Ismael Pelegrí i Pons

Solia ser per aquestes dates quan, de matinada, cap a les cinc més o menys —era fosc encara—, escoltava com refilava un tord negre. Tenia el niu en un arbre del meu carrer. Més d’una vegada em desvetllava amb aquest cant, agradabilíssim, i ja no era capaç de tornar a agafar el son. Ho trobava un espectacle. El cant del rossinyol té una fama ben merescuda, però el de la merla, nom que rep aquest túrdid en altres contrades catalanòfones, no li té res a envejar. Forma part, si no vaig errat, del ritual d’aparellament d’aquesta espècie d’ocells. En el meu cas, però, tornar a escoltar-lo implicava que el dia es començava a estirar. Es podia intuir, molt subtilment, l’arribada de la primavera.

Llegiu més

Views: 6

Normalment, intent no dur el mòbil a l’institut. He descobert que puc passar el matí sense necessitat d’emprar-lo. Tenc una tauleta tàctil de l’any de la picor amb la qual puc fer les tasques administratives que comporta la meva feina: bàsicament, passar llista i consultar el correu electrònic. Res, per tant, de whatsapps ni de xarxes socials en horari laboral. Així i tot, hi ha més d’un dia que me l’enduc, el telèfon, però sol passar el matí dins l’abric, a la sala de professors, en silenci.

Llegiu més

Views: 11

Per millorar el meu nivell de francès, a part d’assistir a les classes de l’Escola Oficial d’Idiomes, de llegir textos literaris escrits en aquesta llengua —sobretot si són en edicions bilingües: amb la crossa de la versió catalana al costat, vull dir—, i de mantenir setmanalment mitja hora de conversa per videoconferència amb Michel Bourret, solc escoltar un pòdcast de Radio France Info anomenat Le journal en français facile. El títol del programa no engana ningú: durant deu minuts, aquesta emissora emet un informatiu en què els locutors parlen a una velocitat pausada, amb una pronunciació exageradament marcada i, sobretot, amb el text que llegeixen a disposició de l’oient, de manera que gairebé tot queda entès en arribar al final de l’emissió.

Llegiu més

Views: 4

No fa gaire que, discretament, vaig abandonar la plataforma X, abans —i encara, per a molts— coneguda com a Twitter. Ho vaig fer amb un darrer missatge que, ara que hi pens, no es caracteritzava per la discreció. Es tractava d’una mena de comiat en què es podia intuir clarament quin era el motiu que m’havia empès a anar-me’n d’allà: «Si a una taula hi ha un nazi i deu persones que es respecten, en aquesta taula hi ha onze nazis». Desconec l’autor de l’aforisme, que vaig trobar per la xarxa. El compartesc plenament, tot i que no tenc clar que es pugui aplicar específicament al context de què parlam. Bé, sigui com sigui, vaig completar la darrera piulada a la xarxa propietat del magnat Elon Musk amb una foto del company de viatge de Donald Trump en què, suposadament, feia la salutació nazi (en una estratègia diuen que perfectament calculada).

Llegiu més

Views: 16

Explicaven, ahir vespre, a un programa de ràdio, que una plaga de conills estava fent estralls al pla de Lleida. La notícia no és nova, però de tant en tant torna a surar, potser perquè els informatius van curts de novetats. En aquesta ocasió, parlaven de les batudes nocturnes amb què es volia reduir la població de lepòrids, ja que les destrosses que provoquen en els camps de conreu són enormes. Les dades de densitat aportades feien feredat, amb superpoblacions degudes a la facilitat amb què l’espècie es pot reproduir —fins a quatre vegades en un any— i les condicions favorables amb què es troba: principalment, menjar a balquena i desaparició dels depredadors naturals. També hi afegien, aquí, els caçadors.

Llegiu més

Views: 4

L’altre dia, a Bilbao, mentre berenàvem de pintxos, a l’hora de prendre’ns la comanda dels cafès qualcú de la colla el va demanar amb llet sense lactosa. El cambrer, després d’haver-ne cercat una estona, va contestar-li que n’havien tingut, però que s’havia acabat. Que només en tenien de normal o d’origen vegetal. Aquests darrers mots van ser motiu, tot seguit, d’algunes bromes lingüístiques a tres bandes. És una de les conseqüències que té viatjar amb altres filòlegs. Finalment, l’encarregada de mesclar-se amb el cafè va ser la llet de civada, la qual, malgrat el nom, no s’obté munyint cap animal. És un liquat vegetal amb el nom adaptat a les necessitats del mercat. Fins aquí, tot ben normal.

