General

En més d’una ocasió he manifestat, públicament, l’admiració que em provoca la lectura de l’obra de Svetlana Aleksiévitx. Potser aquest, admiració, no és el mot més adequat per a referir-s’hi, però és complicat trobar la paraula adient per a explicar la reacció que provoca en el lector l’obra de la premi Nobel. Hi ha una part d’enlluernament colpidor, del meravellar-se lul·lià (en el sentit, per tant, de sorpresa trista), davant del món que descriu la periodista ucraïnesa. És, la seva, una proposta literària d’una potència extraordinària, basada en un material que no és fictici, un element primigeni que en justifica la força, allò tan conegut i típic de la realitat que sempre supera la ficció.

Llegiu més

Views: 3

El mar oblida la mesura humana

i no sap res d’anhels ni de temences.

(Sebastià Alzamora)

Ha passat. I ha fet matx. La tempesta Glòria —permeteu-me que l’escrigui amb accent: no entenc perquè els mitjans de comunicació catalanòfons, majoritàriament, han fet servir la versió anglesa del terme— ha deixat anar la seva virulència i ha deixat la seva empremta al territori. No sé qui s’encarrega de posar nom a aquests fenòmens meteorològics, però en aquest cas la tria és propicia als jocs de paraules per tal de descriure els estralls provocats per la pluja i el vent desmesurats: ha estat una tempesta gloriosa, en què l’espècie humana s’ha cobert de glòria, de glòria divina. Perdonau-me, però la temptació ludolingüística era massa gran i no he pogut evitar l’impuls de jugar-hi.

Llegiu més

Views: 2

A vegades hi ha casualitats que esdevenen autèntiques epifanies. Fa poc, estava explicant als meus alumnes els fenòmens de contacte entre llengües —especialment el bilingüisme, el conflicte lingüístic i els processos de substitució—, als quals hi havíem arribat de la mà de la lectura d’un assaig de Jesús Tuson (Una imatge no val més que mil paraules). Cercava, però, algunes dades significatives amb què mostrar la magnitud dels fenòmens exposats i no tenia referències bibliogràfiques satisfactòries a l’abast. Ara bé, el cap de setmana abans de les darreres sessions, a Catalunya Ràdio, van dedicar un programa a la situació de la llengua a la Catalunya del Nord. Semblava que ho havien fet a posta, sobretot perquè, entre d’altres veus expertes en el tema, hi va participar, amb una intervenció breu, clara i rigorosa, na Carme Junyent, que justament va donar unes xifres que lligaven a la perfecció amb el que volia i havia d’explicar a classe dos dies després.

Llegiu més

Views: 19

En un estrofa de la stoniana cançó «Apocalipsi now», de Mazoni, la lletra —extraordinària— ens recorda que «quan el davanter enganya l’àrbitre / i aconsegueix un penal per al seu equip / Tothom el considera un heroi / però no és res més que un mentider mal parit». Per molt que es digui que l’esport, especialment el formatiu, és un marc ideal per a educar en valors, la realitat ens mostra que, al final, no deixa de ser un mirall de la societat de què fa part. Per açò, que sigui masclista, a molts nivells, no és cap novetat, ans al contrari. No cal fer una anàlisi aprofundida per a corroborar-ho, tot i que sempre hi ha alguna circumstància excepcional que serveix per a evidenciar-ho encara més.

Llegiu més

Views: 3

El cap de setmana que fa de frontissa entre els mesos de gener i febrer d’enguany es presenta, a Lleida i a Barcelona, el llibre Pau Faner, Fabulador (Punctum – Ime, 2019), del qual som, al costat de Pilar Arnau i Josefina Salord, editor. L’aparició d’aquesta obra culmina un llarg procés, endegat fa cinc anys, alhora que esdevé el punt de partida d’una aventura el futur de la qual ja veurem on ens mena, tot i que no hi ha dubte que, tant en un sentit com en un altre —retrospectiu i prospectiu—, el volum no ha fet res més que generar bones notícies. Ha esdevingut, per tota una sèrie de motius, una fita en la historiografia literària catalana, especialment d’aquella que es refereix a autors de les Illes. Aprofitant l’avinentesa d’aquest xalandrot, no cal dir que seria un plaer poder comptar amb l’assistència dels lectors principatins del blog —qualcun n’hi ha— en els propers dos actes. Hi estan convidats.

