Ismael Pelegrí i Pons

Una de les cerimònies rutinàries de l’avi en Joan —home del camp d’origen ferrerienc (del cor de la terra vermella, per dir-ho a la manera de Ruiz i Pablo: era nascut als encontorns de Ruma, tot i que, després de rodar per altres llocs menorquins, s’havia establert al maonès carrer dels Frares amb l’àvia Nena i els quatre fills)—, consistia a llegir el diari Menorca, al qual estaven subscrits. Com recorden els meus pares, prenia molt de gust amb els articles de Pere Melis, ja fossin els publicats a la secció «Espipollant» o a «Per passar l’estona». Als primers, hi trobava informacions interessants sobre la seva llengua, explicades de forma amena i, alhora, ben documentada. Es veu que l’avi no en deixava passar ni un.

Llegiu més

Views: 5

Potser sí que tenen raó aquells que creuen en la concepció cíclica de la història. Fins i tot en la nostra cultura, en què el cristianisme va convertir-la en lineal, els petits detalls indiquen que, a la pràctica, hi ha moltes coses que es van repetint, regularment, i que és aquesta acumulació allò que ens dona la noció del pas del temps. Un exemple d’açò pot ser el costum atàvic dels adults de criticar la joventut (mentre obliden que ells, quan en tenien la mateixa edat, van ser també el blanc de les invectives de les generacions precedents). Roda el món i torna al born.

Llegiu més

Views: 5

No sé fins a quin punt haver rallat fa un parell de setmanes d’allò que ens diuen els noms dels carrers hi ha influït o no, però la veritat és que avui matí, en travessar una part de Maó per anar de l’institut Joan Ramis fins a la biblioteca pública, ho he fet venir bé per passar pel carrer de Sant Bartomeu. En entrar-hi, venint del carrer del Forn, m’he fixat —més que mai— en la placa en què hi consta el nom oficial i, sobretot, en la que, enrajolada, just davall, reprodueix la denominació popular de la via, coneguda com de sa Comèdia.

Llegiu més

Views: 7

Dia vint-i-quatre de setembre commemoràrem que, tres dècades enrere, s’havia publicat un disc que, tot i no ser el millor de Nirvana, va capgirar i condicionar bona part de la música popular dels anys següents, especialment del rock i les seves múltiples derivades. Nevermind va ser el nom amb què els d’Aberdeen, població situada a unes cinc hores en cotxe de Seattle, l’epicentre de l’anomenat Grunge, batejaren el seu segon treball, aquell que, segons els especialistes, esdevé una autèntica prova de foc, ja que o bé serveix per a consolidar una carrera discogràfica o bé per a sentenciar-la. No cal fer cap espòiler: res no va ser el mateix després d’aquell disc, que els catapultà a la fama mundial.

Llegiu més

Views: 3

Passejar pels carrers de les ciutats ofereix la possibilitat, entre d’altres moltes coses, de poder-les llegir. Les seves geografies són una mena de llibre obert, la lectura del qual pot ajudar-nos a conèixer-les més a fons, així com també a la gent que hi viu. Els noms de les vies públiques, en aquest sentit, ens poden dir —o no dir, un aspecte que a vegades és tant o més important encara que allò que hi ha— moltes coses respecte del que som com a comunicat. En són un mirall.

Llegiu més

Views: 656

Fa poc més d’una setmana es va fer viral un vídeo en què es veia com Maria Llull, del setmanari Ara Balears, intervenia en la roda de premsa d’un conegut representant de la ultradreta mallorquina per dir-li que estava mentint en declarar que el Govern de les Illes volia imposar sancions als metges que no s’adrecessin en català als pacients que així els ho demanessin. La sortida indigna, a l’alçada de la misèria moral d’aquest vividor dels doblers públics, va ser antològica: després d’un silenci més llarg del que és habitual, que denotava que l’havien descol·locat, va objectar no haver entès les paraules de la periodista perquè les havia expressat en llengua catalana. Excuses de mal pagador. Durant uns dies, les xarxes bulliren i tot van ser missatges en què la gent es felicitava perquè qualcú, finalment, havia exercit com tocava, és a dir amb sentit crític, la seva professió.

Llegiu més

Views: 2

Avui, en una cerimònia que es farà al pati del convent maonès de sant Francesc, sabrem qui ha guanyat la primera edició del premi de poesia per a joves Gumersind Gomila, convocat per les regidories de Joventut i Política Lingüística de l’ajuntament de Maó. Tal i com ha manifestat a les xarxes Bartomeu Obrador, a mi també em fa curiositat saber què en sortirà, d’aquest primer veredicte. Com a membre del jurat, tenc una informació privilegiada que no es contradiu, però, amb aquesta afirmació. Més enllà de quina serà l’obra guanyadora, hi ha moltes més coses que n’haurien de sortir, del premi.

Llegiu més

Views: 6

Encaram la recta final de l’estiu, que ja setembreja. I començam a conèixer algunes de les propostes culturals previstes per a la tardor. És el cas del Teatre Principal de Maó, que ha publicat, aquesta setmana, la programació per als propers mesos. Comencen fort, perquè dia 9 d’octubre es representarà Arminda, una història d’homes (així l’han batejada), de Joan Ramis. L’encarregada de fer-ho és la companyia La Trup, que segueix així amb la seva lloable iniciativa de fer pujar als escenaris els clàssics ramisians —després d’haver-nos ofert una Lucrècia memorable, fa pocs anys— i altres textos que formen part del repertori dramàtic de la il·lustració menorquina, com per exemple la Ifigenia a Tàurida en la versió catalana que Joana de Vigo i Esquella (1779-1855) va fer de l’original de Claude Guimond de la Touche.

Llegiu més

Views: 3

En poc més d’un any i mig, anar de concerts ha canviat de manera radical. Sobtadament, vam passar de tenir-ho tot —per exemple, gaudir d’un festival de gòspel a Manchester, en què participà la coral menorquina Moments a Cor, al costat d’altres formacions europees, o, uns dies més tard, viure un espectacular i inoblidable concert de Monster Magnet a Barcelona— a gairebé res —és a dir, al trist consol de les actuacions en reproducció en continu (en anglès, streaming) a les xarxes, amb resultats sovint irregulars, sobretot per mancances tècniques a l’hora d’emetre-les des dels menjadors de casa, uns espais poc preparats per a tocar-hi música. No deixaven de ser un succedani, però durant uns mesos aquesta va ser gairebé l’única manera d’accedir a les interpretacions en directe.

Llegiu més

Views: 3