Llegiu més

Views: 7

Dissabte passat, a Bilbao, vam berenar al Zuga, un bar del centre històric —un casc antic és una altra cosa: un estri que abans protegia el cap dels soldats. El local està especialitzat en pintxos i apareix recomanat a més d’una guia per a sibarites, cosa que desconeixíem. Vam comprovar fàcilment que la fama era merescuda. L’espai era petit, però acollidor. Per la televisió sonava bona música. El rock frenètic dels italians Giuda, per exemple: un punt més a favor d’aquest indret. No estaven subscrits a la plataforma de pagament i, entre cançó i cançó, botaven els anuncis. Va ser l’únic però que hi podria posar. Al Zuga, hi havia treballat un mercadalenc, fa uns anys. «Muy profesional», en paraules del cambrer que ens va atendre. Va ser ell qui es va adreçar a nosaltres en detectar que parlàvem en català. En dir-li que veníem de Menorca, ens va sorprendre que, a més de no confondre’s d’illa, conegués es Mercadal. És l’únic topònim que va esmentar. Va ser llavors que va dir-nos que havia tingut un company de feina que era d’allà. El món és molt petit.

Llegiu més

Views: 10

Geurea da garaipena. La victòria és nostra. Ho cantaven els bascos Negu Gorriak. La frase connecta amb una altra, ben menorquina, que ha esdevingut divisa per a alguns: no podem perdre mai. Va ser aquí, amb el disc Gure jarrera (Esan Ozenki, 1991), que vaig entrar en contacte amb l’univers creatiu de Fermín Muguruza. I, com sol passar en aquestes ocasions, va començar, en la seva companyia, un viatge cap endavant, coetani, en què les novetats discogràfiques eren assaborides a mesura que anaven apareixent, i alhora cap enrere, perquè abans d’aquesta data hi havia hagut treballs notables als quals, per tot de circumstàncies, no havia dedicat l’atenció que es mereixien: de Kortatu, en els anys en què escoltava amb regularitat rock radical basc —Eskorbuto, Cikatriz, MCD, Barricada—, n’havia escoltat sobretot el disc homònim i no m’havien cridat gaire l’atenció. No era el moment.

Llegiu més

Views: 6

Una alumna ha patit, enguany, una lesió que l’ha obligada a canviar la mà d’escriure. Ha esdevingut una esquerrana circumstancial, per dir-ho d’alguna manera. Era açò o quedar-se desenganxada del curs. Amb poc temps, ha estat capaç d’escriure amb una rapidesa i claredat encomiables. Hi ha esmerçat un esforç ingent, en el procés, però els resultats han estat evidents. Hi ha ajudat, és clar, la pressió a què es troben sotmesos els alumnes de segon de batxillerat. També, es pot haver donat el cas que, pel fet de ser dona, hagi tingut una major habilitat a l’hora de fer aquest canvi, d’acord amb allò que apunten alguns estudis, centrats en l’aprenentatge de la lectoescriptura. Es refereixen a l’ensenyament primari, però és molt probable que aquesta capacitat es mantengui en altres etapes de la vida.

Llegiu més

Views: 4

Podria parlar, per exemple, de les conseqüències letals per al medi ambient, especialment en l’àmbit de l’urbanisme, que el decret de simplificació urbanística perpetrat pel govern autonòmic —amb la connivència de la ultradreta, per molt que facin veure que ara som amics, ara no, ara sí, ara m’has ofès i ja no…— ha començat a fer evidents. De les polítiques regressives en l’àmbit autonòmic que han empès, entre d’altres, el GOB a sortir del Pacte de Sostenibilitat. De la construcció d’habitatges en zones inundables. De les anomalies climàtiques que han convertit la Mediterrània en una bomba de rellotgeria. D’algunes previsions que indiquen que Menorca s’assemblarà al desert d’Atacama en un termini que, per sort, jo no veuré, però que potser els meus fills, que el patiran, sí. O del cas sorprenent de la planta desnitrificadora de Maó, a l’interior de la qual, en tost de reduir-se la contaminació de l’aigua, augmenta la presència de nitrats.

Llegiu més

Views: 6