Llegiu més

Views: 3

Existeix, entre alguns escriptors menorquins, una certa tendència a crear, per fusió més que no pas per aglutinació, noves paraules, el significat de les quals és una mescla dels termes que en fan part. Algunes han fet fortuna, com l’escriviure de Ponç Pons, el lletrescar de Damià Rotger o les pedraules de Joan Pons. Qui més que manco les coneix i, fins i tot, hi ha gent que les ha incorporades al seu vocabulari quotidià. N’hi ha qualcun més, evidentment, d’aquests neologismes, tot i que avui, per raons òbvies, com intentaré explicar més endavant, em voldria centrar en un adjectiu elaborat a partir d’aquest mecanisme i que, tot i ser molt menys conegut, ha esdevingut una paraula d’una força extraordinària: mifsudsalordià.

Llegiu més

Views: 23

A vegades, una cançó se’ns aferra al cervell, com una pitjallida. Segurament, hi ha un tot de motius —que ara no intentarem escatir— que expliquen perquè el subconscient es dedica a actuar d’aquesta manera tan peculiar, mitjançant la qual és gairebé impossible treure’s una determinada tonada del cap. De fet, aquesta mena de parasitisme mental pot arribar a un punt en què, sense ésser-ne conscients, acabem siulant-la o taral·lejant-la públicament en veu alta. Un passeig recent per Madrid va tenir com a intrusa i inevitable banda sonora mental la cançó «En las calles de Madrid», interpretada per Loquillo, un vell conegut d’aquestes contrades internàutiques.

Llegiu més

Views: 4

Un dels (nombrosos) fruits que els alumnes han pogut obtenir de les sessions que s’han celebrat fins ara, i de les que vindran, del curs d’història del rock que imparteix Pedro Sánchez Tuomala a l’Escola d’Adults de Maó —a més d’una visió cronològica del gènere que ajuda a veure’l des d’una perspectiva que ajuda a entendre causes i conseqüències d’allò més important que ha afectat la música popular del darrer segle, una visió difícilment abordable des del dia a dia, en què la música flueix de manera molt més aleatòria i, per tant, no sistemàtica—, és una llista prou llarga de lectures, és a dir, de llibres que es centren, temàticament, en tot allò que és matèria del curs. El parèntesi acadèmic, en què les vacances de Nadal ofereixen un munt d’hores lliures d’esbarjo, és un moment idoni per a abordar aquesta mena d’obres.

Llegiu més

Views: 3

Nadal o, més concretament, el període de vacances que s’escola entre aquesta data i el dia dels Reis, és una bona època per a la lectura. Més que bona, és òptima: les hores disponibles, sobretot en les dates assenyalades, es multipliquen. Hi ha, de fet, alguns llibres que són ideals per a aquesta mena de dies. Fins i tot, n’hi ha que hi mariden perfectament. Passa una cosa semblant amb els viatges: el context i, per tant, la disponibilitat per a llegir, passa a ser una altra, més ampla i generosa, ben diferent de la que ofereix el dia a dia, molt més limitada. El problema apareix quan ambdues circumstàncies extraordinàries es donen a la vegada: viatjar durant les vacances de Nadal pot suposar alguns problemes perquè, potser, les coses no acaben de casar prou bé, especialment a l’hora de fer la tria i decidir quins títols abordar.

Llegiu més

Views: 2

Arriba Nadal i na Pràxedes Sintes Gibeli, un bon dimecres matí, poc abans de començar les vacances escolars, creua decidida els carrers del poble. D’un temps ençà — bàsicament des de fa tres anys— les coses, per aquestes dates, no han acabat de funcionar, per no dir que han servit per acumular un trio de fracassos clamorosos: un cant de la Sibil·la passat de voltes, un dinar familiar amb què es va acabar una tradició canelonística que es perdia en la nit del temps i, finalment, el trencament de la relació tibant i estrictament professional que mantenia amb un escriptor. Aquests són, bàsicament, els motius pels quals s’ha proposat, enguany, de fer com si la temporada nadalenca no existís. Però, com sempre, al final la troca s’ha acabat embullant.

Llegiu més

Views: 3