot ben normal.

Llegiu més

Views: 7

Dissabte passat, a Bilbao, vam berenar al Zuga, un bar del centre històric —un casc antic és una altra cosa: un estri que abans protegia el cap dels soldats. El local està especialitzat en pintxos i apareix recomanat a més d’una guia per a sibarites, cosa que desconeixíem. Vam comprovar fàcilment que la fama era merescuda. L’espai era petit, però acollidor. Per la televisió sonava bona música. El rock frenètic dels italians Giuda, per exemple: un punt més a favor d’aquest indret. No estaven subscrits a la plataforma de pagament i, entre cançó i cançó, botaven els anuncis. Va ser l’únic però que hi podria posar. Al Zuga, hi havia treballat un mercadalenc, fa uns anys. «Muy profesional», en paraules del cambrer que ens va atendre. Va ser ell qui es va adreçar a nosaltres en detectar que parlàvem en català. En dir-li que veníem de Menorca, ens va sorprendre que, a més de no confondre’s d’illa, conegués es Mercadal. És l’únic topònim que va esmentar. Va ser llavors que va dir-nos que havia tingut un company de feina que era d’allà. El món és molt petit.

Llegiu més

Views: 10