Celebram els aniversaris. No totes les cultures ho fan, açò. Per exemple, hi ha societats de base cristiana que donen molta més importància al dia del sant que no pas a aquell en què es commemora el natalici (no cal anar gaire lluny en l’espai i en el temps per a comprovar-ho). Hi ha casos en què, a partir d’una concepció del temps radicalment oposada a la nostra, no existeix el recompte del pas dels anys. En d’altres, no es parteix de la data del naixement a l’hora de mesurar el temps, sinó dels cicles estacionals: en més d’una ocasió, amb gent provinent d’altres indrets del planeta, consta a la documentació oficial que han nascut el dia primer de gener. És així com hi apareix una data necessària, tot i que imprecisa, en què la paperassa resol com bonament pot una determinada manera de veure el món. Sigui com sigui, el nostre hàbit de remarcar una data de manera cíclica (cosa que també fem amb el canvi d’any, amb la festa del solstici d’estiu i amb moltes altres jornades adiades) no deixa de ser una forma de constatar el pas del temps i, amb ell, de la vida.
Views: 7
Després de la pluja, de Margarita Ballester, acabat de publicar per Cafè Central i Eumo Editorial, fa el número 90 dels «Jardins de Samarcanda», una de les col·leccions més prestigioses de la poesia catalana actual. Tal i com es pot llegir a la nota inicial dels editors, el volum aplega els tres poemaris, introbables a dia d’avui, que havia publicat la poeta: d’una banda, L’infant i la mort, de 1989, guardonat amb el premi Rosa Leveroni de la vila de Cadaqués; seguit d’Els ulls, de 1995, que venia precedit per una menció als Jocs Florals de Barcelona; i, finalment, Entre dues espases, que manlleva el títol d’un vers de Gumersind Gomila, aparegut el 2004, que va merèixer el Premi Cavall Verd-Josep Maria Llompart de Poesia. Aparentment, no som davant d’una novetat literària sinó d’una segona edició conjunta dels tres títols, tot i que arriben acompanyats d’algunes novetats significatives. En primer lloc, el volum ve embolcallat per dos paratextos: d’una banda, un estudi introductori de Josep Maria Sala-Valldaura, imprescindible, que ofereix al lector les claus per a la lectura del llibre; de l’altra, una nota final de l’autora, d’agraïment als editors, en la qual explica, entre d’altres elements d’interès, el perquè del títol. En segon lloc, el fet que els tres llibres es presentin, ara, en un sol volum, permet de fer-ne una nova lectura, en clau unitària que, entre d’altres coses, «mostra, si cal encara més, la profunditat de la veu de la poeta i l’altíssim nivell d’exigència amb què ha bastit, sense presses, de manera pacient i rigorosa, la seva obra, a la vegada que en posa clarament de manifest la unitat i la coherència», com afirma 
